Catalunya "aburrida, patética, oscura, provincial y pueblerina"

Em sap greu que hi hagi tant poc respecte per la cultura com a tal. És a dir, la llengua no és simplement i única el suport i vehicle de la cultura, sinó que en forma una part íntegra. Jo en parlo cinc, i veig que no em facilita simplement comunicar-me amb les persones que també les empren per a comunicar-se, sinó que m’obre finestres, o més aviat finestrals, a les seves cultures, per a poder entendre’ls a ells i a les seves formes de viure, molt millor. Per això l’anglès que fa servir un australià és força diferent (tot i no ser barrera a la comunicació) del que es fa servir al nord-est d’Estats Units, per exemple.

Així mateix i per aquesta raó, no puc entendre la indisposició d’aprendre i emprar la catalana per certs ciutadans, originaris o no, de Catalunya. Evidentment, hi ha tota una cultura de castellanoparlants ciutadans de Catalunya que és tant respectable com qualsevol. Però no sé entendre el fet de que alguns d’aquests siguin refractaris a l’aprenentatge i l’ús del català com a vehicle de la seva comunicació diària, i també de la seva cultura i la dels demés catalans. Els ajudaria força a entendre el fet (acceptin o no que és diferencial) del català i Catalunya, que no negaran que hi és.

Finalment, quan a aquestes interjeccions que apareixen de tant en tant, titllant a certa Catalunya de “aburrida, patética, oscura, provincial y pueblerina”, discrepo, precisament pel que acabo d’exposar, i ho diu un català, nascut i format a Anglaterra, amb família i amics arreu i d’arreu del mon, amb família política (que son amics més que sogres i cunyats) andalusa. Em repugnen aquests renecs expletius, precisament perquè pequen de tot el que critiquen. I recordem sempre que el catalanoparlant no és mai monolingüe. Parla el català i, com a mínim, una altra llengua.

Qui és, doncs, l’avorrit, el patètic, l’obscur, el provincial i el “pueblerino”?

Passar-se els drets del treballadors pel forro

És una vergonya! Però, si tots ens som de treballadors: com és que no podem fer una mica de justícia i passar de fer la compra fins el mateix dia de la vigília de Nadal.

Jo no soc del ram del comerç, ni ho és la meva muller, ni tinc cap familiar que ho sigui. Però em sembla vergonyós que no puguem tenir la decència de tenir en compte la vida familiar dels que ho son. Com és possible que no puguem ser un mínim de previsors i hàgim de deixar la compra fins les 3 de la tarda, o fins i tot les 8 del vespre mateix de la nit de Nadal.

Els que vagin a comprar avui els hauria de caure la cara de vergonya, i els amos dels comerços, sobre tot de les grans superfícies, més encara.

Una cosa és ser "moderns" i obrir a tota hora, i una altra és passar-se els drets dels treballadors, de tota justícia, pel forro. Fem que la nostra societat sigui més comprensiva amb els menys afortunats (la majoria dels treballadors del comerç, i sobre tot els de supermercats, es considerarien afortunats ser mileuristes!) i passem de fer cap compra els diumenges. Que no tenim cap altre moment?

Més Maragallades, però ara de l’Ernest

Això de les Maragallades deu ser genètic. Ara és l’Ernest que ha sortit amb una debilitat mental, una imbecil·litat.

Si ha quedat clar al debat parlamentari d’avui que tothom està d’acord que el català es troba en una situació de debilitat davant del castellà, ens surt ara el Maragall de torn amb una defensa del bilingüisme, raonant que uns nois d’Olot no varen poder fer una presentació en castellà. A més a més, s’havia de fer en un concurs internacional al Museu de la Ciència a Barcelona: aleshores, no haurien d’haver-la fet en anglès, per exemple?

Com es nota que l’Ernest és fidel a la corrent més espanyolista del PSC, ja que ara no hi pinten res els maragallistes/catalanistes.

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció.

Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger.

Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir.

Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clientes i els clients en català, quan em tocava a mi, amb un accent estrany, alt (1’98 m) i tirant a ros, ‘evidentment’ estranger, passaven al castellà. És que creuen que els estrangers son imbecils, incapaços de comunicar-se en un idioma tant, tant complicat com el català, em preguntava.

Aleshores, feia poc que la societat catalana havia sortit d’un temps fosc i antagonista vers la llengua catalana. Es podia entendre que les pors inculcades en els catalans fessin que reaccionessin així. Però ara?... ara que els catalanoparlants son lliures d’emprar el seu idioma propi, i que l’estatut diu que “Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials [el català i el castellà] i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”?

Aquests catalans, que tant es queixen de que “el Govern hauria de fer quelcom”, que “això no pot ser”, o que “hostes vingueren, que de casa ens tragueren” han de plantejar el següent: els hostes, vinguin d’on vinguin, aprendran i empraran el que els calgui per comunicar-se. Faran l’esforç d’estudiar la llengua que se’ls parli. Però si la llengua vehicular amb que es troben és el castellà, està clar quin idioma aprendran, oi? Per molt que faci el Govern o qualsevol de les administracions, el departament de política lingüística, d’ensenyament, etc., no podrà lluitar contra la desídia (si, desídia) dels mateixos catalans que tant ploren pel seu propi idioma.

Si el català desapareix avui, o d’aquí a uns anys, no serà culpa del decret de Nova Planta o de les polítiques anticatalanes de Madrid (tot i que no ajuden gens). Avui per avui, només hi haurà uns culpables, i aquests son els catalans i les catalanes!

El partit no és el govern (i viceversa)

El nou tripartit d’entesa sembla que ha assumit que ha d’ésser un únic Govern amb una única veu. Ara bé, això no vol dir que els partits que li donen suport hauran d’amagar els seus punts de vista sobre l’obra d’aquest.

Esquerra com a partit ha de seguir pressionant al Govern, malgrat que aquest tingui consellers d’ERC. El partit no ha d’abdicar mai del que representa i el que ha proposat al seu programa electoral, les polítiques que han de sorgir del mandat de l’última assemblea, i els seus principis fundacionals.

Espero doncs que avui en Joan Ridao, com a portaveu del grup i no del proper Govern, sigui crític del parlament d’en José Montilla respecte de les divergències entre les polítiques que planteja, obviades en el seu discurs d’ahir, amb els principis que ha de defendre Esquerra.

Catalunya, els i les catalanes, serà lliure si és social, però només serà social si és lliure

Estic molt content, ja que avui comença una nova etapa. El nostre nou President, mitjançant el seu Govern que es constituirà la setmana propera, podrà dur a terme una política clarament social. El President Montilla ha declarat moltes vegades que ara és l’hora de la Catalunya social, i que ens hem d’interessar més pel que necessiten els i les catalanes, més que de les polítiques dites identitàries.

Perquè? Que no té prou dones al seu partit per a que pugui fer dues coses alhora? Només li funciona l’hemisferi esquerra al nostre President? (veure "Sexe i cervell")

A mida que vagi tractant de desenvolupar el que li cal als i a les catalanes, és a dir a Catalunya, es toparà amb un mur molt gruixut i inexpugnable. Haurà de negociar el desenvolupament del nou Estatut, i obtenir el finançament per a poder executar les competències i les polítiques que necessita el país.

Catalunya necessita un Govern que no pequi d’un excés de prudència. Haurà de ser fort davant d’un adversari antagonista que, per molt que vulgui el nostre President la germanor dels pobles, serà sempre refractari quan a les igualtats de les nacions, autonomies i regions que formen part (encara) d’Espanya.

Que no es cregui que, per ser d'Iznájar, el deixin de considerar català. Ell representa a TOTS els catalans, contribuents fiscals del Ministerio de Hacienda, siguin d’on siguin originaris. El que volen és el poder que aporta els ingressos fiscals de Catalunya, del que depenen els seus ministeris: què farien sense pressupost? Com mantindrien el poder i prestigi si el seus ministeris son cada vegada menys importants?

Com vol desenvolupar, per exemple, les infraestructures de tecnologia de comunicació i informació (TIC), si tot es gestiona des de Madrid? Per molt que s’insisteixi que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions seguirà localitzat a Barcelona, el mercat segueix sent central, i no s’adapta a les necessitats del mercat català. I com aquest, hi ha una munió d’exemples, com la gestió de polítiques industrials, agrícoles o d’infraestructures de transport, etc. davant de Brussel·les, en que es prima el “interés nacional”, espanyol és clar, que generalment no coincideix amb l’interès de les empreses catalanes, de la ciutadania catalana.

L’esperança que tinc és que, si el President ha pogut veure que des del seu propi partit espanyol, estan disposats a pactar abans amb la dreta, seguint el principi darrera de l’Espanya “antes roja que rota”, que pactant amb una Esquerra que vol una Catalunya social perquè creu en la seva llibertat, també aprengui que Espanya mai acceptarà que Catalunya sigui verdaderament social, perquè per a ser-ho, haurà de ser lliure.

Que un excés de prudència no ens faci traïdors: Catalunya, els i les catalanes, serà lliure si és social, però només serà social si és lliure.

Seria millor amb en Mas de President?

Unes quantes persones s’han manifestat a la Plaça Sant Jaume i a la Rambla, exigint que en Mas sigui President, justificant-ho dient que és injust que el líder del partit amb més escons acabi a la oposició. Fins i tot persones amb una clarividència tant provada com en Salvador Cardús argumenten que el proper govern d’“Entesa pel Progrés” no és el que necessita el nostre país. Doncs, em pregunto, què vol aquesta gent? Quin govern seria el bo, el que necessita el nostre país?

Per començar, hem de tenir clar que ningú té el que necessita, i encara menys el que considera que necessita, o sigui el que vol. Sempre estem descontents del que tenim. Tot podria ser millor, més gran, més... – Però ens hem de conformar amb el que puguem tenir, el que sigui factible aconseguir, el que ens permet la nostra circumstància.

I quina és la nostra circumstància? Un partit, CiU que ha treballat durant tota la campanya per a alienar els demés partits, amb DVDs i visites al notari, generant un indubtable futur rebuig d’aliança. En Francesc Vendrell va qüestionar durant un debat a Àgora de TV3 la política de CiU, preguntant amb qui pensava acordar una aliança si no arribava a la majoria absoluta. Tenia tota la raó, com s’ha evidenciat.

Si el seu partit havia adoptat l’estratègia d’alienació dels seus possibles aliats de govern, com és que en Mas ara té la barra de dir que un o altre partit hauria de recolzar-lo al debat d’investidura? I si vol governar en minoria, seria aquest el govern que necessita Catalunya? Un govern en minoria seria incapaç d’aprovar les lleis que necessita el nostre país, sense que hi hagués un regateig continu. Significaria una dissonància i discòrdia en l’acció de govern, passant de polítiques recolzades pel PP, a lleis pactades amb el PSC o ERC. Seria una solució millor per Catalunya? Seria el que necessita el nostre país?

En Salvador Cardús diu que tenim, en definitiva, el govern que suma els interessos partidistes del major nombre de diputats. I des de quan ha estat altrament, no a Catalunya, sinó enlloc del mon? No és, precisament, aquesta la funció d’un parlament? O és que estem qüestionant el nostre sistema parlamentari, la nostra democràcia?

Siguem seriosos, sis plau!

El perill de la sociovergència

Tal i com he comentat al meu últim article (Oportunitat estratègica), CiU es comporta de forma totalment irresponsable i corre el risc de trair el país que diu estimar i defendre. Estan disposats a pagar qualsevol preu per a poder governar, ja que si no entren en govern en aquesta segona legislatura per a ells deserta, deixaran d’interessar als poders dels que viuen, abandonats i sense el suport econòmic que els cal per a mantenir la seva infraestructura, obligats a redimensionar-se tant operativament com política. Per altra banda, en el pla de la cobdícia personal, en Duran i Lleida i en Felip Puig desitgen els Ministeris d’Exteriors i de Foment respectivament.

Així que, amb la Sociovergonya, un govern MaMón (fruit agredolç que fa taques marrons permanents), amb en Mas de President i en Montilla de Correveidile oficial del regne (d’Espanya).

I el PSC que en traurà? Res de res. És més, si tenen en compte que l’estratègia de la camarilla del Baix Llobregat ha fracassat, i que un govern sociovergent durarà menys encara que el tripartit de l’anterior legislatura, resultarà que s’evidenciarà que els que varen provocar el fracàs d’aquesta no va ser Esquerra, sinó el PSC.

Hauran destruït el PSC catalanista, i s’hauran fet l’harakiri els de l’aparell de Nicaragua tot defenent els interessos dels barons espanyols, perquè de cap manera tornaran a guanyar les properes eleccions al Parlament nacional.

Com diuen els castellans, “No hay mal que por bien no venga”. Potser només li cal a Esquerra esperar mitja legislatura per a tornar i esdevenir el nucli dur de l’esquerra nacional. I mentre tant, en Carod de “Cap de la oposició”. En tot cas, l’esquerra catalana (tota) haurà perdut una ocasió d’or per a baixar-li els fums a la dreta catalana d’una punyetera vegada.

Oportunitat estratègica - vers la derrota de les oligarquies polítiques catalanes

La situació política que ha deixat les eleccions al parlament de Catalunya obre importants opcions de negociació i pacte a Esquerra. Una d’elles és provocar un important revés a CiU. Aquesta ‘federació’ es troba actualment en una posició molt delicada per a mantenir la seva estructura, tant des del punt de vista econòmic com de les intermediacions d’influències polítiques. Si CiU no torna a formar part del govern ara, entrarà en una crisi estructural que l’obligarà a reduir la seva dimensió operativa i, per tant, política. Aquesta fa que la opció de coalició entre PSC i Esquerra és una excel·lent oportunitat per a fer més equilibrat el camp de joc a favor d’Esquerra per la banda nacionalista i en la dicotomia esquerra/dreta. És més, el ‘sorpasso’ que anhela Esquerra només s’aconseguirà si es prenen votants tant a la dreta com a l’esquerra. Això vol dir prendre-li els votants de centre esquerra ‘pragmàtics’ a CiU.

Per altra banda, la opció de coalició o col·laboració entre CiU i PSOE representa un perill d’espanyolització de la política catalana que s’ha d’evitar a tota costa. CiU és extremadament perillosa en aquest sentit, perquè tot i voler representar els interessos catalans i catalanistes, la seva voluntat d’independitzar-se de les pressions locals fa que s’obri de braços a la política espanyola, creant una escletxa cada vegada més oberta a la societat catalana. Esdevindrien autèntics traïdors a Catalunya, sigui voluntàriament o involuntària, tant se val. Però no hem de caure en la trampa d’intentar evitar-ho a curt termini, deixant-nos seduir per una opció de coalició amb CiU, i pensar més en les estratègies a termini mig (4 anys) i llarg (> 4 anys).

El tercer factor que crec que s’hauria de considerar és la lluita que s’agreujarà, sens cap mena de dubte, entre el PSC i el PSOE. Ha quedat clar que ha fracassat estrepitosament l’estratègia del PSOE i la camarilla del Baix Llobregat d’atreure el votant abstencionista del ‘seu’ cinturó roig metropolità. No ha funcionat el joc d’activar un votant anti-catalanista, que està clar no s’ha deixat temptar, potser perquè no ho és (d’anti-catalanista). Cal doncs, estimular el debat intern al PSC-PSOE, en el qual s’atregui a posicions polítiques més nacionals (catalanes, és clar), davant de les pressions espanyolistes de ZP i el socialisme centralista. Fins i tot em pregunto si podria haver un ‘Pere Esteve’ entre els Socialistes catalans?

Finalment, voldria donar-li la volta també a la relació amb IC-V: aquests només poden arribar a un acord amb el PSC si Esquerra ho permet. Això fa que es pugui pressionar a IC-V a adoptar posicions més favorables a Esquerra, tant nacionals com en polítiques.

Tot ve a pensar que es presenta a Esquerra una irrepetible oportunitat de derrotar les dues oligarquies polítiques catalanes. Seria un error greu no fer tots els possibles de realitza-la i treballar per una esquerra catalana molt més forta, al nucli del qual podria ser actor essencial Esquerra.

"Som com som", ERC dixitCarta oberta a Antonio Robles de Libertad Digital

Benvolgut Sr. Robles,

La meva resposta li arribarà una mica tard, però voldria poder comentar el seu article sobre el lema d’Esquerra Republicana.

Es basa en una crítica del lema "Som com som" d’Esquerra, adduint que aquesta expressió equival a, parlant clar, "Que s’aguantin!", ¿oi?

Bé. És una forma de interpretar-ho. Ara bé, el fet diferencial no es basa sempre en l’enfrontament racial, tot i que vostè no ho cregui. El fet diferencial és cultural, i el "Som com som" podria equivaldre a "Spain is different" (Espanya és diferent).

Espanya es valora, s’enorgulleix, de tenir una naturalesa particular diferenciada de les demés cultures. Ara bé, a ningú se li ocorreria que aquest orgull fora una afronta racial. De fet, seria acceptable criticar el lema com una obvietat, però no un greuge, com fa vostè. L’espanyol "Spain is different" no em sona molt allunyat del "Som com som", sent com és, expressió de rebuig a la homogeneïtat, una exclamació contra la uniformitat i la conformitat.

El vostre sentiment de greuge, no serà producte d'un nacionalisme (espanyol) exacerbat?

Perversió de la democràcia

El moment culminant de la democràcia representativa és la campanya electoral i les eleccions, moment en que reclama la participació de la ciutadania. Però sembla ser que alguns no ho entenen així. La Junta Electoral Provincial, ara recolzada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, considera que tan sols els partits polítics poden convocar manifestacions durant campanya electoral.

Però, això és democràcia? Només tenen llibertat d’expressió els partits durant la campanya electoral?

Doncs la "Ley orgánica 5/1985 del régimen electoral general" diu al seu article 54 que "La celebració d’actes públics de Campanya Electoral es regeix pel que disposa la legislació reguladora del dret de reunió. Les atribucions encomanades en aquesta matèria a l’autoritat governativa s’entenen assumides per les Juntes Electorals Provincials."

Per tant, anem a la "Ley orgánica 9/1983 reguladora del derecho de reunión".

Aquesta diu al seu article 5 que "L’autoritat governativa suspendrà i, en el seu cas, procedirà a dissoldre les reunions i manifestacions en els següents supòsits: 1. Quan es considerin il·lícites de conformitat amb les Lleis Penals; 2. Quan es produeixin alteracions de l’ordre públic, amb perill per a persones o bens; 3. Quan es fes ús d’uniformes paramilitars pels assistents."

Així mateix, l’article 10 diu que "Si l’autoritat governativa considerés que existeixen raons fundades de que puguin produir-se alteracions de l’ordre públic, amb perill per a persones o bens, podrà prohibir la reunió o manifestació o, en el seu cas, proposar la modificació de la data, lloc, durada o itinerari de la reunió o manifestació."

El lector arribarà a les conclusions que cregui convenients.

Anem en compte amb la opinió pública que està cada vegada més desil·lusionada amb els partits. Si aquests s’arroguen exclusivament la funció política s’estarà excloent més encara la societat civil.

Els partits i les infraestructures TIC

Ahir vaig veure el programa Àgora al 33, en el que els representants dels partits parlamentaris varen tractar les accions de govern que proposen respecte de les infraestructures.

Com que soc del ram de les TIC, em va interessar molt veure-ho per a saber què dirien de les telecomunicacions. Quina decepció! L’únic que en va fer menció va ser en Jaume Huguet d’Esquerra, comentant que una estratègia de cablejat del territori amb fibra òptica és de gran importància per a fer una Catalunya més competitiva, a més d’alleugerir la càrrega de vehicles per desplaçaments a i des de la feina, tot indicant que a Estats Units un 30% de la població activa treballa des de casa. Una exageració, potser? No ho sé. Però el que si sé és que si no s’interessen pel problema estructural, val més plegar.

Té tota la raó! Però ningú va respondre. Només sembla interessar discutir qui té la culpa de que no hi ha més inversió en els ferrocarrils, i qui està a favor del quart cinturó de Barcelona. Només una reacció: la d’en Felip Puig amb el seu somriure cínic de sempre, bellugant el cap en negació quan l’Huguet va dir que ni a CiU ni al PSC els interessava l’operador neutre per a tractar de trencar el monopoli efectiu de Telefónica de la banda ampla domèstica i territorial. Ni tan sols es va molestar en parlar-ne. I sembla que en Joaquim Nadal menys encara.

Absolutament res més sobre les infraestructures de les telecomunicacions, i només en Huguet va insistir al resum final en la importància de la xarxa de fibra òptica. Molt decebedor: com hem de fer competitius i avançats el nostre país i la nostra economia sense unes telecomunicacions competitives i avançades?

"A donde fueres, haz lo que vieres"

L’escriptora Elvira Lindo, invitada aquest any a llegir el pregó de les festes de la Mercè a Barcelona, declara en el mateix que és una militant del desarrelament, furiosament contraria a la conformitat del que li ha donat els seus propis pares, que sempre ha cercat un mon diferent. Diu, a mena de prova d’això, que si els argentins son fills dels vaixells, ella és filla del camió de les mudances. L’entenc: també en soc de inconformista, i també tinc arrels de diferents identitats: una mica de Suec, força d’Anglès, o millor dit, de Londinenc, i molt de Català!

La disconformitat cultural que professa, descrivint la faceta cosmopolita multicultural de Nova York, exposant aquesta com el millor dels exemples de ciutat que absorbeix el que li arribi, ens insinua doncs que és una reacció a la monocultura dels seus pares i fruit dels seus viatges per la geografia del mon mundial.

Com és, doncs, que no es rebel·la contra la homogènia uniformitat de l’Espanya que s’imposa? Parla de la naturalesa nòmada que l’ha feta, amb ‘accents’ aragonès, mallorquí, madrileny i andalús. Només ‘accents’? El seu pas per Mallorca i Catalunya no li han fet veure que existeixen més formes d’expressió que no pas la de la uniformitat castellana, i que hi ha una diversitat de llengües i no simplement de pronúncies?

Per altra banda, esmenta tants creadors en llengua catalana amb qui deu haver combregat, els ha entès bé? Diu que en Joan Brossa és l’home “més original que mai hagi conegut”. La creació d’en Joan Brossa difícilment es pot arribar a entendre si no és en la seva pròpia llengua! Per tant, deu conèixer prou bé el català.

I així és! Sí que deu conèixer la nostra llengua, i prou bé: diu que la va aprendre, “a força de repetir versos, aquest idioma que tant ens agradava en boca dels cantants de la Nova Cançó”.

A més, expressa la seva voluntat d’empatitzar amb la gent que la rodeja: “A donde fueres, haz lo que vieres”... i diu que gaudeix d’una habilitat innata camaleònica per mai trobar-se fora de joc.

Aleshores, si tenim tot això en compte, com és que és incapaç d’entendre el que sentim molts dels forasters que hem fet de Barcelona ciutat dels nostres cors, que podem tenir, com ella, diverses identitats, però que respectem la d’aquesta terra que ens ha acollit? A més, i el respecte vers els nadius que senten el seu amor per la llengua catalana, la de sempre d’aquesta ciutat i d’aquesta nació?

Com és que no pot entendre la situació d’una llengua per la que diu que sent tanta estima i que, des de la seva visió culta del paisatge lingüístic, ha de saber que està amenaçada, si no de mort, sí d’un arraconament efectiu? Hauria d’haver defensat aquesta llengua fent-ne ús, i no simplement per a dir “Bona nit” o “Soc, també, una barcelonina”. Que li fa por el seu accent? Doncs que prengui com exemple en Alyn Smith, el representant del Partit Nacionalista Escocès, que va parlar en públic en Català en ocasió de la Diada.

I, finalment, per a justificar-se, parafraseja les paraules d’en Tete Montuliu: “Jo soc negre!” Però la diferència amb el seu “Jo, també, soc barcelonina”, és que en Tete Montuliu emprava el llenguatge del Jazz més negre, mentre que la Elvira Lindo fa servir el llenguatge d’un estat imposat i no l’idioma malferit d’una cultura que professa estimar.

PD. En un moment del pregó diu que la Rumba Catalana és producte de barris perifèrics! Gràcia, Hostafrancs, Sant Antoni... perifèrics? Que poc sembla conèixer la nostra ciutat.

La independència és 'ridicul'?

Avui, la independència absoluta en el sentit que tindria en els segles XIX o XX no és possible, per la 'globalització' i la forma en que els països i els mercats interactuen.

Però la qüestió no és la independència en aquell sentit. Avui, els partits que es declaren independentistes (ERC, EA, SNP, etc.) tenen aquest concepte com a sinònim de sobiranista: que un estat pugui exercir, o tingui el dret, d'exercir els poders suprems legislatiu, judicial i executiu.

Això no és gens ridícul, i trobo despreciable el menysteniment que ha mostrat (l'encara) President de la Generalitat de Catalunya (i per tant de tots els catalans i catalanes) vers els que pensem factible i positiu que Catalunya sigui sobirana dins d'una Europa unida.

La guerra del Líban: ha servit de res?

El resultat de la guerra del Líban: més de 1200 morts i 3600 ferits (sense diferenciar entre nacionalitats, ni organitzacions, ni ètnies).

Les raons de les accions per ambdues parts varen ser, per part de Hesbol·là, la obtenció de ‘monedes de canvi’ per a alliberar els seus en mans d’Israel, com a part d’una guerra bruta de guerrilla, atacant objectius militars i civils a l’àrea del nord d’Israel.
Per part d’Israel, segons la màxima autoritat militar, el Tinent General Dan Halutz (enllaç en anglès), si no es retornaven els soldats segrestats, “farem retrocedir el rellotge al Líban 20 anys” i, en un anàlisi per part del coronel retirat Gal Luft (enllaç en anglès), “Israel intenta crear una fissura entre la població del Líban i els partidaris de Hesbol·là, exigint un preu altíssim a la élite de Beirut. El missatge és que si vols que l’aire condicionat funcioni i que puguis agafar l’avió per a anar de compres a París, has de obrir els ulls i actuar per a tancar ‘Hesbol·làndia’”. El primer ministre, Ehud Olmert (enllaç en castellà) i altres fons oficials varen declarar que Israel considerava responsable al govern de Beirut de l’atac, ja que es va portar a terme des de territori libanès.

La meva pregunta és, ha servit de res?

Doncs em sembla que no. El resultat dels atacs per part de la IDF (forces armades Israelianes) arrasant grans parts del sud i centre del Líban, i la destrucció efectiva de Beirut, no portarà enlloc. Tampoc Hesbol·là obtindrà la llibertat dels seus. El que sí ha resultat és un país al nord d’Israel en el que Hesbol·là ha guanyat punts davant de la opinió pública, just quan s’havia posat en contra amb la “Revolució del cedre” després de l’assassinat de l’ex-primer ministre Rafic Hariri (enllaç en castellà). El Líban és ara un país anàrquic en que efectivament no funciona el govern, i qualsevol (principalment Hesbol·là) pot campar lliurement i amb més suport popular que mai.

Aquesta sembla ser la política dels governs Israelians: la destrucció de les institucions de govern on existeix una amenaça pel seu propi país, sigui a la franja de Gaza, a Cisjordània o al Líban.

Tot i que la Autoritat Palestina i el seu govern de la OAP (principalment al-Fatah i el Front Popular per l'Alliberament de Palestina) no era gens simpàtic vers les necessitats de seguretat d’Israel, des del 1988 l’OAP reconeixia l’existència d’Israel i era la única garantia d’un ‘estat’ més o menys funcional a Palestina, amb qui va arribar a negociar Israel. Però a partir de la segona Intifada les forces armades israelianes han fet tot el possible per a crear un estat fallit, deixant les mans encara més lliures a organitzacions com Hamàs, que ha jurat la destrucció de l’estat d’Israel, i ha efectuat atacs suïcides i d’altres, tant a militars com a civils israelians. Ara Hamàs forma la part majoritària del govern de l’Autoritat Palestina. Amb qui prefereix tractar el govern d’Israel, amb l’OAP (secular) o amb Hamàs (islamista)?

Aquesta també ha estat la política al Líban: arrasar les infraestructures i destruir un país que no és estrictament enemic i crear un estat pràcticament fallit on pugui dominar qualsevol. El govern estava recolzat (més o menys) pels sunnites, els drusos i els maronites (enllaç en castellà), en contraposició dels xiïtes (enllaç en castellà) de Hesbol·là.

De nou, què prefereix Israel, un país descontrolat i dominat per Hesbol·là (islamista), o un país no aliat, però tampoc directament enemic, on el govern és presidit per un antic estudiant de la Universitat Americana de Beirut, que ha treballat per a Citibank, i ha estat president de l’empresa financera Group Méditerranée? No exactament el currículum d’un radical islamista, oi? En lloc de destruir-lo (segur que no durarà gaire), perquè no el va ajudar a crear un govern fort i a desenvolupar la seva estructura econòmica i social?

Per a informació molt documentada sobre el conflicte Israelià-Libanès actual, aneu a la Wikipedia (enllaç en anglès).

Partits i polítics mediàtics

La història de la política de les democràcies occidentals mostra el progrés de la forma en que han desenvolupat els partits la seva relació amb la ciutadania. El format de partit ha anat desenvolupant-se a diferents velocitats segons els països, de partits de comitè del segle XIX, en que les élites participaven i gestionaven el partit i la relació amb els votants (homes hisendats; en fi, la mateixa élite que formava el partit), passant als partits de masses del segle XX, que mobilitzaven les seves militàncies i es finançaven amb les contribucions d’aquestes i d’altres fons, i en que els líders eren responsables a la militància i aquesta els suportava.

L’actual desenvolupament dels partits ha portat al partit cartel, és a dir una entesa entre competidors (els altres partits) i l’estructura que els suporta i que, a la vegada, suporten ells. El medi de finançament ha passat de ser essencialment de les contribucions dels militants a formar-se d’aportacions per part de l’estat i dels “poders fàctics” (bancs, lobbies, interessos privats).

L’últim i, previsiblement, el futur desenvolupament, és el partit mediàtic, en que el partit novament es reduirà progressivament a la seva élite (el líder i el seu entorn), ja que es comunicarà directament amb la ciutadania. A la élite ja no li caldrà tant el suport d’una estructura intermèdia (la militància), a la que ha de convèncer i que el poden controlar. El seu medi per comunicar-se amb l’electorat son els medis de comunicació: premsa, televisió, és clar, però cada cop més les “noves tecnologies” de la comunicació (telefonia mòbil, correu-e i Internet, televisió interactiva, etc.) i de la informació.

Les funcions clàssiques dels partits, la formació i la mobilització, han donat pas a les bustiades electròniques, els vídeos de campanya, el màrqueting a partir de bases de dades i els webs interactius. Ara son els gerents de campanya, els consultors de medis, de màrqueting i de disseny que estan ocupant el lloc dels activistes i la militància del partit, en una campanya permanent. Els partits esdevenen “professionalitzats” i els líders independents del gruix del partit, i fins i tot del seu grup parlamentari, depenent cada cop més de la “visibilitat” mitjançant les construccions mediàtiques (gestió d’imatges positives i negatives) i polítiques (relacions amb la premsa i manipulació i filtratge d’informació i temes de dia).

El partit “Forza Italia” d’en Silvio Berlusconi és un exemple paradigmàtic del partit mediàtic. Es va fundar pràcticament sense militància, amb organitzadors locals, la majoria empleats de Fininvest, l’empresa matriu d’en Berlusconi. I així va arribar al poder amb la “videocràcia”, un precedent “forza” perillós.

Evidentment, cal aprofitar els recursos que ens ofereix la tecnologia, tant a la política com arreu. Però hem de tenir ben clar el que pot significar per a la nostra concepció de la democràcia. Tinguem clar que qui controla els medis, controla la relació amb l’electorat.

Perquè és tant important l’assemblearisme

Al mon polític, dominen les élites. Gramsci ja descrivia als anys 30 com els poders hegemònics controlen directament o indirecta la socialització, tant general com política. Però el risc per a nosaltres no resideix tant en la hegemonia de certs aparells ideològics de la societat (segons Althusser, religió, educació, família, llei, política, sindicats, comunicacions i cultura) ja ben identificats i que suporten el “status quo” de la societat capitalista lliberal democràtica, sinó pel fet que es crea una subcultura entre els polítics, independentment de la seva ideologia formal.

A l’inici de la seva activitat municipal, o parlamentaria, etc. els actors polítics entren en un “club” que té les seves pròpies regles i convencions, com tots els grups. No ho critico: simplement constato el fet. Però el problema que tenim els que els donem suport és que els polítics, com a bons sers humans (que no son superhomes i dones, tot i que molts tenen uns superegos), vulguin o no, es resisteixin més o menys, son influenciats pel “club” de la política.

Per a ajudar-los a resistir-se a l’envestida d’aquestes regles i convencions, sobre tot per aquells que participen del “club” de Madrid (les Cortes i els Ministerios) cal que es controli als polítics professionals mitjançant una jerarquia que no sigui (massa) controlada a la seva vegada pels propis polítics: l’assemblearisme.

Evidentment, com tot sistema de gestió política, l’assemblearisme té les seves esquerdes i debilitats, però en el que és essencial, en la independència del procés de presa de decisions, és més fort. A més a més, gràcies a les noves tecnologies, és cada vegada més factible la seva gestió massiva, cosa que el converteix en un apropament a la “perfecció” democràtica.

Una esquerra nacional

Busot informa que en José Montilla, s'ha posat a desballestar el sector catalanista del seu partit i convertir el PSC en la federació catalana del PSOE.

Doncs a mi em sembla molt bé. Per fi s’aclariran les coses: tindrem una dreta i una esquerra nacional, i una dreta i una esquerra espanyola. Ja era hora que deixessin clares les coses els del PSOE-PSC.

En Montilla i els seus (Iceta, Ferran, Corbacho, de Madre, Zaragoza) han calculat que, plantejant un PSC espanyol, podran atreure el vot socialista ‘passota’ del cinturó industrial de Barcelona que vota PSOE a les municipals i a les estatals, però que s’absté a les eleccions al Parlament. D’altra banda, hauran estimat que només perdran una petita proporció del seu vot ‘nacionalista’ a CiU per una banda, i a ERC per l’altra.

Però el sector catalanista del PSC i Ciutadans pel Canvi, què faran? Amb qui s’aliaran? On aniran a parar els Castells, Nadal, Tura, Valls i Mascarell? Aguantaran estoicament i acceptaran sense més que en Maragall s’hagi sacrificat per PSOE i per Espanya? O és que serà veritat que el PSC és com una secta i que abans de l’interès del PSC de Catalunya i els catalans, prima l’interès del PSOE? I els eco-socialistes d’IC seguiran fent eco a un PSC espanyol?

En tot cas i a curt termini, la polarització a les properes eleccions al Parlament haurà de ser la normal, en un país normalitzat, d’esquerres i dretes. Però a mida que vagin emergent les polítiques predominants del nou líder del PSC i el seu equip, que no serà el d’en Maragall per molt que insisteixin en la ‘continuïtat’, la polarització política tornarà a la clàssica nacionalistes catalans vs. nacionalistes espanyols (per molt tebis i dissimuladament federalistes que siguin aquests).

Ara, doncs, falta que l’esquerra nacional es consolidi i tiri endavant, en interès de tots els catalans. I no simplement els que se’n senten, sinó també els que en paguen (els impostos, és clar). Ha d’entendre tothom que per molt que es suposi que el PSOE es converteixi en federalista, que és molt suposar, Espanya no ho serà mai, i que per molt que es vulgui, el “Interés General de España” no és el mateix que l’interès general de Catalunya.

Llibertat d’expressió a Catalunya

Hi ha força llibertat d’expressió a Catalunya. En general, puc expressar les meves opinions sense por de que n’obtingui una reacció negativa, més enllà d’una discussió amb argumentació contraria, civilitzada i democràtica.

Ara bé, parafrasejant la ‘Granja dels animals’ d’en George Orwell, tots tenim llibertat d’expressió, però alguns en tenim més que d’altres. Els que més llibertat tenen son els que més diner tenen i més poder detenen: els que son propietaris de medis o que els controlen, tenen molta més llibertat d’expressió que els que no. Només hem de veure els problemes que tenen els periodistes per exercir lliurement la seva tasca d’informar correctament.

Qui controla els medis de comunicació i, per tant, la possibilitat d’expressar-se? Si el PP no té massa incidència en els medis a Catalunya, ells no tindran tanta llibertat d’expressió aquí, igual que els que tinguin unes opinions divergents del gran diner i del poder. A Madrid, el ‘mix’ és diferent, però s’aplica el mateix principi.

I per últim, hi ha coses que no es poden tocar: la casa reial espanyola no es critica MAI. Perquè? Que no té cap mena de faceta criticable? Ho dubto. Però hi ha una mena d’autocensura (o directament censura) entre els medis, i per tant, una erosió de la llibertat d’expressió.

Tinguem clar una cosa, els que menys llibertat d’expressió tenen son els que més es critiquen per no respectar-la!

Carrasco i Formiguera diria "NO"

Benvolguts Busotaires, suporto la dedicació del vostre article al nom d’en Carrasco i Formiguera i secundo la proposta que Unió recordi el seu líder històric i recolzi el “NO”.

Tal i com recorda Busot, en Carrasco i Formiguera va votar en contra de les retallades de l’Estatut de Núria a la seva tramitació a les Corts de Madrid.

Tant poca memòria tenim?

Sembla mentida que puguem tenir tant poca memòria! Si fa poc més d’un any que l’Artur Mas defenia a mort el concert econòmic amb un “CiU no apoyará un Estatut que no incluya el concierto económico” (La Vanguardia - 23/04/2004) i que “Catalunya castigarà qui rebaixi l’Estatut” (Avui - 19/09/2005), mentre que, traient pit a ABC, en Mas va dir que “Nación tiene que figurar como está, en el preámbulo y en el articulado” (8/10/2005). El Secretari de Comunicació i Estratègia de CDC, en David Madí, diu al Mundo que “L’Estatut no va de rebaixes” (30/10/2005) i en Pujol “advoca per retirar l’Estatut si el retallen” (Avui - 4/11/2005).

Per altra banda, l’onze de gener d’aquest mateix any 2006, La Vanguardia anuncia que “Los partidos catalanes que apoyaron el Estatut se comprometieron ayer a no claudicar durante la negociación del texto, especialmente la definición de Catalunya como nación y la creación de una Agencia Tributaria catalana bajo el control de la Generalitat“ i que “El President Maragall pidió unidad y responsabilidad”. Clar, també diu que “Maragall lidera una posición de firmeza de las fuerzas catalanas que provoca malestar en el PSOE”. Per això potser el canvi de rumb?

I quan als espanyols... en Ibarra va afirmar encara no fa mig any que “Han perdut els nacionalistes” (Avui - 23/01/2006), en Zapatero que “ERC debería apoyar el Estatuto porque seguramente será para siempre” (ABC - 20/02/2006) i en Guerra “califica el Estatut de ‘infumable’ y explica cómo ‘se cepilló’ en comisión” (La Vanguardia - 9/04/2006).

Esquizofrènia catalana

Esquizofrènia: Trastorn psicòtic sever, caracteritzat per la pèrdua de contacte amb la realitat i la desintegració de la personalitat.

En kapde diu al seu blog "What is more, I am a Catalan" que "aquests conservadors ecspanyols veuen tot lo que no sigui el seu pensament únic com a esquizofrènia." ("Ja us ho deia")

Em sap greu, però hi ha molts catalans que ho son d’esquizofrènics. Prenem per cas els militants i simpatitzants de CyU. Fa quatre dies que el seu líder estava defensant el que sempre i encara defensa ERC. Però ara, els seus partits, la coalició, ni és convergent ni vol la unió, dels catalans, s’entén. La convergència i la unió és ara amb el Partit Socialista Obrer (!) Espanyol.

Amb un comportament com aquest, qualsevol psiquiatre diagnosticaria esquizofrènia, i aguda.

Iberia no és propietària dels “slots” del Prat

Iberia vol reduir la seva presència al Prat. Doncs endavant. Però que no es cregui que podrà disposar dels “slots” de que gaudeix actualment. Si vol renunciar, que ho faci, però el propietari dels “slots” és l’empresa gestora de l’aeroport.

Això ens porta a considerar qui gestiona l’aeroport. Si AENA vetlla realment per tots els usuaris, i no només per les aerolínies, oferirà els slots als millors postors, i no necessariament a la línia de baix cost que vol crear Iberia per a omplir el buit que pensa deixar.

Si AENA no vetlla pels millors interessos de la nostra economia, de tots els que afecta, per tant no només els usuaris directes, consumidors i aerolínies, sinó als tercers: és a dir a l’economia general catalana, més raó per la que s’haurà de traspassar la gestió dels aeroports a la Generalitat.

Nova llei d'accés a la recerca subvencionada per Estats Units

Una nova proposta de llei a Estats Units defèn l’accés lliure als resultats de la recerca subvencionada per l’estat, mitjançant Internet.

La “Llei d’accés públic a la recerca federal” (Federal Research Public Access Act), presentada el 2 de maig pels senadors John Cornyn (republicà) i Joe Lieberman (demòcrata), exigirà, de ser aprovada, que tota agència federal (és a dir, depenent de l’administració central) d’Estats Units amb pressupostos de més de 100 milions de dòlars (84.507.000€) anuals implementi una política d’accés públic. Aquesta proposta s’ha fet després d’un estudi de la Comissió Europea sobre el sistema de publicació científica europeu, que recomana, entre d’altres coses, que es publiquin els resultats que sorgeixin de recerca subvencionada per la UE després d’un cert període de temps.

L’informe europeu també recomana que s’estableixi que les condicions siguin equànimes en el camp de la publicació de resultats de recerca. És a dir, el model de negoci de la publicació no ha d’inclinar-se a favor dels editors establerts, i que cal permetre l’experimentació i la competència entre diversos models de negoci.

La proposta de llei americana exigirà que tot equip de recerca subvencionat parcialment o total per una agència federal presenti una còpia en format electrònic dels seus articles de recerca (papers) que hagin estat aprovats per a la seva publicació en una publicació especialitzada. Els articles es conservarien en un dipòsit digital mantingut per l’agència en qüestió o en algun altre dipòsit apropiat, que garanteixin l’accés lliure al públic, la interoperativitat i la conservació a llarg termini, tot dins d’un termini el més curt possible després de la seva publicació i mai més de sis mesos.

D’aquesta forma, la societat en general podrà obtenir un retorn sobre la inversió dels diners públics aportats pels contribuents, i també ajudarà a accelerar la innovació científica amb els beneficis econòmics i socials que això suposaria.

Les noves tecnologies obren uns canals de comunicació del coneixement i dels resultats de la creativitat en diversos camps i la societat no pot permetre que el "Establishment" pugui eternitzar els seus models monopolístics o oligàrquics aprofitant el seu poder econòmic i polític. En els segles passats, en que s’han anat fent progressos importants que han canviat la fesomia dels processos econòmics i socials, qualsevol intent de fer perdurar sistemes superats ha estat inútil: el teler domèstic ha deixat pas a la fàbrica tèxtil; el cavall ha donat pas al tren i a l’automòbil; les cartes postals al telex, i aquest al correu electrònic. I tots aquests desenvolupaments han produït un millor benestar per a tots, si no al curt termini, sí al mig i llarg.

No permetem que uns interessos particulars establerts obrin en contra del progrés de la societat en general.

La globalització és antiga

La globalització existeix des de fa segles: penseu en les Companyies britànica, holandesa i francesa de les Indies Orientals, la Levant Company, la Companhia de Moçambique, o la Deutsche Neu-Guinea Compagnie, dels segles XVII a XIX, per donar només uns quants exemples. Potser la més coneguda és la South Sea Company, que va fer fallida després d'una especulació en les seves accions i la conseqüent bombolla econòmica (sona a quelcom més recent, oi?).

Aquestes empreses estaven formades per inversors europeus per a explotar les noves colònies. És clar que eren eines de colonització, però les funcions econòmiques (gestió i arbitratge de la oferta i la demanda a diversos llocs del mon) no eren essencialment diferents de les empreses multinacionals "globalitzades" d'avui. I està clar que es movien en una economia "global".

El que sí ha canviat en els últims decennis és que l'avantatge en l'equilibri del poder no es decanta necessariament a favor de les empreses occidentals (vegeu l'auge de les empreses informàtiques o d'indústries pesades xineses, coreanes o índies). Així mateix, les noves tecnologies han "aplanat" el mon (tal com suggereix en Thomas L. Friedman a "The World is Flat").

Un mon al revés

En el seu article d’avui a El Periódico, en Josep Fontana, catedràtic d’història de la universitat Pompeu Fabra, argumenta que votar negativament al referèndum pel nou estatut “només tindria sentit si això signifiqués que tot seguit s'iniciaven unes noves negociacions per aconseguir-ne un altre de més satisfactori”.

Jo ho sento pel senyor catedràtic, però no sembla que entengui, tot i la seva suposada visió històrica, el que passaria si guanyés el No. Diu que “necessitem aprofitar les oportunitats que ens ofereix per fer camí endavant”. Més peix al cova, Sr. Fontana? Que no entén que els avenços arriben quan lluitem per atènyer-los? Quan argumenta la Constitució espanyola de 1978 com a exemple del possibilisme, recordem que portem gairebé 30 anys amb aquesta constitució i ja veieu el que costa canviar-la per a adequar-la a les necessitats del nostre poble. Això no és possibilisme.

Per altra banda i com hauria de entendre perfectament el catedràtic d’història, cal tenir en compte que era en profunda essència un altra context: es passava d’una dictadura a una democràcia que no sabíem com seria, i se’n aprofitaven els poders fàctics de la incertesa que això creava. A més a més, la partida ja s’havia decidit no pas amb el referèndum, aprovació de la que els poders fàctics s’encarregarien d’assegurar amb la por i la connivència del PSOE, sinó amb la “Ley para la Reforma Política” de 1976, redactada pel Presidente de las Cortes y del Consejo del Reino, en Torcuato Fernández Miranda, i presentada pel procurador a Cortes, en Miguel Primo de Rivera, descendent aquest de la il·lustre nissaga de l’establishment militar i feixista, ambdós franquistes de soca arrel.

Sembla mentida que permetem i fins i tot facilitem que avui els poders fàctics tractin de jugar amb la incertesa de la mateixa forma en que ho varen fer aleshores. Però avui, sabem quin és el context i tenim una cultura democràtica d’un altre calat. Hem de saber que ara, les armes de lluita política no son les de foc, com ho eren aleshores, tot i que des d’alguns estaments ens hagin volgut ficar la por amb la remor dels sabres. Avui, Sr. Catedràtic, és un altre moment històric en que les armes de lluita son els nostres vots i que aquests seran verdaderament útils per atènyer els avenços que es mereix el poble de Catalunya.

Prou de peix(et) al cova!

Crisi? Quina crisi? (i 2)

Fa 3 setmanes vaig comentar que la “crisi” del Govern de la Generalitat tenia molt a veure amb la lluita interna al PSC i entre aquest i el PSOE. Doncs, a part de l’enfrontament amb ERC, sembla que en Maragall de nou es planta davant de l’aparell del PSC i els Montillistes, i els amics d’aquests a Madrid. En Maragall està lluitant per sobreviure dins d’un organigrama que cada vegada està compost per més “estatalistes” (és a dir, espanyolistes) i cada vegada menys “catalanistes” (és un dir, a seques).

En Zapatero, aquell suposat amic federalitzant ja no sembla tant aliat, i cada vegada es mostra més enemic. Potser els socialistes catalans que de veritat volen que el seu país avanci comencin a pensar més en plantar-se davant dels espanyolistes i plantegin passar a una postura més obertament nacionalista catalana i pensin menys en les poltrones dels seus líders. En tot cas, els seus seran cada vegada menys en nombre i en importància al PSC-PSOE.

La Independència de Shirley-Anne Somerville

Shirley-Anne Somerville treballa al Royal College of Nursing i es presentarà pel Scottish National Party (SNP) a les eleccions al Parlament escocès del 2007

"Per a mi, la independència escocesa és qüestió de que la nostra nació tingui la confiança d’assumir la responsabilitat del seu propi futur.

Quan mirem per Europa, no qüestionem el dret de Dinamarca a la independència, no suggerim als noruecs que considerin renunciar al dret de governar-se a si mateixos i no ens preocupem que l’economia de Luxemburg s’enfonsi en la bancarrota simplement perquè tingui una població de menys de mig milió. Fins i tot felicitem a països com la República Txeca i Eslovàquia quan aconsegueixen la seva pròpia independència. Ningú se li hauria acudit suggerir que no tenien el dret d’emprendre el seu propi camí perquè fossin massa petits o ximples.

La Independència és normal. Els països tenen el dret de prendre les seves pròpies decisions i Escòcia no hauria de ser diferent.

Estic orgullosa pel meu país i el que hem aconseguit, però podríem fer molt més si fóssim independents. Tothom que viu a Escòcia i aquells que en el futur vindran a conviure amb nosaltres podem construir un país que no simplement té cura de la seva gent, sinó que pot jugar un paper curull i propi a l’escenari mundial."

El “desgavell” de la política catalana

Se suposa que l’executiva del PP representa als seus militants que, essencialment, son el seu partit; el mateix hauriem de poder dir del PSC-PSOE, d'IC-V i de CiU.

I Esquerra? Perquè es qüestiona el fet que respecti la seva democràcia interna i l’Executiu rectifiqui una decisió que estima la seva militància que és errònia? Perquè no es respecta la decisió totalment i impecablement democràtica? És que els demés partits no poden acceptar que un partit faci cas a la seva militància?

Per a “perdonar” aquest “pecat”, cal que l’executiva d’Esquerra practiqui una política de ‘faits accomplis’ i que bombin el que pensi la militància? Potser que s’ho facin mirar els partits catalans. El que veig jo és que a les élites de l’establishment polític català li manca una essència democràtica i deixa entreveure una reacció d’interessos propis que no tenen res a veure amb els interessos de Catalunya.

Rectificar és de savis, i potser el PSC-PSOE, CiU i IC-V també rectifiquin el desgavell i la manipulació de la que, o bé han estat còmplices, o bé han estat víctimes. Per manipulació, em refereixo a com, per una banda en Zapatero i el PSOE s’han saltat la posició dels seus companys del PSC, i per l’altra en Mas i Convergència han traït els seus propis principis pel que varen negociar amb tanta força i fins a l’últim moment l’Estatut del 30 de setembre al nostre Parlament, però que han desaparegut davant d’en Zapatero i han claudicat a la primera per a guanyar punts i quedar bé a Madrid.

Val la pena arriscar-se a emprendre en el sector TIC?

La setmana passada vaig assistir a una “Tertúlia/Conferència” a la Sala Paranimf de La Salle, en que es feia la pregunta “Val la pena arriscar-se a emprendre en el sector TIC?”. Hi va haver unes extenses disquisicions sobre la globalització i la innovació. En Josep M. Piqué, el director del Parc Tecnològic La Salle va comentar que les empreses catalanes havien de canviar el xip i fer-se globals, preparant-se per un mon cada vegada més petit i una competència cada vegada més universal. Parlava sobre tot de l’exemple de les empreses nord-americanes localitzades a l’anomenada Silicon Valley a l’àrea de la Badia de San Francisco que es mouen pel mon, venen els seus productes i servei des de Minnesota fins a Bangkok, passant per Terrassa i Roma.

Davant d’això, vaig comentar que la majoria del volum de negoci de les empreses TIC a la coneguda Vall no és global, sinó local. És a dir, la majoria d’oportunitats de negoci a la Vall no resideixen en crear empreses globals, o amb operacions globals, sinó en participar a l’ecosistema de negoci local que hi existeix. Evidentment, una bona part de l’estructura econòmica de l’àrea es fonamenta en empreses multinacionals, i no vull plantejar que s’ignori la globalització. Però aquesta depenen de tot un entramat empresarial, tecnològic i econòmic local.

A més a més, les multinacionals globals TIC de la Silicon Valley sorgeixen d’un entorn creat fa ja més de setanta anys pel centre de recerca governamental al “Moffett Federal Airfield”, incloent el “NASA Ames Research Center”. Tot un eixam de petites empreses servien a aquestes instal·lacions militars, navals i de les forces aèries. La clau del desenvolupament en la “Silicon Valley” va ser quan es va establir el “Stanford Industrial Park” (després el “Stanford Research Park”) als anys 30, on diversos antics alumnes de la Universitat de Stanford varen crear una empresa de components per a radars militars. Després, el 1939, William Hewlett and David Packard, també alumnes de Stanford, hi varen fundar Hewlett-Packard. Les primeres empreses d’alta tecnologia es varen basar inicialment en tecnologia punta, generalment orientada al mon militar, en la que el govern estava invertint enormes quantitats de diners en la cursa armamentística dels anys 50 i 60.

Què ens diu això? Doncs que cal unes enormes injeccions de capacitat financera, aliada a la compra a escala immensa dels productes i serveis per part del comprador més important, el govern. I això és el que està passant ara? Doncs no. El govern amb el que podem comptar, el de la Generalitat, compra a les multinacionals que pràcticament no reinverteixen a la nostra economia. Oh, és clar! Obren “centres d’excel·lència”, però si mirem el que realment fan aquí veurem que és inversió en operacions comercials. El Centre de Tecnologies i Telecomunicacions, la central de compres tecnològiques de la Generalitat compra preferentment a IBM i T-Systems, Telefónica, Alcatel, Vodafone i un llarg etc, empreses que no tenen un particular interès en promocionar la inversió i innovació locals, sinó de vendre els seus productes i serveis creats a altres indrets.

Per altra banda, si ens centrem en la producció de software, les polítiques del govern de compra i de desplegament de programari i de sistemes no han tingut gaire en compte el paradigma del Programari Lliure, que crea un nou ecosistema en que la gestió de la producció pot fàcilment estar localitzada a Catalunya, amb la ma d’obra dispersada per tot el mon.

Què cal doncs? Queda ben patent, si com a mínim comencem a considerar el que es planteja aquí.

Benvolgut Sr. Guardans

De veritat, no entenc les vostres prioritats: al vostre blog, l'últim tema a data d'avui és un atac a ERC i els seus mètodes de finançament.

Tal com diu vostè al mateix artícle... Hi ha coses que “toquen”, i coses que “no toquen”. I avui precisament toca una clara posició crítica vers la votació, i particularment la postura d'en Alejo Vidal-Quadras, contra la nostra llengua i la defensa d'aquesta en l'àmbit que li correspon a vostè, el Parlament Europeu. No es tracta de que ens "preocupi més el que passi a Kósovo o la successió de Tony Blair que els problemes de casa nostra". Aquest sí és un problema de casa nostra a Europa!

Crisi? Quina crisi?

Molts veuen en el nomenament d’en Xavier Vendrell com un fort cop i desafiament d’Esquerra a en Maragall. Però, “a río revuelto, ganancia de pescadores”: l’enrenou del nomenament d’en Vendrell amaga la guerra freda que existeix entre els “clans” del PSC, particularment quan el propi partit del President li neguen la potestat de canviar el seu govern quan li sembla. Ara, els hi ha fet un “moc” als seus contrincants al partit, decidint la renovació ara, abans del Referèndum per l’Estatut, fent fora en Rañé i deixant-se “imposar” en Xavier Vendrell, que li va molt bé com a “cortina de fum”. Està clar que ERC s’ha marcat un tant, però en Maragall també ha aprofitat per a llençar un guant de desafiament als Montillistes.

El medi digital i el paradigma paradigmàtic i paradoxal

Per a Plató, el paradigma és el món de les idees, el prototip del món sensible. A la lingüística moderna, les relacions paradigmàtiques pertanyien al domini del sistema de la llengua, són virtuals i inclouen les relacions semàntiques. La paradoxa és el raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals no es pot prescindir.

La tecnologia de la comunicació no és més que un medi, una ‘interfície’ en termes de modernitat informàtica. El que ens interessa com a individus i com a societat, és la transmissió i transformació del coneixement, de l’expertesa i de l’experiència. El medi no és més que una eina per a comunicar aquest coneixement. Però, com que els sers humans som com som, els medis sovint esdevenen el centre de la nostre atenció, esdevenen un iman que no ens permet escapar de la seva atracció.

D’exemples n’hi ha molts. Prenem per cas el cotxe: l’automòbil és una eina de transport que ha creat una societat totalment diferent de la que hi havia abans de la seva invenció. Ha estat importantissim per a facilitar la mobilitat i la comunicació, i ha canviat totalment la visió que tenim del nostre entorn.

Ara bé, el cotxe no és simplement una eina de mobilitat, un medi de transport. A molts, viatjar en cotxe, a una certa velocitat, ens causa eufòria, exaltació, una verdadera ‘joie de vivre’. Veure passar pel costat cases, arbres i camps. Pujar a les muntanyes o baixar per valls i creuar ponts sobre grans rius o petits rierols. Seguir les vies del tren i rodar en paral·lel amb d’altres viatgers en el comboi. El plaer resideix en el viatge en si, o en la pròpia conducció.

Haig de reconèixer que fa temps que l’automòbil va esdevenir per a mi un objecte del desig que feia que llegia sobre ell tot el que podia, m’aturava al carrer quan veia un exemple particularment entusiasmant, i em causava tota mena de comportaments il·lògics que no tenien cap explicació racional. Vaig fer-me membre d’una associació d’automobilistes d’una marca en particular, vaig fer sortides en cotxe amb d’altres que compartien la mateixa dèria que jo. Vaig invertir-hi, o malgastar-hi, ara no ho sé, les hores i hores que, per altra banda i racionalment, estalviava en els meus desplaçaments. L’automòbil havia esdevingut, més que no pas una eina per a anar d’un punt a un altre, una paradoxa en que gestionava el meu temps, per a alguns, inútilment.

Un artista em va definir, fa un temps i a la seva manera, la diferència entre el disseny i l’art. Per a ell l'art és disseny, però sense una finalitat específica. El cotxe, doncs, havia esdevingut una forma d’art, i no simplement i específica una eina extremadament útil de desplaçament. L’auto és, en molts casos i per diverses raons per a diverses persones, un objecte del desig. I com a art, ha de considerar-se com a objecte de creació, amb el màxim respecte i estimació que es mereix tot objecte d’art.

Si observem un altre objecte de creació i d’apreciació artística, una de les set grans arts - la musica, veurem que la forma en que s’ha fet arribar als que la puguin apreciar, ha sofert diverses evolucions. Primerament, passava de boca a oïda, cantada o tocada directament amb un instrument musical. Després es va desenvolupar el solfeig, que facilitava la distribució de la creació musical, i en les seves diferents articulacions, va fer transformar-se la mateixa música que transmetia. En l’últim segle i mig, s’ha revolucionat la transmissió de la música, amb la ràdio, el disc de ‘pedra’ o resina, el de vinil, el disc compacte, i ara, el MP3. El disc no és, però, un simple medi de transmissió de la música. Ha esdevingut un objecte d’art en si mateix. Molts enyorem el vinil. Ara, amb l’arribada del MP3, hi haurà molta gent que seguirà comprant CDs malgrat la facilitat de distribució i emmagatzematge que ofereix el fitxer informàtic. El medi ha esdevingut l’objecte d’art.

Un altre exemple pot ser el llibre. El llibre dona més que no pas només la transmissió de coneixements o experiències. Qui no gaudeix de la sensació de seure en una butaca confortable o jeure en un sofà, tot passant les fulles de l’últim llibre, un plaer tàctil? S’associa amb més que no pas simplement l’adquisició de coneixement o d’il·lustració. Un llibre és, a major o menor mesura, un objecte d’art. Hi ha persones que els col·lecciona pel fet de ser el que son: uns objectes de creació, de bellesa més o menys plàstica i intel·lectual.

Però tinguem-ho clar: el llibre és, en essència pura, un medi de comunicació, una interfície de coneixement, entre el creador d’aquella obra i el seu destinatari, el lector. Forma part d’una cadena de comunicació i subministrament d’informació, d’experiència i d’il·lustració que parteix de la ment del seu autor, que flueix pels dits d’aquest, mitjançant una ploma o un teclat, una impremta, un operador logístic, un llibreter i finalment els ulls del lector, fins a la ment d’aquest.

I com totes les cadenes logístiques que ens subministren, aquesta és subjecte de millora. La tecnologia es transforma o es revoluciona. El disc de vinil ha deixat pas al CD, que està deixant pas a la seva vegada al MP3. La veu dels rondallaires va deixar pas a les tabletes d’argila, passant pel pergamí, que va deixar pas al tom manuscrit, que cedí el seu lloc a la primera impressió d’escriptures budistes el 868, i que finalment va passar al llibre imprès. Aquest no ha canviat essencialment des de que en Gutenberg va construir la primera premsa fa més de 560 anys.

Ciutadans de Catalunya

Simpatitzo amb el fet de que no us trobeu representats per cap dels partits al Parlament de Catalunya, ja que fa anys que també he esperat que algú hi parli fidelment en nom meu. Ara bé, no puc estar d’acord amb la vostra afirmació de ser "no-nacionalistes".

Tot ser humà sent una afinitat amb un o més grups de semblants. Ens identifiquem amb els membres del nostre grup social. Aquest pot ser compost per les persones que treballen amb nosaltres en una empresa, en un ram o en un projecte polític, els socis del nostre club d’escacs o de petanca, els partidaris d’un o d’altre club de futbol, o evidentment els que s’identifiquen amb una nació o una altra, encara que aquesta 'nació' sigui 'el món' (com a la ciutadania del món que alguns del signants del vostre Manifest professen). És una part intrínseca de la condició humana.

Quan al terme 'nacionalista', actualment tant menyspreat, voldria plantejar la qüestió: què és una nació?

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, tant bona referència com qualsevol altra, més encara quant la definició és gairebé idèntica en d’altres referents, la nació és:

Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificats, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, porta a voler-se dotar d’institucions polítiques fins a constituir-se en estat.

Evidentment, tant Espanya com Catalunya es poden trobar identificats en aquesta descripció. Aquells catalans que voldrien portar aquesta descripció 'al límit' es poden titllar de 'nacionalistes' (o sobiranistes o independentistes). Als espanyols, és clar, no els cal.

Però els 'espanyols', així com els 'francesos', els 'britànics', etc., no deixen de tenir aquests sentiments d’afinitat amb aquells vincles culturals i d’estructura econòmica a les seves comunitats, tot i que el concepte sí s’ha dut 'al límit'. Per tant, el sentiment que tenen és, en efecte, de 'nacionalisme'.

Vostès, com a grup i com a individus, heu expressat claríssimament la vostra afinitat (que no es troba corresposta al parlament de Catalunya) per la nació espanyola, i per tant, heu fet un manifest nacionalista, fet el qual desqualifica la vostra declarada aversió pel nacionalisme, ja que vostès n’heu fet evident projecció, tant en el Manifest com en els diversos articles, alguns de prou virulents, que s’han publicat a la premsa amb l’autoria de certs signants del mateix Manifest.

Aquesta virulència, o violència, sí que no hauria de tenir lloc a la nostra societat i política, i molts dels ciutadans de Catalunya estem farts de veure com es menysprea als que tenen opinions alternatives i diferents, com qual televisió escombraries. El menyspreu que he llegit i/o escoltat a diversos dels signant del Manifest no és de rebut per a molts de nosaltres. L’actitud dels demés no excusa el bon quefer que s’esperaria d’uns intel·lectuals del segle XXI.

Sigueu honestos, doncs, i declareu-vos 'nacionalistes espanyols'.

Cremar la bandera espanyola?

Si vols fer un gest simbòlic, no cremis la bandera espanyola: renta la Senyera!

Radicals lliures

La idea que es té d’un radical és que és un ingenu, un il·lús, un innocent, i generalment un idiota imbècil. No serà més aviat algú que estima tant el seu país, potser més que la resta de nosaltres, que es sent més pertorbat i esverat que els altres quan veu que es corromp i es perverteix?

El radical no és pas un mal ciutadà que s’equivoca, sinó un bon ciutadà que desespera.

Ja comencem bé!

Acabo de crear aquest blog, i fidel als meus principis, he volgut treure'n lucre immediatament. Però aquesta gent de Google no contempla el meu idioma, i per tant no puc crear un compte AdSense! Si puc configurar la data i l’hora en català, perquè no la resta de les configuracions?

I després diuen que el català està envaint el mon! Que ocupa el lloc del castellà! Pobre de nosaltres.