YuriBCN

Em sap greu que hi hagi tant poc respecte per la cultura com a tal. És a dir, la llengua no és simplement i única el suport i vehicle de la cultura, sinó que en forma una part íntegra. Jo en parlo cinc, i veig que no em facilita simplement comunicar-me amb les persones que també les empren per a comunicar-se, sinó que m’obre finestres, o més aviat finestrals, a les seves cultures, per a poder entendre’ls a ells i a les seves formes de viure, molt millor. Per això l’anglès que fa servir un australià és força diferent (tot i no ser barrera a la comunicació) del que es fa servir al nord-est d’Estats Units, per exemple. Així mateix i per aquesta raó, no puc entendre la indisposició d’aprendre i emprar la catalana per certs ciutadans, originaris o no, de Catalunya. Evidentment, hi ha tota una cultura de castellanoparlants ciutadans de Catalunya que és tant respectable com qualsevol. Però no sé entendre el fet de que alguns d’aquests siguin refractaris a l’aprenentatge i l’ús del català com ...

És una vergonya! Però, si tots ens som de treballadors: com és que no podem fer una mica de justícia i passar de fer la compra fins el mateix dia de la vigília de Nadal. Jo no soc del ram del comerç, ni ho és la meva muller, ni tinc cap familiar que ho sigui. Però em sembla vergonyós que no puguem tenir la decència de tenir en compte la vida familiar dels que ho son. Com és possible que no puguem ser un mínim de previsors i hàgim de deixar la compra fins les 3 de la tarda, o fins i tot les 8 del vespre mateix de la nit de Nadal. Els que vagin a comprar avui els hauria de caure la cara de vergonya, i els amos dels comerços, sobre tot de les grans superfícies, més encara. Una cosa és ser "moderns" i obrir a tota hora, i una altra és passar-se els drets dels treballadors, de tota justícia, pel forro. Fem que la nostra societat sigui més comprensiva amb els menys afortunats (la majoria dels treballadors del comerç, i sobre tot els de supermercats, es considerarien afortunats ser ...

Això de les Maragallades deu ser genètic. Ara és l’Ernest que ha sortit amb una debilitat mental, una imbecil·litat. Si ha quedat clar al debat parlamentari d’avui que tothom està d’acord que el català es troba en una situació de debilitat davant del castellà, ens surt ara el Maragall de torn amb una defensa del bilingüisme, raonant que uns nois d’Olot no varen poder fer una presentació en castellà. A més a més, s’havia de fer en un concurs internacional al Museu de la Ciència a Barcelona: aleshores, no haurien d’haver-la fet en anglès, per exemple? Com es nota que l’Ernest és fidel a la corrent més espanyolista del PSC, ja que ara no hi pinten res els maragallistes/catalanistes.

Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie...

El nou tripartit d’entesa sembla que ha assumit que ha d’ésser un únic Govern amb una única veu. Ara bé, això no vol dir que els partits que li donen suport hauran d’amagar els seus punts de vista sobre l’obra d’aquest. Esquerra com a partit ha de seguir pressionant al Govern, malgrat que aquest tingui consellers d’ERC. El partit no ha d’abdicar mai del que representa i el que ha proposat al seu programa electoral, les polítiques que han de sorgir del mandat de l’última assemblea, i els seus principis fundacionals. Espero doncs que avui en Joan Ridao, com a portaveu del grup i no del proper Govern, sigui crític del parlament d’en José Montilla respecte de les divergències entre les polítiques que planteja, obviades en el seu discurs d’ahir, amb els principis que ha de defendre Esquerra.

Estic molt content, ja que avui comença una nova etapa. El nostre nou President, mitjançant el seu Govern que es constituirà la setmana propera, podrà dur a terme una política clarament social. El President Montilla ha declarat moltes vegades que ara és l’hora de la Catalunya social, i que ens hem d’interessar més pel que necessiten els i les catalanes, més que de les polítiques dites identitàries. Perquè? Que no té prou dones al seu partit per a que pugui fer dues coses alhora? Només li funciona l’hemisferi esquerra al nostre President? (veure " Sexe i cervell ") A mida que vagi tractant de desenvolupar el que li cal als i a les catalanes, és a dir a Catalunya, es toparà amb un mur molt gruixut i inexpugnable. Haurà de negociar el desenvolupament del nou Estatut, i obtenir el finançament per a poder executar les competències i les polítiques que necessita el país. Catalunya necessita un Govern que no pequi d’un excés de prudència. Haurà de ser fort davant d’un adversari anta...

Unes quantes persones s’han manifestat a la Plaça Sant Jaume i a la Rambla, exigint que en Mas sigui President, justificant-ho dient que és injust que el líder del partit amb més escons acabi a la oposició. Fins i tot persones amb una clarividència tant provada com en Salvador Cardús argumenten que el proper govern d’“Entesa pel Progrés” no és el que necessita el nostre país. Doncs, em pregunto, què vol aquesta gent? Quin govern seria el bo, el que necessita el nostre país? Per començar, hem de tenir clar que ningú té el que necessita, i encara menys el que considera que necessita, o sigui el que vol. Sempre estem descontents del que tenim. Tot podria ser millor, més gran, més... – Però ens hem de conformar amb el que puguem tenir, el que sigui factible aconseguir, el que ens permet la nostra circumstància. I quina és la nostra circumstància? Un partit, CiU que ha treballat durant tota la campanya per a alienar els demés partits, amb DVDs i visites al notari, generant un indubtable fut...

Tal i com he comentat al meu últim article ( Oportunitat estratègica ), CiU es comporta de forma totalment irresponsable i corre el risc de trair el país que diu estimar i defendre. Estan disposats a pagar qualsevol preu per a poder governar, ja que si no entren en govern en aquesta segona legislatura per a ells deserta, deixaran d’interessar als poders dels que viuen, abandonats i sense el suport econòmic que els cal per a mantenir la seva infraestructura, obligats a redimensionar-se tant operativament com política. Per altra banda, en el pla de la cobdícia personal, en Duran i Lleida i en Felip Puig desitgen els Ministeris d’Exteriors i de Foment respectivament. Així que, amb la Sociovergonya, un govern MaMón (fruit agredolç que fa taques marrons permanents), amb en Ma s de President i en Mon tilla de Correveidile oficial del regne (d’Espanya). I el PSC que en traurà? Res de res. És més, si tenen en compte que l’estratègia de la camarilla del Baix Llobregat ha fracassat, i que un go...

La situació política que ha deixat les eleccions al parlament de Catalunya obre importants opcions de negociació i pacte a Esquerra. Una d’elles és provocar un important revés a CiU. Aquesta ‘federació’ es troba actualment en una posició molt delicada per a mantenir la seva estructura, tant des del punt de vista econòmic com de les intermediacions d’influències polítiques. Si CiU no torna a formar part del govern ara, entrarà en una crisi estructural que l’obligarà a reduir la seva dimensió operativa i, per tant, política. Aquesta fa que la opció de coalició entre PSC i Esquerra és una excel·lent oportunitat per a fer més equilibrat el camp de joc a favor d’Esquerra per la banda nacionalista i en la dicotomia esquerra/dreta. És més, el ‘sorpasso’ que anhela Esquerra només s’aconseguirà si es prenen votants tant a la dreta com a l’esquerra. Això vol dir prendre-li els votants de centre esquerra ‘pragmàtics’ a CiU. Per altra banda, la opció de coalició o col·laboració entre CiU i PSOE re...

Benvolgut Sr. Robles, La meva resposta li arribarà una mica tard, però voldria poder comentar el seu article sobre el lema d’Esquerra Republicana. Es basa en una crítica del lema "Som com som" d’Esquerra, adduint que aquesta expressió equival a, parlant clar, "Que s’aguantin!", ¿oi? Bé. És una forma de interpretar-ho. Ara bé, el fet diferencial no es basa sempre en l’enfrontament racial, tot i que vostè no ho cregui. El fet diferencial és cultural, i el "Som com som" podria equivaldre a "Spain is different" (Espanya és diferent). Espanya es valora, s’enorgulleix, de tenir una naturalesa particular diferenciada de les demés cultures. Ara bé, a ningú se li ocorreria que aquest orgull fora una afronta racial. De fet, seria acceptable criticar el lema com una obvietat, però no un greuge, com fa vostè. L’espanyol "Spain is different" no em sona molt allunyat del "Som com som", sent com és, expressió de rebuig a la homogeneïtat, una...

El moment culminant de la democràcia representativa és la campanya electoral i les eleccions, moment en que reclama la participació de la ciutadania. Però sembla ser que alguns no ho entenen així. La Junta Electoral Provincial, ara recolzada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, considera que tan sols els partits polítics poden convocar manifestacions durant campanya electoral. Però, això és democràcia? Només tenen llibertat d’expressió els partits durant la campanya electoral? Doncs la "Ley orgánica 5/1985 del régimen electoral general" diu al seu article 54 que "La celebració d’actes públics de Campanya Electoral es regeix pel que disposa la legislació reguladora del dret de reunió. Les atribucions encomanades en aquesta matèria a l’autoritat governativa s’entenen assumides per les Juntes Electorals Provincials." Per tant, anem a la "Ley orgánica 9/1983 reguladora del derecho de reunión" . Aquesta diu al seu article 5 que "L’autoritat gov...

Ahir vaig veure el programa Àgora al 33, en el que els representants dels partits parlamentaris varen tractar les accions de govern que proposen respecte de les infraestructures. Com que soc del ram de les TIC, em va interessar molt veure-ho per a saber què dirien de les telecomunicacions. Quina decepció! L’únic que en va fer menció va ser en Jaume Huguet d’Esquerra, comentant que una estratègia de cablejat del territori amb fibra òptica és de gran importància per a fer una Catalunya més competitiva, a més d’alleugerir la càrrega de vehicles per desplaçaments a i des de la feina, tot indicant que a Estats Units un 30% de la població activa treballa des de casa. Una exageració, potser? No ho sé. Però el que si sé és que si no s’interessen pel problema estructural, val més plegar. Té tota la raó! Però ningú va respondre. Només sembla interessar discutir qui té la culpa de que no hi ha més inversió en els ferrocarrils, i qui està a favor del quart cinturó de Barcelona. Només una reacció: ...

L’escriptora Elvira Lindo, invitada aquest any a llegir el pregó de les festes de la Mercè a Barcelona, declara en el mateix que és una militant del desarrelament, furiosament contraria a la conformitat del que li ha donat els seus propis pares, que sempre ha cercat un mon diferent. Diu, a mena de prova d’això, que si els argentins son fills dels vaixells, ella és filla del camió de les mudances. L’entenc: també en soc de inconformista, i també tinc arrels de diferents identitats: una mica de Suec, força d’Anglès, o millor dit, de Londinenc, i molt de Català! La disconformitat cultural que professa, descrivint la faceta cosmopolita multicultural de Nova York, exposant aquesta com el millor dels exemples de ciutat que absorbeix el que li arribi, ens insinua doncs que és una reacció a la monocultura dels seus pares i fruit dels seus viatges per la geografia del mon mundial. Com és, doncs, que no es rebel·la contra la homogènia uniformitat de l’Espanya que s’imposa? Parla de la naturalesa...

Avui, la independència absoluta en el sentit que tindria en els segles XIX o XX no és possible, per la 'globalització' i la forma en que els països i els mercats interactuen. Però la qüestió no és la independència en aquell sentit. Avui, els partits que es declaren independentistes (ERC, EA, SNP, etc.) tenen aquest concepte com a sinònim de sobiranista: que un estat pugui exercir, o tingui el dret, d'exercir els poders suprems legislatiu, judicial i executiu. Això no és gens ridícul, i trobo despreciable el menysteniment que ha mostrat (l'encara) President de la Generalitat de Catalunya (i per tant de tots els catalans i catalanes) vers els que pensem factible i positiu que Catalunya sigui sobirana dins d'una Europa unida.

El resultat de la guerra del Líban: més de 1200 morts i 3600 ferits (sense diferenciar entre nacionalitats, ni organitzacions, ni ètnies). Les raons de les accions per ambdues parts varen ser, per part de Hesbol·là, la obtenció de ‘monedes de canvi’ per a alliberar els seus en mans d’Israel, com a part d’una guerra bruta de guerrilla, atacant objectius militars i civils a l’àrea del nord d’Israel. Per part d’Israel, segons la màxima autoritat militar, el Tinent General Dan Halutz (enllaç en anglès), si no es retornaven els soldats segrestats, “farem retrocedir el rellotge al Líban 20 anys” i, en un anàlisi per part del coronel retirat Gal Luft (enllaç en anglès), “Israel intenta crear una fissura entre la població del Líban i els partidaris de Hesbol·là, exigint un preu altíssim a la élite de Beirut. El missatge és que si vols que l’aire condicionat funcioni i que puguis agafar l’avió per a anar de compres a París, has de obrir els ulls i actuar per a tancar ‘Hesbol·làndia’”. El pri...

La història de la política de les democràcies occidentals mostra el progrés de la forma en que han desenvolupat els partits la seva relació amb la ciutadania. El format de partit ha anat desenvolupant-se a diferents velocitats segons els països, de partits de comitè del segle XIX, en que les élites participaven i gestionaven el partit i la relació amb els votants (homes hisendats; en fi, la mateixa élite que formava el partit), passant als partits de masses del segle XX, que mobilitzaven les seves militàncies i es finançaven amb les contribucions d’aquestes i d’altres fons, i en que els líders eren responsables a la militància i aquesta els suportava. L’actual desenvolupament dels partits ha portat al partit cartel, és a dir una entesa entre competidors (els altres partits) i l’estructura que els suporta i que, a la vegada, suporten ells. El medi de finançament ha passat de ser essencialment de les contribucions dels militants a formar-se d’aportacions per part de l’estat i dels “poder...

Al mon polític, dominen les élites. Gramsci ja descrivia als anys 30 com els poders hegemònics controlen directament o indirecta la socialització, tant general com política. Però el risc per a nosaltres no resideix tant en la hegemonia de certs aparells ideològics de la societat (segons Althusser , religió, educació, família, llei, política, sindicats, comunicacions i cultura) ja ben identificats i que suporten el “status quo” de la societat capitalista lliberal democràtica, sinó pel fet que es crea una subcultura entre els polítics, independentment de la seva ideologia formal. A l’inici de la seva activitat municipal, o parlamentaria, etc. els actors polítics entren en un “club” que té les seves pròpies regles i convencions, com tots els grups. No ho critico: simplement constato el fet. Però el problema que tenim els que els donem suport és que els polítics, com a bons sers humans (que no son superhomes i dones, tot i que molts tenen uns superegos), vulguin o no, es resisteixin més o...

Busot informa que en José Montilla, s'ha posat a desballestar el sector catalanista del seu partit i convertir el PSC en la federació catalana del PSOE. Doncs a mi em sembla molt bé. Per fi s’aclariran les coses: tindrem una dreta i una esquerra nacional, i una dreta i una esquerra espanyola. Ja era hora que deixessin clares les coses els del PSOE-PSC. En Montilla i els seus (Iceta, Ferran, Corbacho, de Madre, Zaragoza) han calculat que, plantejant un PSC espanyol, podran atreure el vot socialista ‘passota’ del cinturó industrial de Barcelona que vota PSOE a les municipals i a les estatals, però que s’absté a les eleccions al Parlament. D’altra banda, hauran estimat que només perdran una petita proporció del seu vot ‘nacionalista’ a CiU per una banda, i a ERC per l’altra. Però el sector catalanista del PSC i Ciutadans pel Canvi, què faran? Amb qui s’aliaran? On aniran a parar els Castells, Nadal, Tura, Valls i Mascarell? Aguantaran estoicament i acceptaran sense més que en Maragal...

Hi ha força llibertat d’expressió a Catalunya. En general, puc expressar les meves opinions sense por de que n’obtingui una reacció negativa, més enllà d’una discussió amb argumentació contraria, civilitzada i democràtica. Ara bé, parafrasejant la ‘Granja dels animals’ d’en George Orwell, tots tenim llibertat d’expressió, però alguns en tenim més que d’altres. Els que més llibertat tenen son els que més diner tenen i més poder detenen: els que son propietaris de medis o que els controlen, tenen molta més llibertat d’expressió que els que no. Només hem de veure els problemes que tenen els periodistes per exercir lliurement la seva tasca d’informar correctament. Qui controla els medis de comunicació i, per tant, la possibilitat d’expressar-se? Si el PP no té massa incidència en els medis a Catalunya, ells no tindran tanta llibertat d’expressió aquí, igual que els que tinguin unes opinions divergents del gran diner i del poder. A Madrid, el ‘mix’ és diferent, però s’aplica el mateix princ...

Benvolguts Busotaires, suporto la dedicació del vostre article al nom d’en Carrasco i Formiguera i secundo la proposta que Unió recordi el seu líder històric i recolzi el “NO”. Tal i com recorda Busot , en Carrasco i Formiguera va votar en contra de les retallades de l’Estatut de Núria a la seva tramitació a les Corts de Madrid.

Sembla mentida que puguem tenir tant poca memòria! Si fa poc més d’un any que l’Artur Mas defenia a mort el concert econòmic amb un “CiU no apoyará un Estatut que no incluya el concierto económico” (La Vanguardia - 23/04/2004) i que “Catalunya castigarà qui rebaixi l’Estatut” (Avui - 19/09/2005), mentre que, traient pit a ABC, en Mas va dir que “Nación tiene que figurar como está, en el preámbulo y en el articulado” (8/10/2005). El Secretari de Comunicació i Estratègia de CDC, en David Madí, diu al Mundo que “L’Estatut no va de rebaixes” (30/10/2005) i en Pujol “advoca per retirar l’Estatut si el retallen” (Avui - 4/11/2005). Per altra banda, l’onze de gener d’aquest mateix any 2006, La Vanguardia anuncia que “Los partidos catalanes que apoyaron el Estatut se comprometieron ayer a no claudicar durante la negociación del texto, especialmente la definición de Catalunya como nación y la creación de una Agencia Tributaria catalana bajo el control de la Generalitat“ i que “El President Mara...

Esquizofrènia: Trastorn psicòtic sever, caracteritzat per la pèrdua de contacte amb la realitat i la desintegració de la personalitat. En kapde diu al seu blog " What is more, I am a Catalan " que "aquests conservadors ecspanyols veuen tot lo que no sigui el seu pensament únic com a esquizofrènia." (" Ja us ho deia ") Em sap greu, però hi ha molts catalans que ho son d’esquizofrènics. Prenem per cas els militants i simpatitzants de CyU. Fa quatre dies que el seu líder estava defensant el que sempre i encara defensa ERC. Però ara, els seus partits, la coalició, ni és convergent ni vol la unió, dels catalans, s’entén. La convergència i la unió és ara amb el Partit Socialista Obrer (!) Espanyol. Amb un comportament com aquest, qualsevol psiquiatre diagnosticaria esquizofrènia, i aguda.

Iberia vol reduir la seva presència al Prat. Doncs endavant. Però que no es cregui que podrà disposar dels “slots” de que gaudeix actualment. Si vol renunciar, que ho faci, però el propietari dels “slots” és l’empresa gestora de l’aeroport. Això ens porta a considerar qui gestiona l’aeroport. Si AENA vetlla realment per tots els usuaris, i no només per les aerolínies, oferirà els slots als millors postors, i no necessariament a la línia de baix cost que vol crear Iberia per a omplir el buit que pensa deixar. Si AENA no vetlla pels millors interessos de la nostra economia, de tots els que afecta, per tant no només els usuaris directes, consumidors i aerolínies, sinó als tercers: és a dir a l’economia general catalana, més raó per la que s’haurà de traspassar la gestió dels aeroports a la Generalitat.

Una nova proposta de llei a Estats Units defèn l’accés lliure als resultats de la recerca subvencionada per l’estat, mitjançant Internet. La “Llei d’accés públic a la recerca federal” ( Federal Research Public Access Act ), presentada el 2 de maig pels senadors John Cornyn (republicà) i Joe Lieberman (demòcrata), exigirà, de ser aprovada, que tota agència federal (és a dir, depenent de l’administració central) d’Estats Units amb pressupostos de més de 100 milions de dòlars (84.507.000€) anuals implementi una política d’accés públic. Aquesta proposta s’ha fet després d’un estudi de la Comissió Europea sobre el sistema de publicació científica europeu , que recomana, entre d’altres coses, que es publiquin els resultats que sorgeixin de recerca subvencionada per la UE després d’un cert període de temps. L’informe europeu també recomana que s’estableixi que les condicions siguin equànimes en el camp de la publicació de resultats de recerca. És a dir, el model de negoci de la publicació no...

La globalització existeix des de fa segles: penseu en les Companyies britànica, holandesa i francesa de les Indies Orientals, la Levant Company, la Companhia de Moçambique, o la Deutsche Neu-Guinea Compagnie, dels segles XVII a XIX, per donar només uns quants exemples. Potser la més coneguda és la South Sea Company, que va fer fallida després d'una especulació en les seves accions i la conseqüent bombolla econòmica (sona a quelcom més recent, oi?). Aquestes empreses estaven formades per inversors europeus per a explotar les noves colònies. És clar que eren eines de colonització, però les funcions econòmiques (gestió i arbitratge de la oferta i la demanda a diversos llocs del mon) no eren essencialment diferents de les empreses multinacionals "globalitzades" d'avui. I està clar que es movien en una economia "global". El que sí ha canviat en els últims decennis és que l'avantatge en l'equilibri del poder no es decanta necessariament a favor de les empr...

En el seu article d’avui a El Periódico, en Josep Fontana, catedràtic d’història de la universitat Pompeu Fabra, argumenta que votar negativament al referèndum pel nou estatut “només tindria sentit si això signifiqués que tot seguit s'iniciaven unes noves negociacions per aconseguir-ne un altre de més satisfactori”. Jo ho sento pel senyor catedràtic, però no sembla que entengui, tot i la seva suposada visió històrica, el que passaria si guanyés el No. Diu que “necessitem aprofitar les oportunitats que ens ofereix per fer camí endavant”. Més peix al cova, Sr. Fontana? Que no entén que els avenços arriben quan lluitem per atènyer-los? Quan argumenta la Constitució espanyola de 1978 com a exemple del possibilisme, recordem que portem gairebé 30 anys amb aquesta constitució i ja veieu el que costa canviar-la per a adequar-la a les necessitats del nostre poble. Això no és possibilisme. Per altra banda i com hauria de entendre perfectament el catedràtic d’història, cal tenir en compte qu...

Fa 3 setmanes vaig comentar que la “crisi” del Govern de la Generalitat tenia molt a veure amb la lluita interna al PSC i entre aquest i el PSOE. Doncs, a part de l’enfrontament amb ERC, sembla que en Maragall de nou es planta davant de l’aparell del PSC i els Montillistes, i els amics d’aquests a Madrid. En Maragall està lluitant per sobreviure dins d’un organigrama que cada vegada està compost per més “estatalistes” (és a dir, espanyolistes) i cada vegada menys “catalanistes” (és un dir, a seques). En Zapatero, aquell suposat amic federalitzant ja no sembla tant aliat, i cada vegada es mostra més enemic. Potser els socialistes catalans que de veritat volen que el seu país avanci comencin a pensar més en plantar-se davant dels espanyolistes i plantegin passar a una postura més obertament nacionalista catalana i pensin menys en les poltrones dels seus líders. En tot cas, els seus seran cada vegada menys en nombre i en importància al PSC-PSOE.

Shirley-Anne Somerville treballa al Royal College of Nursing i es presentarà pel Scottish National Party (SNP) a les eleccions al Parlament escocès del 2007 "Per a mi, la independència escocesa és qüestió de que la nostra nació tingui la confiança d’assumir la responsabilitat del seu propi futur. Quan mirem per Europa, no qüestionem el dret de Dinamarca a la independència, no suggerim als noruecs que considerin renunciar al dret de governar-se a si mateixos i no ens preocupem que l’economia de Luxemburg s’enfonsi en la bancarrota simplement perquè tingui una població de menys de mig milió. Fins i tot felicitem a països com la República Txeca i Eslovàquia quan aconsegueixen la seva pròpia independència. Ningú se li hauria acudit suggerir que no tenien el dret d’emprendre el seu propi camí perquè fossin massa petits o ximples. La Independència és normal. Els països tenen el dret de prendre les seves pròpies decisions i Escòcia no hauria de ser diferent. Estic orgullosa pel meu país ...

Se suposa que l’executiva del PP representa als seus militants que, essencialment, son el seu partit; el mateix hauriem de poder dir del PSC-PSOE, d'IC-V i de CiU. I Esquerra? Perquè es qüestiona el fet que respecti la seva democràcia interna i l’Executiu rectifiqui una decisió que estima la seva militància que és errònia? Perquè no es respecta la decisió totalment i impecablement democràtica? És que els demés partits no poden acceptar que un partit faci cas a la seva militància? Per a “perdonar” aquest “pecat”, cal que l’executiva d’Esquerra practiqui una política de ‘faits accomplis’ i que bombin el que pensi la militància? Potser que s’ho facin mirar els partits catalans. El que veig jo és que a les élites de l’establishment polític català li manca una essència democràtica i deixa entreveure una reacció d’interessos propis que no tenen res a veure amb els interessos de Catalunya. Rectificar és de savis, i potser el PSC-PSOE, CiU i IC-V també rectifiquin el desgavell i la manipul...

La setmana passada vaig assistir a una “Tertúlia/Conferència” a la Sala Paranimf de La Salle, en que es feia la pregunta “Val la pena arriscar-se a emprendre en el sector TIC?”. Hi va haver unes extenses disquisicions sobre la globalització i la innovació. En Josep M. Piqué, el director del Parc Tecnològic La Salle va comentar que les empreses catalanes havien de canviar el xip i fer-se globals, preparant-se per un mon cada vegada més petit i una competència cada vegada més universal. Parlava sobre tot de l’exemple de les empreses nord-americanes localitzades a l’anomenada Silicon Valley a l’àrea de la Badia de San Francisco que es mouen pel mon, venen els seus productes i servei des de Minnesota fins a Bangkok, passant per Terrassa i Roma. Davant d’això, vaig comentar que la majoria del volum de negoci de les empreses TIC a la coneguda Vall no és global, sinó local. És a dir, la majoria d’oportunitats de negoci a la Vall no resideixen en crear empreses globals, o amb operacions global...

De veritat, no entenc les vostres prioritats: al vostre blog, l'últim tema a data d'avui és un atac a ERC i els seus mètodes de finançament. Tal com diu vostè al mateix artícle... Hi ha coses que “toquen”, i coses que “no toquen”. I avui precisament toca una clara posició crítica vers la votació, i particularment la postura d'en Alejo Vidal-Quadras, contra la nostra llengua i la defensa d'aquesta en l'àmbit que li correspon a vostè, el Parlament Europeu. No es tracta de que ens "preocupi més el que passi a Kósovo o la successió de Tony Blair que els problemes de casa nostra". Aquest sí és un problema de casa nostra a Europa!

Molts veuen en el nomenament d’en Xavier Vendrell com un fort cop i desafiament d’Esquerra a en Maragall. Però, “a río revuelto, ganancia de pescadores”: l’enrenou del nomenament d’en Vendrell amaga la guerra freda que existeix entre els “clans” del PSC, particularment quan el propi partit del President li neguen la potestat de canviar el seu govern quan li sembla. Ara, els hi ha fet un “moc” als seus contrincants al partit, decidint la renovació ara, abans del Referèndum per l’Estatut, fent fora en Rañé i deixant-se “imposar” en Xavier Vendrell, que li va molt bé com a “cortina de fum”. Està clar que ERC s’ha marcat un tant, però en Maragall també ha aprofitat per a llençar un guant de desafiament als Montillistes.

Per a Plató, el paradigma és el món de les idees, el prototip del món sensible. A la lingüística moderna, les relacions paradigmàtiques pertanyien al domini del sistema de la llengua, són virtuals i inclouen les relacions semàntiques. La paradoxa és el raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals no es pot prescindir. La tecnologia de la comunicació no és més que un medi, una ‘interfície’ en termes de modernitat informàtica. El que ens interessa com a individus i com a societat, és la transmissió i transformació del coneixement, de l’expertesa i de l’experiència. El medi no és més que una eina per a comunicar aquest coneixement. Però, com que els sers humans som com som, els medis sovint esdevenen el centre de la nostre atenció, esdevenen un iman que no ens permet escapar de la seva atracció. D’exemples n’hi ha molts. Prenem per cas el cotxe: l’automòbil és una eina de transport que ha creat una societat totalment diferent de la que...

Simpatitzo amb el fet de que no us trobeu representats per cap dels partits al Parlament de Catalunya, ja que fa anys que també he esperat que algú hi parli fidelment en nom meu. Ara bé, no puc estar d’acord amb la vostra afirmació de ser "no-nacionalistes". Tot ser humà sent una afinitat amb un o més grups de semblants. Ens identifiquem amb els membres del nostre grup social. Aquest pot ser compost per les persones que treballen amb nosaltres en una empresa, en un ram o en un projecte polític, els socis del nostre club d’escacs o de petanca, els partidaris d’un o d’altre club de futbol, o evidentment els que s’identifiquen amb una nació o una altra, encara que aquesta 'nació' sigui 'el món' (com a la ciutadania del món que alguns del signants del vostre Manifest professen). És una part intrínseca de la condició humana. Quan al terme 'nacionalista', actualment tant menyspreat, voldria plantejar la qüestió: què és una nació? Segons la Gran E...

Si vols fer un gest simbòlic, no cremis la bandera espanyola: renta la Senyera!

La idea que es té d’un radical és que és un ingenu, un il·lús, un innocent, i generalment un idiota imbècil. No serà més aviat algú que estima tant el seu país, potser més que la resta de nosaltres, que es sent més pertorbat i esverat que els altres quan veu que es corromp i es perverteix? El radical no és pas un mal ciutadà que s’equivoca, sinó un bon ciutadà que desespera.

Acabo de crear aquest blog, i fidel als meus principis, he volgut treure'n lucre immediatament. Però aquesta gent de Google no contempla el meu idioma, i per tant no puc crear un compte AdSense! Si puc configurar la data i l’hora en català, perquè no la resta de les configuracions? I després diuen que el català està envaint el mon! Que ocupa el lloc del castellà! Pobre de nosaltres.