El perill de la sociovergència

Tal i com he comentat al meu últim article (Oportunitat estratègica), CiU es comporta de forma totalment irresponsable i corre el risc de trair el país que diu estimar i defendre. Estan disposats a pagar qualsevol preu per a poder governar, ja que si no entren en govern en aquesta segona legislatura per a ells deserta, deixaran d’interessar als poders dels que viuen, abandonats i sense el suport econòmic que els cal per a mantenir la seva infraestructura, obligats a redimensionar-se tant operativament com política. Per altra banda, en el pla de la cobdícia personal, en Duran i Lleida i en Felip Puig desitgen els Ministeris d’Exteriors i de Foment respectivament.

Així que, amb la Sociovergonya, un govern MaMón (fruit agredolç que fa taques marrons permanents), amb en Mas de President i en Montilla de Correveidile oficial del regne (d’Espanya).

I el PSC que en traurà? Res de res. És més, si tenen en compte que l’estratègia de la camarilla del Baix Llobregat ha fracassat, i que un govern sociovergent durarà menys encara que el tripartit de l’anterior legislatura, resultarà que s’evidenciarà que els que varen provocar el fracàs d’aquesta no va ser Esquerra, sinó el PSC.

Hauran destruït el PSC catalanista, i s’hauran fet l’harakiri els de l’aparell de Nicaragua tot defenent els interessos dels barons espanyols, perquè de cap manera tornaran a guanyar les properes eleccions al Parlament nacional.

Com diuen els castellans, “No hay mal que por bien no venga”. Potser només li cal a Esquerra esperar mitja legislatura per a tornar i esdevenir el nucli dur de l’esquerra nacional. I mentre tant, en Carod de “Cap de la oposició”. En tot cas, l’esquerra catalana (tota) haurà perdut una ocasió d’or per a baixar-li els fums a la dreta catalana d’una punyetera vegada.