"Electoralisme" com a crítica

-

Avui, als Matins de TV3, el periodista Joan Julibert, com molts altres crítics dels polítics, ha definit el joc polític com una mena de baralla, de joc, en que primen els interessos electoralistes..., més enllà dels interessos dels ciutadans.

Això em porta a pensar que el Sr. Julibert deu creure que els ciutadans son alguna mena d'element aliè al joc democràtic representatiu, que no els interessa la democràcia, i que no combreguen amb aquests jocs electoralistes. Però un moment... qui vota no son aquests ciutadans? I no voten segons el que ofereixen els polítics? Com es pot criticar als polítics d'electoralistes, si precisament l'exposició electoral és una característica essencial de la democràcia representativa? I com vol que els polítics no ofereixin el que volen els electors? Si no ho fessin, com guanyarien?

De fet, la seva crítica es dona al comentar el fet que CiU i ERC no votaran a favor de la reprovació per part del PP a la ministra Àlvarez, quan precisament varen proposar-la al Parlament de Catalunya. Però Sr. Julibert, els polítics n'aprenen. Si quan ERC va defendre el vot negatiu al referèndum sobre l'Estatut que ens varen retornar de Madrid, se'l va criticar per votar en el mateix sentit que el PP, i se suposa que per això varen fracassar, ara s'espera que cometin el mateix (suposat) error? No es crítica contínuament als polítics de no ser conseqüents... i ara que ho son, també? Com diuen els anglesos: "Maleit si ho fas, maleit si no". (Damned if you do, damned if you don't)

Tornant a la crítica d'electoralisme, entenc que implica doncs que no hi hauria d'haver cap mena de campanya. Implica que els polítics no haurien d'exposar el que pensen fer si els escullen, no haurien de prometre res. Així s'evitaria fer "electoralisme". És això, oi? Però no és aquesta l'essència de la democràcia representativa, la d'escoltar les propostes de qui es presenta per a gestionar la res pública, la cosa pública, el nostre govern, i després triar segons el que sembla millor proposta/programa?

Per tant, en Joan Julibert, com tants altres, periodistes o no, advoquen per la derogació de la democràcia representativa per establir alguna altra mena de forma de govern? Potser haurien de proposar quina, abans de criticar la que tenim establerta. Potser son una mena d'anarquistes revolucionaris que volen destruir-la? O potser el que volen és una altra mena de democràcia, una democràcia més directe, en que els ciutadans tinguin més a dir en el dia a dia? Amb això sí que hi estaria molt d'acord. Si la major crítica a l'actual sistema és una crítica a l'essència de la representació, pot ser que el que estiguin demanant els ciutadans és la democràcia directa.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació