23 d’octubre 2025

Visions de la civilització russa i la seva relació amb Europa

 És europea, Rússia?

Primerament, una explicació de per què aquest article. Abans de l’estiu, parlant amb un company de la naturalesa de la Rússia de Putin, vàrem plantejar si aquell país era realment europeu o tenia alguna altra identitat. A partir d’aquella conversa vaig decidir indagar en allò que havia llegit de l’eurasianisme,1 de la pulsió occidentalista d’anteriors règims russos, i quina és la identitat filosòfica, espiritual i política de la Rússia actual, per entendre els fonaments de la política exterior russa actual, particularment en el seu enfrontament amb Occident, presentat com un conflicte de valors i civilitzacions.

  1. Introducció

Les narratives que Rússia ha utilitzat per definir la seva identitat civilitzatòria i justificar les seves ambicions globals, complexes i sovint contradictòries, revelen una tensió constant entre la visió de Rússia com «l’autèntica Europa» i la de Rússia com a «civilització singular», i no pas l’occidental, la de cultura grecoromana, de les esglésies llatina i protestant. S’emmarquen sovint en els conceptes de Russkiy Mir (el món rus) per una banda, i el neoeurasianisme per l’altra.

Des del seu origen, aquestes identitats russes han volgut contrastar amb Occident, principalment a través de les idees de l’eslavofilisme2 i les formes de socialisme i anarquisme rus, d’una societat aleshores molt més agrària que la de l’Europa occidental industrialitzada. Aquest pensament profetitza la «catàstrofe de la cultura prometeica» d’Europa, i postula que Rússia és l’únic país capaç de redimir Europa mitjançant un nou arquetip messiànic, que contrasta amb el materialisme prometeic occidental i la seva recerca de poder. El pensament geopolític modern rus incorpora el neoeurasianisme, la tensió històrica entre considerar Rússia, per una banda, com a «l’autèntica Europa», defensora dels valors cristians tradicionals —ortodoxes, és clar—, i per l’altra, com a civilització singular i diferent, «no occidental». Finalment, les arrels de diversos moviments intel·lectuals i revolucionaris russos, com ara el nihilisme, el marxisme —bolxevic i menxevic—, l’anarquisme de Bakunin i Kropotkin, i el populisme dels naródniki,3 subratllen les seves posicions divergents sobre la revolució, la funció de l’estat, i la relació de Rússia amb la influència cultural i política occidental.

Russkiy Mir i la justificació de les ambicions imperials russes

El concepte de Russkiy Mir4 s’ha convertit en pedra angular ideològica per justificar les ambicions neoimperials de Rússia. Aquesta noció, promoguda per figures com el Patriarca Ciril,5 primat de l’Església Ortodoxa Russa, defensa la idea d’una unitat espiritual, cultural i històrica entre els pobles eslaus orientals,6 és a dir la Gran Rússia, la Petita Rússia ucraïnesa, i la Rússia Blanca bielorussa, que juntament formarien el poble rus trinitari,7 a més dels russòfons a altres països. Aquests conformarien el nucli d’aquesta comunitat transnacional, amb els pilars que sostenen aquesta visió, com són la fe ortodoxa, la llengua i la cultura russes, i una memòria històrica compartida que reforça la idea d’un destí comú. Allà on l’Església Ortodoxa Russa manté influència, on es parla rus i on persisteixen els mites històrics russos, Moscou considera que hi té interessos legítims.

Aquesta construcció ideològica ha servit, i serveix, com a justificació explícita per a l’agressió russa contra Ucraïna, especialment des del 2014, però també davant d’esdeveniments anteriors.8 Vladímir Putin ha apel·lat a la necessitat de protegir els russos ètnics i aquells ucraïnesos que mantenen una afinitat cultural, lingüística i espiritual amb Rússia. Aquesta protecció no només es presenta com un deure moral, sinó com una extensió natural de la idea del Russkiy Mir, on les fronteres polítiques són secundàries davant de la unitat identitària que proclama.

En paral·lel, la política exterior russa ha adoptat una narrativa per reforçar aquesta visió. El document Concepte de la política exterior de la Federació Russa, a l’edició de 2008,9 afirma que «és per primera vegada en la història contemporània que la competència global està adquirint una dimensió de civilització», i el mateix document de 202310 descriu Rússia com «un país-civilització únic i una vasta potència eurasiàtica i euro-pacífica», amb més de mil anys d’història independent, un patrimoni cultural ric, i amb profunds lligams amb les cultures europees i eurasiàtiques. Aquesta definició no busca només legitimar el paper de Rússia com a actor global, sinó que també la posiciona com una potència que transcendeix les categories convencionals d’estat nació. En aquest marc, el Russkiy Mir es presenta com una comunitat de civilització que uneix el poble rus i altres nacions sota una mateixa esfera d’influència, consolidant la idea d’una Rússia que no defensa solament els seus interessos, sinó que aspira a liderar un espai cultural i espiritual més ampli. Així, el Russkiy Mir no és una simple construcció ideològica, sinó que també és una eina política que articula la visió imperial contemporània de Rússia, i justifica així les seves intervencions i projecta una identitat que busca redefinir l’ordre regional i global.

La dualitat entre l’autèntica Europa i la civilització singular

Rússia ha construït una narrativa poderosa que la presenta com a defensora de «l’autèntica Europa», una Europa conservadora i arrelada en uns valors tradicionals que, segons Moscou, han estat erosionats per les ideologies modernes, liberals, d’Occident. En aquest relat, Rússia assumeix el paper de salvadora i redemptora cultural, destinada a protegir Occident de si mateix davant del multiculturalisme, el feminisme i el suport als drets LGBTQ+, que són vistos com a desviacions dels fonaments europeus autèntics.11

Aquesta visió no és nova; té les seves arrels en l’eslavofilisme del segle XIX, un corrent intel·lectual que ja percebia una divisió civilitzatòria entre Rússia i Occident. Pensadors com Ivan Kireevski12 i Aleksei Khomiakov13 van articular una crítica profunda al racionalisme occidental i a la seva actitud liberal envers la tradició i l’Església. Tot i reconèixer certs vincles amb Europa, aquests eslavòfils veien Rússia com una entitat espiritualment superior, capaç de preservar els valors que Occident havia abandonat. A Europa und die Seele des Ostens14 (Europa i l'ànima de l’Est), el filòsof alemany Walter Schubart,15 russòfil contumaç, identifica l’autèntica Europa en l’època gòtica, quan predominaven la unitat espiritual, la contemplació i l’aspiració al transcendent, en contrast amb l’home prometeic de la modernitat, centrat en el poder i la raó.

Aquesta tensió, entre ser Europa i no ser-ho, ha evolucionat en el discurs contemporani rus cap a una dualitat més marcada: la Rússia com «l’autèntica Europa» ensems amb la Rússia com a «civilització singular». Aquesta última noció, que guanya força a l’era postsoviètica, presenta Rússia no només com a alternativa cultural, sinó com a civilització independent amb valors propis, especialment en qüestions de família, gènere i religió. El govern rus ha convertit aquests valors tradicionals en una eina política per diferenciar-se de l’hegemonia occidental i posicionar-se com un pol de poder en un món multipolar.

Així, la narrativa russa oscil·la entre la reivindicació d’una Europa autèntica i la proclamació d’una identitat civilitzatòria única. Aquesta ambivalència li permet tant criticar Occident com legitimar el seu propi model, tot construint una imatge de Rússia com a guardiana d’un ordre moral que, segons el seu relat, Europa necessita recuperar.

Eurasianisme i la reorientació geopolítica de Rússia

Després del col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia ha viscut una profunda crisi d’identitat que ha donat lloc a una cerca civilitzatòria contradictòria. En aquest context, el neoeurasianisme ha emergit com a proposta ideològica que ofereix una alternativa a la modernitat occidental, tot redefinint la posició geopolítica i cultural de Rússia. Aquest gir cap a l’Est no implica necessàriament un conflicte directe amb Occident, però sí una redefinició del seu lloc al món, basada en una cosmovisió pròpia que desafia els valors liberals i globalitzadors.

Per comprendre l’ús contemporani de l’eurasianisme, és crucial entendre els seus orígens intel·lectuals. Aquestes idees no són meres relíquies intel·lectuals, sinó que constitueixen un dipòsit estratègic de conceptes que el Kremlin ha recuperat selectivament per legitimar una visió del món alternativa a l’ordre liberal occidental. Aquesta tradició filosòfica ofereix un llenguatge i uns conceptes que legitimen la seva posició a l’escenari global.

Tal com s’esbossa suara, els orígens del pensament eurasiàtic es remunten al segle XIX, quan el debat entre occidentalistes i eslavòfils va marcar la reflexió sobre la identitat russa. Nikolai Danilevski16 va ser un dels precursors en articular a la seva obra «Rússia i Europa»17 la idea de les civilitzacions com a formes culturals diferents i fonamentalment irreconciliables, anàlogues a les espècies biològiques. Va concebre Rússia no com una part d’Europa, sinó com una unitat cultural i històrica cohesionada, el món eslau, en oposició directa a l’Europa «germanoromana». Aquesta visió d’un conflicte civilitzatori inherent va ser la llavor de la posterior crítica eurasianista a Occident.

Lev Gumiliov18 va ser una altra figura clau en la formulació d’una visió d’Euràsia com a civilització singular, caracteritzada per la capacitat del poble rus d’interactuar culturalment i ètnicament amb altres grups del continent eurasiàtic. Aquesta idea ha evolucionat en èpoques més recents cap a una proposta més ambiciosa, en què pensadors com Igor Panarin19 —que el 1998 va proposar l’aleshores excèntrica idea de la desintegració dels EUA— han imaginat un destí evangelitzador per a Rússia, capaç de liderar una gran civilització que s’estendria des del cor d’Euràsia fins a les seves perifèries. Aquesta missió implicava la reintegració de l’espai postsoviètic sota una nova idea formativa, en oposició a la globalització occidentalitzadora. Altres personatges, com la política i diplomàtica Natàlia Narotxínskaia,20 han reinterpretat aquests pensaments per reforçar la idea que Rússia és el bastió europeu contra la secularització i la decadència moral.21

En aquesta línia, Aleksandr Duguin22 ha articulat una visió apocalíptica de la confrontació entre dues cosmovisions irreconciliables: la dels atlantistes, basada en el comerç, l’individualisme, el materialisme i el globalisme, i la de la Rússia eurasiàtica, que defensa valors espirituals, col·lectius, jeràrquics i tradicionals. Aquesta confrontació, diu Duguin, no és només geopolítica, sinó metafísica, una lluita entre el bé i el mal que defineix el futur de la civilització.23 L’economista i polític Serguei Glaziev24 és una figura més en aquest àmbit. Assessor de Putin, s’associa amb polítiques econòmiques eurasiàtiques i antioccidentals, defensant una integració més estreta amb potències no occidentals i el desenvolupament d’un bloc econòmic eurasiàtic.25

Tot i que Vladímir Putin no utilitza el terme eurasianisme de manera explícita i sistemàtica, molts dels seus discursos incorporen elements fonamentals d’aquesta ideologia.26 La importància de l’ortodòxia cristiana, la noció geopolítica d’Euràsia27 i la idea d’una civilització pròpia són recurrents en la seva retòrica, especialment des de la transició postsoviètica. Així, el neoeurasianisme no només ha influït el pensament intel·lectual rus, sinó que ha impregnat la política oficial, oferint una narrativa poderosa per a la reconfiguració del paper de Rússia en el món contemporani.

El Paper de l’ortodòxia a la història de Rússia

Com s’ha vist, doncs, la història religiosa de Rússia està profundament marcada per una tensió constant entre el poder espiritual i el poder polític, així com per la seva relació amb l’Est i amb Occident. Aquesta lluita secular ha contribuït a forjar una consciència eclesiàstica singular, en què la religió no només és una pràctica espiritual, sinó una dimensió essencial de la identitat nacional. Després de la caiguda de Constantinoble el segle XV, el Tsarat de Moscou va voler assumir el paper de la «Tercera Roma»,28 heretant la idea teocràtica de l’Imperi Romà d’Orient i adoptant el cesaropapisme,29 on el sobirà exerceix autoritat tant civil com religiosa.

Tanmateix, aquesta fusió entre Església i Estat no sempre ha estat harmònica. Ja en temps de Pere I de Rússia,30 que adreçava la mirada cap a Occident, l’església ortodoxa russa va ser subordinada al poder estatal. Pere va abolir el patriarcat i va transformar l’església en una institució controlada pel govern.31 Més endavant, Caterina la Gran,32 seguint l’exemple dels monarques absolutistes europeus, va confiscar béns eclesiàstics per raons econòmiques, tot mantenint certs drets de la jerarquia religiosa. Aquestes ingerències polítiques van provocar crítiques de pensadors com Aleksei Khomiakov,33 que veia en aquesta subordinació una pèrdua de l’autenticitat espiritual, car la parcialitat per la cultura occidental prometeica de l’home heroic, racional i material, anava en contra de la cultura russa, oriental, de sobornost,34 en què l’individu renuncia al benefici propi en favor de la comunitat.

Malgrat aquelles ingerències, la fe religiosa ha demostrat una resiliència extraordinària. Fins i tot durant el període soviètic, quan el règim comunista va intentar erradicar la religió, la creença va persistir, especialment en les zones rurals.35 Xifres governamentals soviètiques revelaven el 1937 que fins a un terç de la població urbana i dos terços de la rural encara tenien creences religioses, evidenciant que la religiositat popular no havia estat vençuda a despit de la campanya de persecució.36 Aquesta persistència mostra una dimensió profunda de l’ànima russa, arrelada en la fe i en la necessitat de transcendència que descriuen les obres de Dostoievski37 —que hi contrasta el declivi d’Europa en decadència moral amb el potencial de renovació espiritual de Rússia—, i els escrits d’altres autors i filòsofs russos com Vladímir Soloviov,38 Serguei Bulgàkov,39 i el fundador del moviment eslavòfil juntament amb Khomiakov, Ivan Kireevski,40 entre tants altres. Així, el paper de l’Església Ortodoxa i la història religiosa russa no poden entendre’s només en termes institucionals, sinó que són el reflex d’una tensió profunda entre el poder, la fe i la identitat, que ha guiat la trajectòria de Rússia com a civilització i com a poble.

Percepcions russes d’Europa i Occident

Tal com hem vist suara, la relació de Rússia amb Europa i Occident ha estat marcada per una ambivalència profunda, que oscil·la entre l’admiració, la imitació i el rebuig. I així, en la narrativa nacional russa, Europa sovint ha estat vista com una civilització en decadència, intrínsecament podrida, i condemnada a desaparèixer.

L’eslavofilisme del segle XIX, i figures del mon jurídic i polític com Konstantín Pobedonóstsev,41 el principal representant del conservadorisme rus en els últims anys del règim tsarista, van identificar el racionalisme com el «pecat original» d’Europa. Aquesta confiança excessiva en la raó conduïa, segons ells, a l’exaltació de l’home natural, a la democràcia —vista negativament— i, en última instància, al mal. En aquest marc, la cultura occidental era vista com a superficial, desconnectada de la veritat espiritual i incapaç de proporcionar un sentit profund a la vida. Rússia, en canvi, es presentava com la portadora d’una missió espiritual, arrelada en l’ortodòxia i en una visió més elevada de l’ésser humà.

Tot i aquest rebuig ideològic, Rússia ha mantingut una relació complexa amb Europa. Pere I va impulsar una europeïtzació radical del país, reformant el món polític i l’exèrcit segons models occidentals. Aquesta transformació, però, es va fer en un context en què molts russos consideraven la cultura europea inferior a la bizantina, la qual representava per a ells una espiritualitat més autèntica. Després, amb els regnats de Caterina la Gran i Alexandre I, França va exercir una gran influència cultural sobre les elits russes, però que després va ser substituïda per Alemanya durant el regnat de Nicolau I. Tot i que les idees filosòfiques alemanyes van penetrar profundament, la llengua alemanya no va arrelar amb la mateixa força que la francesa.42

Mentrestant, l’esperit d’Europa ha anat evolucionant. Després de la Guerra Freda, Europa ha viscut una etapa de prosperitat i unitat, que ha donat pas a la celebració de la llibertat i la diversitat. No obstant això, l’atac de Putin a Ucraïna ha sacsejat aquest equilibri, redefinint l’esperit europeu com una combinació de llibertat i seguretat. Aquest conflicte ha estat entès no només com una agressió territorial, sinó com un atac directe als valors que Europa ha construït al llarg de dècades.

Així, la mirada russa sobre Europa revela una tensió entre el desig d’integració i la voluntat de diferenciació. Europa és alhora model i adversari, font d’inspiració i objecte de crítica. Aquesta dualitat ha configurat la identitat russa moderna, que continua debatent-se entre l’atracció per Occident i la reafirmació d’una civilització pròpia.

  1. Conclusions i Implicacions

Tot plegat revela que la identitat russa està profundament arrelada en una percepció complexa i dinàmica de si mateixa, que oscil·la entre ser una «autèntica Europa» i una «civilització singular» amb un destí messiànic. Aquesta dualitat s’utilitza per justificar la política exterior russa, especialment en la seva confrontació amb Occident. La crítica russa a Occident es basa en la percepció d’una decadència moral i un racionalisme excessiu, contrastant-la amb la profunditat espiritual i els valors tradicionals —ultraconservadors— de Rússia.

Històricament, Rússia ha intentat assimilar i, alhora, rebutjar influències europees, amb períodes d’occidentalisme i de retorn a un «sender propi». L’ortodòxia ha estat un pilar constant d’aquesta identitat, sovint subordinada a l’Estat, però considerada essencial per a l’ànima russa i la seva potencial missió redemptora d’Europa.

La persistència de les idees eurasiàtiques i del Russkiy Mir, combinada amb la reorientació actual de Rússia cap a Orient —especialment vers la Xina i l’Índia— després de la pèrdua dels mercats europeus, subratlla una profunda separació geopolítica i ideològica amb Occident. La retòrica de la batalla metafísica i la defensa dels valors tradicionals enfront d’un «Occident satànic» són elements clau per mobilitzar els suports intern i extern en l’actual conflicte. La comprensió d’aquestes narratives és essencial per analitzar les accions i aspiracions futures de Rússia en l’escenari mundial, la seva influència en el seu àmbit geopolític, i com Europa ho haurà d’afrontar.

  1. Lectures addicionals

Vladímir Putin

Recopilació d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin en què fa referència explícita o implícita a l’eurasianisme, a Rússia com a «autèntica Europa», i al cristianisme ortodox com a fonaments de la identitat i l'estratègia geopolítica russes.

On the Historical Unity of Russians and Ukrainians (2021) http://en.kremlin.ru/events/president/news/66181

Discursos al Club Valdai

2013 http://en.kremlin.ru/events/president/news/19243
2014 http://en.kremlin.ru/events/president/news/46860
2021 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67099
2024 https://valdaiclub.com/events/posts/articles/putin-plenary-session-2024/

Discursos a l'Assemblea Federal

2022 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67843
2023 http://en.kremlin.ru/events/president/news/70555

Altres lectures

The Rise of Russian Civilizationism, Paul Robinson (Univ. d’Ottawa) al Russia Post del Russia Program at the George Washington University. 28 abril 2025. https://russiapost.info/politics/russian_civilizationism

The Russian State, Eurasianism, and Civilisations in the Contemporary Global Political Economy, Ray Silvius (Univ. de Winnipeg) al Journal of Global Faultlines 2014. https://www.jstor.org/stable/pdf/10.13169/jglobfaul.2.1.0044.pdf

Ressenya del llibre Black Wind, White Snow: The Rise of Russia’s New Nationalism de Charles Clover (corresponsal del Financial Times). http://blogs.lse.ac.uk/lsereviewofbooks/2016/06/21/book-review-black-wind-white-snow-the-rise-of-russias-new-nationalism-by-charles-clover/





7 All-Russian nation (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/All-Russian_nation

8 Russia's Invasion in Ukraine: What Happened Before? Haesebrouck i Taghon, Univ. de Gant (en anglès) https://www.ugent.be/ps/politiekewetenschappen/gies/en/research/publications/gies_papers/2022-ukraine/russias-invasion-in-ukraine-what-happened-before

9 The Foreign Policy Concept of the Russian Federation Presidència de Rússia (en anglès) http://www.en.kremlin.ru/supplement/4116

10 The Concept of the Foreign Policy of the Russian Federation Ministeri d’Afers Exteriors de la Federació Russa (en anglès, disponible en altres idiomes) https://www.mid.ru/en/foreign_policy/fundamental_documents/1860586/

11 Russia – the “True Europe” or a “Unique Civilization”?: Towards a Genealogy of two Post-Soviet Ideas Kåre Johan Mjør, Univ. de Bergen (en anglès) https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/00806765.2024.2317365

14 Disponible en espanyol com Europa y el alma del Oriente a Archive.org https://archive.org/details/europa-y-el-alma-del-oriente-walter-schubart-v-1

21 Nataliia Narochnitskaia, Russia and the Russians in World History The Free Library (en anglès) https://www.thefreelibrary.com/Nataliia+Narochnitskaia%2C+Russia+and+the+Russians+in+World...-a0251632828

23 Alexander Dugin's Intellectual Framework: Traditionalism, Eurasianism, and the Fourth Political Theory (en anglès) https://www.researchgate.net/publication/384363152_Alexander_Dugin's_Intellectual_Framework_Traditionalism_Eurasianism_and_the_Fourth_Political_Theory

25 Post-Soviet Neo-Eurasianism, the Putin System, and the Contemporary European Extreme Right, Andreas Umland del Stockholm Centre for Eastern European Studies, a Foreign Policy Association (en anglès) https://fpa.org/post-soviet-neo-eurasianism-the-putin-system-and-the-contemporary-european-extreme-right/

26 Vegeu la recopilació d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin al final del document.

27 Eurasia, validez de un concepto geopolítico, Leonardo Quijarro Santibáñez, Instituto Español de Estudios Estratégicos. https://www.defensa.gob.es/documents/2073105/2320887/eurasia_2025_dieeeo69.pdf

28 Moscow, third Rome (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Moscow,_third_Rome

35 The 1937 Census and the Limits of Stalinist Rule, Catherine Merridale de la Univ. of Bristol a The Historical Journal (en anglès) https://www.jstor.org/stable/2639947

36 USSR anti-religious campaign (1928–1941) (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/USSR_anti-religious_campaign_(1928–1941)

42 The Functions and Value of Foreign Languages in Eighteenth-Century Russia. Agent, Offord & Rjéoutski a The Russian Review (en anglès) https://www.jstor.org/stable/43663848

-
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Visions de la civilització russa i la seva relació amb Europa

  És europea, Rússia? Primerament, una explicació de per què aquest article. Abans de l’estiu, parlant amb un company de la naturalesa de l...