Aquest matí, no hi ha noticies

És possible que 3/24 no té prou continguts, que hagi de clonar la programació de TV3?! Em refereixo al fet que aquest matí, tot el matí, no podrem veure RES MÉS noticiable que el sorteig de Nadal. S'enten que hi hagi una gran audiència potencial, però replicar la mateixa programació? La única explicació seria una manca de continguts, de que no hi ha noticies.

Però és així? No, oi? Amb tot el que passa al món, que hàgim de veure programada en dues cadenes (que, en el cas del 3/24, sense anuncis, paguem els contribuents exclusivament) la "gran notícia" d'uns nens fent la cantarella de repetir un números durant hores i hores, i uns periodistes rebaixats a repetir tota una sèrie de supersticions, i comentaris de si ha de tocar aquí o allà, i si ha d'acabar en un número o un altre.

Penós.

Enemic: el partit cartel

El fenomen Obama és essencialment i més immediatament un moviment de canvi no a Estats Units, sinó al partit Demòcrata. Ha guanyat a la Hillary Clinton, que representa les parts interessades en l'estatus quo: l'oficialisme, l'establishment del partit i els “lobbies” (terme més amable que no pas “poders fàctics”).

Obama representa un canvi davant de l'estructura burocràtica del partit “cartel”. S'ha saltat l'establishment del partit i ha entusiasmat als ciutadans més enllà de la frontera que s'han anat creant entre les elits del partit, els lobbies i els professionals de la política per una banda i la militància base, els simpatitzants i la ciutadania en general per l'altre. Ha demostrat que quan es motiva a la ciutadania, quan s'il·lusiona i es fa partícip del procés, aquesta respon. I el seu èxit ha fet reaccionar fins i tot entre els republicans i a en McCain, que ara també advoca aquest canvi.

La frontera, gairebé fractura, entre l'establishment i les bases també ha anat consolidant-se a casa nostra. Els principals actors han esdevingut partits cartel durant la transició i els últims anys. Han esdevingut part de l'administració, sigui a nivell estatal, com autonòmic i local. Es financen pels pressupostos de l'estat i de la Generalitat. Depenen cada vegada més dels recursos de l'administració, debilitant els vincles amb els actors socials. En lloc de representar la societat davant de l'administració, els partits cartel representen aquesta davant de la ciutadania. Representen, efectivament, una inversió pràctica del principi democràtic.

El partit cartel pot permetre's prescindir fins a cert punt de la seva infraestructura base (seccions locals i regionals) sempre i quan pot controlar els recursos de l'administració. En canvi, les seves cúpules iniciaran reformes per a dinamitzar les infraestructures dels partits quan s'hi veuen obligades, per a generar el recolzament de la organització mitjançant altres medis que no sigui la redistribució de recursos obtinguts de l'administració.

La qüestió és, com podem combatre aquesta tendència? Doncs ens hem d'armar d'unes eines que la reverteixin. De fet, la tendència vers l'obertura de les organitzacions a actors externs està aflorant no només a la política sinó també al mon de l'empresa, gràcies a l'aparició de les xarxes socials virtuals a Internet, que en realitat son el desenvolupament sobre una plataforma tecnològica de les xarxes de relacions socials que ja ha tingut la nostra societat durant segles. Es salta la burocràcia dels partits que representa el partit cartel i torna en part la funció de l'agitació i la propaganda (agitprop) i de les idees, de l'ideari, a les bases, als simpatitzants i, sobre tot, a la ciutadania.

Aquest últim actor en la generació d'ideari, la ciutadania, és la base política per definició. En aquests i els futurs temps de xarxa social, ciutadana, d'informació (i desinformació), cal estructurar el partit polític per a acomodar-se a aquesta base social si ha de sobreviure el tràngol en que sembla trobar-se avui.

Aquest tràngol pot engolir la democràcia. Per a superar-lo, la ciutadania ha de tornar a trobar en els partits el medi pel que pot fer arribar les seves preocupacions, les seves necessitat, les seves idees, en fi, el seu ideari, a l'administració. Si no, si permetem que el partit cartel imperi, significarà el debilitament de la democràcia, quan hauríem d'estar treballant, lluitant, per a desenvolupar-la més encara.

Com sempre, cada dificultat és una oportunitat. Prenguem aquesta dificultat per les banyes, i convertim-la en una oportunitat per a renovar i millorar la democràcia.

A favor de la política

Fa gairebé un any, abans de que ens submergíssim a la pre-campanya i campanya de les eleccions espanyoles, el politòleg Jordi Sánchez va publicar un article al País, “A favor de la política”.

Venia a dir que no es pot segregar la política del fet social, de la nostra comunitat ciutadana, que en forma una part íntegra. De fet, per definició, la política és el procés pel qual els grups de persones prenen decisions. És la forma, el mètode pel qual convencem, guanyem i mantenim el suport dels demés per unes idees que ens poden interessar. És a dir, fem política contínuament. Aquest escrit és política: el lector està pensant en aquests mateixos instants si està d’acord, si es deixa convèncer per el que hi ha escrit en aquesta pantalla que té al davant. Si és així, hauré obtingut un aliat. Si no, un contrincant. Però el lector està participant en un joc polític. Sí en té una opinió (espero que sí), serà una opinió política, favorable o contraria, però política.

Això em porta al nucli del meu argument: estic a favor de la política. Puc entendre que hi hagi gent que sigui contrària a la política de partits. Però recordem que el mot ‘partit’ significa ‘partidari’, que a la vegada significa ‘favorable a uns interessos’. Tots, doncs, prenen partit en una discussió. Tots som partidaris en el joc polític. D’aquesta manera, la qüestió és com s’articula el fet de prendre partit. El que deixa insatisfet no és la política en sí, ja que aquesta és una part ineludible de la nostra condició social, sinó l’estructura processal de la presa de decisions per part dels partidaris d’uns interessos i d’altres, l’estructura del partits.

Els partits primer, i la democràcia com a mètode de presa de decisions després, han de canviar per a que la mateixa democràcia pugui sobreviure. Han de obrir-se a uns mètodes més inclusius de la ciutadania. Perquè els que gaudim de menys poder, la majoria i massa de la ciutadania, hem de defendre la democràcia, aquesta o una altra, per a defendre els nostres interessos en política.

És imprescindible, doncs, que els que participem activament en la política, els que desenvolupem i expressem, argumentem, uns idearis, unes ideologies, sigui a través dels partits o d’associacions, o a títol individual, ens adonem que no hi guanyarem absolutament res rebutjant, repudiant “la Política”. Cal defendre-la acarnissadament, ja que la desídia política és indolència i negligència democràtica. Només se’n aprofitaran els que tenen interessos divergents dels nostres, dels de la massa social que no tenim més canals que la política democràtica per defendre’ns.

Passotisme

He vist al TN de TV3 una notícia que m'ha deixat glaçat. Un lladre roba una caixa registradora d'un local del Port Olímpic de Barcelona. Un guàrdia de seguretat de 63 anys s'interposa però el lladre s'aprofita de la seva posició de domini físic i li clava una pallissa. Feliçment, el lladre ja ha estat arrestat.

El que m'ha deixat glaçat, però, no és la pallissa a un pobre home que, amb aquesta edat i condició física, evidentment no pot fer més que de vigilant i no de 'guarda de seguretat'. El que em deixa de pedra és la persona que passa a menys de deu metres del vigilant quan, ja havent fugit el lladre, jau a terra després de la brutal pallissa. Aquesta persona (si és que es pot qualificar així) no pren la més mínima acció de socors a una persona evidentment desvalguda.

Fa uns dies, ja varem veure l'actitud de passotisme en altres quan un animal (aquí sí que no hi ha dubte del qualificatiu) ataca a una noia en ple transport públic. Tot i que es pot entendre que el pobre noi que va presenciar aquesta agressió patís per la seva integritat física i que no tots podem ser guardians de la justícia, tot plegat fa reflexionar aquesta actitud que comença a ser preocupant per estesa: passem de tot. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Massa gent passa de llarg, se'n va a casa, es tomba al sofà i es deixa hipnotitzar per la tele, o qualsevol altre ocupació que no exigeixi pensar gaire. Miren el mon a través d'una pantalla, sigui la tele o el PC, tot navegant Internet. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Aquesta postura, la de tombament social, es deixa veure quan, potser enfrontats amb un servei deficient en una restaurant o d’una empresa de subministrament, o amb un desastre, un desori com el del TGV, pocs es comprometen. Molta queixa, això sí, molta boqueta, algun SMS "matins.si ... matins.no", un correu-e de denúncia, però ben poca acció concreta, cap activisme social. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

I d'això se n'aprofiten alguns, polítics o empresaris o lladres, per a actuar amb impunitat. Saben que no hi haurà responsabilitat social, pel passotisme de la ciutadania, es pot fer gairebé el que es vulgui. Ens estem convertint en una societat passota, desestructurada, que no reacciona. En uns altres temps, no sé si millors o pitjors, però uns altres, hi hauria hagut un aixecament social. Ara, uns quants crits, moltes queixes, però quants de nosaltres sortim a fer quelcom, a complir els nostres deures socials, a lluitar pels drets col·lectius? On està la societat civil? “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Se te’n fot la sobirania?

Aquests últims dies s’ha parlat extensament de la sobirania. De fet, a alguns se li’n fot: potser a tu et sembla que te’n pots fotre... però què és la sobirania i quina importància té?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que la sobirania és la

Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

La Wikipedia en anglès (he triat aquesta, ja que vull evitar la possible parcialitat de les versions en català o castellà) defineix la sobirania de la següent forma:

La sobirania és el dret exclusiu a l’autoritat política absoluta (p. ex. legislativa, judicial, i/o executiva) sobre una àrea de l’administració, del poble o d’un mateix. Sobirana és l’autoritat legislativa suprema, subordinada a cap altra.

Hem observat ben recentment que la manca de sobirania ha provocat una situació ben absurda i irrisible: un conjunt de jugadors de futbol catalans no se’ls permet celebrar una partit amistós, de “costellada” com l’han qualificat alguns, contra un equip de jugadors d’Estats Units. La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) va denegar el permís a la Federació Catalana (FCF) de celebrar el partit previst per al 14 d’octubre. El motiu del rebuig, segons ha explicat el portaveu de la RFEF, és que la data triada és un dia després del dia previst per al Dinamarca-Espanya classificatori per a l'Europeu del 2008.

Suposo que es podrà discutir la oportunitat de la data, però personalment crec que és vergonyosa l’explicació donada per la RFEF per la denegació. Però el que vull mostrar és que la FCF no és sobirana, no disposa de la autoritat suficient i ha d’anar pidolant el permís a la “autoridad competente”, i això perjudica greument la seva llibertat.

És un exemple puntual, però claríssim de com no ser sobirà, ser subordinats, ens frena el desenvolupament nacional de qualsevol àrea econòmica, cultural, social o, com en aquest cas, esportiva. Ens minva la nostra llibertat de decidir per nosaltres mateixos.

Com aquest, es podrà reproduir, i es reprodueixen, una infinitat de casos, en els que la manca de sobirania ens limita la llibertat: el model de finançament, que no ens permet decidir sobre els nostres propis recursos o política impositiva; no ens permet eixugar el deute del sistema sanitari, perquè depenem dels “Presupuestos Generales del Estado”; no ens permet conèixer la voluntat de la ciutadania, mitjançant una eina insuperablement democràtica, el vot en referèndum; no permet la lliure federació entre “comunitats autònomes”, tot i que seria per a una major eficiència econòmica, si no política, en benefici de la ciutadania; no ens permet evitar la declaració d’una guerra injusta contra un altre poble; no ens permet tenir presència a la UE per a defendre-hi els nostres interessos, que tot sovint no son els mateixos que els d’Espanya; no ens permet regular la immigració, per a millor gestionar les polítiques referents als nous vinguts; no ens permet regular el nostre propi marc laboral per a millor gestionar la nostre ocupació; etc...

De veritat se te’n fot la sobirania?

Gran Diccionari de la Llengua Catalana
sobirania (f)
1 Qualitat de sobirà.
2 DR /POLÍT /HIST Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional.
3 sobirania del consumidor ECON Situació dominant que, en una economia de mercat, correspon al consumidor, perquè és ell el qui decideix què, a qui, quan i on comprar.

Diccionario de la Real Academia Española
soberanía.
1. f. Cualidad de soberano.
2. f. Autoridad suprema del poder público.
3. f. Alteza o excelencia no superada en cualquier orden inmaterial.
4. f. ant. Orgullo, soberbia o altivez.
~ nacional.
1. f. La que reside en el pueblo y se ejerce por medio de sus órganos constitucionales representativos.

ENDESA: què és una empresa?

El desastre econòmic generat per la fallada generalitzada del flux elèctric a Barcelona em fa reflexionar sobre si les empreses entenen, si la nostra societat entén, quina és la funció radical que tenen les empreses.

Generalment, entenem les empreses com a persones jurídiques constituïdes com a eines per a agrupar el capital, els recursos econòmico-financers i humans necessaris per a tirar endavant projectes, generalment amb finalitat lucrativa.

En efecte, son una concessió de la nostra societat, a canvi de la protecció de la propietat dels accionistes per a poder assumir una sèrie de riscs per a generar riquesa. Per tant, les empreses tenen un deute vers la societat, ja que sense aquesta, elles no serien res, no estarien protegides davant de tota mena de faltes i delictes, no estarien protegides davant de la llei de la jungla.

Aleshores, cal que tinguin inculcades a les seves cultures un principi ètic que reconegui aquest deute i responsabilitat, i que obrin en conseqüència. No poden, com és evident que fan en molts casos, aprofitar la protecció de la societat, per girar-se en la seva contra en benefici exclusiu dels seus accionistes.

Això és el que està passant, per exemple, amb Endesa. Una corporació que es vanaglòria d’un creixement econòmic fabulós, un ingent retorn sobre la inversió del capitalista, però que no compleix les seves obligacions vers la societat. En aquest sentit, s’ha de controlar fèrriament a les empreses, de la mateixa manera en que se les protegeix, per a que no es creguin que, una vegada assolida una situació de poder, puguin obrar exclusivament pel bé dels seus accionistes a costa dels seus clients i empleats.

Perquè les empreses han d’assumir la seva condició d’eina per a l’avançament de la societat en general, i no només la Societat Anònima. S’ha d’incorporar la responsabilitat de “Bon Ciutadà”, que no està gens assumida per empreses, empresaris i directius de les nostres empreses. I els primers han de ser les empreses que donen serveis en monopoli o oligopoli, com son els serveis bàsics essencials per a la ciutadania en general, així com per a les demés empreses que en depenen. És a dir la economia i la societat.

Recordo la dona de fer feines de “Camera Café”: és una dictadora que es creu que tots els empleats de l’empresa hi son a la seva disposició, com si l’empresa s’hagués creat per a que ella tingués el seu lloc de treball. Aquesta és l’actitud de masses empresaris. La societat no s’ha creat per a estar a la seva disposició... és l’empresa que existeix per i gràcies a la societat.