Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2007

El missatge del president Montilla

El president del govern ens ha demanat que deixem enrere el victimisme. Estic d'acord amb ell: “ no es construeix res des de la queixa i l'autocontemplació de les dificultats. La superació dels problemes vol energia i determinació. ” No hem de permetre que els esdeveniments ens superin i ens desmoralitzin. Ens convida el president “a sumar esforços per fer que el país funcioni millor.” Com ell, crec que Catalunya té la “provada capacitat col·lectiva per a vèncer qualsevol dificultat.” Però a diferència del president, no crec que per fer que el país funcioni millor sigui simplement gestionar com cal. Ens parla dels milers d'homes i dones que treballen “ per que tot vagi a l'hora ”, dels professionals sanitaris, de la restauració, dels transports públics i de la neteja, dels cossos de seguretat, que “ treballen de valent per a que tot funcioni ”. Però no puc creure que la nostra gent dels diferents sectors, privats o de l'administració pública, siguin pitjors treball

La Catalunya optimista

M'agrada molt l'actitud de “La Catalunya optimista”. Crec que és cert que hem d'adoptar una visió molt més positiva de Catalunya. La ciutadania de Catalunya ha de veure un futur clar i brillant, que hi és, no ho dubtem. Hi ha moltes coses certes al vídeo pre-campanya del PSC. Però hi ha tota una sèrie d'elements que impliquen unes incongruències que no m'agraden: El PSC, un partit que suposadament és de l'àmbit català i que ens repeteixen una i altra vegada que defensen els interessos reals de la ciutadania catalana, ho planteja tot al vídeo en perspectiva espanyola. Res a criticar, però demostra on rau el seu pensament, el seu nucli de prioritats. Per exemple, quan diu que “la nostra economia ha crescut més del doble que la d'Alemanya, el triple d'Itàlia...” (si és que ho he entès bé: curiós que hi ha llacunes persistents a l'àudio que no permeten entendre correctament les xifres), es refereix a la catalana o l'espanyola? Evidentment, és l'

"Electoralisme" com a crítica

Avui, als Matins de TV3, el periodista Joan Julibert, com molts altres crítics dels polítics, ha definit el joc polític com una mena de baralla, de joc, en que primen els interessos electoralistes..., més enllà dels interessos dels ciutadans. Això em porta a pensar que el Sr. Julibert deu creure que els ciutadans son alguna mena d'element aliè al joc democràtic representatiu, que no els interessa la democràcia, i que no combreguen amb aquests jocs electoralistes . Però un moment... qui vota no son aquests ciutadans ? I no voten segons el que ofereixen els polítics? Com es pot criticar als polítics d'electoralistes, si precisament l'exposició electoral és una característica essencial de la democràcia representativa? I com vol que els polítics no ofereixin el que volen els electors? Si no ho fessin, com guanyarien? De fet, la seva crítica es dona al comentar el fet que CiU i ERC no votaran a favor de la reprovació per part del PP a la ministra Àlvarez, quan precisament

Per això vull la independència

Se'm veu el plomall? Si, oi? Però ja sabíeu que jo vull la independència!

El federalisme contraataca

Dins de la moguda generalitzada de posicionament i diferenciació entre partits davant de les eleccions del proper març, és curiós veure com els federalistes del PSC no desisteixen en el seu empeny de convèncer’ns que el federalisme pot funcionar a Espanya. Dic que és curiós perquè considero que els Socialistes no son imbècils, i tot i així sembla que continuen creient en que Espanya en general, i la “tecnoestructura” en particular, estan per la labor. De fet, aquests no és que no estiguin per la labor; és que hi estan en contra ! Molta, i vull dir molta , gent ja ha comentat que abans Catalunya serà independent que Espanya federal. No tornaré a insistir en el raonament. El que em pregunto és si hi creuen realment al PSC, o si és que hi ha un motiu ulterior. Ells, és clar, argumenten que la independència és ridícula i que la única via per a assolir el dret de decidir és que Espanya esdevingui una nació de nacions, un estat federal. Però no sé si creure que ells ho creguin. On volen ana

La solució de tot plegat: l’abstenció?

Abstenció: Acte d’abstenir-se d’exercir un dret, especialment el dret de vot. Per començar, abstenir-se és eludir la responsabilitat de l’assumpció d’un dret. Els drets no es tenen... es guanyen, i per tant es defenen. Si no, es perden. Abstenir-se és eludir la responsabilitat de ciutadania, la ciutadania en el sentit republicà, de persona social que té drets i deures polítics dins de la societat. Abstenir-se és escarnir la democràcia, agreujar allò pel que molts, nosaltres i els nostres pares i avis, hem lluitat duran decennis i segles. Potser sigui una visió obsoleta, però el problema és que encara no s’ha articulat cap alternativa. Jo vull més democràcia directa, però això no es pot assolir si no és des de la política parlamentaria, la política representativa. O això o la revolució. Estem en condició de fer la revolució? És el que vol el nostre poble? Els revolucionaris trobarien el recolzament de la ciutadania? Crec que no. Per tant, on es fa política, desgraciadament (

6 de desembre: Festa de Catalunya!

Aquest vídeo és de les primeres paraules del discurs d’inauguració del Parlament de Catalunya per part del Molt Honorable Sr. Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya, després de més de dos cents anys sense cos legislatiu propi. És el 6 de desembre de 1932. Per tant, podem celebrar ben bé el 6 de desembre, no pas com a dia d’una constitució que ens ha acabat oprimint, sinó per commemorar el retorn de la nostra democràcia parlamentària després d’un llarg període de repressió. “Prenc possessió victoriosa d’aquesta fortalesa,” (recordem que el Parlament es troba a l’edifici de l’antic arsenal de la ciutadella militar construïda per a controlar el poble sotmès el 1714) “per a celebrar-hi de nou corts nostres, i dictaran lleis nostres, en llengua nostra.” Ho penjo, després de que un bon amic em fes arribar l’enllaç.

Joan Ferran demòcrata? Tururú

Quan en Joan Ferran es queixa del biaix dels medis controlats per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (abans CCRTV), es queixa d'una bèstia que ell i els seus han ajudat a crear: l'ús sistemàtic i sectari, i per tant esbiaixat, de tots els medis, polítics o de comunicació, aplicant el principi del “ By Any Means Necessary ”, frase emprada per Malcolm X , tot i que la podria haver originat en Maquiavel . Els portaveus de qualsevol organització han de presentar els fets, la realitat, des del punt de vista dels seus. Però d'aquí a confondre la crítica i la informació selectiva amb una actitud 'antigovernamental', i més en les formes que empra, és un exercici d'autèntic cinisme, ja que el PSC i el PSOE fan, i sempre han fet, precisament això des dels medis que controlen. Potser ens dirà el Sr. Ferran que a TVE, a BTV o a COM no hi ha periodistes que “no informen; editorialitzen” i que no “confonen sistemàticament informació i opinió”. Aquí em sembla

Parlem clar – qui vol la independència?

Qui va anar enganyat a la manifestació del dia 1? Qui es pensava que era una convocatòria només queixant-se dels trens. Qui creu que els convocants, la Plataforma pel Dret de Decidir, no son independentistes? El dret a decidir és el dret a determinar-se democràticament, a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, a la independència del seu poble. Avui als Matins de TV3, l'Hèctor López Bofill ha dit en referència als assistents a la manifestació, que a Iniciativa per Catalunya hi ha independentistes, que aquest partit es declara per l'autodeterminació i que d'aquí a uns anys molts se'n oblidarien que deien que no estaven per la independència. Lali Vintró ha respost que IC, tot i declarar-se per la autodeterminació, no és independentista, i que ella formava part d'aquest partit des de la transició i que ella no canviaria mai. Aquesta actitud, tant conservadora, que nega la possibilitat de canvi, que nega l'evidència d'una revolta progressiva, que es re

Dret a Decidir

El dissabte passat varem assistir un munt de gent a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. No importa ara el nombre, sigui 200.000 o 700.000. El que és important és que ha quedat palesa la no-conformitat d’una bona part de la ciutadania de Catalunya amb l’estat de les coses, l’estat de les infraestructures, l’estat de la democràcia, l’estat espanyol. Novament, es qüestiona si la que vivim és realment la democràcia que volem. La política està canviant, ho vulguin o no els partits polítics. Els que estan contents amb l’ estatus quo , el PSOE i el PP, però també C’s i els sindicats dit ‘majoritaris’, no han volgut que els seus militants i simpatitzants hi acudissin. Però els partits polítics i els grups i entitats socials, que veuen que les coses no poden romandre iguals, que no pot seguir així, que la ciutadania vol un canvi, s’han apuntat a aquesta manifestació de descontentament. Això forma part de la democràcia. És la expressió de la opinió, de la volunta

PSC traïdor, atrapat entre l’espasa i la paret

El PSC és una federació autònoma dins d’una organització, el Partido Socialista Obrero Español , que és centralista. Els estatuts del PSOE (pdf) descriuen el seu concepte de federació com a “ integración de las colectividades que la componen ” (art. 3.4). Quan a la unitat del partit, diuen els estatuts que “ descansa esencialmente en la unidad de pensamiento fundamental ” (art. 3.5). Per deixar-ho ben clar, els estatuts diuen que “ La denominación, organización y estatutos de cada Partido o Federación Regional o de Nacionalidad tendrán que ser ratificados por el Comité Federal en el plazo máximo de seis meses desde su presentación ” (art. 16). Ni en el propi nom poden decidir lliurement! Aquests mateixos estatuts expliciten que “ No se permitirá la formación de tendencias organizadas ”, tot i admetre una suposada “ libertad de discusión interna ” (art. 3.2) , mitjançant unes corrents d’opinió. Però aquestes “ se constituirán exclusivamente en el ámbito Federal ” i que “ El Comité

Francesc Candel - L'altre català

No podré afegir més al que explicaran molts altres d'en Paco Candel . Simplement vull expressar el meu respecte i lamentar la mort d'un dels més importants actors en la integració dels “altres catalans”, per explicar qui eren els nous catalans de les onades immigratòries dels anys 50 i 60, i ajudar a entendre els nouvinguts d'avui, per ajudar la societat catalana acceptar els 'xarnegos', de qui eren i del que aportaven a la nostra societat. Jo mateix, fill de català i estrangera, vaig néixer emigrant en un altre país; la meva família política és d'aquells “altres catalans” que avui son tant catalans com qualsevol altre. Esperem que els “nous catalans” d'avui puguin integrar-se tant bé, també. Gràcies, Paco.

Mas aposta per Convergència i Unió

Més enllà de mencionar “el dret a decidir”, l'Artur Mas ahir al Palau de Congressos de Catalunya va reforçar l'aliança de CDC amb UDC. Va perdre la oportunitat d'adoptar com a propi personalment i del partit el gir que s'ha mostrat evident entre certs membres de la cúpula de CDC, i sens dubte entre una bona part de la militància. De fet, és el mateix de sempre, però amb una mica més d'efervescència. “Dret a decidir”, sí, però res de sobirania, i menys encara el mot temut, independència. Alguns comenten que és un nou gust, edulcorat, de Coca Cola. Ja sabem com li va anar a Coca Cola quan va fer “ invents ” amb el seu refresc el 1985. El que s'evidencia és que en Mas i en Duran han estat negociant la posició de la coalició CDC i UDC davant de les properes eleccions, sacrificant l'aspecte independentista, escenificant un nou “pal de paller” del catalanisme pujolista, un regionalisme una mica agressiu. Si el que realment volia en Mas era generar un ambient tr

Manca de lideratge – Què ens cal?

Fa ja més de vint anys, Warren Bennis (1) i Burt Nanus (2) varen portar a terme un estudi sobre el lideratge. Varen entrevistar 90 líders americans, del mon de l’empresa, del sector públic, de les arts i de l’esport, per a confeccionar la seva síntesi del lideratge. Varen publicar les seves conclusions a ( Leaders: the Strategies for Taking Charge , 1985). Bennis va seguir desplegant les seves idees a On Becoming a Leader (1992). Com a tots els estudis de teoria empresarial i del comportament d’organitzacions, no hi ha res de definitiu, tot està en flux i cada cas és un mon. Però val la pena reflexionar sobre el que molts consideren una obra cabdal. De les entrevistes, varen destil·lar quatre temes o àrees de competència necessàries, que anomenen estratègies i que es poden resumir com a: visió , comunicació , confiança i coneixement de si mateix . Les quatre estratègies - L’atenció mitjançant la visió , enfocant en una imatge mental d’un futur desitjable i realit

Montilla i la sobirania

Unes reflexions, ara que hem vist el ressò que ha tingut l'advertència del President Montilla de l'allunyament irreversible de Catalunya vers Espanya. Cal tenir en compte que el sentiment és mutu. El President Jordi Pujol diu al seu article “ Dues converses i una conclusió ” que un bon amic seu, madrileny, home obert, no adscrit políticament, probablement de vot canviant entre el PSOE i el PP segons les coses, intel·lectualment de molt bon nivell i de bona qualitat humana, diu que “ es feo querer ser diferente ”. Que reveladora arriba a ser una expressió tant escarida. Tornem al ressò: nul. Passen, no els interessa el que puguem pensar, el que puguem aportar a Espanya, més enllà de l'aportació fiscal, és clar. Ara caldria clarificar, doncs, si els dos homes forts del PSC-PSOE, en José Montilla i en Celestino Corbacho, estan d'acord en l'anàlisi exposada pel primer a Madrid, que podria ser irreversible el desafecte de Catalunya vers Espanya. I la resta de la cúp

Fets, no paraules

El President Montilla ha presentat aquest matí a Madrid i davant d'una audiència molt influent, entre representants del Gobierno i del mon econòmic espanyol, de gent d'aquí i d'allà, una anàlisi de la situació política catalana i els factors identitaris unitaris espanyols que l'afecten. Haurà semblat més o menys acurat, segons el punt de vista del que la considerin, però ha estat, i ha estat llargament esperada. Molts creien (entre els quals jo) que mai s'arribaria a fer, però tampoc ha sorprès. Ha explicat, sense embuts, com les actituds separatistes sorgeixen essencialment de les posicions espanyolistes centralistes, i en reflex d'aquestes ha anat creixent un sentiment de “desafecció” dels catalans vers Espanya. Fins i tot ha advertit del risc d'un allunyament irreversible entre Catalunya i Espanya. No ha mencionat que aquesta situació és fruit d'una alienació de 300 anys, agreujat pel canvi de paradigma, la globalització i la europeïtzació, però què

Més privatitzacions peperes

El Sr. Rajoy ens ve a Barcelona per a salvar-nos del tripartit: ens ofereix privatitzar els aeroports si guanya les eleccions. Però què significa això exactament? Gato encerrado ? Doncs més aviat sí. Les empreses que optarien a la privatització d'AENA son totes de Madrid: ACS, OHL (sí, aquella del túnel de Bellvitge), Sacyr Vallehermoso, FCC i Ferrovial (que gestiona Heathrow Londres, que es veu que va de mal en pitjor). Només hi ha una excepció, Abertis, que és de la Caixa - no gaire consolador, amb l’historial que té aquesta empresa catalana amb finalitats “benefico-socials”. En tot cas, com veurien des de Madrid que Abertis, catalana, s'ocupés de Barajas? Potser s'hi oposarien per la marxa de la gestió fora del territorio nacional . Potser preferirien concedir la gestió, per exemple, a Fraport AG, concessionària de l'aeroport de Frankfurt entre d'altres. D’això s’ha afanyat el Sr. Carod-Rovira a prevenir-nos, i amb tota la raó. Però el perill no rau tant en

Passotisme

He vist al TN de TV3 una notícia que m'ha deixat glaçat. Un lladre roba una caixa registradora d'un local del Port Olímpic de Barcelona. Un guàrdia de seguretat de 63 anys s'interposa però el lladre s'aprofita de la seva posició de domini físic i li clava una pallissa. Feliçment, el lladre ja ha estat arrestat. El que m'ha deixat glaçat, però, no és la pallissa a un pobre home que, amb aquesta edat i condició física, evidentment no pot fer més que de vigilant i no de 'guarda de seguretat'. El que em deixa de pedra és la persona que passa a menys de deu metres del vigilant quan, ja havent fugit el lladre, jau a terra després de la brutal pallissa. Aquesta persona (si és que es pot qualificar així) no pren la més mínima acció de socors a una persona evidentment desvalguda. Fa uns dies, ja varem veure l'actitud de passotisme en altres quan un animal (aquí sí que no hi ha dubte del qualificatiu) ataca a una noia en ple transport públic. Tot i que es pot

Campanya pro-TV3 al País Valencià

" Acció Cultural del País Valencià presenta públicament la campanya per garantir la continuïtat de TV3 al País Valencià. La campanya implicarà la societat civil dels Països Catalans per fer front a la sanció de 300.000€. A València i Barcelona primer, i després a Palma, ACPV dóna eixida a una campanya cívica de grans dimensions per fer front a les sancions imposades arbitràriament per la Generalitat, i provar d’impedir que els valencians i les valencianes veiem vulnerats els nostres drets a la pluralitat informativa i a la normalització de la nostra llengua pròpia. Aquesta campanya està adreçada a rebre els màxims suports possibles en una qüestió que, considerem, afecta tota la comunitat cultural catalana. Com s’ha fet públic en les presentacions de la campanya, els expresidents de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Pasqual Maragall –juntament amb els abats de Montserrat i Poblet, Josep M. Soler i Josep Alegre–, a títol individual, han estat els primers en signar una

Sol davant del perill – López Tena parla amb periodistes de la COPE

Gràcies al bloc germà “ Es Poblat d'en Talaiòtic ” he descobert una sèrie de vídeos de l’ Alfons López Tena , publicats a YouTube . Per a mi, el que més ressalta, per damunt d’un conjunt molt interessant, és aquest on en López Tena s’enfronta als malvats de la pel·lícula, sol davant del perill, a una colla, composada per Francisco Marhuenda, director de la Razón de Catalunya; César Alcalá, historiador i escriptor; i Xavier Rius, director d’e-Notícies (què fa aquest “nacionalista català” entre un equip tan il·lústre del més ranci espanyolisme, tot i intentar diferenciar-se dels demés?), i liderada per en Carlos Losada, director d'Informatius de la COPE a Barcelona, que com els dolents de “ High Noon ” , l’intenten infructuosament vèncer per nombre. Els crivella, però en tot cas, espero que en López Tena, a diferència del xerif Will Kane (Gary Cooper), trobi el recolzament que mereix entre els “bons homes” del poble. Brillant! Es nota que l’admiro, oi? També podeu escoltar-ho se

Metges i llengua

Ahir vespre al TN de TV3 varen sortit dues notícies que han fet avinent un conflicte de funció entre dos departaments de la Generalitat: el de Salut per una banda, i la Secretaria de Política Lingüística depenent de Presidència per l'altre. Per part de Salut, l'hospital de Berga ha enviat un equip de reclutament a Polònia per a contractar professionals de la medicina per a que ocupin les vacants que hi ha a Catalunya. Aquesta és una iniciativa excel·lent per a cobrir un desori provocat per l'autisme que hi ha hagut durant anys dels governs espanyols (responsables de les places de medicina que es faran), que no han escoltat, que ni han entès ni han volgut considerar, les necessitats més enllà del seu mon, escapçats fins fa poc de les necessitats de professionals pel mon de la salut en particular, i del mon empresarial en general. Tot just ara comença a solucionar-se . Per altra banda, la periodista enviada a Polònia per a informar de la iniciativa de l'hospital, ens

Una lliçó pel poble turc

El poble turc hauria d'escoltar en Hermann Göring , líder del partit Nazi i responsable de la Luftwaffe a la Segona Guerra Mundial: “ És clar que el poble no vol la guerra. Perquè un pobre desgraciat d'una granja hauria de voler arriscar la seva vida en una guerra, quan tot el que pot esperar-ne és sortir-ne viu i poder tornar a la granja? Naturalment, la gent comuna no vol la guerra, ni a Rússia, ni a Anglaterra, ni tant sols a Alemanya. Això està clar. Però al final, son els líders d'un país que determinen les polítiques, i sempre és qüestió fàcil arrossegar el poble, sigui en democràcia, en una dictadura feixista, en un parlament o en una dictadura comunista. Amb veu o sense, sempre es pot convèncer al poble de fer el que els demana els líders. Això és fàcil. Només cal dir-los que estan sent atacats, i denunciar els pacifistes de mancats de patriotisme i d'exposar el país al perill”. Els vostres líders, civils i militars, estan portant pel sender de la violència i

ERC qüestionada?

Es qüestiona la direcció d'ERC? Jo diria que no particularment. Els medis, sempre interessadament, ho qüestionen tot d’ERC. Si una notícia es pot interpretar en clau negativa, així es farà. Però no vol dir que creguin en Uriel Bertran o en Joan Carretero. Parlen de que un quaranta i tants per cent va anar en contra de la ponència de la direcció. Però demà atacaran als corrents crítics si aquests assoleixen quotes de responsabilitat, independentment de si ho faran bé o no. Puntualitzem el que son les esmenes que es varen votar a la Conferència. La proposta original de la Comissió Redactora era un document explícitament obert a les esmenes de la militància, que podien ser a la totalitat, d’addició o de modificació. Les esmenes, més de quatre-centes, que es varen transaccionar anteriorment a la Conferència del dissabte passat es varen incorporar a la Ponència final que més del 80% va votar favorablement. La raó essencial per la que les propostes de "Esquerra Independentista&qu

Sr. President, us admiro

La malaltia d' Alzheimer és, sens dubte, una de les pitjors que hi ha. No ataca tant el ser físic com el ser intel·lectual i espiritual. Ataca la pròpia essència del ser humà, la seva identitat. I no només la de l'individu que la pateix, sinó també els familiars i amics, que veuen com, poc a poc, el malalt deixa de ser el que coneixen i estimen, amb les conseqüències desastroses per les relacions dins del cercle familiar. Em considero molt, molt afortunat en tenir un President, tot i que fóra d'un partit que no defensa el mateix que defenso jo a nivell nacional i que l’hagi criticat per les seves accions polítiques, que és capaç de tenir la solidesa moral d'enfrontar-se a aquesta malaltia tant terrible, sabent quines seran les seves insofribles conseqüències, per a oferir-se a lluitar contra ella, pel bé de tots els que la pateixen: malalts, però també els seus al·legats. Sr. President, us admiro.

Una Maragallada més?

En Pasqual Maragall ha decidit deixar el PSC-PSOE. Li han rebentat el partit al qual pertanyia, i no suporta que li hagin fet el llit. Ara què farà? S’ha de suposar que encara pot comptar amb les lleialtats que havia cultivat durant els anys, decades, que va estar entre els dirigents del PSC, inclús abans de establir-se aquella aliança “federal” amb el PSOE? El seguiran en l’aventura de la formació eventual d’un partit demòcrata europeu? És aquesta una altra Maragallada? Una Maragallada és una sortida per la tangent inversemblant. Potser el Sr. Maragall hagi reaccionat de forma irreflexiva, però tard o d’hora veurà que no hi ha la massa crítica per a generar suficient europeisme que pugui navegar sense tenir en compte la qüestió nacional. Catalunya no pot aspirar a varar un vaixell per a surar les aigües també turbulentes europees sense la sobirania suficient per decidir el rumb que li interessa. Per altra banda, el Sr. Maragall és innegablement, agradi o no, un actiu de la polític

Un vi de Ribera del Duero: Martín Berdugo

Imatges
Tot i no parlar-ne mai aquí, m’agrada el vi. M’agrada descobrir-ne i vaig arreu buscant-ne de nous amb un rerefons cultural diferenciat i de qualitat. Fa poc vaig arribar fins a la Catalunya Nord on vaig descobrir una colla de vins de Cotlliure i de Banyuls de la Marenda de gran qualitat. Al Principat, sobre tot a la DO d’Empordà, veïns del Rosselló, tenen molt a aprendre. Ara bé, no vull comentar avui aquests, sinó aplaudir un excel·lent vi que he descobert de la Ribera del Duero: la bodega Martín Berdugo . És una bodega jove i innovadora que produeix vins d’aquests que s’atreveixen a diferenciar-se, tot i notar-se predominantment el tast de tinta fina (ull de llebre), el raïm típicament emprat pels vins del país. Però la lloança no és per això, sinó perquè les ampolles que he trobat porten l’etiqueta en català! Sí, una bodega de Castilla-León que respecta la llengua pròpia del mercat on ven. Amb les dificultats que tinc per trobar un vi català que etiqueti en la nostra pròpia llen

AVE o TGV

Fa uns anys, no gaires, tothom parlava del TGV per a descriure, lògicament, el tren de gran velocitat. Ara, sembla haver desaparegut aquest acrònim en favor de l’AVE. En un context en que la qüestió nacional, el desprestigi que s’ha volgut imposar en els “nacionalismes perifèrics” i el defuig del nacionalisme espanyol, que s’hagi imposat un acrònim amb clares implicacions nacionalistes, fa dubtar de que el “no-nacionalisme” sigui ubic a Espanya. Queda clar que el “no-nacionalisme” és, de fet, nacionalisme espanyol. El Alta Velocidad Español no descriu de quina mena d’alta velocitat es tracta. És un avió? És una au? És un automòbil? No! És un tren! Ara bé, el que sí sembla ser d'una importància cabdal és la seva condició de Español . No hi ha cap altre tren de gran velocitat que imposa una identitat nacional en el seu nom. El primer, el Shinkansen japonès, significa Nova Línia Troncal, prou banal i poc presumptuós; el TGV francès és evident... Train à Grande Vitesse , i això que

Juanjo López Burniol separatista

He escoltat aquest matí el socialista Juanjo López Burniol dir que fa molt de temps que s'ha produït entre Catalunya i Espanya una ruptura sentimental. Aquesta ruptura, ell la concreta en que no hi ha un projecte compartit, cosa extraordinàriament important, i que ja s'ha passat el “punt de no retorn”. Aquest no el vol descriure en clau de catastrofisme, ni que sigui dolent, sinó que és un simple anàlisi. Diu que creu que es corre el risc de minimitzar el que està passant, que estan passant coses importants i que no se sap fins on pot arribar. Fa un símil amb el divorci entre parelles: que no s'ha de cercar el culpable, sinó una solució, i acaba asseverant que “no ens estimem”. A la mateixa tertúlia, en Joan Tàpia comenta que els matrimonis a vegades es mantenen per interessos, econòmics o d'altres. Però, exclamo, aquest no s'assembla tant al matrimoni entre famílies aristocràtiques, adinerades, sinó a aquell on es dona la violència de gènere, en que els drets d'

Els altres catalans

Tant d’enrenou perquè a la fira del llibre, la Buchmesse, de Frankfurt, a la que fou invitada d’honor la Cultura Catalana , fossin "exclosos" els escriptors en castellà? Ja he donat la meva opinió sobre el tema. Però voldria rumiar sobre perquè aquests que defensen tant la llengua castellana al Principat no defensen, de passada, als autors catalans del Rosselló en llengua francesa? Hi ha una rica literatura catalana produïda, en llengua francesa principalment, però també en català, a la Catalunya del nord. Des de Ludovic Massé , que alguns consideren un Català Universal, passant pel Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el poeta, dramaturg, contista, i novel·lista sallagosard Jordi Pere Cerdà , Joan Daniel Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís, Michel Bolasell , fins Edmond Brazès , amb tota la seva obra teatral, poètica i critica literària ; els periodistes, articulistes i autors Georges Gianadda o Pierre Bosch; l’historiador del Rosselló i paleoantropòleg Michel Brunet ;

Pel domini ccTLD .ct

Donat que ara, després d’uns mesos de la publicació de “Nació.cat”, s’està parlant d’aquest llibre tant important per conèixer la història del domini genèric (gTLD) .cat, el primer domini d'Internet que representa una comunitat lingüística, voldria recordar que hi ha també un altre domini al que aspirem molts dels que formem la comunitat catalana: el .ct. L’argument constantment repetit per a oposar-se a l’iniciativa per la que Catalunya tingui un domini específicament propi, que només els estats reconeguts poden gaudir d’un domini de dues lletres, el ccTLD (domini de màxim nivell de codi de país), és absolutament i totalment deslleial. És una fal·làcia, una mentida si és conscient, que sovint ho és. I cal fer li front si volem aconseguir el ccTLD .ct, ja que seria una excel·lent eina, un espai més, per a la lluita per la nostra sobirania. És precisament per aquesta raó que les autoritats espanyoles i altres actors anticatalans volen evitar-ho. A continuació, detallo el

El "No-Nacionalista" Rajoy honora la "Fiesta Nacional"

En Mariano Rajoy ha convidat a tots els espanyols a celebrar el dia de la " Fiesta Nacional ". Ell sap que els espanyols estimen la seva bandera i recorda que aquest és el símbol que mostren "orgullosos els nostres esportistes, la que cobreix el fèretre dels nostres soldats; la que saluden amb respecte els caps d’Estat que ens visiten; el símbol de la nació lliure". Doncs jo no em veig representat per la seva " rojigualda "... una bandera que representa un estat que, per molt democràtic i incloent que es vulgui veure o creure, no defensa la meva llengua, els meus drets culturals i nacionals de la mateixa forma que la seva. Aquest estat que no vol admetre que jo pugui tenir la llibertat de tenir una identitat diferenciada de la seva, espanyola i uniformadora. A més a més, què se celebra exactament el 12 d’octubre? Doncs se celebra el dia que se suposa que es va descobrir Amèrica, i a partir d’aquell moment aquell continent fou arrasat, esclavitzat, v