Mas aposta per Convergència i Unió

-
Més enllà de mencionar “el dret a decidir”, l'Artur Mas ahir al Palau de Congressos de Catalunya va reforçar l'aliança de CDC amb UDC. Va perdre la oportunitat d'adoptar com a propi personalment i del partit el gir que s'ha mostrat evident entre certs membres de la cúpula de CDC, i sens dubte entre una bona part de la militància. De fet, és el mateix de sempre, però amb una mica més d'efervescència. “Dret a decidir”, sí, però res de sobirania, i menys encara el mot temut, independència. Alguns comenten que és un nou gust, edulcorat, de Coca Cola. Ja sabem com li va anar a Coca Cola quan va fer “invents” amb el seu refresc el 1985.

El que s'evidencia és que en Mas i en Duran han estat negociant la posició de la coalició CDC i UDC davant de les properes eleccions, sacrificant l'aspecte independentista, escenificant un nou “pal de paller” del catalanisme pujolista, un regionalisme una mica agressiu. Si el que realment volia en Mas era generar un ambient transversal, com és que semblava un acte electoral de CiU sense les seves banderoles? El que es reproduïa al Palau de Congressos anit era el que vaig veure fa uns mesos a la Convenció pel Futur d'un sector del PSC, que se suposava volia aglutinar l'esquerra catalana, va fer un acte de partit.

D'aquí es podria intuir que per les dues bandes s'està intentant atreure un sector polític, de l'electorat, amb notable creixement, que hauria de ser propi d'Esquerra Republicana, el d'una esquerra socialdemòcrata nacional i sobirana. El que cal és que ERC segueixi consolidant aquesta àrea política i social, i que faci que aquesta trobi la veu pròpia en lloc d'haver de passar pel sedàs de CiU o del PSC-PSOE. Ho sabrà fer Esquerra?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació