Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2006

El partit no és el govern (i viceversa)

El nou tripartit d’entesa sembla que ha assumit que ha d’ésser un únic Govern amb una única veu. Ara bé, això no vol dir que els partits que li donen suport hauran d’amagar els seus punts de vista sobre l’obra d’aquest. Esquerra com a partit ha de seguir pressionant al Govern, malgrat que aquest tingui consellers d’ERC. El partit no ha d’abdicar mai del que representa i el que ha proposat al seu programa electoral, les polítiques que han de sorgir del mandat de l’última assemblea, i els seus principis fundacionals. Espero doncs que avui en Joan Ridao, com a portaveu del grup i no del proper Govern, sigui crític del parlament d’en José Montilla respecte de les divergències entre les polítiques que planteja, obviades en el seu discurs d’ahir, amb els principis que ha de defendre Esquerra.

Catalunya, els i les catalanes, serà lliure si és social, però només serà social si és lliure

Estic molt content, ja que avui comença una nova etapa. El nostre nou President, mitjançant el seu Govern que es constituirà la setmana propera, podrà dur a terme una política clarament social. El President Montilla ha declarat moltes vegades que ara és l’hora de la Catalunya social, i que ens hem d’interessar més pel que necessiten els i les catalanes, més que de les polítiques dites identitàries. Perquè? Que no té prou dones al seu partit per a que pugui fer dues coses alhora? Només li funciona l’hemisferi esquerra al nostre President? (veure " Sexe i cervell ") A mida que vagi tractant de desenvolupar el que li cal als i a les catalanes, és a dir a Catalunya, es toparà amb un mur molt gruixut i inexpugnable. Haurà de negociar el desenvolupament del nou Estatut, i obtenir el finançament per a poder executar les competències i les polítiques que necessita el país. Catalunya necessita un Govern que no pequi d’un excés de prudència. Haurà de ser fort davant d’un adversari a

Seria millor amb en Mas de President?

Unes quantes persones s’han manifestat a la Plaça Sant Jaume i a la Rambla, exigint que en Mas sigui President, justificant-ho dient que és injust que el líder del partit amb més escons acabi a la oposició. Fins i tot persones amb una clarividència tant provada com en Salvador Cardús argumenten que el proper govern d’“Entesa pel Progrés” no és el que necessita el nostre país. Doncs, em pregunto, què vol aquesta gent? Quin govern seria el bo, el que necessita el nostre país? Per començar, hem de tenir clar que ningú té el que necessita, i encara menys el que considera que necessita, o sigui el que vol. Sempre estem descontents del que tenim. Tot podria ser millor, més gran, més... – Però ens hem de conformar amb el que puguem tenir, el que sigui factible aconseguir, el que ens permet la nostra circumstància. I quina és la nostra circumstància? Un partit, CiU que ha treballat durant tota la campanya per a alienar els demés partits, amb DVDs i visites al notari, generant un indubtable f

El perill de la sociovergència

Tal i com he comentat al meu últim article ( Oportunitat estratègica ), CiU es comporta de forma totalment irresponsable i corre el risc de trair el país que diu estimar i defendre. Estan disposats a pagar qualsevol preu per a poder governar, ja que si no entren en govern en aquesta segona legislatura per a ells deserta, deixaran d’interessar als poders dels que viuen, abandonats i sense el suport econòmic que els cal per a mantenir la seva infraestructura, obligats a redimensionar-se tant operativament com política. Per altra banda, en el pla de la cobdícia personal, en Duran i Lleida i en Felip Puig desitgen els Ministeris d’Exteriors i de Foment respectivament. Així que, amb la Sociovergonya, un govern MaMón (fruit agredolç que fa taques marrons permanents), amb en Ma s de President i en Mon tilla de Correveidile oficial del regne (d’Espanya). I el PSC que en traurà? Res de res. És més, si tenen en compte que l’estratègia de la camarilla del Baix Llobregat ha fracassat, i que un

Oportunitat estratègica - vers la derrota de les oligarquies polítiques catalanes

La situació política que ha deixat les eleccions al parlament de Catalunya obre importants opcions de negociació i pacte a Esquerra. Una d’elles és provocar un important revés a CiU. Aquesta ‘federació’ es troba actualment en una posició molt delicada per a mantenir la seva estructura, tant des del punt de vista econòmic com de les intermediacions d’influències polítiques. Si CiU no torna a formar part del govern ara, entrarà en una crisi estructural que l’obligarà a reduir la seva dimensió operativa i, per tant, política. Aquesta fa que la opció de coalició entre PSC i Esquerra és una excel·lent oportunitat per a fer més equilibrat el camp de joc a favor d’Esquerra per la banda nacionalista i en la dicotomia esquerra/dreta. És més, el ‘sorpasso’ que anhela Esquerra només s’aconseguirà si es prenen votants tant a la dreta com a l’esquerra. Això vol dir prendre-li els votants de centre esquerra ‘pragmàtics’ a CiU. Per altra banda, la opció de coalició o col·laboració entre CiU i PSOE r