dijous, 2 de novembre de 2006

Oportunitat estratègica - vers la derrota de les oligarquies polítiques catalanes

La situació política que ha deixat les eleccions al parlament de Catalunya obre importants opcions de negociació i pacte a Esquerra. Una d’elles és provocar un important revés a CiU. Aquesta ‘federació’ es troba actualment en una posició molt delicada per a mantenir la seva estructura, tant des del punt de vista econòmic com de les intermediacions d’influències polítiques. Si CiU no torna a formar part del govern ara, entrarà en una crisi estructural que l’obligarà a reduir la seva dimensió operativa i, per tant, política. Aquesta fa que la opció de coalició entre PSC i Esquerra és una excel·lent oportunitat per a fer més equilibrat el camp de joc a favor d’Esquerra per la banda nacionalista i en la dicotomia esquerra/dreta. És més, el ‘sorpasso’ que anhela Esquerra només s’aconseguirà si es prenen votants tant a la dreta com a l’esquerra. Això vol dir prendre-li els votants de centre esquerra ‘pragmàtics’ a CiU.

Per altra banda, la opció de coalició o col·laboració entre CiU i PSOE representa un perill d’espanyolització de la política catalana que s’ha d’evitar a tota costa. CiU és extremadament perillosa en aquest sentit, perquè tot i voler representar els interessos catalans i catalanistes, la seva voluntat d’independitzar-se de les pressions locals fa que s’obri de braços a la política espanyola, creant una escletxa cada vegada més oberta a la societat catalana. Esdevindrien autèntics traïdors a Catalunya, sigui voluntàriament o involuntària, tant se val. Però no hem de caure en la trampa d’intentar evitar-ho a curt termini, deixant-nos seduir per una opció de coalició amb CiU, i pensar més en les estratègies a termini mig (4 anys) i llarg (> 4 anys).

El tercer factor que crec que s’hauria de considerar és la lluita que s’agreujarà, sens cap mena de dubte, entre el PSC i el PSOE. Ha quedat clar que ha fracassat estrepitosament l’estratègia del PSOE i la camarilla del Baix Llobregat d’atreure el votant abstencionista del ‘seu’ cinturó roig metropolità. No ha funcionat el joc d’activar un votant anti-catalanista, que està clar no s’ha deixat temptar, potser perquè no ho és (d’anti-catalanista). Cal doncs, estimular el debat intern al PSC-PSOE, en el qual s’atregui a posicions polítiques més nacionals (catalanes, és clar), davant de les pressions espanyolistes de ZP i el socialisme centralista. Fins i tot em pregunto si podria haver un ‘Pere Esteve’ entre els Socialistes catalans?

Finalment, voldria donar-li la volta també a la relació amb IC-V: aquests només poden arribar a un acord amb el PSC si Esquerra ho permet. Això fa que es pugui pressionar a IC-V a adoptar posicions més favorables a Esquerra, tant nacionals com en polítiques.

Tot ve a pensar que es presenta a Esquerra una irrepetible oportunitat de derrotar les dues oligarquies polítiques catalanes. Seria un error greu no fer tots els possibles de realitza-la i treballar per una esquerra catalana molt més forta, al nucli del qual podria ser actor essencial Esquerra.

3 comentaris:

Batista i Roca ha dit...

Ara m'has convençut més que ahir a la nit (potser és perquè he dormit i tit el cap més clar).

Lluís Gutiérrez i Jané ha dit...

Els contactes entre CIU i PSC ja han començat i en Duran no vol saber res d'ERC. Per tant la Soevergència és una possibilitat més que real i crec que nosaltres (ERC) no podrem fer-hi gran cosa, més que si acabem a l'oposició, deixar en evidéncia el nacionalisme-catalanisme de pa sucat amb oli de convergència.
Hi ha un altre factor que ahir comentàvem: extrapolant els resultats de la ciutat de Barcelona a l'Ajuntament, el 4.5% del Ciutadans, crec que fa que ni tripartit ni CiU-ERC tinguin majoria al consistori. Per tant la Soevergència també seria factible a l'Ajuntament.

Anònim ha dit...

Completament d'acord en intentar evitar la PSOE-vergència a Catalunya, les seves conseqüències serien nefastes. Ara bé, fer President de la Generalitat al candidat del PSOE, no del PSC, també se'm fa molt difícil. Potser la prioritat per ERC és posar l'interés nacional per davant, pactar un programa ambiciós social i nacional i demanar al PSC, si encara existeix, que s'hi apunti i es plantegi deixar de banda en Montilla i presentar un candidat diferent. La millor solució pel país, doncs, un TRIPARTIT SENSE MONTILLA.

Aquesta proposta introduiria un factor de divisió importantíssim dins el PSOE-PSC, visualitzaríem la ratlla divisòria entre els socialistes catalans i els cetniks-espanyolistes de Corbacho-Zaragoza i companyia. Si el que buscava ERC era portar el PSC-PSOE cap a l'esquerra nacional, quina millor manera que dividir-lo, és a dir, separar el PSC del PSOE a Catalunya?