És
europea, Rússia?
Primerament,
una explicació de per què aquest article. Abans de l’estiu,
parlant amb un company de la naturalesa de la Rússia de Putin, vàrem
plantejar si aquell país era realment europeu o tenia alguna altra
identitat. A partir d’aquella conversa vaig decidir indagar en allò
que havia llegit de l’eurasianisme,
de la pulsió occidentalista d’anteriors règims russos, i quina és
la identitat filosòfica, espiritual i política de la Rússia
actual, per entendre els fonaments de la política exterior russa
actual, particularment en el seu enfrontament amb Occident, presentat
com un conflicte de valors i civilitzacions.
Introducció
Les
narratives que Rússia ha utilitzat per definir la seva identitat
civilitzatòria i justificar les seves ambicions globals, complexes i
sovint contradictòries, revelen una tensió constant entre la visió
de Rússia com «l’autèntica Europa» i la de Rússia com a
«civilització singular», i no pas l’occidental, la de cultura
grecoromana, de les esglésies llatina i protestant. S’emmarquen
sovint en els conceptes de Russkiy
Mir (el
món rus) per una banda, i el neoeurasianisme
per l’altra.
Des del
seu origen, aquestes identitats russes han volgut contrastar amb
Occident, principalment a través de les idees de l’eslavofilisme
i les formes de socialisme i anarquisme rus, d’una societat
aleshores molt més agrària que la de l’Europa occidental
industrialitzada. Aquest pensament profetitza la «catàstrofe de la
cultura prometeica» d’Europa, i postula que Rússia és l’únic
país capaç de redimir Europa mitjançant un nou arquetip messiànic,
que contrasta amb el materialisme prometeic occidental i la seva
recerca de poder. El pensament geopolític modern rus incorpora el
neoeurasianisme,
la tensió històrica entre considerar Rússia, per una banda, com a
«l’autèntica Europa», defensora dels valors cristians
tradicionals —ortodoxes, és clar—, i per l’altra, com a
civilització singular i diferent, «no occidental». Finalment, les
arrels de diversos moviments intel·lectuals i revolucionaris russos,
com ara el nihilisme, el marxisme —bolxevic i menxevic—,
l’anarquisme de Bakunin i Kropotkin, i el populisme dels
naródniki,
subratllen les seves posicions divergents sobre la revolució, la
funció de l’estat, i la relació de Rússia amb la influència
cultural i política occidental.
Russkiy
Mir
i la justificació de les ambicions imperials russes
El
concepte de Russkiy
Mir
s’ha convertit en pedra angular ideològica per justificar les
ambicions neoimperials de Rússia. Aquesta noció, promoguda per
figures com el Patriarca Ciril,
primat de l’Església Ortodoxa Russa, defensa la idea d’una
unitat espiritual, cultural i històrica entre els pobles eslaus
orientals,
és a dir la Gran Rússia, la Petita Rússia ucraïnesa, i la Rússia
Blanca bielorussa, que juntament formarien el poble rus trinitari,
a més dels russòfons a altres països. Aquests conformarien el
nucli d’aquesta comunitat transnacional, amb els pilars que
sostenen aquesta visió, com són la fe ortodoxa, la llengua i la
cultura russes, i una memòria històrica compartida que reforça la
idea d’un destí comú. Allà on l’Església Ortodoxa Russa manté
influència, on es parla rus i on persisteixen els mites històrics
russos, Moscou considera que hi té interessos
legítims.
Aquesta
construcció ideològica ha servit, i serveix, com a justificació
explícita per a l’agressió russa contra Ucraïna, especialment
des del 2014, però també davant d’esdeveniments anteriors.
Vladímir Putin ha apel·lat a la necessitat de protegir els russos
ètnics i aquells ucraïnesos que mantenen una afinitat cultural,
lingüística i espiritual amb Rússia. Aquesta protecció no només
es presenta com un deure moral, sinó com una extensió natural de la
idea del Russkiy
Mir, on
les fronteres polítiques són secundàries davant de la unitat
identitària que proclama.
En
paral·lel, la política exterior russa ha adoptat una narrativa per
reforçar aquesta visió. El document Concepte
de la política exterior de la Federació Russa,
a l’edició de 2008,
afirma que «és per primera vegada en la història contemporània
que la competència global està adquirint una dimensió de
civilització», i el mateix document de 2023
descriu Rússia com «un país-civilització únic i una vasta
potència eurasiàtica i euro-pacífica», amb més de mil anys
d’història independent, un patrimoni cultural ric, i amb profunds
lligams amb les cultures europees i eurasiàtiques. Aquesta definició
no busca només legitimar el paper de Rússia com a actor global,
sinó que també la posiciona com una potència que transcendeix les
categories convencionals d’estat nació. En aquest marc, el Russkiy
Mir es
presenta com una comunitat de civilització que uneix el poble rus i
altres nacions sota una mateixa esfera d’influència, consolidant
la idea d’una Rússia que no defensa solament els seus interessos,
sinó que aspira a liderar un espai cultural i espiritual més ampli.
Així, el Russkiy
Mir no és
una simple construcció ideològica, sinó que també és una eina
política que articula la visió imperial contemporània de Rússia,
i justifica així les seves intervencions i projecta una identitat
que busca redefinir l’ordre regional i global.
La
dualitat entre l’autèntica
Europa
i la civilització
singular
Rússia
ha construït una narrativa poderosa que la presenta com a defensora
de «l’autèntica Europa», una Europa conservadora i arrelada en
uns valors tradicionals que, segons Moscou, han estat erosionats per
les ideologies modernes, liberals, d’Occident. En aquest relat,
Rússia assumeix el paper de salvadora i redemptora cultural,
destinada a protegir Occident de si mateix davant del
multiculturalisme, el feminisme i el suport als drets LGBTQ+, que són
vistos com a desviacions dels fonaments europeus autèntics.
Aquesta visió no és nova; té les seves arrels
en l’eslavofilisme del segle XIX, un corrent intel·lectual que ja
percebia una divisió civilitzatòria entre Rússia i Occident.
Pensadors com Ivan Kireevski
i Aleksei Khomiakov
van articular una crítica profunda al racionalisme occidental i a la
seva actitud liberal envers la tradició i l’Església. Tot i
reconèixer certs vincles amb Europa, aquests eslavòfils veien
Rússia com una entitat espiritualment superior, capaç de preservar
els valors que Occident havia abandonat. A
Europa
und die Seele des Ostens
(Europa i l'ànima de l’Est), el filòsof alemany Walter
Schubart,
russòfil contumaç, identifica l’autèntica Europa en l’època
gòtica, quan predominaven la unitat espiritual, la contemplació i
l’aspiració al transcendent, en contrast amb l’home prometeic de
la modernitat, centrat en el poder i la raó.
Aquesta
tensió, entre ser Europa i no ser-ho, ha evolucionat en el discurs
contemporani rus cap a una dualitat més marcada: la Rússia com
«l’autèntica Europa» ensems amb la Rússia com a «civilització
singular». Aquesta última noció, que guanya força a l’era
postsoviètica, presenta Rússia no només com a alternativa
cultural, sinó com a civilització independent amb valors propis,
especialment en qüestions de família, gènere i religió. El govern
rus ha convertit aquests valors tradicionals en una eina política
per diferenciar-se de l’hegemonia occidental i posicionar-se com un
pol de poder en un món multipolar.
Així, la
narrativa russa oscil·la entre la reivindicació d’una Europa
autèntica i la proclamació d’una identitat civilitzatòria única.
Aquesta ambivalència li permet tant criticar Occident com legitimar
el seu propi model, tot construint una imatge de Rússia com a
guardiana d’un ordre moral que, segons el seu relat, Europa
necessita recuperar.
Eurasianisme
i la reorientació geopolítica de Rússia
Després
del col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia ha viscut una profunda
crisi d’identitat que ha donat lloc a una cerca civilitzatòria
contradictòria. En aquest context, el neoeurasianisme ha emergit com
a proposta ideològica que ofereix una alternativa a la modernitat
occidental, tot redefinint la posició geopolítica i cultural de
Rússia. Aquest gir cap a l’Est no implica necessàriament un
conflicte directe amb Occident, però sí una redefinició del seu
lloc al món, basada en una cosmovisió pròpia que desafia els
valors liberals i globalitzadors.
Per
comprendre l’ús contemporani de l’eurasianisme, és crucial
entendre els seus orígens intel·lectuals. Aquestes idees no són
meres relíquies intel·lectuals, sinó que constitueixen un dipòsit
estratègic de conceptes que el Kremlin ha recuperat selectivament
per legitimar una visió del món alternativa a l’ordre liberal
occidental. Aquesta tradició filosòfica ofereix un llenguatge i uns
conceptes que legitimen la seva posició a l’escenari global.
Tal com
s’esbossa suara, els orígens del pensament eurasiàtic es remunten
al segle XIX, quan el debat entre occidentalistes i eslavòfils va
marcar la reflexió sobre la identitat russa. Nikolai Danilevski
va ser un dels precursors en articular a la seva obra «Rússia i
Europa»
la idea de les civilitzacions com a formes culturals diferents i
fonamentalment irreconciliables, anàlogues a les espècies
biològiques. Va concebre Rússia no com una part d’Europa, sinó
com una unitat cultural i històrica cohesionada, el món eslau, en
oposició directa a l’Europa «germanoromana». Aquesta visió d’un
conflicte civilitzatori inherent va ser la llavor de la posterior
crítica eurasianista a Occident.
Lev
Gumiliov
va ser una altra figura clau en la formulació d’una visió
d’Euràsia com a civilització singular, caracteritzada per la
capacitat del poble rus d’interactuar culturalment i ètnicament
amb altres grups del continent eurasiàtic. Aquesta idea ha
evolucionat en èpoques més recents cap a una proposta més
ambiciosa, en què pensadors com Igor Panarin
—que el 1998 va proposar l’aleshores excèntrica idea de la
desintegració dels EUA— han imaginat un destí evangelitzador per
a Rússia, capaç de liderar una gran civilització que s’estendria
des del cor d’Euràsia fins a les seves perifèries. Aquesta missió
implicava la reintegració de l’espai postsoviètic sota una nova
idea formativa, en oposició a la globalització occidentalitzadora.
Altres personatges, com la política i diplomàtica Natàlia
Narotxínskaia,
han reinterpretat aquests pensaments per reforçar la idea que Rússia
és el bastió europeu contra la secularització i la decadència
moral.
En
aquesta línia, Aleksandr Duguin
ha articulat una visió apocalíptica de la confrontació entre dues
cosmovisions irreconciliables: la dels atlantistes, basada en el
comerç, l’individualisme, el materialisme i el globalisme, i la de
la Rússia eurasiàtica, que defensa valors espirituals, col·lectius,
jeràrquics i tradicionals. Aquesta confrontació, diu Duguin, no és
només geopolítica, sinó metafísica, una lluita entre el bé i el
mal que defineix el futur de la civilització.
L’economista i polític Serguei Glaziev
és una figura més en aquest àmbit. Assessor de Putin, s’associa
amb polítiques econòmiques eurasiàtiques i antioccidentals,
defensant una integració més estreta amb potències no occidentals
i el desenvolupament d’un bloc econòmic eurasiàtic.
Tot i que
Vladímir Putin no utilitza el terme eurasianisme
de manera explícita i sistemàtica, molts dels seus discursos
incorporen elements fonamentals d’aquesta ideologia.
La importància de l’ortodòxia cristiana, la noció geopolítica
d’Euràsia
i la idea d’una civilització pròpia són recurrents en la seva
retòrica, especialment des de la transició postsoviètica. Així,
el neoeurasianisme no només ha influït el pensament intel·lectual
rus, sinó que ha impregnat la política oficial, oferint una
narrativa poderosa per a la reconfiguració del paper de Rússia en
el món contemporani.
El
Paper de l’ortodòxia a la història de Rússia
Com s’ha
vist, doncs, la història religiosa de Rússia està profundament
marcada per una tensió constant entre el poder espiritual i el poder
polític, així com per la seva relació amb l’Est i amb Occident.
Aquesta lluita secular ha contribuït a forjar una consciència
eclesiàstica singular, en què la religió no només és una
pràctica espiritual, sinó una dimensió essencial de la identitat
nacional. Després de la caiguda de Constantinoble el segle XV, el
Tsarat de Moscou va voler assumir el paper de la «Tercera Roma»,
heretant la idea teocràtica de l’Imperi Romà d’Orient i
adoptant el cesaropapisme,
on el sobirà exerceix
autoritat tant civil com religiosa.
Tanmateix, aquesta fusió entre Església i Estat
no sempre ha estat harmònica. Ja en temps de Pere I de Rússia,
que adreçava la mirada cap a Occident, l’església ortodoxa russa
va ser subordinada al poder estatal. Pere va abolir el patriarcat i
va transformar l’església en una institució controlada pel
govern.
Més endavant, Caterina la Gran,
seguint l’exemple dels monarques absolutistes europeus, va
confiscar béns eclesiàstics per raons econòmiques, tot mantenint
certs drets de la jerarquia religiosa. Aquestes ingerències
polítiques
van provocar crítiques de pensadors com Aleksei Khomiakov,
que veia en aquesta subordinació una pèrdua de l’autenticitat
espiritual, car la parcialitat per la cultura occidental prometeica
de l’home heroic, racional i material, anava en contra de la
cultura russa, oriental, de sobornost,
en què l’individu renuncia al benefici propi en favor de la
comunitat.
Malgrat
aquelles ingerències, la fe religiosa ha demostrat una resiliència
extraordinària. Fins i tot durant el període soviètic, quan el
règim comunista va intentar erradicar la religió, la creença va
persistir, especialment en les zones rurals.
Xifres governamentals soviètiques revelaven el 1937 que fins a un
terç de la població urbana i dos terços de la rural encara tenien
creences religioses, evidenciant que la religiositat popular no havia
estat vençuda a despit de la campanya de persecució.
Aquesta persistència mostra una dimensió profunda de l’ànima
russa, arrelada en la fe i en la necessitat de transcendència que
descriuen les obres de Dostoievski
—que hi contrasta el declivi d’Europa en decadència moral amb el
potencial de renovació espiritual de Rússia—, i els escrits
d’altres autors i filòsofs russos com Vladímir Soloviov,
Serguei Bulgàkov,
i el fundador del moviment eslavòfil juntament amb Khomiakov, Ivan
Kireevski,
entre tants altres. Així, el paper de l’Església Ortodoxa i la
història religiosa russa no poden entendre’s només en termes
institucionals, sinó que són el reflex d’una tensió profunda
entre el poder, la fe i la identitat, que ha guiat la trajectòria de
Rússia com a civilització i com a poble.
Percepcions
russes d’Europa i Occident
Tal com
hem vist suara, la relació de Rússia amb Europa i Occident ha estat
marcada per una ambivalència profunda, que oscil·la entre
l’admiració, la imitació i el rebuig. I així, en la narrativa
nacional russa, Europa sovint ha estat vista com una civilització en
decadència, intrínsecament podrida, i condemnada a desaparèixer.
L’eslavofilisme
del segle XIX, i figures del mon jurídic i polític com Konstantín
Pobedonóstsev,
el principal representant del conservadorisme rus en els últims anys
del règim tsarista, van identificar el racionalisme com el «pecat
original» d’Europa. Aquesta confiança excessiva en la raó
conduïa, segons ells, a l’exaltació de l’home natural, a la
democràcia —vista negativament— i, en última instància, al
mal. En aquest marc, la cultura occidental era vista com a
superficial, desconnectada de la veritat espiritual i incapaç de
proporcionar un sentit profund a la vida. Rússia, en canvi, es
presentava com la portadora d’una missió espiritual, arrelada en
l’ortodòxia i en una visió més elevada de l’ésser humà.
Tot i
aquest rebuig ideològic, Rússia ha mantingut una relació complexa
amb Europa. Pere I va impulsar una europeïtzació radical del país,
reformant el món polític i l’exèrcit segons models occidentals.
Aquesta transformació, però, es va fer en un context en què molts
russos consideraven la cultura europea inferior a la bizantina, la
qual representava per a ells una espiritualitat més autèntica.
Després, amb els regnats de Caterina la Gran i Alexandre I, França
va exercir una gran influència cultural sobre les elits russes, però
que després va ser substituïda per Alemanya durant el regnat de
Nicolau I. Tot i que les idees filosòfiques alemanyes van penetrar
profundament, la llengua alemanya no va arrelar amb la mateixa força
que la francesa.
Mentrestant,
l’esperit d’Europa ha anat evolucionant. Després de la Guerra
Freda, Europa ha viscut una etapa de prosperitat i unitat, que ha
donat pas a la celebració de la llibertat i la diversitat. No
obstant això, l’atac de Putin a Ucraïna ha sacsejat aquest
equilibri, redefinint l’esperit europeu com una combinació de
llibertat i seguretat. Aquest conflicte ha estat entès no només com
una agressió territorial, sinó com un atac directe als valors que
Europa ha construït al llarg de dècades.
Així, la
mirada russa sobre Europa revela una tensió entre el desig
d’integració i la voluntat de diferenciació. Europa és alhora
model i adversari, font d’inspiració i objecte de crítica.
Aquesta dualitat ha configurat la identitat russa moderna, que
continua debatent-se entre l’atracció per Occident i la
reafirmació d’una civilització pròpia.
Conclusions
i Implicacions
Tot
plegat revela que la identitat russa està profundament arrelada en
una percepció complexa i dinàmica de si mateixa, que oscil·la
entre ser una «autèntica Europa» i una «civilització singular»
amb un destí messiànic. Aquesta dualitat s’utilitza per
justificar la política exterior russa, especialment en la seva
confrontació amb Occident. La crítica russa a Occident es basa en
la percepció d’una decadència moral i un racionalisme excessiu,
contrastant-la amb la profunditat espiritual i els valors
tradicionals —ultraconservadors— de Rússia.
Històricament,
Rússia ha intentat assimilar i, alhora, rebutjar influències
europees, amb períodes d’occidentalisme i de retorn a un «sender
propi». L’ortodòxia ha estat un pilar constant d’aquesta
identitat, sovint subordinada a l’Estat, però considerada
essencial per a l’ànima russa i la seva potencial missió
redemptora d’Europa.
La
persistència de les idees eurasiàtiques i del Russkiy
Mir,
combinada amb la reorientació actual de Rússia cap a Orient
—especialment vers la Xina i l’Índia— després de la pèrdua
dels mercats europeus, subratlla una profunda separació geopolítica
i ideològica amb Occident. La retòrica de la batalla metafísica i
la defensa dels valors tradicionals enfront d’un «Occident
satànic» són elements clau per mobilitzar els suports intern i
extern en l’actual conflicte. La comprensió d’aquestes
narratives és essencial per analitzar les accions i aspiracions
futures de Rússia en l’escenari mundial, la seva influència en el
seu àmbit geopolític, i com Europa ho haurà d’afrontar.
Lectures
addicionals
Vladímir
Putin
Recopilació
d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin en què
fa referència explícita o implícita a l’eurasianisme, a Rússia
com a «autèntica Europa», i al cristianisme ortodox com a
fonaments de la identitat i l'estratègia geopolítica russes.
On the
Historical Unity of Russians and Ukrainians
(2021) http://en.kremlin.ru/events/president/news/66181
Discursos
al Club Valdai
2013
http://en.kremlin.ru/events/president/news/19243
2014 http://en.kremlin.ru/events/president/news/46860
2021 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67099
2024
https://valdaiclub.com/events/posts/articles/putin-plenary-session-2024/
Discursos
a l'Assemblea Federal
2022
http://en.kremlin.ru/events/president/news/67843
2023 http://en.kremlin.ru/events/president/news/70555
Altres
lectures
The Rise of
Russian Civilizationism, Paul Robinson
(Univ. d’Ottawa) al Russia Post
del Russia Program at the George
Washington University. 28 abril 2025.
https://russiapost.info/politics/russian_civilizationism
The Russian
State, Eurasianism, and Civilisations in the Contemporary Global
Political Economy, Ray Silvius (Univ.
de Winnipeg) al Journal of Global
Faultlines 2014.
https://www.jstor.org/stable/pdf/10.13169/jglobfaul.2.1.0044.pdf
Ressenya del llibre Black Wind,
White Snow: The Rise of Russia’s New Nationalism de Charles
Clover (corresponsal del Financial Times).
http://blogs.lse.ac.uk/lsereviewofbooks/2016/06/21/book-review-black-wind-white-snow-the-rise-of-russias-new-nationalism-by-charles-clover/
