04 de juliol 2026

Tancament ferroviari de la frontera nord-oriental amb Rússia i la militarització de la frontera de l’OTAN

Introducció

El proppassat 30 de juny, l’executiu rus va ordenar sobtadament que se suspengués tot el trànsit ferroviari a través de set punts de control crítics a les seves fronteres amb Finlàndia, Estònia i Letònia.1 Amb efecte a partir de l'1 de juliol de 2026, el decret impedeix indefinidament el moviment de persones, vehicles, mercaderies i càrrega, tallant efectivament els vincles ferroviaris troncals romanents que connectaven Rússia amb els seus veïns del nord d'Europa.

Com que Moscou no va proporcionar cap mena de justificació formal ni data de venciment per a aquesta contundent immobilització logística, les agències de defensa occidentals, els estrategs militars i els analistes geopolítics s'han posat a tractar de desxifrar la intenció estratègica darrere la decisió.2

Aquest article sintetitza dades, comunicacions i avaluacions d'intel·ligència per analitzar el sobtat bloqueig ferroviari. Examina les especificitats dels tancaments, l'escalada concurrent dels controls fronterers físics i tecnològics a banda i banda de la frontera, i les motivacions militars generals que podrien impulsar l'estratègia de Moscou—que van des de la seguretat operacional per a un desplegament actiu de tropes, fins a protocols de mobilització preventiva i mesures defensives contra el sabotatge transfronterer.

1. Desglossament de les suspensions ferroviàries de l'1 de juliol3 

La directiva del govern rus, publicada al portal oficial d'informació jurídica del país, va instruir el Ministeri d'Afers Exteriors a notificar formalment a Hèlsinki, Tallinn i Riga la suspensió temporal. No obstant això, la manca d'una data de finalització ha portat els operadors d'infraestructures europeus a tractar aquest fet com un desacoblament permanent.4

El posicionament geogràfic dels set nodes ferroviaris tancats reflecteix un segellament sistemàtic de l'extrem nord-occidental de Rússia. 

El sector finès: desacoblament ferroviari total

Tot i que Finlàndia ja havia tancat sistemàticament els seus vuit punts de control de vehicles terrestres el desembre de 2023 per combatre una campanya de «migració híbrida» orquestrada pel Kremlin, un degoteig de mercaderies industrials havia continuat per via ferroviària. El decret de l'1 de juliol talla completament aquesta connexió restant mitjançant el tancament de cinc nodes diferents:

  • Vyborg i Svetogorsk (Regió de Leningrad)5

  • Vyartsilya i Lyuttya (República de Carèlia)6

  • Terminal de St. Petersburg-Finlyandsky: La terminal de Sant Petersburg, que acollia el tren d’alta velocitat Allegro, ara és completament tancada pel que fa a la sortida cap a l’oest.

Amb aquests tancaments, Finlàndia queda totalment aïllada del trànsit ferroviari rus, afectant directament els sectors nacionals que històricament depenien de les matèries primeres industrials russes, com ara els fertilitzants.

El sector bàltic: constrenyent el flux

A diferència de Finlàndia, els estats bàltics han mantingut corredors ferroviaris molt restringits, però operatius, per al comerç i el trànsit essencials. El decret de l'1 de juliol es dirigeix a artèries logístiques específiques:

  • Estònia (Punt de control de Pečory-Pskovskiye): Aquest tancament va agafar els ferrocarrils estonians (Eesti Raudtee) totalment per sorpresa. El matí de l'1 de juliol, els trens de mercaderies operatius van quedar encallats a costats oposats de la frontera al punt de pas de Koidula. Tot i que l'enllaç Narva/Ivangorod d'Estònia roman obert per a un trànsit limitat, la pèrdua de Pečory xoca severament les rutes de trànsit del sud.

  • Letònia (Punt de control de Pytalovo): Aquesta cruïlla a la regió de Pskov ha estat desactivada per a mercaderies internacionals. Tot i que el pas paral·lel de Sebezh, més al sud, roman obert per facilitar un trànsit fortament vigilat, el tancament redueix significativament la capacitat total de transport.

2. L'efecte mirall: intensificacions frontereres paral·leles

La suspensió dels passos ferroviaris no es produeix de manera aïllada. Representa la cúspide d'un cicle de diversos anys de fortificació i enduriment de la seguretat tant per part de la Federació Russa com dels estats de l'OTAN a primera línia.

Contramesures de l'OTAN a primera línia (La Línia de Defensa Bàltica)7

La seguretat fronterera occidental ha patit una transformació ràpida i d'alta tecnologia en resposta a les persistents provocacions de zona grisa de Rússia:

  • Sistemes antidrons avançats: Pocs dies abans dels tancaments ferroviaris, la Junta de Policia i Guàrdia de Fronteres d'Estònia (PPA) va completar el desplegament de sistemes fixos de detecció i monitoratge antidrons al llarg de tres seccions crítiques de la seva frontera sud-oriental, concretament cobrint l'espai entre la triple frontera Estònia-Letònia-Rússia a Luhamaa. Aquestes matrius fixes estan defensades per sistemes de radar mòbils muntats en remolcs, calibrats específicament per detectar, rastrejar i blocar vehicles aeris no tripulats (VANT o, en anglès, UAV) de baixa altitud i petita dimensió que operen des de l'espai aeri rus.

  • Fortificació física: A Letònia, Lituània i Estònia, s'ha accelerat la construcció de la Línia de Defensa Bàltica. Aquesta xarxa compta amb barreres antitancs («dents de drac»8), búnquers de formigó armat i tanques físiques dissenyades per frenar una incursió mecanitzada.

  • Controls marítims i fronterers: El tancament indefinit de les fronteres de vehicles per part de Finlàndia s'ha vist augmentat per prohibicions estrictes de la navegació d'esbarjo als punts de control marítims, eliminant punts cecs que podrien ser explotats per al tràfic d'éssers humans o la infiltració asimètrica.9

Règim fronterer rus

A la banda oriental de la tanca, el Servei Federal de Seguretat rus (FSB)10 i el seu Servei de Fronteres11 han endurit el control administratiu sobre les poblacions civils a les províncies (óblasts) frontereres:

  • Zones frontereres ampliades (pogranichnaya zona):12 L'accés a les regions d'entre 5 i 30 quilòmetres de les fronteres amb Finlàndia i els bàltics ara requereix permisos especials emesos per l'FSB per als no residents.

  • Vigilància civil intensificada: segons les informacions sobre aquests esdeveniments, a ciutats com Vyborg —fronterera amb Finlàndia—, Pechory —fronterera amb Estònia—, i Pytalovo —fronterera amb Letònia—, corre rumors de controls de documents aleatoris, inspeccions als punts de control interns, i interrogatoris per part d'agents de contraintel·ligència que vigilen possibles simpatitzants o informadors occidentals.

3. Possibles motivacions estratègiques

Com que el Kremlin ha emmascarat el decret sota la vaga premissa d'una «suspensió administrativa temporal», els estrategs militars occidentals, els serveis d'intel·ligència i els analistes de defensa han identificat quatre hipotètiques motivacions, possiblement interconnectades, que expliquen per què Moscou ha dut a terme ara el tancament ferroviari.

Hipòtesi A: Seguretat operacional (OPSEC) per a un desplegament militar a la frontera

L'explicació més immediata i ferma des del punt de vista logístic se centraria a ocultar una redistribució d’envergadura de les forces militars convencionals al llarg del flanc nord-oriental de l'OTAN. A mitjans de juny de 2026, una investigació d'intel·ligència exhaustiva publicada per periodistes nòrdics analistes de defensa va confirmar que Rússia ha començat una ampliació d’envergadura de bases militars, aeròdroms i infraestructures de dipòsits al seu Districte Militar Occidental (ara reorganitzat en els Districtes Militars de Leningrad i Moscou).13 14

La realitat logística de la projecció de poder russa

L'exèrcit rus depèn fonamentalment de la logística ferroviària. A diferència de les forces occidentals, que es recolzen principalment en flotes de transport motoritzades, les Forces Armades russes utilitzen tropes ferroviàries especialitzades (Zheleznodorozhnyye Voyska)15 per a moure tancs, artilleria, munició i personal.

En tancar el ferrocarril civil, comercial i de mercaderies internacional a set línies diferents, l'Estat Major rus aconsegueix dos objectius vitals:

  1. Seguretat d'aïllament total: L'eliminació dels passatgers civils i de les tripulacions de trens internacionals evacua les vies de potencials actius d'intel·ligència humana (HUMINT). Ningú pot mirar per la finestra d'un vagó de passatgers per fotografiar trens de càrrega plens de tancs T-90M o bateries de míssils S-400.

  2. Màxima eficiència de rendiment: Tota la infraestructura ferroviària de la regió fronterera nord-occidental està ara exclusivament dedicada al transport militar. Les vies, les estacions de classificació i el personal es poden fer funcionar a la màxima capacitat per transportar materials cap als cossos d'exèrcit de nova formació que miren cap a Finlàndia i els bàltics, sense conflictes de programació amb la logística comercial.

Hipòtesi B: Preparació per a una nova campanya de mobilització nacional

Una perspectiva operativa diferent, destacada per analistes de seguretat europeus i difosa per mitjans com Euronews, suggereix que el tancament ferroviari serveix com un mecanisme de contenció intern preventiu abans d'una pròxima onada de mobilització.16 Malgrat les operacions de combat en curs a Ucraïna, l'exèrcit rus continua fent front a altes taxes de desgast. Per sostenir les seves línies als fronts i, al mateix temps, establir forces de nova creació al llarg de la frontera de l'OTAN, seria necessari una nova incorporació de personal.

Bloquejar les rutes d'evasió

Durant la mobilització parcial de setembre de 2022, centenars de milers d'homes russos en edat de reclutament van fugir del país a través de les fronteres terrestres; milers van travessar cap a Finlàndia i els estats bàltics abans que aquests països tanquessin les portes als visats turístics. Mentre que les fronteres estan ara bloquejades pels vehicles, en gran part pels tancaments occidentals, les línies ferroviàries—particularment les de mercaderies amb personal limitat o compartiments ocults—es mantenien com una escletxa teòrica per a la sortida no autoritzada. En tancar completament aquestes últimes vies transfrontereres, Moscou s'assegura que els ciutadans aptes per al servei militar quedin atrapats per l'aparell estatal, maximitzant l'eficiència de les cerques de reclutament digital implementades a Rússia durant els darrers dos anys.

Hipòtesi C: Represàlia asimètrica per la integració regional a l'OTAN

Els estrategs geopolítics veuen en el moment del decret una resposta asimètrica directa, un ull per ull, dent per dent a una fita important en matèria de defensa assolida per Finlàndia: a finals de juny de 2026, Hèlsinki va finalitzar un contracte històric amb el gegant de la defensa nord-americà Lockheed Martin per construir el principal centre de logística i manteniment d'Europa per a Sistemes de Llançament de Míssils Múltiples (MLRS), incloses les plataformes M270 i HIMARS.17 Aquest centre consolida el paper de Finlàndia com a emplaçament ofensiu i defensiu per a l'OTAN al gran nord.

L'escalada retòrica del Kremlin

La reacció de Moscou va ser immediata i hostil. Membres de la Duma de l'Estat i portaveus del Kremlin van declarar obertament que Finlàndia s'estava «transformant en una segona Ucraïna» i van advertir de «conseqüències militars i tècniques».

Incapaç de desafiar de manera segura l'OTAN mitjançant mitjans militars convencionals sense activar l'Article 5, Rússia recorre freqüentment a la guerra de zona grisa o híbrida. El tancament sota i no anunciat de les línies de tren serveix com una declaració diplomàtica i econòmica de baix risc i alt impacte. Està dissenyat per transmetre als electorats finès i bàltic que la integració en les estructures de defensa occidentals es traduirà en un aïllament total i permanent de la geografia oriental. 

Hipòtesi D: Blindatge contra el sabotatge transfronterer vinculat a Ucraïna

L'estat rus està experimentant una greu crisi de seguretat interna provocada per atacs de drons de llarg abast ucraïnesos i xarxes de sabotatge intern.

Al llarg de 2025 i principis de 2026, els serveis de seguretat d'Ucraïna (específicament l'SBU i el GUR) van orquestrar amb èxit atacs amb drons i sabotatges amb incendis contra infraestructures russes crítiques molt per darrere de les línies, dirigits a:

  • Refineries de petroli i dipòsits de combustible

  • Plantes de fabricació de nitrat d'amoni i productes químics

  • Xarxes ferroviàries, inclosos els atacs amb bombes incendiàries a les caixes de senyalització i descarrilaments de trens en línies clau de mercaderies.

Enduriment del perímetre defensiu

La contraintel·ligència russa opera sota el supòsit que les agències d'intel·ligència occidentals estan ajudant activament Ucraïna fent el seguiment dels moviments ferroviaris russos i, potencialment, utilitzant les poroses zones frontereres bàltiques per introduir material de sabotatge o personal al país.

En tancar els punts de control ferroviaris internacionals, Rússia crea una zona d'amortiment defensiva. Els tancaments permeten a l'FSB implementar un "circuit tancat" en les operacions ferroviàries del nord-oest, on qualsevol tren que es mogui per les regions de Pskov o Leningrad és trànsit intern verificat. Això simplifica dràsticament la tasca d'identificar moviments anòmals, assegurar línies de mercaderies crítiques i protegir els actius estratègics propers d'atacs híbrids.

4. Implicacions geopolítiques i macroeconòmiques

El tancament ferroviari nòrdic té conseqüències immediates i projeccions a curt i a llarg termini. A curt termini, es produeix primerament un encallament de vagons de mercaderies a Koidula (Estònia) i Pytalovo (Letònia), amb desviament de mercaderies industrials no sancionades cap a corredors marítims, que inclou sobretot l’aturada sobtada de les exportacions de fertilitzants russos cap a Finlàndia. A més a més, hi haurà un augment de costos logístics per a les empreses bàltiques i un desplegament d'urgència de dispositius de monitoratge fronterer per part dels estats de l'OTAN.

A llarg termini, ja s'anticipava un desacoblament estructural total entre l'ample de via europeu i la xarxa russa (1520 mm) al nord, amb una dependència creixent del projecte Rail Baltica. Ara, hi haurà un aïllament econòmic complet de ciutats frontereres russes com Vyborg i Pechory, que quedarien dependents dels subsidis estatals o de l'activitat militar-industrial i la transformació de la frontera —fins ara comercial— en una línia militar fortificada de manera permanent, amb vigilància total mitjançant tecnologia antidrons i intel·ligència artificial.

Conclusió: Fita definitiva del nou Teló d'Acer

El tancament de la frontera ferroviària de l'1 de juliol de 2026 marca un punt d'inflexió històric. Durant més de tres dècades després del col·lapse de la Unió Soviètica, les xarxes ferroviàries que connectaven Sant Petersburg amb Hèlsinki, Tallinn i Riga van simbolitzar la integració de Rússia en el teixit econòmic europeu més ampli.

En escindir unilateralment i abruptament aquests enllaços, el Kremlin ha declarat efectivament que l'era de la interdependència econòmica amb Occident ha acabat. Tant si aquest moviment està pensat per ocultar un desplegament de tropes imminent, com si és per segellar la nació per a una campanya de mobilització o per a protegir infraestructures vulnerables del sabotatge, el resultat final seria el mateix: la militarització completa de la frontera nord-occidental de Rússia.

La frontera ja no és un punt d'entrada per al comerç o l'intercanvi civil; s'ha convertit en una línia de front fortificada en un enfrontament generacional i durador entre la Federació Russa i l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord.



1Agència de notícies russa TASS https://tass.com/politics/2153709

- Cap comentari:

30 de juny 2026

El miratge de Versalles

  Com el Memoràndum d’Islamabad ha consignat Trump a la claudicació

  1. Introducció

El 28 de febrer de 2026, el món va contemplar una ostentació de poder que semblava definitiva. L’operació «Epic Fury»1 es va iniciar amb una pluja de gairebé 900 atacs aeris en dotze hores, escapçant la cúpula de l’Iran i eliminant el Líder Suprem Ali Khamenei. En aquell instant, l’eufòria era absoluta a la Casa Blanca i a Jerusalem: el canvi de règim s’albirava com a certesa matemàtica i l’amenaça nuclear com un record del passat.

Això no obstant, el juny de 2026 ens ofereix una imatge ben abjecta. El passat 17 de juny, en una cerimònia al Palau de Versalles, Donald Trump signa davant del president Macron i altres assistents, el Memoràndum d’Entesa (MoU) d’Islamabad.2 La ironia històrica és punyent: mentre Trump emulava l’escenari del Tractat de Versalles de 1919,3 l’ombra de la República de Weimar planava sobre el document.

El que s’havia venut com una missió per «extirpar el mal» ha acabat en un acord que molts a les mateixes files republicanes americanes consideren una capitulació. Qui ha guanyat realment una guerra que ha costat milers de vides i ha fet trontollar l’economia global? La resposta concisa és que Washington ha fugit per la porta de darrere, i el preu ha estat la seva pròpia hegemonia.

  1. La gran ironia: l’acord de Trump és l’Acord nuclear iranià bis, però més escarransit

La història és cruel amb aquells que prometen solucions maximalistes. Donald Trump, que va dinamitar l’acord nuclear d’Obama i la UE amb l’Iran el 2015,4 qualificant-lo de «el pitjor de la història», ha signat ara un document de 14 punts que és, a la pràctica, una versió buida i sense urpes d’aquell mateix pacte. El MoU (memoràndum d’entesa) d’Islamabad fa deliberadament cas omís del programa de míssils balístics i de les xarxes de proxies,5 centrant-se només en un miratge de contenció nuclear.

  1. Punts clau del Memoràndum d’Islamabad:

  • Enriquiment d’urani: es permet el down-blending o dilució de l’urani a l’interior de l’Iran sota la supervisió de l’Agència Internacional de l'Energia Atòmica,6 renunciant al decomís total —és a dir, segrest— que exigia inicialment en Trump.

  • Aixecament de sancions: El Tresor dels EUA ja ha emès exempcions immediates per a l'exportació de cru i derivats petroquímics, un respir important per un règim que estava a la vora del col·lapse econòmic.

  • Actius congelats: S’ha autoritzat l’alliberament de milers de milions de dòlars (incloent-hi els 12.000 milions dipositats a Qatar) que Teheran podrà utilitzar per a la ‘reconstrucció’. «Per al president Trump, la pregunta és si vol ser recordat com el líder que va corregir l'acord nuclear d'Obama del 2015... o com el que va signar un acord encara pitjor quan Teheran estava en el seu moment més feble.» — Jacob Nagel, exassessor de seguretat de Netanyahu.

  1. La presidència segrestada: del deute immobiliari a la ruptura amb Bibi

Per entendre com els EUA van acabar arrossegats a aquesta guerra, cal mirar més enllà de la diplomàcia i fixar-se en els balanços comptables. Alguns analistes parlen d’una «presidència segrestada» per interessos privats. El passat immobiliari de Trump a Ramat Gan i Ashkelon, sumat a la vulnerabilitat de Jared Kushner —la firma del qual, Kushner Companies, arrossegava fa temps deutes milionaris amb el Bank Hapoalim i l’Israel Discount Bank—,7 va crear un conducte transaccional directe entre Netanyahu i la Casa Blanca que va saltar-se tots els controls del Departament d’Estat. Aquesta captació econòmica i política va permetre a Israel forçar fets consumats militars, com l’assassinat de l’arquitecte de la seguretat de l’Iran, Ali Larijani. Trump es va assabentar de la mort de Larijani a través d’un comunicat de l’aleshores ministre de Defensa Israel Katz al Wall Street Journal,8 una humiliació pública sense precedents. La ruptura definitiva va esclatar la nit del 80è aniversari de Trump. Mentre el president celebrava una vetllada de l’UFC a la Casa Blanca9 esperant signar la pau, Israel bombardejava Beirut sense previ avís. La fúria de Trump va ser visceral: «Què c*** esteu fent?»,10 va etzibar a Netanyahu en una trucada plena de renecs.

  1. L’Iran: destrucció física vs. resistència política

Si analitzem el camp de batalla, la devastació és innegable. Tanmateix, l’Iran ha demostrat que la simple supervivència és una forma de victòria en el tauler d’escacs geopolític. Mitjançant l’«escalada horitzontal» —bloquejant l’estret d’Ormuz i provocant pèrdues de centenars, si no milers de milions de dòlars diaris al comerç global— Teheran ha forçat Trump a negociar per evitar una recessió, o fins i tot una depressió econòmica abans de les eleccions de mig mandat.

Pel que fa a la destrucció física, una bona part de la base industrial de defensa iraniana ha estat demolida i la seva marina enfonsada en el Golf. Quan a la resistència política, el règim ha sobreviscut sota un Líder Suprem Mojtaba Khamenei molt més radicalitzat que el seu antecessor, i conserva intacte gran part del seu arsenal de míssils. A més a més, es veu que bona part dels 440 quilos d’urani enriquits es mantenen a disposició seva, segons la IAEA.11

  1. El nou mapa regional: el pragmatisme nuclear del Pakistan i el rescat del Golf

La guerra ha provocat un gir tectònic que ha deixat Israel més aïllat que mai. Abans, durant i després de la guerra iniciada contra l’Iran a principis d’any, els estats del Consell de Cooperació del Golf (CCG)12 —en particular l'Aràbia Saudita, Oman i Qatar—, percebent que el paraigua de seguretat de Washington és volàtil i transaccional, van intensificar les relacions diplomàtiques i econòmiques amb l’Iran com a protecció contra la inestabilitat regional i les incertes garanties de seguretat dels EUA.

Durant el 2023, l’Aràbia Saudita ja va mantenir un certa distensió amb l’Iran, mantenint vols directes, la dita «diplomàcia del Hajj»13 i un robust comerç en béns no petroliers, mentre que Oman va continuar acollint i facilitant converses d’alt nivell, defensant la inclusió de l’Iran en els marcs de seguretat regionals. Qatar, tot i haver-se enfrontat a un atac directe iranià contra la base dels EUA d’al-Udeid el juny del 2025,14 va reafirmar el seu compromís amb el diàleg i la mediació, i el CCG va condemnar col·lectivament tant els atacs iranians contra els estats del Golf com les accions militars contra l’Iran, emfatitzant la unitat i la necessitat de desescalada. Econòmicament, els estats del CCG van prioritzar l’estabilitat en els fluxos d’energia i el comerç marítim, reconeixent que l’aïllament de l’Iran amenaçava una interrupció molt important del comerç regional i el creixement econòmic. I aleshores, l’atac d’Israel i els EUA contra l’Iran, en plenes negociacions pel que fa a la política nuclear.15

En aquest escenari de guerra, Pakistan i Qatar han emergit com els nous eixos de poder mediador, desplaçant el paper tradicional d’Oman. El paper del general pakistanès Asim Munir ha estat clau. El Pakistan aporta la legitimitat de ser l’única potència nuclear islàmica, una autoritat que Washington ha hagut d’acceptar per donar pes al MoU. Mentrestant, a casa, Trump perd el control del relat. El 57% dels republicans joves ja veuen Israel amb recel, i figures com Steve Witkoff miren de salvar els trastos mentre els aliats del Golf ja diversifiquen les seves aliances cap a Pequín.

  1. Conclusió: Una pau armada o un respir abans de la tempesta?

El Memoràndum d’Islamabad no és el tancament del conflicte, sinó un mecanisme de gestió de danys. És un respir comprat amb concessions que fa dos anys haurien estat impensables. Trump ha tractat de contenir els preus de la benzina, i així salvar la seva campanya electoral de mig mandat, però a canvi ha volatilitzat la credibilitat de les línies vermelles americanes i la confiança com a aliat.

Ens trobem davant d’una pau armada on l’Iran sap que el seu programa nuclear és l’única assegurança de vida, i tot i haver utilitzat Netanyahu a Trump en la seva lluita per l’hegemonia a Pròxim Orient, Israel també ha estat utilitzat com una fitxa en una partida immobiliària global. A mesura que Washington se’n replega, el Pròxim Orient aprèn a caminar sol, mirant cap a l’Est i entenent que com a Europa, l’autonomia estratègica ja no és una opció, sinó una necessitat. Estem davant del final d’una guerra, o simplement s’ha disposat les municions per al següent gran esclat?

 

Per més, una entrevista amb James Acton, codirector del programa de politica nuclear del Carnegie Endowment for International Peace.

https://youtu.be/GxnNmb84OzA

1 Operation Epic Fury — Departament «de Guerra» dels EUA https://www.war.gov/Spotlights/Operation-Epic-Fury/

2 Islamabad Memorandum of Understanding between the United States of America and the Islamic Republic of Iran, 2026 — Wikisource https://en.wikisource.org/wiki/Islamabad_Memorandum_of_Understanding_between_the_United_States_of_America_and_the_Islamic_Republic_of_Iran

3 Tractat de Versalles — Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_de_Versalles

4 Acord nuclear iranià — Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Acord_nuclear_iraniià

6 Agència Internacional de l'Energia Atòmica — Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Agència_Internacional_de_l’Energia_Atòmica

7 Kushner’s Israeli business ties examined amid loss of security clearance — Jerusalem Post https://www.jpost.com/israel-news/kushners-israeli-business-ties-examined-amid-loss-of-security-clearance-543936
Filing reveals Kushner’s Israel-linked investments ahead of peace push — Times of Israel https://www.timesofisrael.com/filing-reveals-kushners-israel-linked-investments-ahead-of-peace-push/

9 Trump celebra els 80 anys convertint la Casa Blanca en un octàgon amb Topuria com a gran reclam — El Nacional.cat https://www.elnacional.cat/ca/internacional/trump-celebra-80-anys-convertint-casa-blanca-en-octagon-topuria-com-gran-reclam_1654565_102.html

10‘ What the F*** Are You Doing?’ Trump Rages at Netanyahu During Phone Call: Report — MediaITE https://www.mediaite.com/politics/trump/what-the-f-are-you-doing-trump-rages-at-netanyahu-during-phone-call-report/

11 Much of Iran's near-bomb-grade uranium likely to be in Isfahan, IAEA's Grossi says — Reuters https://www.reuters.com/world/middle-east/much-irans-near-bomb-grade-uranium-likely-be-isfahan-iaeas-grossi-says-2026-03-09/

12 Formalment el Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf — Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Consell_de_Cooperació_per_als_Estats_Àrabs_del_Golf

14 2025 Iranian strikes on Al Udeid Air Base — Wikipedia https://en.wikipedia.org/wiki/2025_Iranian_strikes_on_Al_Udeid_Air_Base

15 Vegeu l’excel·lent article d’antecedents contextuals A view from Tehran: GCC-Iran relations after the bombing of Qatar and the Gaza cease-fire — Institut neerlandès de relacions internacionals Clingendael https://www.clingendael.org/publication/view-tehran-gcc-iran-relations-after-bombing-qatar-and-gaza-cease-fire

- Cap comentari:

20 d’abril 2026

Què hi ha darrere de «The Technological Republic» de Palantir?

El manifest The Technological Republic de Palantir és, en la seva essència, un document ideològic ultraconservador que combina nacionalisme imperialista, militarisme tecnològic i elitisme tecnocràtic en un sol paquet. La seva premissa de fons és que els Estats Units exerceixen una hegemonia global que no s’ha de qüestionar, sinó que cal reforçar, i que Silicon Valley té l'obligació moral d’incorporar-se en aquest projecte de poder. L’hegemonia americana es presenta no com una opció política discutible, sinó com un bé universal, la mateixa lògica de la Pax Americana, ara reformulada en clau d’intel·ligència artificial.

Aquest militarisme tecnològic no és ideològicament innocent. Palantir és una empresa que subsisteix dels contractes amb l’exèrcit i els serveis d’intel·ligència dels EUA, de manera que el manifest funciona simultàniament com a proclama política i com a justificació del seu model de negoci. L’argument que els adversaris dels EUA no s’aturaran a debatre l’ètica de les armes d’IA serveix per tancar a pany i forrellat qualsevol debat democràtic sobre el tema i situar les empreses com la mateixa Palantir en el centre indispensable d’un nou complex militar-digital.

Sota aquesta capa de realpolitik tecnològica hi ha una jerarquia cultural explícita que el text no dissimula. L’afirmació que certes cultures han produït meravelles mentre que altres han estat regressives i nocives, és la tesi del xoc de civilitzacions de Huntington sense eufemismes, una legitimació de la superioritat occidental presentada com a constatació objectiva. Això connecta directament amb la crítica al «pluralisme buit», el wokisme, preguntant en què ha de ser l’ideari d’inclusió, i és una formulació elegant de l’argument de la dreta identitària que sosté que la cohesió nacional exigeix una cultura dominant, no una autèntica pluralitat.

Paradoxalment, el manifest critica les elits tradicionals, alhora que en proposa de noves. En aquest ideari, els enginyers i fundadors de Silicon Valley tindrien un paper cabdal en la política i la defensa, per damunt dels polítics professionals, que el text retrata com a figures buides i ineptes. És una mena de dictablana que deslegitima la democràcia representativa sense atacar-la frontalment, substituint la legitimitat electoral per una mena de legitimitat tecnocràtica basada en la capacitat de construir i desplegar tecnologia crítica.

Tot plegat s’empaca en un llenguatge emocional propi del conservadorisme autoritari clàssic, que rau en la por al declivi civilitzatori (civilisational decline, mencionat al Document d'Estratègia de Defensa Nacional d'EUA), la crida al sacrifici col·lectiu, la defensa de la religió com a pilar social, la proposta del servei militar obligatori. El resultat és un text que beu directament de Samuel Huntington, però que adquireix una dimensió nova pel fet de ser proclamat no per un intel·lectual ni un polític, sinó per una corporació privada amb accés privilegiat als secrets d’estat i als sistemes de vigilància i militar de les democràcies occidentals. Això el converteix en quelcom més que un manifest. És la declaració d’intencions d’una nova elit de poder que vol legitimar la seva influència sobre l’estat, la defensa i la cultura d’Occident.

Els autors del llibre The Technological Republic, Alex Karp i Nicholas Zamiska, són directius de l’empresa tecnològica Palantir que desenvolupa plataformes d’integració i anàlisi de dades per a agències governamentals, exèrcits i corporacions, sobretot per a usos d’intel·ligència i defensa. 

- Cap comentari:

23 d’octubre 2025

Visions de la civilització russa i la seva relació amb Europa

 És europea, Rússia?

Primerament, una explicació de per què aquest article. Abans de l’estiu, parlant amb un company de la naturalesa de la Rússia de Putin, vàrem plantejar si aquell país era realment europeu o tenia alguna altra identitat. A partir d’aquella conversa vaig decidir indagar en allò que havia llegit de l’eurasianisme,1 de la pulsió occidentalista d’anteriors règims russos, i quina és la identitat filosòfica, espiritual i política de la Rússia actual, per entendre els fonaments de la política exterior russa actual, particularment en el seu enfrontament amb Occident, presentat com un conflicte de valors i civilitzacions.

  1. Introducció

Les narratives que Rússia ha utilitzat per definir la seva identitat civilitzatòria i justificar les seves ambicions globals, complexes i sovint contradictòries, revelen una tensió constant entre la visió de Rússia com «l’autèntica Europa» i la de Rússia com a «civilització singular», i no pas l’occidental, la de cultura grecoromana, de les esglésies llatina i protestant. S’emmarquen sovint en els conceptes de Russkiy Mir (el món rus) per una banda, i el neoeurasianisme per l’altra.

Des del seu origen, aquestes identitats russes han volgut contrastar amb Occident, principalment a través de les idees de l’eslavofilisme2 i les formes de socialisme i anarquisme rus, d’una societat aleshores molt més agrària que la de l’Europa occidental industrialitzada. Aquest pensament profetitza la «catàstrofe de la cultura prometeica» d’Europa, i postula que Rússia és l’únic país capaç de redimir Europa mitjançant un nou arquetip messiànic, que contrasta amb el materialisme prometeic occidental i la seva recerca de poder. El pensament geopolític modern rus incorpora el neoeurasianisme, la tensió històrica entre considerar Rússia, per una banda, com a «l’autèntica Europa», defensora dels valors cristians tradicionals —ortodoxes, és clar—, i per l’altra, com a civilització singular i diferent, «no occidental». Finalment, les arrels de diversos moviments intel·lectuals i revolucionaris russos, com ara el nihilisme, el marxisme —bolxevic i menxevic—, l’anarquisme de Bakunin i Kropotkin, i el populisme dels naródniki,3 subratllen les seves posicions divergents sobre la revolució, la funció de l’estat, i la relació de Rússia amb la influència cultural i política occidental.

Russkiy Mir i la justificació de les ambicions imperials russes

El concepte de Russkiy Mir4 s’ha convertit en pedra angular ideològica per justificar les ambicions neoimperials de Rússia. Aquesta noció, promoguda per figures com el Patriarca Ciril,5 primat de l’Església Ortodoxa Russa, defensa la idea d’una unitat espiritual, cultural i històrica entre els pobles eslaus orientals,6 és a dir la Gran Rússia, la Petita Rússia ucraïnesa, i la Rússia Blanca bielorussa, que juntament formarien el poble rus trinitari,7 a més dels russòfons a altres països. Aquests conformarien el nucli d’aquesta comunitat transnacional, amb els pilars que sostenen aquesta visió, com són la fe ortodoxa, la llengua i la cultura russes, i una memòria històrica compartida que reforça la idea d’un destí comú. Allà on l’Església Ortodoxa Russa manté influència, on es parla rus i on persisteixen els mites històrics russos, Moscou considera que hi té interessos legítims.

Aquesta construcció ideològica ha servit, i serveix, com a justificació explícita per a l’agressió russa contra Ucraïna, especialment des del 2014, però també davant d’esdeveniments anteriors.8 Vladímir Putin ha apel·lat a la necessitat de protegir els russos ètnics i aquells ucraïnesos que mantenen una afinitat cultural, lingüística i espiritual amb Rússia. Aquesta protecció no només es presenta com un deure moral, sinó com una extensió natural de la idea del Russkiy Mir, on les fronteres polítiques són secundàries davant de la unitat identitària que proclama.

En paral·lel, la política exterior russa ha adoptat una narrativa per reforçar aquesta visió. El document Concepte de la política exterior de la Federació Russa, a l’edició de 2008,9 afirma que «és per primera vegada en la història contemporània que la competència global està adquirint una dimensió de civilització», i el mateix document de 202310 descriu Rússia com «un país-civilització únic i una vasta potència eurasiàtica i euro-pacífica», amb més de mil anys d’història independent, un patrimoni cultural ric, i amb profunds lligams amb les cultures europees i eurasiàtiques. Aquesta definició no busca només legitimar el paper de Rússia com a actor global, sinó que també la posiciona com una potència que transcendeix les categories convencionals d’estat nació. En aquest marc, el Russkiy Mir es presenta com una comunitat de civilització que uneix el poble rus i altres nacions sota una mateixa esfera d’influència, consolidant la idea d’una Rússia que no defensa solament els seus interessos, sinó que aspira a liderar un espai cultural i espiritual més ampli. Així, el Russkiy Mir no és una simple construcció ideològica, sinó que també és una eina política que articula la visió imperial contemporània de Rússia, i justifica així les seves intervencions i projecta una identitat que busca redefinir l’ordre regional i global.

La dualitat entre l’autèntica Europa i la civilització singular

Rússia ha construït una narrativa poderosa que la presenta com a defensora de «l’autèntica Europa», una Europa conservadora i arrelada en uns valors tradicionals que, segons Moscou, han estat erosionats per les ideologies modernes, liberals, d’Occident. En aquest relat, Rússia assumeix el paper de salvadora i redemptora cultural, destinada a protegir Occident de si mateix davant del multiculturalisme, el feminisme i el suport als drets LGBTQ+, que són vistos com a desviacions dels fonaments europeus autèntics.11

Aquesta visió no és nova; té les seves arrels en l’eslavofilisme del segle XIX, un corrent intel·lectual que ja percebia una divisió civilitzatòria entre Rússia i Occident. Pensadors com Ivan Kireevski12 i Aleksei Khomiakov13 van articular una crítica profunda al racionalisme occidental i a la seva actitud liberal envers la tradició i l’Església. Tot i reconèixer certs vincles amb Europa, aquests eslavòfils veien Rússia com una entitat espiritualment superior, capaç de preservar els valors que Occident havia abandonat. A Europa und die Seele des Ostens14 (Europa i l'ànima de l’Est), el filòsof alemany Walter Schubart,15 russòfil contumaç, identifica l’autèntica Europa en l’època gòtica, quan predominaven la unitat espiritual, la contemplació i l’aspiració al transcendent, en contrast amb l’home prometeic de la modernitat, centrat en el poder i la raó.

Aquesta tensió, entre ser Europa i no ser-ho, ha evolucionat en el discurs contemporani rus cap a una dualitat més marcada: la Rússia com «l’autèntica Europa» ensems amb la Rússia com a «civilització singular». Aquesta última noció, que guanya força a l’era postsoviètica, presenta Rússia no només com a alternativa cultural, sinó com a civilització independent amb valors propis, especialment en qüestions de família, gènere i religió. El govern rus ha convertit aquests valors tradicionals en una eina política per diferenciar-se de l’hegemonia occidental i posicionar-se com un pol de poder en un món multipolar.

Així, la narrativa russa oscil·la entre la reivindicació d’una Europa autèntica i la proclamació d’una identitat civilitzatòria única. Aquesta ambivalència li permet tant criticar Occident com legitimar el seu propi model, tot construint una imatge de Rússia com a guardiana d’un ordre moral que, segons el seu relat, Europa necessita recuperar.

Eurasianisme i la reorientació geopolítica de Rússia

Després del col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia ha viscut una profunda crisi d’identitat que ha donat lloc a una cerca civilitzatòria contradictòria. En aquest context, el neoeurasianisme ha emergit com a proposta ideològica que ofereix una alternativa a la modernitat occidental, tot redefinint la posició geopolítica i cultural de Rússia. Aquest gir cap a l’Est no implica necessàriament un conflicte directe amb Occident, però sí una redefinició del seu lloc al món, basada en una cosmovisió pròpia que desafia els valors liberals i globalitzadors.

Per comprendre l’ús contemporani de l’eurasianisme, és crucial entendre els seus orígens intel·lectuals. Aquestes idees no són meres relíquies intel·lectuals, sinó que constitueixen un dipòsit estratègic de conceptes que el Kremlin ha recuperat selectivament per legitimar una visió del món alternativa a l’ordre liberal occidental. Aquesta tradició filosòfica ofereix un llenguatge i uns conceptes que legitimen la seva posició a l’escenari global.

Tal com s’esbossa suara, els orígens del pensament eurasiàtic es remunten al segle XIX, quan el debat entre occidentalistes i eslavòfils va marcar la reflexió sobre la identitat russa. Nikolai Danilevski16 va ser un dels precursors en articular a la seva obra «Rússia i Europa»17 la idea de les civilitzacions com a formes culturals diferents i fonamentalment irreconciliables, anàlogues a les espècies biològiques. Va concebre Rússia no com una part d’Europa, sinó com una unitat cultural i històrica cohesionada, el món eslau, en oposició directa a l’Europa «germanoromana». Aquesta visió d’un conflicte civilitzatori inherent va ser la llavor de la posterior crítica eurasianista a Occident.

Lev Gumiliov18 va ser una altra figura clau en la formulació d’una visió d’Euràsia com a civilització singular, caracteritzada per la capacitat del poble rus d’interactuar culturalment i ètnicament amb altres grups del continent eurasiàtic. Aquesta idea ha evolucionat en èpoques més recents cap a una proposta més ambiciosa, en què pensadors com Igor Panarin19 —que el 1998 va proposar l’aleshores excèntrica idea de la desintegració dels EUA— han imaginat un destí evangelitzador per a Rússia, capaç de liderar una gran civilització que s’estendria des del cor d’Euràsia fins a les seves perifèries. Aquesta missió implicava la reintegració de l’espai postsoviètic sota una nova idea formativa, en oposició a la globalització occidentalitzadora. Altres personatges, com la política i diplomàtica Natàlia Narotxínskaia,20 han reinterpretat aquests pensaments per reforçar la idea que Rússia és el bastió europeu contra la secularització i la decadència moral.21

En aquesta línia, Aleksandr Duguin22 ha articulat una visió apocalíptica de la confrontació entre dues cosmovisions irreconciliables: la dels atlantistes, basada en el comerç, l’individualisme, el materialisme i el globalisme, i la de la Rússia eurasiàtica, que defensa valors espirituals, col·lectius, jeràrquics i tradicionals. Aquesta confrontació, diu Duguin, no és només geopolítica, sinó metafísica, una lluita entre el bé i el mal que defineix el futur de la civilització.23 L’economista i polític Serguei Glaziev24 és una figura més en aquest àmbit. Assessor de Putin, s’associa amb polítiques econòmiques eurasiàtiques i antioccidentals, defensant una integració més estreta amb potències no occidentals i el desenvolupament d’un bloc econòmic eurasiàtic.25

Tot i que Vladímir Putin no utilitza el terme eurasianisme de manera explícita i sistemàtica, molts dels seus discursos incorporen elements fonamentals d’aquesta ideologia.26 La importància de l’ortodòxia cristiana, la noció geopolítica d’Euràsia27 i la idea d’una civilització pròpia són recurrents en la seva retòrica, especialment des de la transició postsoviètica. Així, el neoeurasianisme no només ha influït el pensament intel·lectual rus, sinó que ha impregnat la política oficial, oferint una narrativa poderosa per a la reconfiguració del paper de Rússia en el món contemporani.

El Paper de l’ortodòxia a la història de Rússia

Com s’ha vist, doncs, la història religiosa de Rússia està profundament marcada per una tensió constant entre el poder espiritual i el poder polític, així com per la seva relació amb l’Est i amb Occident. Aquesta lluita secular ha contribuït a forjar una consciència eclesiàstica singular, en què la religió no només és una pràctica espiritual, sinó una dimensió essencial de la identitat nacional. Després de la caiguda de Constantinoble el segle XV, el Tsarat de Moscou va voler assumir el paper de la «Tercera Roma»,28 heretant la idea teocràtica de l’Imperi Romà d’Orient i adoptant el cesaropapisme,29 on el sobirà exerceix autoritat tant civil com religiosa.

Tanmateix, aquesta fusió entre Església i Estat no sempre ha estat harmònica. Ja en temps de Pere I de Rússia,30 que adreçava la mirada cap a Occident, l’església ortodoxa russa va ser subordinada al poder estatal. Pere va abolir el patriarcat i va transformar l’església en una institució controlada pel govern.31 Més endavant, Caterina la Gran,32 seguint l’exemple dels monarques absolutistes europeus, va confiscar béns eclesiàstics per raons econòmiques, tot mantenint certs drets de la jerarquia religiosa. Aquestes ingerències polítiques van provocar crítiques de pensadors com Aleksei Khomiakov,33 que veia en aquesta subordinació una pèrdua de l’autenticitat espiritual, car la parcialitat per la cultura occidental prometeica de l’home heroic, racional i material, anava en contra de la cultura russa, oriental, de sobornost,34 en què l’individu renuncia al benefici propi en favor de la comunitat.

Malgrat aquelles ingerències, la fe religiosa ha demostrat una resiliència extraordinària. Fins i tot durant el període soviètic, quan el règim comunista va intentar erradicar la religió, la creença va persistir, especialment en les zones rurals.35 Xifres governamentals soviètiques revelaven el 1937 que fins a un terç de la població urbana i dos terços de la rural encara tenien creences religioses, evidenciant que la religiositat popular no havia estat vençuda a despit de la campanya de persecució.36 Aquesta persistència mostra una dimensió profunda de l’ànima russa, arrelada en la fe i en la necessitat de transcendència que descriuen les obres de Dostoievski37 —que hi contrasta el declivi d’Europa en decadència moral amb el potencial de renovació espiritual de Rússia—, i els escrits d’altres autors i filòsofs russos com Vladímir Soloviov,38 Serguei Bulgàkov,39 i el fundador del moviment eslavòfil juntament amb Khomiakov, Ivan Kireevski,40 entre tants altres. Així, el paper de l’Església Ortodoxa i la història religiosa russa no poden entendre’s només en termes institucionals, sinó que són el reflex d’una tensió profunda entre el poder, la fe i la identitat, que ha guiat la trajectòria de Rússia com a civilització i com a poble.

Percepcions russes d’Europa i Occident

Tal com hem vist suara, la relació de Rússia amb Europa i Occident ha estat marcada per una ambivalència profunda, que oscil·la entre l’admiració, la imitació i el rebuig. I així, en la narrativa nacional russa, Europa sovint ha estat vista com una civilització en decadència, intrínsecament podrida, i condemnada a desaparèixer.

L’eslavofilisme del segle XIX, i figures del mon jurídic i polític com Konstantín Pobedonóstsev,41 el principal representant del conservadorisme rus en els últims anys del règim tsarista, van identificar el racionalisme com el «pecat original» d’Europa. Aquesta confiança excessiva en la raó conduïa, segons ells, a l’exaltació de l’home natural, a la democràcia —vista negativament— i, en última instància, al mal. En aquest marc, la cultura occidental era vista com a superficial, desconnectada de la veritat espiritual i incapaç de proporcionar un sentit profund a la vida. Rússia, en canvi, es presentava com la portadora d’una missió espiritual, arrelada en l’ortodòxia i en una visió més elevada de l’ésser humà.

Tot i aquest rebuig ideològic, Rússia ha mantingut una relació complexa amb Europa. Pere I va impulsar una europeïtzació radical del país, reformant el món polític i l’exèrcit segons models occidentals. Aquesta transformació, però, es va fer en un context en què molts russos consideraven la cultura europea inferior a la bizantina, la qual representava per a ells una espiritualitat més autèntica. Després, amb els regnats de Caterina la Gran i Alexandre I, França va exercir una gran influència cultural sobre les elits russes, però que després va ser substituïda per Alemanya durant el regnat de Nicolau I. Tot i que les idees filosòfiques alemanyes van penetrar profundament, la llengua alemanya no va arrelar amb la mateixa força que la francesa.42

Mentrestant, l’esperit d’Europa ha anat evolucionant. Després de la Guerra Freda, Europa ha viscut una etapa de prosperitat i unitat, que ha donat pas a la celebració de la llibertat i la diversitat. No obstant això, l’atac de Putin a Ucraïna ha sacsejat aquest equilibri, redefinint l’esperit europeu com una combinació de llibertat i seguretat. Aquest conflicte ha estat entès no només com una agressió territorial, sinó com un atac directe als valors que Europa ha construït al llarg de dècades.

Així, la mirada russa sobre Europa revela una tensió entre el desig d’integració i la voluntat de diferenciació. Europa és alhora model i adversari, font d’inspiració i objecte de crítica. Aquesta dualitat ha configurat la identitat russa moderna, que continua debatent-se entre l’atracció per Occident i la reafirmació d’una civilització pròpia.

  1. Conclusions i Implicacions

Tot plegat revela que la identitat russa està profundament arrelada en una percepció complexa i dinàmica de si mateixa, que oscil·la entre ser una «autèntica Europa» i una «civilització singular» amb un destí messiànic. Aquesta dualitat s’utilitza per justificar la política exterior russa, especialment en la seva confrontació amb Occident. La crítica russa a Occident es basa en la percepció d’una decadència moral i un racionalisme excessiu, contrastant-la amb la profunditat espiritual i els valors tradicionals —ultraconservadors— de Rússia.

Històricament, Rússia ha intentat assimilar i, alhora, rebutjar influències europees, amb períodes d’occidentalisme i de retorn a un «sender propi». L’ortodòxia ha estat un pilar constant d’aquesta identitat, sovint subordinada a l’Estat, però considerada essencial per a l’ànima russa i la seva potencial missió redemptora d’Europa.

La persistència de les idees eurasiàtiques i del Russkiy Mir, combinada amb la reorientació actual de Rússia cap a Orient —especialment vers la Xina i l’Índia— després de la pèrdua dels mercats europeus, subratlla una profunda separació geopolítica i ideològica amb Occident. La retòrica de la batalla metafísica i la defensa dels valors tradicionals enfront d’un «Occident satànic» són elements clau per mobilitzar els suports intern i extern en l’actual conflicte. La comprensió d’aquestes narratives és essencial per analitzar les accions i aspiracions futures de Rússia en l’escenari mundial, la seva influència en el seu àmbit geopolític, i com Europa ho haurà d’afrontar.

  1. Lectures addicionals

Vladímir Putin

Recopilació d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin en què fa referència explícita o implícita a l’eurasianisme, a Rússia com a «autèntica Europa», i al cristianisme ortodox com a fonaments de la identitat i l'estratègia geopolítica russes.

On the Historical Unity of Russians and Ukrainians (2021) http://en.kremlin.ru/events/president/news/66181

Discursos al Club Valdai

2013 http://en.kremlin.ru/events/president/news/19243
2014 http://en.kremlin.ru/events/president/news/46860
2021 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67099
2024 https://valdaiclub.com/events/posts/articles/putin-plenary-session-2024/

Discursos a l'Assemblea Federal

2022 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67843
2023 http://en.kremlin.ru/events/president/news/70555

Altres lectures

The Rise of Russian Civilizationism, Paul Robinson (Univ. d’Ottawa) al Russia Post del Russia Program at the George Washington University. 28 abril 2025. https://russiapost.info/politics/russian_civilizationism

The Russian State, Eurasianism, and Civilisations in the Contemporary Global Political Economy, Ray Silvius (Univ. de Winnipeg) al Journal of Global Faultlines 2014. https://www.jstor.org/stable/pdf/10.13169/jglobfaul.2.1.0044.pdf

Ressenya del llibre Black Wind, White Snow: The Rise of Russia’s New Nationalism de Charles Clover (corresponsal del Financial Times). http://blogs.lse.ac.uk/lsereviewofbooks/2016/06/21/book-review-black-wind-white-snow-the-rise-of-russias-new-nationalism-by-charles-clover/





7 All-Russian nation (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/All-Russian_nation

8 Russia's Invasion in Ukraine: What Happened Before? Haesebrouck i Taghon, Univ. de Gant (en anglès) https://www.ugent.be/ps/politiekewetenschappen/gies/en/research/publications/gies_papers/2022-ukraine/russias-invasion-in-ukraine-what-happened-before

9 The Foreign Policy Concept of the Russian Federation Presidència de Rússia (en anglès) http://www.en.kremlin.ru/supplement/4116

10 The Concept of the Foreign Policy of the Russian Federation Ministeri d’Afers Exteriors de la Federació Russa (en anglès, disponible en altres idiomes) https://www.mid.ru/en/foreign_policy/fundamental_documents/1860586/

11 Russia – the “True Europe” or a “Unique Civilization”?: Towards a Genealogy of two Post-Soviet Ideas Kåre Johan Mjør, Univ. de Bergen (en anglès) https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/00806765.2024.2317365

14 Disponible en espanyol com Europa y el alma del Oriente a Archive.org https://archive.org/details/europa-y-el-alma-del-oriente-walter-schubart-v-1

21 Nataliia Narochnitskaia, Russia and the Russians in World History The Free Library (en anglès) https://www.thefreelibrary.com/Nataliia+Narochnitskaia%2C+Russia+and+the+Russians+in+World...-a0251632828

23 Alexander Dugin's Intellectual Framework: Traditionalism, Eurasianism, and the Fourth Political Theory (en anglès) https://www.researchgate.net/publication/384363152_Alexander_Dugin's_Intellectual_Framework_Traditionalism_Eurasianism_and_the_Fourth_Political_Theory

25 Post-Soviet Neo-Eurasianism, the Putin System, and the Contemporary European Extreme Right, Andreas Umland del Stockholm Centre for Eastern European Studies, a Foreign Policy Association (en anglès) https://fpa.org/post-soviet-neo-eurasianism-the-putin-system-and-the-contemporary-european-extreme-right/

26 Vegeu la recopilació d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin al final del document.

27 Eurasia, validez de un concepto geopolítico, Leonardo Quijarro Santibáñez, Instituto Español de Estudios Estratégicos. https://www.defensa.gob.es/documents/2073105/2320887/eurasia_2025_dieeeo69.pdf

28 Moscow, third Rome (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Moscow,_third_Rome

35 The 1937 Census and the Limits of Stalinist Rule, Catherine Merridale de la Univ. of Bristol a The Historical Journal (en anglès) https://www.jstor.org/stable/2639947

36 USSR anti-religious campaign (1928–1941) (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/USSR_anti-religious_campaign_(1928–1941)

42 The Functions and Value of Foreign Languages in Eighteenth-Century Russia. Agent, Offord & Rjéoutski a The Russian Review (en anglès) https://www.jstor.org/stable/43663848

- Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Tancament ferroviari de la frontera nord-oriental amb Rússia i la militarització de la frontera de l’OTAN

Introducció El proppassat 30 de juny, l’executiu rus va ordenar sobtadament que se suspengués tot el trànsit ferroviari a través de ...