Introducció
A
rel de la noticia el mes passat de
la presentació per
part del ministre de defensa suec, en Peter Hultqvist, d’una proposta de llei de
defensa que
incrementa el pressupost en un 40%
,
fem
un resum del perquè d’aquesta
decisió,
i
de quin és el
context
geoestratègic de Suècia.
La proposta de llei planteja l’ampliació de despesa militar més
important
des del començament de la Guerra Freda, que
havia arribat al
4%
del PIB el 1962, amb
minva constant des d’aleshores, i
que
amb la
caiguda
de l’URSS, la
crisi financera a
Suècia
de
1992 i la crisi
internacional dels
anys
2017 i
2018, va
baixar
a l’1%.
Aquesta
ampliació és principalment
en
reacció a
l’alarma que ha provocat en els suecs el comportament agressiu de
Rússia a tota Europa, des de la
invasió
de Crimea i l’est d'Ucraïna, fins als assassinats
al
cor d’Europa, passant
pels ciberatacs a
la pròpia Suècia,
els
estats bàltics
i a altres països,
a més de les violacions de l’espai aeri i marítim suecs per naus
russes, arribant
a simular
un atac nuclear a la
capital.
Ara
bé, aquest fort increment del pressupost respon també a l’aplicació
d’una
estratègia
a llarg termini que ja va començar fa uns quants anys
i que
encaixa
en
una estratègia de defensa a llarg termini en el context de
l’equilibri de poder al Bàltic, a la regió nòrdica en
general
i per al conjunt d’Europa. Ve
darrera de diferents decisions en matèria de política de defensa,
com la reintroducció el
2017
del servei militar
–tant per homes
com per dones, que representen ara
una
mica més del 17% del
personal–
i
un
fort
desplegament de nou a l’illa de Gotland
–al bell mig del Bàltic– el
gener de 2018.
Amb aquesta
ampliació,
el nombre de reclutes passarà d’uns 4.000 a uns
8.000 a l’any per a completar
l’actual total
de 90.000 efectius, incloent les tropes regulars i
reclutes, així
com les
reserves de la Guàrdia
Interior,
la
qual comprèn actualment
gairebé
la meitat del total dels exercits.
Suècia
es
troba
situada a la
península
Escandinava, amb costa a la
mar Bàltica
a l’est i als estrets de Kattegat i Skagerrak al
sud-oest,
que la separen de la
península
danesa de Jutlàndia i el
sud de
Noruega,
respectivament. Al
nord-est voreja el golf de Bòtnia, i
comparteix frontera amb Finlàndia, mentre que a
l’oest i al nord comparteix frontera amb Noruega. Amb
aquestes barreres naturals, i el fet que els països
veïns no suposen en la actualitat cap mena d’amenaça, sent aliats
i tots ells socis del Consell d’Europa i del Consell Nòrdic,
Suècia
ha pogut estar prou tranquil·la.
La
major part de la població de
Suècia
habita el terç sud –al sud de la línia Estocolm-Oslo–
amb una població cada cop més minsa cap al nord, seguint la costa
del Bàltic fins a arribar a les ciutats de Umeå i
Luleå, la
capital septentrional.
Suècia
és
el poder econòmic
predominant a
la regió nòrdica,
amb
un PIB de 530.833
mil milions de
dòlars
(2019),
i
és
el
país més extens
(450.295
km2)
i
més poblat (>10
milions d’habitants).
En
el passat, fou
un poder imperial que
lluitava, entre altres, amb els russos pel domini militar del Bàltic,
ocupant des
de mitjans del
segle XVII fins a començaments del XVIII
gran part del que avui són
Finlàndia i
els Estats Bàltics,
així
com part
de Rússia, incloent
Carèlia i
Íngria –on
avui es troba Sant Petersburg–
i
de Polònia-Lituània.
Amb
la derrota i mort del rei Carl XII, el parlament –el Riksdag–
s’imposà i reduí
el poder
reial, passant
a
ser una
monarquia constitucional, tot
i que posteriorment el rei Gustav III va
comandar un cop d’estat, amb suport de França, i s’instituí com
a «dèspota
il·lustrat», període durant el qual va seguir enfrontant-se amb
Rússia amb pocs èxits. El successor Gustav IV li va anar encara
pitjor, participant en diverses coalicions contra la França
napoleònica, i acabà perdent diversos territoris, sobre tot a
Finlàndia. El
setembre de 1809, Rússia i
Suècia
fan les paus, amb aquesta cedint
el
«Gran Ducat de Finlàndia» –que
considerava part integral de Suècia–
al Tsar Pere
el Gran, qui establí Sant Petersburg com a port naval per a la flota
bàltica russa.
En resum, Suècia té una
molt llarga i vella història de conflicte amb Rússia.
Des d’una guerra curta contra Noruega el 1814 que va portar a
la creació de la unió entre ambdós països, dissolta amb la
independència de Noruega el 1905, Suècia no ha participat en cap
guerra. Des de la Primera Guerra Mundial, Suècia ha mantingut
una política de no-alineació
en temps de pau i de neutralitat en temps de guerra, basant la seva
seguretat en una robusta
política de defensa. Ara
bé, Suècia sí
es va associar
a la Societat de Nacions el 1920, amb la qual va participar en
la
supervisió del
plebiscit sobre el futur de la regió del Saar, i a les
Nacions Unides el 1946. El
primer desplegament
sota els auspicis de les Nacions Unides va ser
el
1948
com
a
observadora
amb
l’Organisme
de les Nacions Unides per la Vigilància de la Treva–UNTSO
a
Palestina.
Amb
la crisi de Suez el 1956, va participar en la primera
Força d'Emergència de les Nacions Unides–UNEF1.
Suècia participa actualment en la Missió Multidimensional
Integrada d'Estabilització a Mali–MINUSMA,
la Missió al Sudan del Sud–UNMISS, i la Missió
d'Estabilització a la RDC–MONUSCO, entre d’altres.
Des del 1994, Suècia també ha cooperat amb l'OTAN en el marc del
Partnership for Peace.
Així,
Suècia té una forta presència internacional de les les forces
armades que participen en nombroses missions de manteniment de la
pau, cosa que contribueix considerablement al seu poder transversal o
soft power.
L’1
de gener de 1995, Suècia va
entrar a la Unió
Europea.
En un referèndum nacional celebrat el 2003 però,
la majoria dels votants van elegir
no entrar a l’euro. En tot cas, el
govern considera
que per
Suècia seguir a la
UE és important per al futur del país, atès
que Europa figura en primer lloc en relació al comerç
internacional.
El marc actual
Des
que va
perdre la guerra de 1890 i va
haver de cedir Finlàndia, Suècia ha considerat que la Rússia
imperial primer,
després
la URSS, i ara la Federació Russa és
l’amenaça permanent a
la regió.
Per
raons de geografia, Suècia es veu protegida a
l’oest per la serralada escandinava, que arriba fins al Cap Nord,
territori noruec i per tant de l’OTAN. Per altra banda, el nord del
país és molt escassament poblat, amb espessos boscos boreals,
clima
subàrtic,
força
llacs, amb torberes i aiguamolls,
i poques vies transitables, fent del territori, junt amb el nord de
Finlàndia, un extensíssim coixí defensiu front a l’amenaça
militar. En
aquest
context,
així
com amb
la visió de defensa comuna amb
Finlàndia,
ha
donat lloc al
Memoràndum
d’entesa entre Finlàndia i Suècia sobre cooperació en defensa
de la regió de la Mar Bàltica el
2018,
que
complementa
l’entesa
ja
establerta
entre els cinc membres del Consell Nòrdic
–Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia– de
Cooperació
de Defensa Nòrdica
o NORDEFCO
el
2009. El
setembre de 2020, el Riksdag va acordar estendre el suport militar
mutu amb Finlàndia,
entrant
en vigor el proppassat
15 d’octubre de 2020.
Segons un informe del març de 2018, el Servei de Seguretat Suec –SÄPO– considera que Rússia suposa el principal perill per a la seguretat de Suècia1. De la mateixa manera, segons un altre informe del Servei d'Informació Exterior d'Estònia, Rússia és l'única amenaça real per la seguretat de la regió, inclosa la sobirania d'Estònia i els altres estats bàltics2.
Cal tenir en compte, però, que amb la caiguda de l’URSS i el pas dels països de la regió de l’antic Pacte de Varsòvia –Estònia, Letònia, Lituània i Polònia– a l’OTAN, Rússia també veu amenaces al Bàltic, i ha intensificat el seu desplegament, incloent míssils capaços de portar caps nuclears, a l’enclavament de Kaliningrad3 –entre Polònia i Lituània–, i a Sant Petersburg, amb una mostra de força per part de Rússia, amb la desfilada del Dia de l’Armada –equivalent naval de la desfilada del Dia de la Victòria de Moscou– el juliol de 2020 de 46 unitats navals, incloent la corbeta de míssils guiats Mytishchi, el submarí de míssils balístics nuclears K-211 Petropavlovsk-Kamchatskiy, vaixells d’aterratge, i dos nous vaixells d’exploració, a més a més de 41 avions i helicòpters, i 4.000 mariners. El problema d’aquest últim port per la flota bàltica russa és que sovint es glaça a l’hivern, tot i que disposa de trencaglaços. Podem suposar que la invasió de Crimea va ser en bona part motivada per a assegurar-se el port naval de Sebastopol, classificat com a port d’aigua càlida, tot i que la flota de la Mar Negre ha de passar per la mar de Màrmara, controlat per Turquia, membre de l’OTAN. Per tant, Rússia es veu amenaçada per l’OTAN, que s’apropa cada cop més. Suècia i Finlàndia no volen agreujar aquest sentiment, i es troben fent un delicat equilibri entre Rússia –que per Finlàndia és, a més a més, un
soci comercial important i font crítica de recursos energètics– i
l’OTAN.
Per altra banda, cal considerar que la regió Bàltica es troba al nord, i fins a cert punt domina, la Plana Europea Septentrional1, per on s’ha fet les guerres i invasions més crucials a Europa des de temps immemorial, des de les vingudes de les hordes asiàtiques –Huns, Mongols, etc.– en un sentit, fins a la invasió de Rússia pels exercits de Napoleó i de l'Alemanya nazi en l’altre. Els Carpats i el Caucas protegeixen Rússia del sud, i els Urals per l’est. A més a més Sibèria i Àsia central són un gran coixí davant de l’Àsia meridional, i potencialment per la Xina. És a dir, la Rússia pàtria està protegida de tots costats, excepte per l’oest, oberta com està per la Plana Europea Septentrional. I qui controla la regió Bàltica, pot influir enormement en qualsevol desplegament a la plana.
Suècia i Finlàndia s’han debatut durant molt de temps si han d’entrar a l’aliança, però han considerat que trencar l’equilibri només portaria a una major escalada. Les incursions de Rússia a Suècia tracten de demostrar una cosa: que hi haurà molts costos si s’alia amb l’OTAN. En tot cas, donada la integració de Suècia en els acords de defensa mútua, entre els nòrdics, i específicament amb Finlàndia, ja té una estructura de protecció. A més a més, tal com s’ha comentat a suara, té estretes col·laboracions amb la OTAN.
Un exemple és l’exercici militar Aurora 17 el 2017, amb la participació de Dinamarca, Estònia, França, Lituània, Noruega i EUA, tots ells de l’OTAN, i Finlàndia, gran part del qual es va centrar en l’illa sueca de Gotland. Així es va mostrar que Suècia, amb els seu aliats, entén que aquesta illa és un recurs estratègic de gran importància. Considerat un ‘portaavions’ al mig de la mar Bàltica, controla tot el que passa per aquest espai. Qui el posseeix pot desplegar sistemes de defensa antiaèria i antinaval i controlar qui hi passa, tant per mar, o sota, com per aire.
En resum, Suècia té una llarguíssima tradició militar, sigui per l’agressió en guerra, com per la defensa en la no-alineació. De fet, també disposa d’una gran industria de la defensa i d’ús mixt, amb empreses líders com Bofors, Saab, Swedish Space Corporation, i Ericsson. El fet que sigui un país neutral els últims temps, no significa que sigui un país ‘pacifista’. Ans al contrari, ha significat que cal fer un esforç defensiu encara major. Durant la Guerra Freda, va tenir cura de mantenir-se neutral, tot contemplant l’amenaça permanent des de l’est. Al caure la Unió Soviètica, semblava que era ‘la fi de la història’. Però evidentment no ha estat així. No ha de sorprendre doncs, que considerant el context de les armes modernes, i que en tot cas no podria enfrontar-se amb Rússia en solitari, Suècia retorni a la política defensa anterior a la dissolució de la URSS, i busqui aliats, tot i que sense integrar-se amb l’OTAN.
Comentaris