Una sola candidatura? Tota la feina encara per fer

Com a principi, el fet d'haver una candidatura única, tal com proposa en Joan Tardà, m'inquieta. Treu el debat i la tria de candidats de l'espai de la militància i el col·loca netament als despatxos del partit. Precisament, si tothom parla de canvi, cares noves, un debat per a refer ERC, aquest ha d'estar participat per la major proporció de la militància possible. I no hi ha cap manera pitjor per a la motivació a la participació que donar la impressió que està tot dat i beneit, que «Tout change pour ne rien changer».

Entenc que es vulgui evitar l'enfrontament personal estèril, en lloc del debat estratègic i ideològic fructífer. Qui hagi participat en la política del partit i d'altres organitzacions polítiques des de fa no ja anys, sinó dècades, sabrà com de fàcil és caure en el personalisme i, sobre tot, el sectarisme.

Però si ERC té aquesta "cultura orgànica predominant històricament" que cita en Joan Tardà, creu que es modificarà havent una sola candidatura? A mi em sembla que no. El que cal, la feina que s'ha de fer, és preparar un congrés per a canviar posteriorment la cultura del partit, en un partit netament republicà, amb els seus valors essencials, d'una forma que no ha estat els últims anys. Citava al meu últim post a l'Oriol Güell: "s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual." I tal com diu precisament l'Oriol Junqueras, cal "creure's la democràcia i obrir espais de confluència".

Coneixent el tarannà de l'Oriol Junqueras, pel que he llegit i les converses que he tingut amb ell, sé que la seva intenció és la de fomentar canvis profunds en la cultura d'ERC, fent nos un partit més obert, permeable a les persones i a les idees, així com d'un altre tarannà en els procediments de presa de decisions, amb una estructura molt més horitzontal, defugint l'actual jerarquia fortament verticalitzada.

Aquest canvi de cultura sí que ens ajudarà a superar aquesta "cultura orgànica predominant històricament" de la que fa esment en Joan Tardà. Però el proper congrés no serà més que la primera baula si verdaderament hem de fer un partit més democràtic i amb més possibilitats d'assolir les fites que ens volem i voldrem imposar. Ho sento molt, company, però no anem bé si ens sembla que pel mer fet de tenir una candidatura única tinguem la meitat de la feina feta.

Escrit amb 38º de febre, així que m'excusareu si us sembla producte del deliri. ;-)

Candidatures pactades

El pacte forma part natural de la política, i per tant la “Candidatura Pactada” d'Oriol Junqueras no em sembla ni bé, ni malament. El que és realment important no és tant les persones com la ideologia i, sobre tot, una nova cultura que cal imbuir en la gent d'Esquerra Republicana, la que sempre ens hauria d'haver guiat: el republicanisme que esbossa al seu blog l'Oriol Güell, una visió d’un partit format per militants cooperatius, crítics i respectuosos, compromesos amb les llibertats civils. I tal com defineix el concepte de llibertat republicana, que “s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual.”

Ara bé, cal reconèixer que són les persones qui porten les idees a debat, i per tant seran significatives. M'agradaria, doncs, saber quines idees propugnen aquestes persones. Espero que, tot i ser de sectors (o famílies, com a “El Padrí”?), no portin la mateixa idea de sectarisme que ens ha crivellat aquests últims anys. Com he comentat anteriorment en aquest mateix blog, es tracta de fer fora el Mal del que patim.

Jo, com he repetit diverses vegades, si sóc d'una família és la dels Vilanova. No va més enllà, és la única a la que pertanyo. El fet de no ser del sector que ha calgut, no sé si m'ha anat bé o malament, ni m'importa. Sempre he volgut defugir d'aquesta cultura sectària que s'ha demostrat altament destructiva: una lliçó que vaig aprendre per l'experiència del meu pare els anys '70 i '80. Si m'he barallat, ha estat per les idees, no pas per un padrí. I així espero que sigui d'ara en endavant.

Sóc un somiatruites? Doncs, potser. Però per a ficar-me en lluites fratricides, que no m'hi busquin. I si els resultat de la “Candidatura Pactada”, o qualsevol altra ha de ser la història interminable de sempre, com del 25è Congrés, o encara que sigui una variant, hauré de repensar la utilitat d'ERC. I sens dubte, no seré l'únic.

Absorció de la Caixa de Girona per la Caixa

Em pregunto perquè el que es presenta com a fusió de la Caixa de Girona amb la Caixa de Pensions, però que en realitat és una absorció, és una "bona proposta" segons el president de Caixa Girona, Manel Serra, mentre que la unió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu per a crear Unnim no ho era.

Suggereix que no es pot demanar més en les "circumstàncies i el context econòmic actual". Que són gaire diferents de les que hi havia fa només un mes?! El consell d'administració va decidir que no donava suport a la integració amb les altres caixes per la "pèrdua de pes econòmic" que tenia la Caixa de Girona en aquell acord. I ara, amb una absorció per la Caixa de Pensions, en tindrà més?

Es percep un cert tuf d'interessos de la cúpula directiva i de poder, tant de la Caixa de Girona com de la de Pensions, en oposició de segons quins 'stakeholders' (clients i societat civil)? O ha estat simplement un error garrafal no integrar-se a Unnim que ara vol dissimular el consell?

Una cosa o l'altre s'haurà d'explicar i aclarir!

Xoriço, no només al món polític

Quan he tractat la qüestió de la corrupció amb amics, coneguts o saludats, tant últimament com fa temps, m'he trobat un gran front que critica el conjunt dels polítics, els partits, aquells que gestionen l'administració. Efectivament, a ulls de la opinió pública, sembla que la corrupció existeix només a l'entorn polític. I si se m'ha ocorregut defensar els polítics, senyalant els corruptors a més dels corruptes, insinuant que el mon de l'empresa no és lliure de pecat, se m'ha contraposat el diner públic al diner privat, indicant-me que els polítics gestionen el primer, mentre que els segons fan amb el diner privat el que volen.

Doncs no. No és èticament admissible que les empreses facin el que volen amb el diner que gestionen. No perquè no sigui seu, tot i que en molts casos, els de les empreses que es capitalitzen amb diner aliè, el diner no és, efectivament, seu. No, la raó per la que no poden obrar al lliure albir és perquè no són persones lliures de responsabilitat social o cívica simplement per ser jurídiques. El fet de que es puguin constituir en societats, en ens socials, és perquè tenen carta o llicència social, un dret atorgat per la societat per a protegir-los com a empreses, la seva propietat i els seus bens, no pas gratuïtament, sinó a canvi de generar riquesa per a la mateixa societat, a canvi de promocionar el bé i l'interès comú. Les empreses, doncs, tenen un deute vers la societat, ja que sense aquesta, elles no serien res, no estarien protegides davant de tota mena de faltes i delictes, no estarien protegides davant de la llei de la jungla.

Quan a la corrupció, tenen encara menys dret de fer servir el seu poder econòmic per a manipular de forma subreptícia o fraudulent per a influir en les decisions adoptades pels polítics, és a dir, de corrompre els procediments legalment establerts. Sense aquests, com he comentat, la societat s'abocaria a la llei de la jungla i amb ella les empreses. Per això és tant perjudicial i nociva la corrupció, generant uns costos socials i empresarials elevats, encara que el benefici al corruptor a curt termini sigui positiu.

Cal, doncs, ser tant o més severs amb els corruptors com amb els corromputs.

Enemic: el partit cartel

El fenomen Obama és essencialment i més immediatament un moviment de canvi no a Estats Units, sinó al partit Demòcrata. Ha guanyat a la Hillary Clinton, que representa les parts interessades en l'estatus quo: l'oficialisme, l'establishment del partit i els “lobbies” (terme més amable que no pas “poders fàctics”).

Obama representa un canvi davant de l'estructura burocràtica del partit “cartel”. S'ha saltat l'establishment del partit i ha entusiasmat als ciutadans més enllà de la frontera que s'han anat creant entre les elits del partit, els lobbies i els professionals de la política per una banda i la militància base, els simpatitzants i la ciutadania en general per l'altre. Ha demostrat que quan es motiva a la ciutadania, quan s'il·lusiona i es fa partícip del procés, aquesta respon. I el seu èxit ha fet reaccionar fins i tot entre els republicans i a en McCain, que ara també advoca aquest canvi.

La frontera, gairebé fractura, entre l'establishment i les bases també ha anat consolidant-se a casa nostra. Els principals actors han esdevingut partits cartel durant la transició i els últims anys. Han esdevingut part de l'administració, sigui a nivell estatal, com autonòmic i local. Es financen pels pressupostos de l'estat i de la Generalitat. Depenen cada vegada més dels recursos de l'administració, debilitant els vincles amb els actors socials. En lloc de representar la societat davant de l'administració, els partits cartel representen aquesta davant de la ciutadania. Representen, efectivament, una inversió pràctica del principi democràtic.

El partit cartel pot permetre's prescindir fins a cert punt de la seva infraestructura base (seccions locals i regionals) sempre i quan pot controlar els recursos de l'administració. En canvi, les seves cúpules iniciaran reformes per a dinamitzar les infraestructures dels partits quan s'hi veuen obligades, per a generar el recolzament de la organització mitjançant altres medis que no sigui la redistribució de recursos obtinguts de l'administració.

La qüestió és, com podem combatre aquesta tendència? Doncs ens hem d'armar d'unes eines que la reverteixin. De fet, la tendència vers l'obertura de les organitzacions a actors externs està aflorant no només a la política sinó també al mon de l'empresa, gràcies a l'aparició de les xarxes socials virtuals a Internet, que en realitat son el desenvolupament sobre una plataforma tecnològica de les xarxes de relacions socials que ja ha tingut la nostra societat durant segles. Es salta la burocràcia dels partits que representa el partit cartel i torna en part la funció de l'agitació i la propaganda (agitprop) i de les idees, de l'ideari, a les bases, als simpatitzants i, sobre tot, a la ciutadania.

Aquest últim actor en la generació d'ideari, la ciutadania, és la base política per definició. En aquests i els futurs temps de xarxa social, ciutadana, d'informació (i desinformació), cal estructurar el partit polític per a acomodar-se a aquesta base social si ha de sobreviure el tràngol en que sembla trobar-se avui.

Aquest tràngol pot engolir la democràcia. Per a superar-lo, la ciutadania ha de tornar a trobar en els partits el medi pel que pot fer arribar les seves preocupacions, les seves necessitat, les seves idees, en fi, el seu ideari, a l'administració. Si no, si permetem que el partit cartel imperi, significarà el debilitament de la democràcia, quan hauríem d'estar treballant, lluitant, per a desenvolupar-la més encara.

Com sempre, cada dificultat és una oportunitat. Prenguem aquesta dificultat per les banyes, i convertim-la en una oportunitat per a renovar i millorar la democràcia.

El 25è congrés: una visió des de la militància de base

La manca de disposició al diàleg i de flexibilitat al partit, de la qual segurament es pot considerar figura primordial (però no única) en Xavier Vendrell, va desfer la possibilitat de començar a cicatritzar les ferides entre sensibilitats i minvar les discordances internes. La paradoxa és que la duresa de les formes d'en Vendrell, evidentment percebudes així per una majoria i amb el seu corresponent sentiment de discòrdia i d'hostilitat, fins i tot entre els de la seva pròpia 'sensibilitat', ha dut a la militància a vetar-lo i fer-lo fora de l'executiva. Esperem que aquells que l'emulen amb aquest model de fer política s'adonin que no és de rebut, i que aprenguin de l'experiència d'ahir. Pot ser que sigui un primer pas per a remeiar “El mal que patim”?

De fet, l'aprovació d'una esmena, presentada pel grup d'Esquerra Independentista, que incorpora un article que té per títol “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”, ja feia veure que, tot i no tenir el suport formal de les corrents que representaven la cúpula fins ahir, la majoria de la militància no està d'acord amb aquesta quan a les intencions de passar vers un model de democràcia representativa, en contra d'una democràcia directa que representa l'assemblearisme.

En Vendrell també tenia la seva part en aquest diàleg bipolar entre la democràcia directa i la representativa. És un dels proponents declarats del pas del partit a un sistema de delegació, un model que treu la potestat de decisió de les mans de la militància i col·loca el poder fermament en les mans de la cúpula executiva. La tendència vers el control d'un partit de gestió vertical, de dalt a baix, s'ha vist frenat. Ja vaig criticar aquesta deriva a “Assemblearisme - El futur és nostre”. I me'n alegro, és clar. Tal com hi comento, les tendències en la gestió de les organitzacions no van per aquí, i pretendre emular els partits de gestió clàssica, que s'allunyen cada vegada més de l'electorat, de la demanda de la societat civil, està abocada al fracàs, si no electoral a curt, si socialment a mig i a llarg.

Quant a l'altra esmena presentada per EI i aprovada al Congrés, separant els càrrecs de partit dels de govern, per fi els nostres càrrecs podran parlar més clar i obrar en representació de la militància, sense estar tant lligats de mans i peus per una dependència externa. A més, no és que no tenim prou recursos humans al partit: hi ha excel·lentíssims valors que han de poder tenir la seva oportunitat, que fins ara no la han tingut per l'acumulació de càrrecs a la cúpula. En aquest sentit, em permeto autocitar-me: “No hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.”

Finalment, uns mots d'esperança. Els que han “guanyat” a l'elecció a Presidència i a Secretaria General i han establert en aquest Congrés una executiva “monocolor” no han de veure la resta (incloent els “no alineats”, que som majoria!) com a “perdedors”. De fet no crec que ho fan el President i el Secretari General. Però han d'assegurar-se de que els 'seus' no ho vegin així. Han de ser autèntics líders. I per a ser-ho, no n'hi ha prou amb manar. Per a ser autèntics líders, han de convèncer de que ho són, han d'integrar i han d'unir. I crec que en son capaços.

En aquest sentit, l'èxit del projecte que ha de ser ERC està ara enterament en mans d'en Joan Puigcercós i en Joan Ridao. Em tenen a disposició.

Perquè no hi ha líders polítics herois?

He escoltat múltiples, masses vegades que ens cal un Macià, un Pi i Margall, o fins i tot un Rafael Casanova. En fi, un líder, un home d'estat, un heroi! Però cal tenir en compte que els temps han canviat. La política no és la mateixa, i tampoc ho és la ciutadania. La diferència entre uns i altres en la formació intel·lectual i en la quantitat i immediatesa de la informació s'ha reduït d'una forma extraordinària. Només cal mirar el contrast dels nivells d'analfabetisme i de lectura, així com de la proporció de la població amb estudis entre els segles XVIII, XIX i XX, amb els nivells d'avui, al segle XXI. Fins i tot els que no tenen formació superior estan molt millor informats que la ciutadania dels anys 20 i 30 del segle passat, o les classes obrera i menestral durant el pas de l'Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés.

Per tant, els polítics, o millor dit, els partits (ja que a major o menor grau, tots som polítics: vegeu “A favor de la política”) han d'adaptar-se als nous temps i deixar de fer política de segle XX, o fins i tot XIX, i conseqüentment han d'adaptar les seves estructures orgàniques i jeràrquiques. Si la societat va desbocada vers una transversalitat, de comunicació i de debat, inusitada fins ara, és essencial que els partits l'acompanyi. Perquè el que no podrà fer és anar a la contra, com qual ultraconservador que no entén el que està passant al seu voltant i en conseqüència es torna reaccionari.

S'ha d'assumir, doncs, que els líders polítics són líders de partit. I no ho han d'assumir només ells (o elles) i els seus partits, sinó que l'anomenada “societat civil” ha d'assumir els seus propis deures polítics, tant a nivell individual com col·lectiu. El que no podem esperar, tots plegats, és el retorn del “Polític Heroi”. L'estructura social ens ho evita: la nova societat, la societat de la informació i del coneixement ens està portant vers una nova fórmula, amb un cert element de comunisme, no pas en el sentit marxista, leninista o estalinista, del capital material, sinó en un sentit de col·laboració social del coneixement que no s'havia vist des de les societats preindustrials, però ara en un grau molt més accentuat i ubic, en una societat molt més àmplia, diversa i nombrosa.

El fet de que els agents polítics, socials i empresarials no estan adaptant-se prou ràpidament a aquests fluxos societaris fa que l'electorat senti el que s'ha donat per anomenar 'desafecció'. Però és la mateixa societat la que, també, ha d'adaptar-se als nous temps. Ha d'entendre que no pot deixar-ho tot en mans del “Polític Heroi”, sinó que ha d'implicar-se més activament. En lloc de voler deixar-ho tot en mans d'un pater noster, ha d'assumir els reptes que aporta el fet de disposar d'aquest capital essencial de la nova democràcia, que és la informació immediata i àmplia, d'accés per a cada vegada més ciutadans. Vulgui o no, ha d'implicar-se més directament.

El que no val és voler ressuscitar un personatge anacrònic. De fet, en aquest sentit ens ha fet molt de mal el període de la transició (que per aquesta raó considero inacabada encara) en que un govern monocolor, liderat per un personatge monolític, que sí potser va ser on havia de ser, en el moment oportú i en les circumstàncies d'aquell moment, però que ens ha deixat una herència de dependència d'aquesta figura de pater noster. Cal alliberar-nos d'aquesta dependència, i la societat tota encara no s'ha adonat que no es pot culpar en exclusiva al polític per aquesta situació. Ha de madurar i adonar-se que ha de ser copartícip en aquest procés, com ho ha de fer l'adolescent quan passa a adult i descobreix que els pares son humans i no pas déus.

A favor de la política

Fa gairebé un any, abans de que ens submergíssim a la pre-campanya i campanya de les eleccions espanyoles, el politòleg Jordi Sánchez va publicar un article al País, “A favor de la política”.

Venia a dir que no es pot segregar la política del fet social, de la nostra comunitat ciutadana, que en forma una part íntegra. De fet, per definició, la política és el procés pel qual els grups de persones prenen decisions. És la forma, el mètode pel qual convencem, guanyem i mantenim el suport dels demés per unes idees que ens poden interessar. És a dir, fem política contínuament. Aquest escrit és política: el lector està pensant en aquests mateixos instants si està d’acord, si es deixa convèncer per el que hi ha escrit en aquesta pantalla que té al davant. Si és així, hauré obtingut un aliat. Si no, un contrincant. Però el lector està participant en un joc polític. Sí en té una opinió (espero que sí), serà una opinió política, favorable o contraria, però política.

Això em porta al nucli del meu argument: estic a favor de la política. Puc entendre que hi hagi gent que sigui contrària a la política de partits. Però recordem que el mot ‘partit’ significa ‘partidari’, que a la vegada significa ‘favorable a uns interessos’. Tots, doncs, prenen partit en una discussió. Tots som partidaris en el joc polític. D’aquesta manera, la qüestió és com s’articula el fet de prendre partit. El que deixa insatisfet no és la política en sí, ja que aquesta és una part ineludible de la nostra condició social, sinó l’estructura processal de la presa de decisions per part dels partidaris d’uns interessos i d’altres, l’estructura del partits.

Els partits primer, i la democràcia com a mètode de presa de decisions després, han de canviar per a que la mateixa democràcia pugui sobreviure. Han de obrir-se a uns mètodes més inclusius de la ciutadania. Perquè els que gaudim de menys poder, la majoria i massa de la ciutadania, hem de defendre la democràcia, aquesta o una altra, per a defendre els nostres interessos en política.

És imprescindible, doncs, que els que participem activament en la política, els que desenvolupem i expressem, argumentem, uns idearis, unes ideologies, sigui a través dels partits o d’associacions, o a títol individual, ens adonem que no hi guanyarem absolutament res rebutjant, repudiant “la Política”. Cal defendre-la acarnissadament, ja que la desídia política és indolència i negligència democràtica. Només se’n aprofitaran els que tenen interessos divergents dels nostres, dels de la massa social que no tenim més canals que la política democràtica per defendre’ns.

Democràcia mal entesa

Faré una paràfrasi d’un article recent de l’Enric I. Canela, ell sobre la vaga de mestres, jo sobre un assumpte que fa dies que es va donar, però que s’arrossega i ens afecta molt més essencialment la nostra vida política. Diu l’Enric Canela:

Tinc la democràcia mal entesa. Fins ara pensava que un dia cada quatre anys, en condicions normals, triava uns representants al Parlament de Catalunya, aquests representants, pels mecanismes legalment establerts, escollien un president de la Generalitat el qual decidia un Govern, d’acord amb els suports parlamentaris. Aquest Govern governava amb el suport del grups polítics que li donessin el seu suport.

Doncs, sembla que CiU no ho creu així. Sembla que creu que no importa que el nostre estatut (aquest, el d’allà o el de més enllà) estableix un règim democràtic parlamentari. Sembla que CiU creu que s’ha d’imposar l’agrupació electoral (que no partit, que CiU n’és dos) més votada. No vol que el poble triï uns representants al Parlament i que aquests escullin un president de la Generalitat el qual decideixi un Govern d’acord amb els suports parlamentaris. I això no ho vol perquè hi cregui (que no hi creu) o bé perquè portarà a un govern més estable (que no ho farà). Ho fa per pura i mera conveniència pròpia davant del resultat de les últimes eleccions.

També pensava que les lleis les feia, a proposta del Govern o del Parlament, el Parlament, que després d’escoltar en comissió a aquelles persones que considerés convenient, introduïa esmenes fins que la llei, amb més o menys suport era aprovada.

Doncs CiU tampoc hi està d’acord. CiU creu que, tot i estar treballant el Parlament de Catalunya la llei de lleis, el marc pel que es regiran totes les demés lleis de la nostra nació, el nostre Estatut, que només seria superada per una Constitució catalana, creu que pot anar a un tercer, que no té cap mena de legitimitat, ni jurídica ni, encara menys, ètica o moral, per a incidir en l’establiment d’aquesta llei suprema, i negociar amb ell com serà i què s’hi inclourà, tot i no gaudir de la majoria suficient parlamentària, i per tant representativitat, per a defensar aquesta gesta.

Davant d’aquest menyspreable exemple d’obcecació per assolir el poder, CiU no té absolutament cap dret moral per a criticar cap altre partit la negociació de composicions de Govern o d’avantatges polítics.

La solució de tot plegat: l’abstenció?

Abstenció: Acte d’abstenir-se d’exercir un dret, especialment el dret de vot.

Per començar, abstenir-se és eludir la responsabilitat de l’assumpció d’un dret. Els drets no es tenen... es guanyen, i per tant es defenen. Si no, es perden. Abstenir-se és eludir la responsabilitat de ciutadania, la ciutadania en el sentit republicà, de persona social que té drets i deures polítics dins de la societat. Abstenir-se és escarnir la democràcia, agreujar allò pel que molts, nosaltres i els nostres pares i avis, hem lluitat duran decennis i segles. Potser sigui una visió obsoleta, però el problema és que encara no s’ha articulat cap alternativa. Jo vull més democràcia directa, però això no es pot assolir si no és des de la política parlamentaria, la política representativa.

O això o la revolució. Estem en condició de fer la revolució? És el que vol el nostre poble? Els revolucionaris trobarien el recolzament de la ciutadania? Crec que no.

Per tant, on es fa política, desgraciadament (però certa), és als corredors del poder. És on es mouen els medis de comunicació, on es pacten acords, on es pressiona. Fora del parlament, quin poder polític i de comunicació es pot detenir? I sense poder polític i de comunicació, com voleu fer els canvis que cal per a arribar a la independència pel poble de Catalunya? Mitjançant blogs i i correus-e? Mitjançant la política municipal? No vull dir que aquests no siguin d’una gran importància, que ho son. La política municipal és la que dona més satisfaccions a la ciutadania, per propera. Però no és clau per la nostra sobirania. Els blogs i els correus-e son eines d’agitació i de propaganda, però no son poder polític, poder de canvi.

Molt criticable és el “vell catalanisme de fireta”, però no hem de caure en el “vell independentisme de fireta” de l’esquerra independentista dels 70 i 80! Aquell independentisme que atomitzava esforços i ens deixava en la terra de ningú, al limbe de la política extraparlamentària. I si ens abstenim, evadim la responsabilitat de la representació política, tal com l’entén el gran públic que hauria de votar en un eventual referendum.

Si no fem política, ens la faran els altres: PSC, CiU... i on ens deixarà això. Serviria de res?!

Més privatitzacions peperes

El Sr. Rajoy ens ve a Barcelona per a salvar-nos del tripartit: ens ofereix privatitzar els aeroports si guanya les eleccions. Però què significa això exactament? Gato encerrado?

Doncs més aviat sí. Les empreses que optarien a la privatització d'AENA son totes de Madrid: ACS, OHL (sí, aquella del túnel de Bellvitge), Sacyr Vallehermoso, FCC i Ferrovial (que gestiona Heathrow Londres, que es veu que va de mal en pitjor). Només hi ha una excepció, Abertis, que és de la Caixa - no gaire consolador, amb l’historial que té aquesta empresa catalana amb finalitats “benefico-socials”. En tot cas, com veurien des de Madrid que Abertis, catalana, s'ocupés de Barajas? Potser s'hi oposarien per la marxa de la gestió fora del territorio nacional. Potser preferirien concedir la gestió, per exemple, a Fraport AG, concessionària de l'aeroport de Frankfurt entre d'altres.

D’això s’ha afanyat el Sr. Carod-Rovira a prevenir-nos, i amb tota la raó. Però el perill no rau tant en el neo-centralisme privatitzat del que ens adverteix. El fet és que totes, sense excepció, tenen uns lligams extraordinàriament estrets amb la dreta espanyola. Així que, de la mateixa forma quan es va “privatitzar” ENDESA, Telefónica, Iberia, Tabacalera o Argentaria, aquestes empreses acaben en mans amigues del PP. Faig clara referència al complex empresarial que recolza el PP a “Rússia i Espanya: un paral·lel”.

Per altra banda, no em puc imaginar que el gobierno de l’estat cedeixi la concessió de Barajas a una i la del Prat a una altra, per a animar la competició entre destins. Això sí que seria interessant per a Catalunya, i per això no ho veig. Les concessions privades dels aeroports tindrien un fons encara més polític, i polititzat, que la que va tenir la concessió de la T-Sud.

En tot cas, espero que els poders fàctics, ai no, perdó, la societat civil catalana, tingui un mínim de consciència “nacional”, només una miqueta més enllà de la seva butxaca curt-terminista, i faci tot el que calgui per a que no prosperi la iniciativa del Sr. Rajoy, si és que guanya les eleccions.

Se te’n fot la sobirania?

Aquests últims dies s’ha parlat extensament de la sobirania. De fet, a alguns se li’n fot: potser a tu et sembla que te’n pots fotre... però què és la sobirania i quina importància té?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que la sobirania és la

Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

La Wikipedia en anglès (he triat aquesta, ja que vull evitar la possible parcialitat de les versions en català o castellà) defineix la sobirania de la següent forma:

La sobirania és el dret exclusiu a l’autoritat política absoluta (p. ex. legislativa, judicial, i/o executiva) sobre una àrea de l’administració, del poble o d’un mateix. Sobirana és l’autoritat legislativa suprema, subordinada a cap altra.

Hem observat ben recentment que la manca de sobirania ha provocat una situació ben absurda i irrisible: un conjunt de jugadors de futbol catalans no se’ls permet celebrar una partit amistós, de “costellada” com l’han qualificat alguns, contra un equip de jugadors d’Estats Units. La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) va denegar el permís a la Federació Catalana (FCF) de celebrar el partit previst per al 14 d’octubre. El motiu del rebuig, segons ha explicat el portaveu de la RFEF, és que la data triada és un dia després del dia previst per al Dinamarca-Espanya classificatori per a l'Europeu del 2008.

Suposo que es podrà discutir la oportunitat de la data, però personalment crec que és vergonyosa l’explicació donada per la RFEF per la denegació. Però el que vull mostrar és que la FCF no és sobirana, no disposa de la autoritat suficient i ha d’anar pidolant el permís a la “autoridad competente”, i això perjudica greument la seva llibertat.

És un exemple puntual, però claríssim de com no ser sobirà, ser subordinats, ens frena el desenvolupament nacional de qualsevol àrea econòmica, cultural, social o, com en aquest cas, esportiva. Ens minva la nostra llibertat de decidir per nosaltres mateixos.

Com aquest, es podrà reproduir, i es reprodueixen, una infinitat de casos, en els que la manca de sobirania ens limita la llibertat: el model de finançament, que no ens permet decidir sobre els nostres propis recursos o política impositiva; no ens permet eixugar el deute del sistema sanitari, perquè depenem dels “Presupuestos Generales del Estado”; no ens permet conèixer la voluntat de la ciutadania, mitjançant una eina insuperablement democràtica, el vot en referèndum; no permet la lliure federació entre “comunitats autònomes”, tot i que seria per a una major eficiència econòmica, si no política, en benefici de la ciutadania; no ens permet evitar la declaració d’una guerra injusta contra un altre poble; no ens permet tenir presència a la UE per a defendre-hi els nostres interessos, que tot sovint no son els mateixos que els d’Espanya; no ens permet regular la immigració, per a millor gestionar les polítiques referents als nous vinguts; no ens permet regular el nostre propi marc laboral per a millor gestionar la nostre ocupació; etc...

De veritat se te’n fot la sobirania?

Gran Diccionari de la Llengua Catalana
sobirania (f)
1 Qualitat de sobirà.
2 DR /POLÍT /HIST Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional.
3 sobirania del consumidor ECON Situació dominant que, en una economia de mercat, correspon al consumidor, perquè és ell el qui decideix què, a qui, quan i on comprar.

Diccionario de la Real Academia Española
soberanía.
1. f. Cualidad de soberano.
2. f. Autoridad suprema del poder público.
3. f. Alteza o excelencia no superada en cualquier orden inmaterial.
4. f. ant. Orgullo, soberbia o altivez.
~ nacional.
1. f. La que reside en el pueblo y se ejerce por medio de sus órganos constitucionales representativos.

Rússia i Espanya: un paral·lel

Després de llegir l’article d’en Salvador Cot a l’Avui, Pizarro el conqueridor, he reflexionat sobre un cert paral·lelisme entre l’ús que fan des dels grups de poder a l’estat, de les corporacions i els recursos d’aquestes, tant a Espanya com a Rússia.

A Rússia actualment, hi ha hagut una revolució silenciosa dels siloviki (els poderosos), liderats pel seu número ú, Vladimir Putin. Aquests son antics membres hereus del KGB (ara FSB, Federal'naya Sluzhba Bezopasnosti o Servei Federal de Seguretat) que varen ser marginats durant el regne dels oligarques de la presidència de Boris Yeltsin. Al succeir Vladimir Putin a aquest, va girar-se contra els oligarques, els va desposseir dels seus conglomerats petroliers i mediàtics, i va instal·lar els seus antics companys en tots els nivells de poder de l’estat i corporatius. Els siloviki, doncs, controlen ara totes les cotes de poder a Rússia, des de Rosneft, la més gran de les petrolieres de l’estat, passant per Almaz-Antei, el productor més important de míssils, fins al Canal Ú, la cadena principal de televisió. Els silovski es troben a tot arreu. No es pot moure un dit a Rússia sense el seu consentiment.

A Espanya es pot establir un paral·lelisme en aquest aspecte. La diferència és que, en lloc de ser membres dels serveis d’espionatge i policia secreta, ho son d’un partit, únic a certes esferes de poder a Espanya. En Salvador Cot parla d’en Pizarro, però fa por la quantitat de seguidors fidels dels postulats de la dreta extrema que hi ha a les posicions de poder, des d’una empresa elèctrica com ENDESA, passant pel poder judicial, fins a les empreses mediàtiques, es troben persones afins i afectes al partit arreu.

A part de controlar grans blocs de poder econòmic sota el “règim anterior”, el partit, mitjançant el gobierno Aznar, va concloure les privatitzacions de les grans empreses públiques espanyoles, de forma que les persones properes ideològicament varen ser nomenades quan eren companyies de l’estat i es varen quedar en les respectives presidències. Així, Pablo Isla va quedar al davant de Tabacalera, en substitució de César Alierta, que va passar a dirigir Telefónica. Aquest, però, segueix sent membre del consell de l'ara Altadis i hi posseeix una bona llesca d’accions. Alfonso Cortina va presidir Repsol, i tot i que ara estigui presidida per Antoni Brufau, la direcció està infestada d’afins a el partit. En Javier de Irala va cedir la presidència d'Iberia, després de la privatització, a Fernando Conte, contant aquest amb el recolzament del aleshores ministre d'Economia, Rodrigo Rato i del propi Irala. El veterà polític de la UCD, Rodolfo Martín Villa, va presidir ENDESA, tot i que abandonaria el seu lloc a favor del nefand Manuel Pizarro, anterior president de la Confederación Española de Cajas de Ahorro. Francisco González, ara president del BBVA, procedeix d’Argentaria. A més a més, a l’òrgan rector d’aquesta entitat, la major part del Comitè Executiu també és de el partit. I la llista no para, evidentment. Tot i no estar al gobierno, ens governen els nostres destins des del poder, vulguem o no. No es pot moure un dit a Espanya sense el seu consentiment.

La diferència entre els dos països és que els poderosos a Espanya no ha patit l'interregne que ha sofert els siloviki, tot i que el partit espanyol, sí.