dilluns, 27 d’agost de 2007

Rússia i Espanya: un paral·lel

Després de llegir l’article d’en Salvador Cot a l’Avui, Pizarro el conqueridor, he reflexionat sobre un cert paral·lelisme entre l’ús que fan des dels grups de poder a l’estat, de les corporacions i els recursos d’aquestes, tant a Espanya com a Rússia.

A Rússia actualment, hi ha hagut una revolució silenciosa dels siloviki (els poderosos), liderats pel seu número ú, Vladimir Putin. Aquests son antics membres hereus del KGB (ara FSB, Federal'naya Sluzhba Bezopasnosti o Servei Federal de Seguretat) que varen ser marginats durant el regne dels oligarques de la presidència de Boris Yeltsin. Al succeir Vladimir Putin a aquest, va girar-se contra els oligarques, els va desposseir dels seus conglomerats petroliers i mediàtics, i va instal·lar els seus antics companys en tots els nivells de poder de l’estat i corporatius. Els siloviki, doncs, controlen ara totes les cotes de poder a Rússia, des de Rosneft, la més gran de les petrolieres de l’estat, passant per Almaz-Antei, el productor més important de míssils, fins al Canal Ú, la cadena principal de televisió. Els silovski es troben a tot arreu. No es pot moure un dit a Rússia sense el seu consentiment.

A Espanya es pot establir un paral·lelisme en aquest aspecte. La diferència és que, en lloc de ser membres dels serveis d’espionatge i policia secreta, ho son d’un partit, únic a certes esferes de poder a Espanya. En Salvador Cot parla d’en Pizarro, però fa por la quantitat de seguidors fidels dels postulats de la dreta extrema que hi ha a les posicions de poder, des d’una empresa elèctrica com ENDESA, passant pel poder judicial, fins a les empreses mediàtiques, es troben persones afins i afectes al partit arreu.

A part de controlar grans blocs de poder econòmic sota el “règim anterior”, el partit, mitjançant el gobierno Aznar, va concloure les privatitzacions de les grans empreses públiques espanyoles, de forma que les persones properes ideològicament varen ser nomenades quan eren companyies de l’estat i es varen quedar en les respectives presidències. Així, Pablo Isla va quedar al davant de Tabacalera, en substitució de César Alierta, que va passar a dirigir Telefónica. Aquest, però, segueix sent membre del consell de l'ara Altadis i hi posseeix una bona llesca d’accions. Alfonso Cortina va presidir Repsol, i tot i que ara estigui presidida per Antoni Brufau, la direcció està infestada d’afins a el partit. En Javier de Irala va cedir la presidència d'Iberia, després de la privatització, a Fernando Conte, contant aquest amb el recolzament del aleshores ministre d'Economia, Rodrigo Rato i del propi Irala. El veterà polític de la UCD, Rodolfo Martín Villa, va presidir ENDESA, tot i que abandonaria el seu lloc a favor del nefand Manuel Pizarro, anterior president de la Confederación Española de Cajas de Ahorro. Francisco González, ara president del BBVA, procedeix d’Argentaria. A més a més, a l’òrgan rector d’aquesta entitat, la major part del Comitè Executiu també és de el partit. I la llista no para, evidentment. Tot i no estar al gobierno, ens governen els nostres destins des del poder, vulguem o no. No es pot moure un dit a Espanya sense el seu consentiment.

La diferència entre els dos països és que els poderosos a Espanya no ha patit l'interregne que ha sofert els siloviki, tot i que el partit espanyol, sí.