L’anacronisme de l’anti-nacionalisme

El Manifest Comunista de 1848 declara que “Les diferències entre nacions i la hostilitat entre pobles disminueixen cada dia més, degut al desenvolupament de la burgesia, la llibertat del comerç, el mercat mundial, la uniformitat del mètode de producció i de les condicions de vida corresponents.” Marx creia que el capitalisme industrial modern és, essencialment, una força homogeneïtzadora, que crea condicions idèntiques en la vida i la lluita dels explotats de tots els països. Com apreciareu, aquesta visió no ha canviat ni gens ni mica, i la hostilitat entre pobles no és que hagi minvat amb el capitalisme, sinó que ha augmentat.

La Segona Internacional (1889) també considerava que els nacionalismes pertanyien al passat. En Karl Kautsky, teòric de la socialdemocràcia i editor del quart volum de El Capital d’en Karl Marx creia que les nacions es fusionarien i que (referint-se a la població romanx a Suïssa) els que parlen idiomes menors els abandonarien amb indiferència i sense resistència, ja que se’n adonen que hi ha més avantatges en parlar un idioma (l’alemany, en aquest cas) que entén tothom en una àrea vasta que no pas una llengua que només es parla en unes quantes valls (en un article de “Die Neue Zeit” 1887).

Fa un segle i mig, el Marxisme va subestimar la importància de la qüestió nacional, la transcendència de la lluita per l’alliberament dels pobles. No va tenir en compte, o bé no va tenir prou en compte, la lluita contra les formes d’opressió que no son “de classe”: l’alliberament de gènere, racial i nacional. No és que el Marxisme no pogués contemplar aquestes formes d’opressió, sinó que en Marx era economista, i per tant la seva ideologia fou economicista, i tendia a desdenyar-les.

Després de tants anys, tantes guerres, tanta opressió, sigui de classe, racial o nacional, les coses no han canviat. Ja s’ha acceptat que el Marxisme és, com a mínim, imprecís en la seva avaluació de la condició humana, que és un anacronisme en el mon actual, sobre tot a les democràcies occidentals. Perquè, doncs, no pot acceptar-se que també errava en la seva apreciació del sentiment nacional com a una part més del poble?

Cal acceptar el nacionalisme com a sentiment més enllà d’una visió ‘moderna’, materialista i economicista. Evidentment, el nacionalisme s’ha utilitzat com a arma de poder, com en el cas dels nazis i l’imperialisme soviètic. Però tant els uns com els altres eren enemics declarats del capitalisme. Com pot atribuir-se, doncs, que el nacionalisme sigui simplement una arma dels capitalistes. I contra qui? De la mateixa forma en que hi ha una lluita entre les classes dominants i les classes dominades, els poderosos contra els impotents, existeix una pugna entre els pobles dominants i els pobles dominats.

Queda clar que tant les teories de la economia com l'ideari del nacionalisme es fan servir per a atènyer i consolidar posicions de poder, però no vol dir que s’han de rebutjar per aquest fet. Existeixen, i s’han d’acceptar. Menystenir-los és anacrònic.