Els estats europeus tenen un important grau de dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa. Aquesta dependència ve motivada per diversos factors:
Sistemes i municions d’alta gamma: els països europeus sovint depenen dels EUA per a sistemes, plataformes i municions d’alta gamma i alta exigència, per als quals Europa té poques alternatives nacionals. Per exemple, molts països europeus han adquirit avions de caça F-35 als EUA (vegeu a continuació).
Factors geopolítics i capacitats industrials: la base industrial de defensa dels EUA ha estat un proveïdor fiable per a Europa, però els recents canvis geopolítics —els canvis en el lideratge dels EUA i conseqüents canvis de prioritats dels EUA— i l’increment en la demanda han fet dubtar d’aquesta fiabilitat. Europa ha de buscar ara reforçar les seves pròpies indústries de defensa per reduir aquesta dependència.
Esforços de contractació conjunta: s’han fet esforços per augmentar la contractació conjunta a Europa per enfortir el mercat únic de la UE i reduir la dependència dels proveïdors externs. No obstant això, aquests esforços s’han trobat amb reptes a causa dels interessos nacionals i de la necessitat d’inversions importants.
Conflicte a Ucraïna: el conflicte a Ucraïna ha subratllat la importància de determinades capacitats de defensa i ha donat lloc a un augment de la despesa en defensa i els esforços d’adquisició a Europa. No obstant això, el continent encara s’enfronta a reptes per satisfer les seves pròpies necessitats i donar suport a Ucraïna.
Polítiques econòmiques i industrials: tant la UE com els EUA estan adaptant les seves polítiques comercials i industrials per fer front als reptes que plantegen les dependències econòmiques, especialment de països com la Xina. Això també ha influït en la dinàmica de contractació de defensa entre Europa i els EUA.
En resum, mentre els països europeus prenen mesures per reduir llur dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa, encara queden reptes importants. La necessitat de sistemes de defensa de gamma alta, la fiabilitat de la base industrial de defensa dels EUA, de la que n’és mancada la UE i Europa en general, i els factors geopolítics continuen influint en aquesta dependència.
Però hi ha un punt de pressió important, les compres de material de defensa que fa Europa als EUA, on pot esgrimir l’amenaça de suspensió, i fins i tot cancel·lació, de les comandes en curs. Tot i les mancances, la indústria europea pot oferir alternatives, algunes de molt bones, que s’han marginat a favor de l’oferta dels EUA a canvi de la presumpta defensa dels EUA sota el paraigua de l’OTAN que ara posa en dubte en Trump. Aquest entén les negociacions comercials, l’«Art of the Deal», i ho hem vist ara amb les tres grans empreses automobilístiques, Ford, General Motors i Stellantis, que l’hauran pressionat per a alleugerir-los els aranzels que amenacen les seves cadenes logístiques i de fabricació al Canadà i Mèxic. A més a més, si es portés a terme l’amenaça, parcialment o sencera, seria un gran estímul econòmic per Europa.
Mirem, doncs, quines alternatives hi ha...
Europa: alternatives a l'armament americà
Les vendes massives d’armament dels Estats Units a la Unió Europea i altres aliats de l’OTAN, estan en risc a causa de les polítiques i amenaces del govern de Donald Trump. La dependència europea de la tecnologia militar nord-americana es considera cada vegada més insostenible, ja que Europa i altres nacions ofereixen alternatives comparables, i a vegades superiors. S’estan desenvolupant i produint sistemes d’armament europeus i sud-coreans competitius en categories com artilleria, sistemes de coets i avions de combat, sovint a un cost menor i sense les implicacions polítiques de la compra als EUA. Aquesta tendència podria afectar negativament la indústria de defensa nord-americana i els seus interessos, especialment si els aliats europeus opten per la seva pròpia producció o alternatives internacionals. Tot i les bones relacions militars passades, la política nord-americana podria impulsar un canvi en les adquisicions de defensa europees.
Temes principals i idees clau
Creixent capacitat europea en vehicles blindats
Europa compta amb una gamma de vehicles de combat d’infanteria (IFV de l’anglès Infantry Fighting Vehicle) totalment europeus i molt prometedors, com el Borsuk polonès, destacat pel seu disseny modern i innovació local.
El CV90 suec és considerat la «crème de la crème» dels IFV occidentals, amb un ús extens en conflictes i amb variants especialitzades. El CV90 ha operat en gairebé tants conflictes com el Bradley americà. La variant més nova inclou pantalles de realitat augmentada que combinen dades d’altres plataformes en xarxa i va ser el primer IFV occidental amb protecció activa.
Alemanya també ofereix opcions de primer nivell com el Lynx, amb mòduls d’armament ràpidament intercanviables segons missió, el Boxer, i el Puma, descendent directe del Marder. El Boxer disposa d’un xassís molt versàtil, d’us per a múltiples rols. Els recursos alemanys pel que fa a vehicles blindats és inqüestionable.
Altres ofertes europees inclouen el Patria AMV XP finlandès, que
s’ha desplegat amb igual èxit que el Rosomak polonès, amb grans
exportacions i usos en missions de pau de l’ONU. La família Patria
i Cisu han estat exportats i actualment operen a 12 països
diferents. Cal afegir el futurista VBCI Mk 2 francès, amb
instruments de guerra electrònica, inclosa la interferència
electromagnètica i altres capacitats antidron.
Desenvolupament i capacitats europees en tecnologia de míssils
Europa ofereix alternatives sòlides als míssils americans en diverses categories.
Míssils d’Abast Mitjà: La sèrie RBS sueca ofereix fins a 350 km d’abast, i les variants Joint Strike i Naval Strike noruegues tenen una capacitat de 275 km «sea-skimming» a entre 2 i 50 metres de la superfície del mar.
Míssils de Llarg Abast: El míssil de creuer Storm Shadow/Scalp, de la MBDA francesa, britànica i italiana. Tot i tenir diversos components americans, es busca alternatives europees o asiàtiques per a assolir la independència durant aquest any, i s’espera augmentar l’abast.
El Taurus alemany té un abast de 500 km, tot i que el seu ús a Ucraïna ha estat limitat per criteris polítics.
Actualment, s’està desenvolupant un nou míssil europeu de llarg abast (entre 1.000 i 2.000 km) anomenat Elsa.
Alternatives europees en sistemes de defensa aèria
Tot i que els Estats Units han venut una quantitat substancial de sistemes de defensa aèria a Europa (com el Patriot), existeixen competidors europeus viables. La defensa aèria és probablement el producte dels EUA que més s’ha venut a Europa.
El NASAMS de l’empresa Kongsberg Defence & Aerospace noruega. Aquesta és de propietat de majoria pública, cosa que fa que l’afecti molt menys els capricis del mercat. Actualment, treballa en una variant de llarg abast que l’hauria d'augmentar a entre 50 i 70 km.
El sistema SAMP/T MAMBA franco-italià és l’únic producte europeu que pot competir al mateix nivell que el Patriot, i utilitza míssils Aster exclusivament europeus. L’última generació té un abast de detecció de 350 km i els míssils un abast de 150 km. L’experiència a Ucraïna indica que funciona molt bé contra qualsevol atac que llança Rússia, inclosos els míssils balístics.
L’IRIS-T alemany té abast mitjà, fins a 80 km en la variant més nova, i ha demostrat molt èxit interceptant míssils a Ucraïna. Depèn gairebé exclusivament d’elements europeus.
La qüestió és, per què invertir en R+D i defensa aèria americans quan hi ha oferta similar més econòmica disponible a Europa.
Capacitats europees en drons i contramesures
Europa avança ràpidament en el camp dels drons d’ala fixa i FPV (First Person View, pilotats amb ulleres), les municions rondadores, la tecnologia antidron i la guerra electrònica. Els drons europeus generalment tenen un baix cost inicial, cosa que els fa alternativa viable.
Drons de vigilància d’ala fixa: El SQA eVTOL de l'eslovena C-Astral destaca per la seva extrema resistència, baix cost inicial i capacitat de rondar. L’exèrcit ucraïnès l’ha utilitzat extensament. L’Heidrun, de la danesa Sky-Watch, és resistent a la guerra electrònica i té una autonomia de més de 3 hores. La gama de drons AR de la portuguesa Tekever tenen una autonomia de fins a 30 hores. Subministrats pels britànics, són fets servir a Ucraïna. Els també s’ha lliurat a Ucraïna gran quantitat dels models Pro & Evo de la DeltaQuad holandesa.
Drons FPV i municions rondadores: Els dissenys innovadors com els drons Shpak lituà, el Steel Eagle finlandès que actua amb mina de fragmentació muntada, i els FPV Goida o Pegas, són indispensables a Ucraïna. Molts petits fabricants a Ucraïna produeixen variants a escala amb impressió 3D.
Les municions rondadores europees, com el Warmate polonès, una de les poques opcions a disposició d’Ucraïna des del començament de la guerra, el Colibri de la francoalemanya KNDS, el Pholos de la britànica OverWatch i el HERO de l’alemanya Rheinmetall, ofereixen assequibilitat i escalabilitat. Ucraïna també desenvolupa les seves pròpies municions rondadores de llarg abast.
Contramesures antidron: Sistemes portàtils de guerra electrònica com els «rifles anti-dron» ucraïnesos Kvertus AD G6 i lituans EDM4S SkyWiper són efectius contra drons FPV. Els sistemes més tradicionals per abatre drons inclouen el Rheinmetall Skynex alemany amb munició d’esclat a l’aire, i el Tridon Mk2 de BAE Systems, una evolució de l’antic canó Bofors suec amb IA per a la detecció. Polònia també ofereix el sistema PSR-A Pilica de coordinació de diferents canons i míssils. En desenvolupament i proves a Ucraïna és el sistema d’energia dirigida britànic Dragonfire del que s’afirma poder abatre drons a un cost molt baix.
Drons de combat autònoms: Entre els drons més grans, equivalents als Reaper americans, hi ha el Bayraktar TB2 turc, desplegat des de l’inici de la guerra a Ucraïna, o el Kizilelma desenvolupat conjuntament amb Ucraina. Aquests utilitzen principalment peces turques i europees i pot operar des de petits vaixells navals. També hi ha l’Eurodrone, un projecte paneuropeu similar d’Airbus, Dassault i Leonardo. Finalment, BAE fa uns deu anys que desenvolupa el dron de combat i vigilància Taranis.
El futur incert dels F-35 a Europa amb Trump
La compra massiva dels F-35 per part dels aliats europeus ha representat un gran benefici econòmic per als EUA. S’estima que només amb les comandes europees s’ha sumat més de 200 avions al programa.
Les polítiques de Trump generen preocupació sobre la possible ineficàcia dels F-35 si els sistemes avançats connectats a servidors nord-americans són desactivats. Una pregunta que cal fer-se és si podria esdevenir ineficaç aquest avió increïblement costós si una de les decisions imprevisibles de la política exterior de Trump, tan imprevisible, fos desactivar els sistemes avançats que estan directament connectats i actualitzada l’aviònica mitjançant els servidors de Lockheed Martin als EUA?
Alguns operadors d'F-35, específicament la Gran Bretanya i Israel, han modificat els seus F-35 per a incorporar els seus propis sistemes, reduint la dependència del programari americà. Israel va buidar els seus F-35 i hi va inserir sistemes totalment propis.
També ha sorgit el dubte de si els americans permetrien als aliats europeus utilitzar els F-35 per a atacar objectius dins de Rússia en cas que fos necessari. El simple fet que hàgim de fer-nos aquesta pregunta ja posa una altra perspectiva a totes les compres dels F-35.
D’aquí el suggeriment que aquells països que encara no han rebut els seus F-35 haurien de suspendre o cancel·lar els lliuraments fins que els EUA deixi de tractar Europa com a enemiga.
A banda del risc estratègic, el cost per hora de vol de l’F-35 és significativament més alt que el de caces europeus com el Rafale. Hi ha diversitat de càlcul de cost publicat, però la majoria oscil·la entre els 35.000 $ i els 45.000 $ per hora de vol. Amb el cost d’uns pocs milers d'hores de vol d’F-35, Noruega podria adquirir un sistema SAMP/T complet.
Suïssa ha aconseguit un acord per a produir alguns dels seus F-35 localment, cosa que podria ser un model per a altres països europeus. La dependència dels EUA en components per a avions de combat com el Tornado alemany també és un factor preocupant.
El poder naval d’Europa i l'autosuficiència:
Europa sempre ha estat a l’avantguarda de la inventiva i el poder marítims. La geografia europea i les diverses condicions marítimes han impulsat la innovació en el disseny naval europeu, adequant els vaixells a diferents mars, essencialment l’Atlàntic Nord, el Mediterrani, el Bàltic i l’Àrtic, cadascun amb les seves particularitats.
A diferència dels dominis aeri i terrestre, les nacions europees prefereixen construir els seus propis vaixells en lloc de comprar-los als EUA, que té exigències molt diferents de les europees i contempla gairebé exclusivament flotes oceàniques. No hi ha, doncs, absolutament cap raó perquè cap país d’Europa o a la resta del «món lliure» compri vaixells de guerra als EUA. Per això, han disminuït significativament les importacions navals dels EUA. Ara bé, Europa sí que importa certs components navals dels EUA, com els helicòpters MH-60 Seahawk, els míssils Sea Sparrow i els sistemes Phalanx CIWS.
Europa té quatre forces navals entre aquelles que es consideren les més importants del món en desplaçament: la Marine Nationale de França (428,765 Tm), la Royal Navy del Regne Unit (394,043 Tm), la Marina Militare d’Itàlia (359,417 Tm) i la Marina turca (325,729). Per altra banda, però, si sumem les forces navals europees, veurem que aquestes queden terceres a escala mundial amb 2.579.925 Tm, darrere dels EUA (4.168.037 Tm) i la Xina (2.857.143), i per davant de Rússia (1.260.447). Evidentment, el desplaçament no ho és tot, però generalment és un indicador força utilitzat.
Portaavions:
Regne Unit: dos portaavions de la classe Queen Elizabeth, els vaixells de guerra més grans que s’ha construït mai al Regne Unit, són capaços de transportar fins a 48 avions cadascú.
França: El Charles de Gaulle, l’únic portaavions nuclear europeu, opera amb armament 100% europeu i porta entre 30 i 40 avions, incl. 30 Rafales.
Itàlia: El Cavour porta Harriers i F-35B, i el Trieste és optimitzat per a avions VTOL d’enlairament i aterratge verticals, i helicòpters.
Espanya: El Juan Carlos I, vaixell d’assalt amfibi amb capacitat multi-rol, porta Harriers VTOL i helicòpters, amb dissenys similars construïts per Navantia i exportats a Austràlia i Turquia.
Destructors
Regne Unit: la classe Phalanx CIWS Daring és entre els vaixells de guerra de defensa aèria més avançats del món, amb el sistema Sea Viper —míssils Aster 15 i 30— i radar SAMPSON.
França i Itàlia: Classe Horizon, destructors de protecció de flotes amb míssils Aster 15/30 i míssils antivaixell Exocet.
Espanya: Classe Álvaro de Bazán (F100) es troben entre els vaixells de superfície més avançats d’Europa, amb sistema AEGIS, míssils SM-2 i ESSM, i míssils antivaixell Harpoon.
Fragates:
Dinamarca: Classe Iver Huitfeldt de disseny altament modular, amb un sistema de llançament vertical VLS Mark 41, és la base per al nou disseny holandès De Zeven Provinciën.
França i Itàlia: Classe FREMM multirol és entre les fragates modernes i més exportades del món. Similar als anteriors, però equipant armes europees en lloc de nord-americanes.
Alemanya: Classe Baden-Württemberg optimitzada per a missions d'atac terrestre, més que no pas les operacions aeronavals com els anteriors.
Corbetes stealth i d’alta velocitat:
Suècia: Classe Visby, el vaixell de guerra més sigil·lós del món, gairebé indetectable per sistemes de radar, equipa torpedes Torped 45 i míssils superfície-aire CAMM.
Noruega: Classe Skjold, el vaixell de guerra més ràpid del món, a més de 60 nusos, amb míssils Naval Strike Missile.
Països Baixos: Classe SIGMA de l’empresa Damen, exportada a diversos països, però no desplegada pels neerlandesos, és configurable per a diversos rols.
Armament dels EUA venut a Europa i les alternatives:
El 2023, els EUA van vendre 80.000 milions de dòlars en armament a tot el món, amb 24.000 milions destinats als aliats europeus de l'OTAN.
Les amenaces d’aranzels i les reclamacions territorials de Trump estan empenyent els aliats europeus a reconsiderar la seva dependència de les exportacions militars nord-americanes. Com a resultat, la dependència a llarg termini de l'armament militar nord-americà s'està tornant ràpidament insostenible.
Europa té la capacitat d’igualar, si no superar l’oferta dels EUA en termes d'armament.
HIMARS: Des del 2022, els EUA han venut sistemes HIMARS a diversos països europeus. Hi ha alternatives europees i sud-coreanes.
EURO-PULS d’Elbit Systems israelià, amb participació holandesa, danesa i alemanya: Una alternativa a HIMARS molt viable, amb míssils fets íntegrament a Europa i Israel, que ofereix el doble de llançaments, amb formació i municions a un cost similar.
GMARS de la Rheinmetall alemanya en col·laboració amb Lockheed Martin: Un nou sistema per al mercat europeu amb un mecanisme de doble càrrega que permet disparar simultàniament el doble de míssils que HIMARS. El preu encara és incert.
K239 Chunmoo de Corea del Sud, amb possibilitat de producció a Polònia i Noruega: Molt més barat que HIMARS, amb un cost per llançadora d’aproximadament la meitat. Una alternativa fiable, assequible i viable.
Tancs: El Leopard 2 (alemany) i l'Strv 122 (suec, una variant del Leopard 2) es comparen favorablement amb el Abrams americà, amb millor disponibilitat i menys problemes logístics.
Artilleria: L’EURO-PULS i el Chunmoo també són alternatives a l’artilleria americana. L’Archer suec i el Caesar francès han demostrat ser «quasi llegendaris» a Ucraïna per la seva flexibilitat i capacitat davant de bateries enemigues. El RCH 155 alemany és un obús autònom que pot disparar en moviment.
Avions de Combat: El Dassault Rafale francès i l’Eurofighter Typhoon paneuropeu són alternatives a l'F-35 americà. El Saab Gripen E suec és considerablement més barat de mantenir que l’F-35, a un cost per hora de vol 10 vegades inferior, segons algunes fonts.
Conclusió
Les fonts consultades evidencien una creixent capacitat i voluntat per part d’Europa de desenvolupar i produir el seu propi equipament militar avançat. Les polítiques americanes, i ara especialment la de l’administració Trump, estan actuant com un catalitzador per a aquesta tendència, empenyent els aliats europeus a buscar alternatives que garanteixin la seva autonomia i seguretat sense dependre dels capricis polítics dels Estats Units. La indústria de defensa europea ofereix ja nombroses opcions competitives i, en alguns casos superiors, almenys en qualitat/preu, a l’equipament americà en diverses categories clau, des de vehicles blindats i míssils fins a sistemes de defensa aèria, drons i vaixells navals. Aquesta autonomia creixent s’ha de considerar vital per a la seguretat i la sobirania d’Europa en un context geopolític incert.
És, per tant, imprescindible emprar aquest avantatge pel que fa a la intersecció entre comerç i defensa per a aprofitar l’argument de si ja no hi ha defensa d’Europa per part dels EUA, no hi haurà més compra de material militar, i així fer recapitular al govern Trump a curt termini. A llarg termini, és evident que la política d’independència dels vaivens dels governs americans ha de ser prioritària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada