Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2007

Passotisme

He vist al TN de TV3 una notícia que m'ha deixat glaçat. Un lladre roba una caixa registradora d'un local del Port Olímpic de Barcelona. Un guàrdia de seguretat de 63 anys s'interposa però el lladre s'aprofita de la seva posició de domini físic i li clava una pallissa. Feliçment, el lladre ja ha estat arrestat. El que m'ha deixat glaçat, però, no és la pallissa a un pobre home que, amb aquesta edat i condició física, evidentment no pot fer més que de vigilant i no de 'guarda de seguretat'. El que em deixa de pedra és la persona que passa a menys de deu metres del vigilant quan, ja havent fugit el lladre, jau a terra després de la brutal pallissa. Aquesta persona (si és que es pot qualificar així) no pren la més mínima acció de socors a una persona evidentment desvalguda. Fa uns dies, ja varem veure l'actitud de passotisme en altres quan un animal (aquí sí que no hi ha dubte del qualificatiu) ataca a una noia en ple transport públic. Tot i que es pot

Campanya pro-TV3 al País Valencià

" Acció Cultural del País Valencià presenta públicament la campanya per garantir la continuïtat de TV3 al País Valencià. La campanya implicarà la societat civil dels Països Catalans per fer front a la sanció de 300.000€. A València i Barcelona primer, i després a Palma, ACPV dóna eixida a una campanya cívica de grans dimensions per fer front a les sancions imposades arbitràriament per la Generalitat, i provar d’impedir que els valencians i les valencianes veiem vulnerats els nostres drets a la pluralitat informativa i a la normalització de la nostra llengua pròpia. Aquesta campanya està adreçada a rebre els màxims suports possibles en una qüestió que, considerem, afecta tota la comunitat cultural catalana. Com s’ha fet públic en les presentacions de la campanya, els expresidents de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Pasqual Maragall –juntament amb els abats de Montserrat i Poblet, Josep M. Soler i Josep Alegre–, a títol individual, han estat els primers en signar una

Sol davant del perill – López Tena parla amb periodistes de la COPE

Gràcies al bloc germà “ Es Poblat d'en Talaiòtic ” he descobert una sèrie de vídeos de l’ Alfons López Tena , publicats a YouTube . Per a mi, el que més ressalta, per damunt d’un conjunt molt interessant, és aquest on en López Tena s’enfronta als malvats de la pel·lícula, sol davant del perill, a una colla, composada per Francisco Marhuenda, director de la Razón de Catalunya; César Alcalá, historiador i escriptor; i Xavier Rius, director d’e-Notícies (què fa aquest “nacionalista català” entre un equip tan il·lústre del més ranci espanyolisme, tot i intentar diferenciar-se dels demés?), i liderada per en Carlos Losada, director d'Informatius de la COPE a Barcelona, que com els dolents de “ High Noon ” , l’intenten infructuosament vèncer per nombre. Els crivella, però en tot cas, espero que en López Tena, a diferència del xerif Will Kane (Gary Cooper), trobi el recolzament que mereix entre els “bons homes” del poble. Brillant! Es nota que l’admiro, oi? També podeu escoltar-ho se

Metges i llengua

Ahir vespre al TN de TV3 varen sortit dues notícies que han fet avinent un conflicte de funció entre dos departaments de la Generalitat: el de Salut per una banda, i la Secretaria de Política Lingüística depenent de Presidència per l'altre. Per part de Salut, l'hospital de Berga ha enviat un equip de reclutament a Polònia per a contractar professionals de la medicina per a que ocupin les vacants que hi ha a Catalunya. Aquesta és una iniciativa excel·lent per a cobrir un desori provocat per l'autisme que hi ha hagut durant anys dels governs espanyols (responsables de les places de medicina que es faran), que no han escoltat, que ni han entès ni han volgut considerar, les necessitats més enllà del seu mon, escapçats fins fa poc de les necessitats de professionals pel mon de la salut en particular, i del mon empresarial en general. Tot just ara comença a solucionar-se . Per altra banda, la periodista enviada a Polònia per a informar de la iniciativa de l'hospital, ens

Una lliçó pel poble turc

El poble turc hauria d'escoltar en Hermann Göring , líder del partit Nazi i responsable de la Luftwaffe a la Segona Guerra Mundial: “ És clar que el poble no vol la guerra. Perquè un pobre desgraciat d'una granja hauria de voler arriscar la seva vida en una guerra, quan tot el que pot esperar-ne és sortir-ne viu i poder tornar a la granja? Naturalment, la gent comuna no vol la guerra, ni a Rússia, ni a Anglaterra, ni tant sols a Alemanya. Això està clar. Però al final, son els líders d'un país que determinen les polítiques, i sempre és qüestió fàcil arrossegar el poble, sigui en democràcia, en una dictadura feixista, en un parlament o en una dictadura comunista. Amb veu o sense, sempre es pot convèncer al poble de fer el que els demana els líders. Això és fàcil. Només cal dir-los que estan sent atacats, i denunciar els pacifistes de mancats de patriotisme i d'exposar el país al perill”. Els vostres líders, civils i militars, estan portant pel sender de la violència i

ERC qüestionada?

Es qüestiona la direcció d'ERC? Jo diria que no particularment. Els medis, sempre interessadament, ho qüestionen tot d’ERC. Si una notícia es pot interpretar en clau negativa, així es farà. Però no vol dir que creguin en Uriel Bertran o en Joan Carretero. Parlen de que un quaranta i tants per cent va anar en contra de la ponència de la direcció. Però demà atacaran als corrents crítics si aquests assoleixen quotes de responsabilitat, independentment de si ho faran bé o no. Puntualitzem el que son les esmenes que es varen votar a la Conferència. La proposta original de la Comissió Redactora era un document explícitament obert a les esmenes de la militància, que podien ser a la totalitat, d’addició o de modificació. Les esmenes, més de quatre-centes, que es varen transaccionar anteriorment a la Conferència del dissabte passat es varen incorporar a la Ponència final que més del 80% va votar favorablement. La raó essencial per la que les propostes de "Esquerra Independentista&qu

Sr. President, us admiro

La malaltia d' Alzheimer és, sens dubte, una de les pitjors que hi ha. No ataca tant el ser físic com el ser intel·lectual i espiritual. Ataca la pròpia essència del ser humà, la seva identitat. I no només la de l'individu que la pateix, sinó també els familiars i amics, que veuen com, poc a poc, el malalt deixa de ser el que coneixen i estimen, amb les conseqüències desastroses per les relacions dins del cercle familiar. Em considero molt, molt afortunat en tenir un President, tot i que fóra d'un partit que no defensa el mateix que defenso jo a nivell nacional i que l’hagi criticat per les seves accions polítiques, que és capaç de tenir la solidesa moral d'enfrontar-se a aquesta malaltia tant terrible, sabent quines seran les seves insofribles conseqüències, per a oferir-se a lluitar contra ella, pel bé de tots els que la pateixen: malalts, però també els seus al·legats. Sr. President, us admiro.

Una Maragallada més?

En Pasqual Maragall ha decidit deixar el PSC-PSOE. Li han rebentat el partit al qual pertanyia, i no suporta que li hagin fet el llit. Ara què farà? S’ha de suposar que encara pot comptar amb les lleialtats que havia cultivat durant els anys, decades, que va estar entre els dirigents del PSC, inclús abans de establir-se aquella aliança “federal” amb el PSOE? El seguiran en l’aventura de la formació eventual d’un partit demòcrata europeu? És aquesta una altra Maragallada? Una Maragallada és una sortida per la tangent inversemblant. Potser el Sr. Maragall hagi reaccionat de forma irreflexiva, però tard o d’hora veurà que no hi ha la massa crítica per a generar suficient europeisme que pugui navegar sense tenir en compte la qüestió nacional. Catalunya no pot aspirar a varar un vaixell per a surar les aigües també turbulentes europees sense la sobirania suficient per decidir el rumb que li interessa. Per altra banda, el Sr. Maragall és innegablement, agradi o no, un actiu de la polític

Un vi de Ribera del Duero: Martín Berdugo

Imatges
Tot i no parlar-ne mai aquí, m’agrada el vi. M’agrada descobrir-ne i vaig arreu buscant-ne de nous amb un rerefons cultural diferenciat i de qualitat. Fa poc vaig arribar fins a la Catalunya Nord on vaig descobrir una colla de vins de Cotlliure i de Banyuls de la Marenda de gran qualitat. Al Principat, sobre tot a la DO d’Empordà, veïns del Rosselló, tenen molt a aprendre. Ara bé, no vull comentar avui aquests, sinó aplaudir un excel·lent vi que he descobert de la Ribera del Duero: la bodega Martín Berdugo . És una bodega jove i innovadora que produeix vins d’aquests que s’atreveixen a diferenciar-se, tot i notar-se predominantment el tast de tinta fina (ull de llebre), el raïm típicament emprat pels vins del país. Però la lloança no és per això, sinó perquè les ampolles que he trobat porten l’etiqueta en català! Sí, una bodega de Castilla-León que respecta la llengua pròpia del mercat on ven. Amb les dificultats que tinc per trobar un vi català que etiqueti en la nostra pròpia llen

AVE o TGV

Fa uns anys, no gaires, tothom parlava del TGV per a descriure, lògicament, el tren de gran velocitat. Ara, sembla haver desaparegut aquest acrònim en favor de l’AVE. En un context en que la qüestió nacional, el desprestigi que s’ha volgut imposar en els “nacionalismes perifèrics” i el defuig del nacionalisme espanyol, que s’hagi imposat un acrònim amb clares implicacions nacionalistes, fa dubtar de que el “no-nacionalisme” sigui ubic a Espanya. Queda clar que el “no-nacionalisme” és, de fet, nacionalisme espanyol. El Alta Velocidad Español no descriu de quina mena d’alta velocitat es tracta. És un avió? És una au? És un automòbil? No! És un tren! Ara bé, el que sí sembla ser d'una importància cabdal és la seva condició de Español . No hi ha cap altre tren de gran velocitat que imposa una identitat nacional en el seu nom. El primer, el Shinkansen japonès, significa Nova Línia Troncal, prou banal i poc presumptuós; el TGV francès és evident... Train à Grande Vitesse , i això que

Juanjo López Burniol separatista

He escoltat aquest matí el socialista Juanjo López Burniol dir que fa molt de temps que s'ha produït entre Catalunya i Espanya una ruptura sentimental. Aquesta ruptura, ell la concreta en que no hi ha un projecte compartit, cosa extraordinàriament important, i que ja s'ha passat el “punt de no retorn”. Aquest no el vol descriure en clau de catastrofisme, ni que sigui dolent, sinó que és un simple anàlisi. Diu que creu que es corre el risc de minimitzar el que està passant, que estan passant coses importants i que no se sap fins on pot arribar. Fa un símil amb el divorci entre parelles: que no s'ha de cercar el culpable, sinó una solució, i acaba asseverant que “no ens estimem”. A la mateixa tertúlia, en Joan Tàpia comenta que els matrimonis a vegades es mantenen per interessos, econòmics o d'altres. Però, exclamo, aquest no s'assembla tant al matrimoni entre famílies aristocràtiques, adinerades, sinó a aquell on es dona la violència de gènere, en que els drets d'

Els altres catalans

Tant d’enrenou perquè a la fira del llibre, la Buchmesse, de Frankfurt, a la que fou invitada d’honor la Cultura Catalana , fossin "exclosos" els escriptors en castellà? Ja he donat la meva opinió sobre el tema. Però voldria rumiar sobre perquè aquests que defensen tant la llengua castellana al Principat no defensen, de passada, als autors catalans del Rosselló en llengua francesa? Hi ha una rica literatura catalana produïda, en llengua francesa principalment, però també en català, a la Catalunya del nord. Des de Ludovic Massé , que alguns consideren un Català Universal, passant pel Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el poeta, dramaturg, contista, i novel·lista sallagosard Jordi Pere Cerdà , Joan Daniel Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís, Michel Bolasell , fins Edmond Brazès , amb tota la seva obra teatral, poètica i critica literària ; els periodistes, articulistes i autors Georges Gianadda o Pierre Bosch; l’historiador del Rosselló i paleoantropòleg Michel Brunet ;

Pel domini ccTLD .ct

Donat que ara, després d’uns mesos de la publicació de “Nació.cat”, s’està parlant d’aquest llibre tant important per conèixer la història del domini genèric (gTLD) .cat, el primer domini d'Internet que representa una comunitat lingüística, voldria recordar que hi ha també un altre domini al que aspirem molts dels que formem la comunitat catalana: el .ct. L’argument constantment repetit per a oposar-se a l’iniciativa per la que Catalunya tingui un domini específicament propi, que només els estats reconeguts poden gaudir d’un domini de dues lletres, el ccTLD (domini de màxim nivell de codi de país), és absolutament i totalment deslleial. És una fal·làcia, una mentida si és conscient, que sovint ho és. I cal fer li front si volem aconseguir el ccTLD .ct, ja que seria una excel·lent eina, un espai més, per a la lluita per la nostra sobirania. És precisament per aquesta raó que les autoritats espanyoles i altres actors anticatalans volen evitar-ho. A continuació, detallo el

El "No-Nacionalista" Rajoy honora la "Fiesta Nacional"

En Mariano Rajoy ha convidat a tots els espanyols a celebrar el dia de la " Fiesta Nacional ". Ell sap que els espanyols estimen la seva bandera i recorda que aquest és el símbol que mostren "orgullosos els nostres esportistes, la que cobreix el fèretre dels nostres soldats; la que saluden amb respecte els caps d’Estat que ens visiten; el símbol de la nació lliure". Doncs jo no em veig representat per la seva " rojigualda "... una bandera que representa un estat que, per molt democràtic i incloent que es vulgui veure o creure, no defensa la meva llengua, els meus drets culturals i nacionals de la mateixa forma que la seva. Aquest estat que no vol admetre que jo pugui tenir la llibertat de tenir una identitat diferenciada de la seva, espanyola i uniformadora. A més a més, què se celebra exactament el 12 d’octubre? Doncs se celebra el dia que se suposa que es va descobrir Amèrica, i a partir d’aquell moment aquell continent fou arrasat, esclavitzat, v

Frankfurt Buch Messe – Convidada d’honor: la cultura catalana

On n’hi ha hagut, sempre en quedarà! Ja no n’hi havia prou amb el que ha plogut del contenciós de si hi hauria d’haver escriptors catalans en llengua catalana, que el president de la Buch Messe torna a treure el tema. Cal recordar que la convidada d’honor a la Buch Messe és la cultura catalana , i no Catalunya , tal com explicita la pròpia fira de Frankfurt: Guest of Honour Catalan Culture The Catalan Culture is Guest of Honour at the Frankfurt Book Fair 2007. Singular i Universal: as Guest of Honour, Catalan Culture combines the cosmopolitan and the dynamic with the unique features of a language area made up not only of three regions in Spain (Catalonia, Valencia and the Balearic Islands), but also including Roussillon in France and the Italian town of Alghero (Sardinia). Queda clar, doncs, que en el cas d’un dels arts, la literatura, s’invita la llengua catalana, ja que és l’única llengua que és comuna no només als escriptors que treballen des del Principat, València

Espanya: Estat–Nació fracassat

A “ El moment més dolent des de la transició? ” vaig comentar que la independència era l’única sortida que tenim de “aquest estat en fallida constant que és l’espanyol”. Perquè, doncs, ha fallit l’estat espanyol? Tenint en compte que Espanya va ser un dels primers intents d’estat-nació modern, si no el primer, pot entendre’s que hagués errors en el seu procés de construcció de la nació (nation-building)... però tants?! L’estat-nació s’entén com una forma d’estat específic que existeix per a donar una entitat sobirana, amb el seu territori corresponent, a una nació particular, i que deriva la seva legitimitat a partir d’aquesta funció. L’estat és l’entitat política i geopolítica; la nació és l’entitat cultural i/o ètnica. La denominació “Estat–Nació” implica que coincideixen geogràficament, i aquest fet el distingeix d’altres menes d’estat que el precediren. Portat a la pràctica, significa que els ciutadans han de compartir llengua, cultura i valors. Però això no és el cas de mo