Espanya: Estat–Nació fracassat
Tenint en compte que Espanya va ser un dels primers intents d’estat-nació modern, si no el primer, pot entendre’s que hagués errors en el seu procés de construcció de la nació (nation-building)... però tants?!
L’estat-nació s’entén com una forma d’estat específic que existeix per a donar una entitat sobirana, amb el seu territori corresponent, a una nació particular, i que deriva la seva legitimitat a partir d’aquesta funció. L’estat és l’entitat política i geopolítica; la nació és l’entitat cultural i/o ètnica. La denominació “Estat–Nació” implica que coincideixen geogràficament, i aquest fet el distingeix d’altres menes d’estat que el precediren. Portat a la pràctica, significa que els ciutadans han de compartir llengua, cultura i valors. Però això no és el cas de molts estats històrics.
Històricament, els estats europeus moderns més importants eren, de fet, multiètnics: els estats austrohongarès, britànic, francès, suec, rus, otomà i, és clar, l’espanyol. Aquests primers estats ‘forts’ (és a dir, centrals, a diferència dels estats predecessors medievals i del renaixement) varen sorgir, i es finançaren, a partir de l’expansió colonial. Però aquesta expansió no era simplement al Nou Mon, a Àsia i a Àfrica, sinó també dins d’Europa: només cal fer-li un cop d’ull a un mapa d’Europa de principis de segle dinou.
Tornem, doncs, a l’estat-nació. Podríem dir que gairebé tots els estats europeus moderns han esdevingut estats-nació; és a dir que comparteixen una llengua, una cultura i un conjunt de valors –en alguns casos clarament imposats a la força (França, Gran Bretanya); en d’altres autènticament comuns (Itàlia, Alemanya). Espanya no ha sabut uniformitzar mai el seu estat-nació, mai no ha pogut unir la seva ciutadania amb una llengua, una cultura i un conjunt de valors. Espanya sembla trobar-se encara en la situació que es trobava a començaments de segle dinou, o fins i tot abans, però sense les colònies d’ultramar. Al segle vint no va canviar res, tot i els trasbalsos geopolítics, canvis econòmics profunds a nivell europeu i mundial, l’Espanya noucentista encara evocava l’imperi d’ultramar, un exèrcit franquista recordava les seves aventures colonials africanes... fins a la democràcia constitucionalista. Una democràcia basada en la religió centralista dissimulada, de què la bíblia és la constitució espanyola, redactada a partir dels manaments del Generalíssim i interpretada amb ulls jurisprudents franquistes, bíblia que s’ha disseminat entre els creients, cretins, mitjançant l’església del PPPSOE i l’evangeli d’ABC, el Mundo, el País i demés predicadors amb cara i cartera d’ultraliberals, però amb cor i ànima profundament conservadors.
I ara que ens trobem a l’època post-moderna, quan es qüestiona els estats-nació, quan s’erosiona aquest estat ‘fort’ central per dues bandes (des de dalt, Europa, i per baix, les regions), Espanya encara lluita per consolidar el seu model d’Estat–Nació. De fet, segueix amb la seva cultura de “Nation-Buliding” impositiva de segles anteriors, amb media moderns: equips “nacionales” de futbol i bàsquet (amb la Ñ per davant, és clar), grups de comunicació i manipulació “nacionales”, privats o públics, però tots en mans d’estat-nacionalistes espanyols, que s’autoanomenen “Constitucionalistes”. I cada vegada queda més clar que serà impossible consolidar aquest estat (encara que volguéssim), que ara alguns aspiren que sigui “federal”, però d’altres, la majoria espanyola, s’hi oposaran.
Després de 300 anys, des de que va iniciar aquest procés de construcció d’estat modern, cal emprendre un altre camí, i no és el de la casa comuna espanyola que prediquen alguns. Espanya ha fracassat com a Estat–Nació.
Comentaris