Una Maragallada més?

-
En Pasqual Maragall ha decidit deixar el PSC-PSOE. Li han rebentat el partit al qual pertanyia, i no suporta que li hagin fet el llit. Ara què farà? S’ha de suposar que encara pot comptar amb les lleialtats que havia cultivat durant els anys, decades, que va estar entre els dirigents del PSC, inclús abans de establir-se aquella aliança “federal” amb el PSOE? El seguiran en l’aventura de la formació eventual d’un partit demòcrata europeu? És aquesta una altra Maragallada?

Una Maragallada és una sortida per la tangent inversemblant. Potser el Sr. Maragall hagi reaccionat de forma irreflexiva, però tard o d’hora veurà que no hi ha la massa crítica per a generar suficient europeisme que pugui navegar sense tenir en compte la qüestió nacional. Catalunya no pot aspirar a varar un vaixell per a surar les aigües també turbulentes europees sense la sobirania suficient per decidir el rumb que li interessa.

Per altra banda, el Sr. Maragall és innegablement, agradi o no, un actiu de la política catalana. No es pot llençar per la borda aquest capital d’experiència i coneixement polítics, que encara deu arrossegar parceries i complicitats, si només entre els seus amics de la plataforma Ciutadans pel Canvi.

I CpC? Encara viu? Avui, 20 d’octubre, celebren la “I Trobada de Ciutadania per la Democràcia” i ha quedat totalment a l’ombra de la “Conferència 2007” d’ERC. No compten per res? No surt ni a la tele on ara mana el PSC. Per quin viarany aniran ara la Carme Valls-Llobet, l’Àlex Masllorens i en Juanjo López Burniol, a més dels membres del PSC amb qui simpatitzen (Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli, Raimon Obiols, Pia Bosch, et al.)? Pel sender del federalisme del PSOE? Encara segueixen entestats en aquest federalisme que els margina cada vegada més? Cal que els socialdemòcrates catalans que fins ara han cregut en aquest encaix de Catalunya en Espanya se’n adonin de que Espanya no vol encaixar-nos si no és de genolls.

No deixaré de pensar (somiar?) que els socialistes i socialdemòcrates catalans prenguin d’una vegada per totes la decisió, que en el fons dels seus cors saben que han de prendre. Tenen dues opcions: claudicar del tot i finalment incorporar-se a l’Espanya uniformitzadora, o bé optar per la sobirania nacional. Han de veure que no hi ha mitges tintes. Els espanyols no les admeten: “El que no esté conmigo, está contra mí”.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació