Juanjo López Burniol separatista

He escoltat aquest matí el socialista Juanjo López Burniol dir que fa molt de temps que s'ha produït entre Catalunya i Espanya una ruptura sentimental. Aquesta ruptura, ell la concreta en que no hi ha un projecte compartit, cosa extraordinàriament important, i que ja s'ha passat el “punt de no retorn”. Aquest no el vol descriure en clau de catastrofisme, ni que sigui dolent, sinó que és un simple anàlisi.

Diu que creu que es corre el risc de minimitzar el que està passant, que estan passant coses importants i que no se sap fins on pot arribar. Fa un símil amb el divorci entre parelles: que no s'ha de cercar el culpable, sinó una solució, i acaba asseverant que “no ens estimem”.

A la mateixa tertúlia, en Joan Tàpia comenta que els matrimonis a vegades es mantenen per interessos, econòmics o d'altres. Però, exclamo, aquest no s'assembla tant al matrimoni entre famílies aristocràtiques, adinerades, sinó a aquell on es dona la violència de gènere, en que els drets d'un contraent son constantment vulnerats per l'altre.

Entenc, evidentment, que el senyor López Burniol advoca el divorci acordat entre Catalunya i Espanya, que possiblement no serà la plena independència (no crec que admeti ell aquesta solució), sinó alguna mena d'estat lliure associat. Personalment, no crec que valgui la pena, però si aquesta ha de ser la solució...

El que no entenc és que fa uns mesos estava entestat en que s'havia de treballar per l'encaix de Catalunya dins d'un federalisme espanyol, que als meus ulls ja s'havia desacreditat, i ara estigui amb aquestes. Torno a insistir, al PSC hi ha un enorme desconcert sobre quin rumb han de prendre com a socialistes i com a ciutadans catalans.

És una llàstima que triguin tant en decidir-se, quan a CDC sí que hi ha gent que “ha sortit de l'armari”. Però és clar, aquests no tenen el llast d'estar “federats” amb un partit estatal centralista que no té la més mínima intenció d'admetre el federalisme. Cal, doncs, que els Socialistes Catalans facin un pensament: fins i tot en Montilla deu veure que és més interessant pel seu poble d'adopció, i per tant per a ell i els seus, tenir un govern, ser-ne president, independent i que pot governar com millor li convingui a la ciutadania, que ser president d'un govern d'una nacionalitat autònoma ("dentro de un orden") limitat en les seves possibilitats. I com a mínim que el PSC voti pel retorn dels "Papers de Salamanca" (que no ho son).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

La nova constitució russa