El federalisme és aliè a Espanya

Hem de recordar, perquè la història ens ensenya d'on ve la nostra societat i ens forma, no només com a individus, sinó com a conjunt social.

La Corona Aragonesa ja fou confederal. Per altra banda, malgrat ser encapçalada per un monarca, Catalunya fou pràcticament una república ja que els monarques havien de ser escollits pels catalans, pel dret de les Constitucions de Catalunya, les quals el monarca havia de jurar i per les que es sotmetia a la legislació ordinària de les Corts Catalanes. No podien contradir-se per decrets o sentències reials. Un sistema de govern molt avançat que no es veuria reflectit en les democràcies fins segles més tard.

Precisament, aquesta forma de govern descentralitzat i antitètica de l'absolutisme advocat primer per Felipe IV (Felip III d'Aragó) i articulat pel Comte-Duc d'Olivares en el seu Gran Memorial 1624 i amb la Unión de Armas de 1626. Amb aquests vol "reducir estos reinos de qué se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia" i fou l'arrel de la Guerra dels Segadors, durant la qual la Generalitat de Catalunya trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. El segon advocat del centralisme absolutista fou Felipe V (Felip IV d'Aragó) que l'articulà, aquesta vegada amb èxit, per la força de les armes amb els diversos decrets de Nova Planta, i les centenàries institucions pròpies catalanes, federals, i extraordinàriament democràtiques per la seva època, foren abolides per a establir l'estat espanyol actual, unitari i central.

A partir d'aquí, la història del nostre país ha estat una contínua lluita per la justícia democràtica, social i econòmica, i per un retorn als drets col·lectius de regir-nos per un sistema federal. 300 anys de lluita, pels quals hi ha hagut alts i baixos, però que la majoria del temps han estat baixos. El republicanisme federal, proposat per Valentí Almirall i el Partit Republicà Democràtic Federal, el Memorial de Greuges, el federalisme de Pi i Margall, que formà etapa del Sexenni Democràtic (o Revolucionari), la Primera República Espanyola, durant la qual un grup de federals van intentar, sense èxit, proclamar l'Estat Català. No cal mencionar la Segona República, amb la declaració de la República Catalana com a Estat de la Federació Ibèrica per Macià, i després la de Companys, d'un Estat Català de la República Federal Espanyola.

Durant 300 anys la nació catalana ha lluitat per a recobrar una forma de governar-se excepcionalment democràtica i justa, des del punt de vista social i econòmic, i sempre ha trobat la oposició aclaparadora de la majoria a Espanya.

Ara, el PSC i ICV volen convèncer que Espanya adopti una forma de govern que li és absolutament aliena, que mai s'ha regit pels principis que proposa, i que la enorme majoria social i de poders fàctics o bé ignora, o bé oposa frontalment. Si aquests antecedents no convencen de la inutilitat de l'empresa, potser faran reflexionar sobre el temps i l'esforç que suposarà, si és que hipotèticament i eventual, pogués tenir èxit. Deu, vint, trenta anys o més? Ens ho podem permetre? No seria més profitós, no només per a la ciutadania catalana, sinó també per a l'espanyola, deixar de banda aquest encabotament de fer funcionar quelcom que s'ha demostrat tossudament impracticable, i no per manca de voluntat del nostre poble?

I és que cal tenir sempre en compte que, "Qui dia passa, any empenyora"!

Je me souviens

El títol és el d'un article del bloc de la Jordina Freixanet, jove socialista de les terres de ponent. "Je me souviens" (me'n recordo) és el lema de l'escut del Quebec i, segons la Jordina, fa referència a la batalla del 1759 quan Quebec va caure derrotada en mans dels anglosaxons. És a dir, el seu 11 de setembre.

Per tant, la referència a la derrota d'un poble amb una identitat diferenciada del que el supera per la força roman, tot i formar part d'un estat federal, democràtic i inclusiu però no uniformador, que sempre ha admès les diferències. La diferència essencial amb l'Espanya uniformitzadora secular.

Entenc perfectament, doncs, perquè vol el federalisme la Jordina i la majoria de la militància del PSC. Però no entenc com poden creure que els espanyols podran mai ser federalistes com els canadencs. El problema d'aquest volgut estat federal és que Espanya no és el Canadà, i el PP no és el Conservative Party of Canada. I el Tribunal Constitucional espanyol té encara menys (si cap) a veure amb el Supreme Court of Canada.

I no em vull ficar amb el partit "germà" espanyol, el PSOE, ja que tenint en compte que cal 2/3 parts del Congreso per a modificar la Constitució espanyola per a assolir aquest federalisme somiat, suposant que poguessin convèncer a la majoria d'aquest "germà", encara s'hauria de superar la oposició del PP. I és que el PP, si només és per a contraposar-se al PSOE, està garantit que votaran en bloc i en contra!

En resum, el federalisme espanyol és una quimera, ja que a banda de l'aprovació de la ciutadania de Catalunya, exigeix l'acord amb les forces polítiques i fàctiques espanyoles. L'independentisme, en canvi, només li cal l'aprovació de la ciutadania.

En fi, tothom té el dret a somiar en el seu mon perfecte. Però a diferència dels somnis particulars, la política ha de solucionar els problemes de la ciutadania. Cal recordar que els (i les) polítics tenen la obligació de fomentar el progrés, no pas de mantenir l'estatus quo, per a millorar les condicions, tant materials com intangibles, del seu electorat.

Hem de manifestar-nos?

Aquests últims dies, després de la convocatòria feta al poble de Catalunya pel president Montilla a manifestar-nos contra la sentència del tribunal constitucional espanyol, hi ha hagut moltes veus independentistes que s'han expressat en contra d'assistir a la manifestació. Aquestes han volgut veure-hi la defensa d'un estatut tantes vegades reduït en el seu abast, mutilat i menyspreat.

Evidentment, si es veu amb ulls de 'constitucionalistes', d'unionistes, aquesta manifestació serà un crit de plany als seus companys a Espanya, un prec de socors per una ideologia que cau en oïdes sordes, que no troba cap aliança sòlida.

Però aquesta manifestació no ha de ser només d'aquests. La convocatòria ha estat feta al poble de Catalunya, i aquest no es composa només d'unionistes, sinó també d'aquells que creiem que el moment ha arribat d'encarar un nou rumb per a trobar les solucions als problemes de la ciutadania de Catalunya, de fer política de i per a la ciutadania catalana en un estat català sobirà, un estat independent integrat en el concert de nacions europees democràtiques.

Per això crec que les veus que s'han expressat en contra de participar en la manifestació s'equivoquen, que cauen en un greu error estratègic: cal ser-hi, i cal ser-hi de forma massiva, mostrant la tria que vol fer una considerable part de la ciutadania, la d'un estat català sobirà, sigui amb cartells, o simplement però punyent amb les nostres senyeres estelades.

Omplim els carrers d'estelades, demostrem davant de càmeres i testimonis nacionals i internacionals que l'independentisme hi és, i hi és amb una força irresistible que ens durà a un nou estat, a una Catalunya sobirana.

La "dignitat" de Catalunya

L'editorial comú de les capçaleres catalanes d'ahir ha suposat una gran sacsejada a la política catalana, i als polítics. Sembla que, per la reacció, també ha tingut un efecte considerable en la opinió de polítics i opinadors espanyols. Però aquesta reacció ha estat més o menys negativa, segons la tendència política de cadascú.

Cap dels medis i opinadors espanyols ha recolzat, ni tant sols mínimament, l'editorial. Està clar que els incomoda i el critiquen des d'un tebi crit a la calma, tot criticant la funció política dels diaris catalans d'una forma molt difuminada del diari El País, fins una càrrega en tota regla d'ABC i El Mundo. Els jutges conservadors ho troben "intolerable", mentre que els progressistes es fan notar per un silenci condescendent. No cal ni mencionar els comentaris dels lectors que han deixat les seves opinions als diaris digitals. Com sempre, ni tant sols els espanyols més propers al principal partit del govern català surten a la defensa de Catalunya. Potser el més elogiós ha estat un tebi "respecte" per la llibertat d'expressió d'en Zapatero, mentre que en Guerra (el de "Nos hemos cepillado el estatuto") ha censurat la suposada pressió al Tribunal Constitucional, i des del PP hi ha hagut tota mena de crítica més o menys directa.

Queda prou clar que a una gran majoria de la ciutadania catalana ens ha semblat una posició encomiable, aquest front comú editorial, davant d'un front comú polític del que s'ha parlat a bastament últimament, però que no s'ha materialitzat. Des del MH President de la Generalitat, José Montilla, que ha declarat que s'hi identifica plenament, fins al líder de la oposició, l'Artur Mas, passant per representants diversos de clubs esportius, entitats socials i partits d'esquerra i dreta, d'autonomistes, federalistes i sobiranistes.

La pregunta que em faig ara és quin serà el posicionament de tots aquests si no canvia res, si la sentència del Tribunal Constitucional és restrictiva, com es porta pronosticant de fa mesos. Si escoltem els Aznar, Espósito i Pedro Jota, les Cospedal o Sáenz de Santamaría, els Guerra i un llarg etc. de polítics i opinadors espanyols, queda clar que el canvi polític i social vers un estat federal és francament difícil, per no dir impossible.

Tinc doncs un prec per aquells líders i afiliats del PSC-PSOE, de CDC i d'UDC, d'IC i EU que no s'han atrevit a més, que no han anat més enllà d'autonomisme i federalisme: que es plantegin d'una vegada la viabilitat rigorosa de la sobirania de Catalunya, d'un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea. No perdem més el temps, ni per a Catalunya ni per a Espanya, anem per feina i deixem enrere aquest atzucac en que ens trobem. Aquesta seria la verdadera "dignitat" de Catalunya.

El que importa és el què i no el qui

Ahir vespre, vaig assistir a un sopar de blocaires convocat per en Dessmond, que escriu Itching Like Grass, i l'Elies115. Va ser força interessant i els vull agrair la oportunitat que crea un fòrum de lliure paraula i pensament. A més, vaig tenir la oportunitat de conèixer en persona a uns quants blocaires, facebookers i twitters. Particularment, em va agradar molt poder xerrar amb en Marphille, que escriu un literari i excel·lent, però surrealista Històries d'en Roi Marphille i amb en Manel Bargalló, que escriu Des de l'Exili a Alemanya.

La convocatòria era, de fet, un sopar de presentació de Blocs amb Estrella, de recolzament d'RCat i la candidatura d'en Joan Carretero i la Rut Carandell. Reagrupament ha hagut de fer com totes les organitzacions que no disposen i/o no tenen accés a canals d'informació i comunicació per a poder parlar clarament i directa amb el seu públic, als seus potencials votants. Així i en aquest sentit, es reprodueix la situació d'Esquerra en general. Per això, em genera un sentiment de simpatia. RCat està fent un excel·lent ús de les TIC 2.0 i dels recursos limitats que tenen com a grup d'opinió (no estic segur si ja s'han constituït encara formalment en 'Corrent Crític' d'ERC).

Des del meu punt de vista, hi varen haver diverses llums i ombres en el que va plantejar en Carretero. Però en mencionaré una de cada, que son les que més m'interessen:

Una llum: La gestió del coneixement i la política de sectorials. En Carretero va parlar de quelcom que m'amoïna de fa moltissim temps, potser gairebé des de que vaig passar de ser votant simpatitzant a militant i vaig entrar a col·laborar amb a la sectorial de la societat de la informació: que al nostre partit la gestió del recurs humà i el seu coneixement és molt pobre. No crec que hi hagi ningú que pugui estar-hi més d'acord que jo.

Quan vaig entrar a Esquerra Republicana, de seguida vaig voler col·laborar tant des de la vessant sectorial com territorial. Per tant, lògicament, vaig apuntar-me a la meva secció local, la de Gràcia. Però també vaig afegir-me a la sectorial que em pertoca per la meva professió, la de la Societat de la Informació (i hi afegiria, del Coneixement). Com a en Carretero, em preocupa el fet que ERC no en treu el màxim rendiment. Diria més, no en treu ni tant sols un rendiment mínim! Ell advoca per dinamitzar les sectorials, motivant a tots aquells que tenen coneixements experts en alguna àrea. A major o menor grau, tots podem tenir coneixements específics sectorials que poden ser-nos útils, sigui a nivell local, regional o nacional.

Jo aniria encara més enllà: si la militància nombra 10.000, bé hi ha d'haver un nombre enorme de persones que podríem treballar pel nostre projecte no simplement a nivell de partit, internament, sinó també al seu entorn professional. En el meu cas, on visc, potser puc conèixer unes 7 o 8 persones a les que podria parlar d'Esquerra Republicana i les nostres aspiracions, i així ho faig. Però també treballo a nivell sectorial: parlo a desenes de persones de la nostra posició als fòrums professionals i d'interessos en els que participo. Si ho poguéssim fer de forma organitzada i col·lectiva, des de les sectorials, arribaríem a un nombre considerablement més important de persones, i probablement més influents.

La nostra societat està estructurada no només a nivell geogràfic, territorial, sinó a nivell d'interessos i professionals, sectorials. És inacceptable que no traiem el màxim profit d'una xarxa enorme de contactes de la qual podríem disposar demà mateix, sense haver de fer-hi una enorme despesa de recursos (i ni tant sols monetaris). Fa molt, massa, temps que ho argumento. Entenc que el canvi és difícil, i la seva gestió més encara. Però tant?

Però en Carretero va tornar a demostrar una ombra: la política social. Reagrupament evita, des de la seva constitució, definir-se a nivell polític–social i redunda gairebé exclusivament en la qüestió nacional. Suposo que l'argument seria que s'ha d'agrupar (o reagrupar) a la totalitat dels independentistes, del sector social sobiranista. Però tenim un problema amb això: no en tenim prou. Per a assolir la independència, hem de tenir la majoria social suficient per a guanyar un referèndum. I per a assolir el referèndum, s'ha de tenir una majoria sòlida al Parlament. És a dir, hem de guanyar eleccions.

Per a fer-ho, hem de convèncer, hem de convertir a una gran massa social al sobiranisme. Per a fer-ho hem de convèncer a la majoria de la població que la sobirania interessa. És a dir, hem de proposar polítiques econòmiques i socials ben definides, creïbles. En Carretero va declarar vagament que ERC és de 'centre-esquerra', però amb poca convicció. Després va insistir que el que cal és 'bona gestió'. Però el problema és que la bona gestió es dona per suposat, és un prerequisit. Ja ho hem vist últimament, que per molt bé que ho puguem fer, el que ressalta a les notícies és quan es fa malament i no quan es fa bé. No és un producte que es percebi com 'de valor afegit'.

A més, va expressar el seu aparent convenciment de que ja no hi ha gaire diferència entre polítiques de dreta i d'esquerra. Doncs ha d'aprendre a diferenciar les dretes de les esquerres. Va fer algun comentari de força desdeny vers el socialisme, parlant amb menyspreu de nacionalitzacions d'empreses d'electricitat, de ferrocarrils, etc. Ha d'entendre que l'esquerra del segle XXI no és marxista, ni ha de ser, és clar. És més, el govern britànic va 'nacionalitzar' recentment un banc. És marxista en Gordon Brown? En aquest punt ja vaig rebel·lar-me i, al demanar la paraula, vaig aclarir que hi ha una definició clara i bàsica entre dreta i esquerra: la política de dretes és de baixar la pressió fiscal i, en conseqüència reduir la despesa social. En contra, l'esquerra augmenta la pressió fiscal per a millorar la inversió en protecció social, de la que, de passada se'n aprofita la gent de dretes. Aquesta reclama una menor pressió fiscal i, a la vegada vol autopistes gratuïtes. Tot un munt de contradiccions per el que cal trobar el desllorigador.

Ara bé, no vull ara defendre particularment una política o una altra, tot i que em sembla que les meves preferències són les que són, i no me'n amagaré: sóc socialdemòcrata. El que vull és que ERC en tingui una de política social, tingui elements de dreta, liberals o d'esquerra, tant li fa, però que ha de ser una política definida, de la nova esquerra del segle XXI. Esquerra amb minúscules, perquè no és un problema exclusivament d'ERC, sinó de l'esquerra europea en un entorn que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlin i de la perestroika. ERC ha de definir les seves, i ha de saber 'vendre' quelcom que pugui ser atractiu no només als 'seus', la gent que sempre ens ha votat o que ens vota esporàdicament i irregular, tot i que reconec que cal treballar per a consolidar aquests, sinó que cal atreure molta més gent que ens ha de veure com a proposta seriosa, amb un programa de govern pre- i post-independència sencer, que porti a tota la nostra societat a una situació de més llibertat, sí, però també de més justícia social, que a la fi i al cap, ve a ser el mateix.

I tot i que hi ha alguns que em varen comentar que ja no existeix el 'cinturó roig', que ara és el cinturó del centre comercial, aquest mantindrà el seu to vermell. Pensem en un factor, només i per exemple: els fills adolescents dels nouvinguts, nascuts aquí, d'aquí a 4 o 5 anys arribaran a la majoria d'edat i s'incorporaran al cens electoral. No els interessarà quines son les nostres polítiques socials? I així a tot el ventall de l'electorat.

En fi, penso que m'agradaria poder triar i escollir les polítiques abans d'haver de triar qui les haurà de portar a terme. No seria millor? I si és així, no significaria que a la política és el què i no el qui el que és important?

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat.

A l'avantsala d'aquest nouveau régime, s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin (enllaç en anglès) als seus “Six Livres de la Republique” (1576), enormement influent en el seu temps, per la que el monarca posseeix plena i absoluta autoritat sobre el seu regne. En aquest context, la sobirania significa el poder de manar i restringir sense cap limitació terrenal. És a dir, deté la monarquia absoluta. Així mateix, el filòsof anglès Thomas Hobbes advoca a “Leviathan” (1651) que per un contracte social, l'individu transfereix tots els seus drets i llibertats naturals al sobirà. Evidentment, aquestes visions son profundament antidemocràtiques, ja que no conceben la transmissió de la voluntat de l'individu a l'estat/monarca, sinó que simplement aquest posseeix la sobirania absoluta.

El que fa Westfàlia és lligar una connexió entre la sobirania absoluta i el territori que ha establert els límits conceptuals del poder polític a l'estat modern. Però aquesta és la “trampa territorial” que descriu el professor de geografia política de la UCLA, John Agnew, per la que denuncia la fixació irreflexiva i insostenible, fins i tot als cercles erudits, en l'estat nació com a principi d'organització de la societat moderna “per la gràcia de Deu”.

Tot i que en Javier Solana, aleshores Secretari General de la OTAN, va dir a Münster durant la celebració el 1998 de la pau de Westfàlia que “En opinió meva, podem identificar dos [principis a ressaltar quan entomem la seguretat al segle XXI]: la humanitat i la democràcia” i que “Aquests conceptes foren de poc valor pels negociadors que es reuniren en aquesta ciutat fa 350 anys.” (text complert en anglès), ni tant sols els socialistes espanyols (no cal ni que parlem de la dreta), estan disposats a contemplar cap altre estructura política–social per a l'organització de la nostra ciutadania que no sigui la territorial espanyola, l'estat–nació espanyol. Per molt que els soni carrincló i feixista, realment al fons del seu pensament, Espanya ha de ser la Una, (i si pot ser) grande y libre.

Davant de més de tres segles i mig de conservadorisme estatista unitari, creuen els socialistes catalans que podran efectuar el canvi de paradigma que suposaria el federalisme espanyol, davant de la paràlisi de l'intel·lectualitat política espanyola? On és aquesta intel·lectualitat que ha de defendre des d'Espanya el model federal? De veritat creuen que ens trobem a punt d'arribar al canvi radical que ens podrà manar a un nou estat espanyol, que abandoni el concepte de l'estat–nació territorial westfalià i que accepti la voluntat dels seus ciutadans al segle XXI?

Quan se'n adonaran que el conflicte amb Espanya rau en que el nacionalisme català vol canviar l’estructura política, mentre que el nacionalisme espanyol s’esforça en imposar la seva unitat nacional, tot subjugant la catalana. L’espanyol és doncs políticament conservador i culturalment unitari, oposant un entorn políticament lliberal i culturalment múltiple.

Quan se'n adonaran que el somni democràtic d'esquerres el trobaran en una Catalunya lliure i no pas en una Espanya essencialment conservadora i carrinclona?

Cap on va l'esquerra sobiranista?

El mal del que patim

L'esquerra independentista ha d'aliar-se. No pot ser que els diferents partits, grups i grupuscles segueixin anant cadascú per la seva banda. Si hem d'arribar on volem tots plegats, ens hem d'aliar, i els primers que s'han d'unir son els que formen Esquerra Republicana... tots plegats. Si no, de cap manera arribarem a fer res de res. Des dels anys 70, els sobiranistes d'esquerra (aleshores, els únics) han destacat per sobre de tot per l'aparentment inevitable proclivitat a l'atomització, dels organismes, de les militàncies i dels esforços. Fins i tot, increïblement, s'ha arribat a la violència física entre aquells que suposadament tenen més afinitat política.

Per a fer-ho no hi haurà més remei que abandonar els impulsos d'enfrontament, sigui directe o mitjançant maniobres que no porten enlloc més que a la guerra política. I com a la guerra militar, no hi ha vencedors ni vençuts. L’enfrontament ens violenta. És cruel en els seus resultats i feble en la seva productivitat intel·lectual. Produeix una victòria falsa i pírrica que, en el millor dels casos, és temporal, perquè el dany causat per l’enfrontament és generacional, amb records històrics que ja s’haurien d’haver deixat enrere fa anys. No hi ha un autèntic vencedor perquè tots duem, a tots els bàndols, la càrrega del patiment de l’enfrontament. I l’animadversió passa d’un cicle a l’altre.

Aquests diferents bàndols s’han dedicat tots aquests anys a fer-se l'oposició constant, desenvolupant unes 'tropes' pròpies que s’han anat fent una guerra, a vegades més freda i d’altres més escalfada, però en fi, la guerra. Això ha portat a una situació en que, tant els uns com els altres tenen una massa de militàncies en contra, una part de la militància que sent una animadversió per l’un o per l’altre. Si aquesta situació no es soluciona (i personalment ho veig de difícil solució) els diferents bàndols s'invalidaran com a figures de lideratge, el qual ens és essencial en aquests moments en que necessitem una figura, o unes figures, amb força aglutinadora. És realment trist donades les qualitats i l’experiència política de la majoria dels actors. I sembla mentida que, posseint aquestes qualitats i experiència, no ho vegin o no ho vulguin veure. Prenent partit no ajudarà a ningú, i sobre tot no ajudarà a l’eventual 'vencedor', a guiar-nos i a conduir-nos com un sol home, en la tasca que se’ns presenta.

Cal parlar de tot, de forma lliure, transparent i oberta, per a descobrir els problemes d’arrel, i al menys tractar de cercar solucions. Cal adoptar una cultura de cerca de punts en comú, perquè aquests son infinitament més nombrosos que les diferències. I si no canvia radicalment la nostra cultura i ens obrim a les militàncies i a la ciutadania, l’electorat, en oposició a l’endogàmia política que patim i que ens critica la societat civil, em sembla que difícilment podrem tirar endavant el projecte ideològic, de justícia social i d’alliberament nacional que rau en el sentiment polític de tots plegats.

El mal que cal curar és aquesta malaltia auto-immune que sembla que patim, per la que el cos rebutja el teixit propi.

Ara què?

Ara que els advocats de l'abstenció de l'independentisme semblen haver sortit, fins a cert punt, amb la seva, què ha de fer el sobiranisme? Els proponents filo-convergents com el Sr. Heribert Barrera, segur que sí estaran prou satisfets. Però, i l'esquerra independentista? Què se'ns presenta ara?

Sembla ser que els socialistes han tingut èxit amb la seva estratègia “Que ve el llop!” Hi ha hagut un transvasament massiu de vots, més que no pas vers els socialistes, un transvasament contra el PP. Han recollit molts vots de l'esquerra per la por pel PP. L'esquerra “catalana” és ara representada a Madrid pel PSC-PSOE. En queden satisfets aquells independentistes proponents del vot en blanc i nul (1,54% i 0,54% respectivament) que ha fracassat? I els que advocaren l'abstenció (28,81%), poden estar contents del resultat?

Evidentment, ERC haurà de revisar profundament la seva estratègia en la lluita nacional i per la justícia social. Molts creien que havia de castigar-se ERC. Però no és l'únic agent polític que s'ho ha de fer mirar. Ara ens trobem unes Cortes on Catalunya serà representada per un PSC totalment sotmès al PSOE i el grup de CiU liderat pel cristianodemòcrata espanyol (per molt que parli del “catalanisme polític”) Duran i Lleida. És realment el resultat que cercaven alguns?

El que s'entreveu és que ara el PSOE només li caldrà negociar amb CiU per a portar a terme les seves polítiques. Quina paradoxa! Aquells que criticaven de forma tant ferotge la claudicació d'ERC al PSOE ara es veuran cooperar amb els elements espanyolistes d'esquerra a Catalunya. Quin panorama: CiU de col·laboracionistes amb l'esquerra espanyola! Per altra banda, tindrà CiU també els nassos d'exigir el desmembrament del govern d'entesa (o tripartit) com varen deixar anar constantment durant la campanya?

Satisfets amb aquest panorama de sociovergència tant a Catalunya com a Madrid pels propers quatre anys? És aquest el càstig que es volia per ERC? És aquesta la millor defensa de Catalunya i la seva ciutadania?

Jo, particularment, estic ben fart d'aquest suïcidi col·lectiu polític constant i històric que representa l'atomització de l'esquerra independentista. No tingueu por: la dreta, quan cal, sempre acaba unit-se, en un acte de coalescència que l'esquerra independentista sembla totalment incapaç de fer. És el nostre destí inevitable? Som així de caracollons?

L'independentisme no és estrany

Fa uns dies vaig afegir l’aplicació “I Think” al meu Facebook, amb la que es penja una opinió/proposta i l’audiència indica si està d’acord o no. Vaig penjar la opinió de que “Les nacions haurien de ser lliures a governar-se si expressen la voluntat de fer-ho” (Nations should be free to govern themselves if they express their wish to do so).

Un usuari nord-americà va fer el següent comentari:

“Bé, exactament què son si no es poden governar sols? I, sobre tot, què son si NO expressen el desig de fer-ho? Si son una "nació", com pot ser que no vulguin governar-se? I qui o què els governaria? Estic una mica confós per aquesta pregunta...”

Vaig aclarir-li-ho mencionant la situació de Kosovo, de Catalunya, i la oposició dels espanyols a permetre un referèndum i a la autodeterminació. Però trobo molt interessant que una persona que podríem considerar neutra, imparcial i totalment deslligada del nostre predicament, no entengui el concepte d’una nació que no es governi sola, que no li càpiga al seu enteniment.

Potser hi hauríem de pensar una estona: no som nosaltres, els independentistes, els excèntrics. Potser els estranys son els altres, aquells que conceben un mon insòlit en el que una nació no es governa lliurament, i més encara, que NO VOL governar-se lliurament! Aquests son els rars.

Lo Rey Jacme

Pare y casi fundador de la nacionalitat catalana (Jaume I), Rey perpetual, fill de Montpeller, Rey d'Aragó, Comte de Barcelona, etc., conquistador de Mallorca, Valencia y Murcia, es lo rey de lots los qui parlen nostra llengua y son primer escriptor. La renaxença de la literatura l'ha alçat damunt lo pavés ó escut com la figura sobirana de sa bandera; rey que saluden reverents los monárquichs y republicans... y en aquesta creuhada pacífica per recobrar la llengua que s'acabava de perdre sens haverne adquirida un'altra (com succehí-à Murcia) nos guia ab sa ploma com abans guiá los catalans ab sa espasa.

Marià Aguiló i Fuster
Palma de Mallorca, 1825-Barcelona, 1897

Quin vot és el vot útil?

El vot útil és aquell que representa de forma més propera les preferències polítiques del votant, sempre que el candidat entri al parlament.

Si el candidat queda fora, en el sistema actual de democràcia representativa parlamentària, per bé o mal, deixa d’existir. No té la possibilitat d’influir en la política i esdevé totalment inútil. Té la mateixa possibilitat d’influir que qualsevol altre membre de la ciutadania. Aquest no és el millor dels mons desitjats, i m’agradaria veure una democràcia més directa, però les eleccions son d’aquí a menys de cinquanta dies.

És clar que sempre podem dimitir dels nostres drets democràtics, claudicar i desistir de la defensa del bé més preuat, la llibertat política. Quan no tenim llibertat política, comencem a no tenir res, i passem a ser vassalls dels que tenen tot el poder (perquè l’hem cedit). Aleshores tenim el que ens donen i no pas allò al que tenim dret. I el dret fonamental és el dret a decidir les nostres vides, les nostres opcions socials, polítiques i econòmiques.

Insisteixo, el dret de decidir rau, en el nostre actual sistema, en el vot. Que no n’hi ha prou amb això? És clar que no, però no farem una democràcia directa des de fora de l’actual sistema, a menys que no proposem una revolució: ens afiliem a la FAI i cantem “¡A las barricadas!”? Jo no ho faré, no pas perquè no trobi l’anarquia, com a principi polític, molt lloable, sinó perquè crec que és una utopia (expressió dels propis anarquistes) inabastable. En tot cas, si aquesta és la vostra preferència política, endavant... abstingueu-vos.

Però si no, més val que ens espavilem a decidir quina és la candidatura més propera a les nostres preferències. En tot cas, tinguem clar que els dos partits predominants a Espanya, sobre tot el PSOE, ens diran que el vot útil és el seu, que així evitarà el poder absolut de l’altre. Però això és absolutament fals. El vot útil és el que més proper sigui a la nostra preferència política, el que defendrà els nostres interessos davant d’un estat que no té com a fita representar preferentment a la societat catalana, sinó al “Interés General del Estado”.

És a dir, el vot realment útil serà aquell que s’enfronti als dos partits hegemònics a Espanya, un vot pels partits independents, de sobirania catalana, davant de la subordinació d'altres als seus partits de referència espanyola.

I recordeu, abstenir-se o bé és per un principi polític... l’anarquisme, o bé és una claudicació, una inhibició i un acte de negligència de la defensa dels drets cívics. La única utilitat que pot tenir és de donar més percentatge de vots al PP a Catalunya, que ells sí que no s'abstindran!

Björk "Declara la independència"

El passat 2 de gener, el webzine indie Pitchfork va publicar una entrevista amb la cantant, música i actriu Björk. Björk és islandesa i té present encara el seu país, tot i ser una megaestrella internacional amb una línia insuperablement multicultural i multidisciplinària. És filla d'un líder sindicalista i de mare políticament activa. No renega de les seves arrels.

A l’entrevista que se centra en l’últim àlbum Volta, i particularment l’últim single, el vídeo del qual acaba amb la Björk portant les banderes de Grenlàndia i les Illes Fèroe. Sobre aquestes li pregunten, i Björk explica...

Son les banderes de Grenlàndia i de les Illes Fèroe. Islàndia va assolir la independència de Dinamarca fa 60 anys. Varem ser una colònia durant 600 anys, i varem ser realment maltractats, com totes les colònies. I Grenlàndia i les Illes Fèroe encara son part de Dinamarca. La cançó la vaig escriure en part per a aquests països. Als diaris d’Islàndia sempre se’n parla de la voluntat de les Illes Féroes i Grenlàndia d’assolir la independència, i semblava que Grenlàndia estava a punt, però aleshores hi varen trobar un munt de petroli i Dinamarca no ho vol deixar anar, això. Si entres en un bar de barri i preguntes sobre Grenlàndia i les Illes Fèroe, la gent es posa molt susceptible. La gent recolza clarament que Grenlàndia i les Illes Fèroe assoleixin la independència. Em sembla que Grenlàndia i les Illes Fèroe han vist a Islàndia com a inspiració, la forma en que varem muntar el nostre sistema bancari, la forma en que varem esdevenir més i més independents.

Em semblava histèric dir a un amic que té molts problemes amb la seva xicota que digui, simplement ‘Declara la independència i enarbora la teva pròpia bandera’. Potser és un sentit d’humor ximple. Però sens dubte està dedicat a Grenlàndia i les Illes Fèroe.

Lletra traduïda al català

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Justícia

Engegueu la vostra pròpia moneda!
Feu el vostre propi segell
Protegiu la vostra llengua

Declareu la independència
No permeteu que us ho facin això
Declareu la independència
No permeteu que us ho facin això

[x4] Feu la vostra pròpia senyera!

[x6] Aixequeu la vostra senyera! (Més amunt, més amunt!)

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Maleïts colonialistes
No feu cas de la seva condescendència
Arrenqueu les seves benes dels ulls
Obriu els seus ulls

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Amb senyera i trompeta
Aneu al cim de la vostra muntanya més alta!

I aixequeu la vostra senyera! (Més amunt, més amunt!)
[x5] Aixequeu la vostra senyera! (Més amunt, més amunt!)

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Aixequeu la senyera!

(lletra en anglès obtinguda a www.songlyrics.com)

La Catalunya optimista

M'agrada molt l'actitud de “La Catalunya optimista”. Crec que és cert que hem d'adoptar una visió molt més positiva de Catalunya. La ciutadania de Catalunya ha de veure un futur clar i brillant, que hi és, no ho dubtem. Hi ha moltes coses certes al vídeo pre-campanya del PSC. Però hi ha tota una sèrie d'elements que impliquen unes incongruències que no m'agraden:

El PSC, un partit que suposadament és de l'àmbit català i que ens repeteixen una i altra vegada que defensen els interessos reals de la ciutadania catalana, ho planteja tot al vídeo en perspectiva espanyola. Res a criticar, però demostra on rau el seu pensament, el seu nucli de prioritats. Per exemple, quan diu que “la nostra economia ha crescut més del doble que la d'Alemanya, el triple d'Itàlia...” (si és que ho he entès bé: curiós que hi ha llacunes persistents a l'àudio que no permeten entendre correctament les xifres), es refereix a la catalana o l'espanyola? Evidentment, és l'Espanyola (surt un 'segell' que diu que som la 8èna potència econòmica del mon), i sobre tot la madrilenya, que ha registrat uns creixements astronòmics aquest últims anys, gràcies a unes inversions tant públiques com privades.

Novament, res a objectar, sempre que no sigui a costa dels interessos nostres. És a dir, si jo haig de votar a la Sra. Chacón i a la llista del PSC, és per a que vagi a Madrid a defendre els nostres interessos, i no pas els d'un ciutadà d'Extremadura, o de Galícia, o de Madrid... que aquests ja tenen els seus representants (la Magdalena “Maleni” Àlvarez, per exemple) que els defensen molt bé. Jo vull algú que vagi al Congreso a defendre Catalunya, i no pas els “intereses generales” d'una Espanya governada consecutivament a Madrid pel PSOE i pel PP que han discriminat sistemàticament en contra dels nostres interessos. Ho farà la Sra. Chacón? Ho dubto, i qualsevol amb una capacitat d'anàlisi, que pari a pensar en quines son les seves motivacions polítiques entendrà perquè.

Una altra cosa que m'amoïna és la visió que té el PSC de les infraestructures ferroviàries: al vídeo sentim com ens enllaçaran amb Madrid, Sevilla i Lisboa, i veiem la xarxa que projecta cap a l'interior de la península, amb les esquenes vers Europa. Com creuen que ha crescut la nostra economia? Amb el mercat intern espanyol i peninsular, o exportant cap a la resta del continent i al mon? No és que no hi serà la connexió, però el PSC no la veu, i si la veu, no és prioritària. La prioritat és evidentíssima: Espanya, i no pas Catalunya que necessita d'una xarxa que projecta cap al nord i est, i no només cap al sud i oest.

Recordem que no és només una qüestió 'identitària' dels nacionalistes. Qui son els obrers que treballen a les nostres empreses que han de produir per a exportar? No tenen interessos com a Catalans, aquests? O han de ser encara més solidaris... és a dir, subjectes a un tractament fiscal desfavorable? Aquests catalans, que potser son d'origen de las regiones (ai, no... perdó, son comunidades autónomas) d'Espanya, però que son sujetos fiscales catalanes. O sigui que se'ls tracta de catalans rics que no els cal inversions en salut pública, en xarxes de rodalies i “regionals”, en carreteres lliures de peatges, etc. al mateix nivell que els seus familiars a Andalusia o a la Mancha.

Per altra banda, resulta que ens diuen que ja tenim un nou Estatut que “reconeix la sobirania del poble català i la seva llengua”... Quina sorpresa! Això quan ja ha passat pel ribot de la comissió presidida per l'Alfonso Guerra, company de partit de José Bono i de Carmen Chacón. Ah, i ja ha passat pel Tribunal Constitucional? S'ha aprovat tal com va sortir de la comissió, sense tocar-lo més? O és que son una mica massa optimistes al PSC?

I pregunten: “Vist tot això, no creus que hi ha molts motius per seguir sent optimista amb Catalunya?” Home, es pot interpretar de diverses maneres. La meva és respondre, sí... “Per això vull la independència!”

Per cert, la senyera del PSC son quatre franges grogues sobre fons vermell? No coneixen ni la seva pròpia senyera, o és que els hi varen produir el vídeo els companys del carrer Ferraz?

Dret a Decidir

El dissabte passat varem assistir un munt de gent a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. No importa ara el nombre, sigui 200.000 o 700.000. El que és important és que ha quedat palesa la no-conformitat d’una bona part de la ciutadania de Catalunya amb l’estat de les coses, l’estat de les infraestructures, l’estat de la democràcia, l’estat espanyol.

Novament, es qüestiona si la que vivim és realment la democràcia que volem. La política està canviant, ho vulguin o no els partits polítics. Els que estan contents amb l’estatus quo, el PSOE i el PP, però també C’s i els sindicats dit ‘majoritaris’, no han volgut que els seus militants i simpatitzants hi acudissin. Però els partits polítics i els grups i entitats socials, que veuen que les coses no poden romandre iguals, que no pot seguir així, que la ciutadania vol un canvi, s’han apuntat a aquesta manifestació de descontentament.

Això forma part de la democràcia. És la expressió de la opinió, de la voluntat del poble. I el poble s’ha expressat. Alguns dels assistents no volen necessariament la independència, tal com l’entén la majoria de la gent. Però sí volen la sobirania del poble de Catalunya, volen el dret a decidir i que no es decideixi per ell des d’Espanya i per “el interés general de España”, sinó en interès de la ciutadania de Catalunya.

Això ho ha vist clar el president del PP a Catalunya, Daniel Sirera, que ha assenyalat que "no ha estat una manifestació a favor de la millora de les infraestructures a Catalunya sinó en contra d'Espanya" (la del PP, és clar).

El PSC ha matisat informalment, ja que en Nadal al programa de TV3 “La nit al dia” va dir que si el govern de Madrid hagués estat d’un altre color, possiblement sí hauria estat a la manifestació. A més a més, com a mínim hi varen ser tres representants del que va ser el PSC-CpC: Pasqual Maragall, Jaume Sobrequés i Xavier Rubert de Ventós. Però tot i reiterar el seu “profund respecte per les persones que han exercit el seu dret a manifestar-se lliurement”, el que tenen clar al PSC és la seva subjugació al PSOE, ja que han seguit fidelment les posicions del seu partit de referència nacional, tal com exigeix els estatuts que fan del PSC traïdor als principis democràtics.

En tot cas, ha quedat dibuixada la línia entre aquells que volen un canvi en l’estat de les coses i els que volen que segueixin essencialment iguals. I és que queda clar que, si s’entesten en fer cas omís al dret de la ciutadania a decidir, és a dir que neguen el principi més bàsic de la democràcia, se’ls explotarà a la cara: la ciutadania, el poble de Catalunya, exigirà cada vegada més els seus drets d’autodeterminació fins a arribar a la seva vera sobirania democràtica.

Sol davant del perill – López Tena parla amb periodistes de la COPE

Gràcies al bloc germà “Es Poblat d'en Talaiòtic” he descobert una sèrie de vídeos de l’Alfons López Tena, publicats a YouTube. Per a mi, el que més ressalta, per damunt d’un conjunt molt interessant, és aquest on en López Tena s’enfronta als malvats de la pel·lícula, sol davant del perill, a una colla, composada per Francisco Marhuenda, director de la Razón de Catalunya; César Alcalá, historiador i escriptor; i Xavier Rius, director d’e-Notícies (què fa aquest “nacionalista català” entre un equip tan il·lústre del més ranci espanyolisme, tot i intentar diferenciar-se dels demés?), i liderada per en Carlos Losada, director d'Informatius de la COPE a Barcelona, que com els dolents de “High Noon”, l’intenten infructuosament vèncer per nombre. Els crivella, però en tot cas, espero que en López Tena, a diferència del xerif Will Kane (Gary Cooper), trobi el recolzament que mereix entre els “bons homes” del poble. Brillant! Es nota que l’admiro, oi?

També podeu escoltar-ho sencer aquí, cortesia de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya.

Una Maragallada més?

En Pasqual Maragall ha decidit deixar el PSC-PSOE. Li han rebentat el partit al qual pertanyia, i no suporta que li hagin fet el llit. Ara què farà? S’ha de suposar que encara pot comptar amb les lleialtats que havia cultivat durant els anys, decades, que va estar entre els dirigents del PSC, inclús abans de establir-se aquella aliança “federal” amb el PSOE? El seguiran en l’aventura de la formació eventual d’un partit demòcrata europeu? És aquesta una altra Maragallada?

Una Maragallada és una sortida per la tangent inversemblant. Potser el Sr. Maragall hagi reaccionat de forma irreflexiva, però tard o d’hora veurà que no hi ha la massa crítica per a generar suficient europeisme que pugui navegar sense tenir en compte la qüestió nacional. Catalunya no pot aspirar a varar un vaixell per a surar les aigües també turbulentes europees sense la sobirania suficient per decidir el rumb que li interessa.

Per altra banda, el Sr. Maragall és innegablement, agradi o no, un actiu de la política catalana. No es pot llençar per la borda aquest capital d’experiència i coneixement polítics, que encara deu arrossegar parceries i complicitats, si només entre els seus amics de la plataforma Ciutadans pel Canvi.

I CpC? Encara viu? Avui, 20 d’octubre, celebren la “I Trobada de Ciutadania per la Democràcia” i ha quedat totalment a l’ombra de la “Conferència 2007” d’ERC. No compten per res? No surt ni a la tele on ara mana el PSC. Per quin viarany aniran ara la Carme Valls-Llobet, l’Àlex Masllorens i en Juanjo López Burniol, a més dels membres del PSC amb qui simpatitzen (Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli, Raimon Obiols, Pia Bosch, et al.)? Pel sender del federalisme del PSOE? Encara segueixen entestats en aquest federalisme que els margina cada vegada més? Cal que els socialdemòcrates catalans que fins ara han cregut en aquest encaix de Catalunya en Espanya se’n adonin de que Espanya no vol encaixar-nos si no és de genolls.

No deixaré de pensar (somiar?) que els socialistes i socialdemòcrates catalans prenguin d’una vegada per totes la decisió, que en el fons dels seus cors saben que han de prendre. Tenen dues opcions: claudicar del tot i finalment incorporar-se a l’Espanya uniformitzadora, o bé optar per la sobirania nacional. Han de veure que no hi ha mitges tintes. Els espanyols no les admeten: “El que no esté conmigo, está contra mí”.

Juanjo López Burniol separatista

He escoltat aquest matí el socialista Juanjo López Burniol dir que fa molt de temps que s'ha produït entre Catalunya i Espanya una ruptura sentimental. Aquesta ruptura, ell la concreta en que no hi ha un projecte compartit, cosa extraordinàriament important, i que ja s'ha passat el “punt de no retorn”. Aquest no el vol descriure en clau de catastrofisme, ni que sigui dolent, sinó que és un simple anàlisi.

Diu que creu que es corre el risc de minimitzar el que està passant, que estan passant coses importants i que no se sap fins on pot arribar. Fa un símil amb el divorci entre parelles: que no s'ha de cercar el culpable, sinó una solució, i acaba asseverant que “no ens estimem”.

A la mateixa tertúlia, en Joan Tàpia comenta que els matrimonis a vegades es mantenen per interessos, econòmics o d'altres. Però, exclamo, aquest no s'assembla tant al matrimoni entre famílies aristocràtiques, adinerades, sinó a aquell on es dona la violència de gènere, en que els drets d'un contraent son constantment vulnerats per l'altre.

Entenc, evidentment, que el senyor López Burniol advoca el divorci acordat entre Catalunya i Espanya, que possiblement no serà la plena independència (no crec que admeti ell aquesta solució), sinó alguna mena d'estat lliure associat. Personalment, no crec que valgui la pena, però si aquesta ha de ser la solució...

El que no entenc és que fa uns mesos estava entestat en que s'havia de treballar per l'encaix de Catalunya dins d'un federalisme espanyol, que als meus ulls ja s'havia desacreditat, i ara estigui amb aquestes. Torno a insistir, al PSC hi ha un enorme desconcert sobre quin rumb han de prendre com a socialistes i com a ciutadans catalans.

És una llàstima que triguin tant en decidir-se, quan a CDC sí que hi ha gent que “ha sortit de l'armari”. Però és clar, aquests no tenen el llast d'estar “federats” amb un partit estatal centralista que no té la més mínima intenció d'admetre el federalisme. Cal, doncs, que els Socialistes Catalans facin un pensament: fins i tot en Montilla deu veure que és més interessant pel seu poble d'adopció, i per tant per a ell i els seus, tenir un govern, ser-ne president, independent i que pot governar com millor li convingui a la ciutadania, que ser president d'un govern d'una nacionalitat autònoma ("dentro de un orden") limitat en les seves possibilitats. I com a mínim que el PSC voti pel retorn dels "Papers de Salamanca" (que no ho son).

Se te’n fot la sobirania?

Aquests últims dies s’ha parlat extensament de la sobirania. De fet, a alguns se li’n fot: potser a tu et sembla que te’n pots fotre... però què és la sobirania i quina importància té?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que la sobirania és la

Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

La Wikipedia en anglès (he triat aquesta, ja que vull evitar la possible parcialitat de les versions en català o castellà) defineix la sobirania de la següent forma:

La sobirania és el dret exclusiu a l’autoritat política absoluta (p. ex. legislativa, judicial, i/o executiva) sobre una àrea de l’administració, del poble o d’un mateix. Sobirana és l’autoritat legislativa suprema, subordinada a cap altra.

Hem observat ben recentment que la manca de sobirania ha provocat una situació ben absurda i irrisible: un conjunt de jugadors de futbol catalans no se’ls permet celebrar una partit amistós, de “costellada” com l’han qualificat alguns, contra un equip de jugadors d’Estats Units. La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) va denegar el permís a la Federació Catalana (FCF) de celebrar el partit previst per al 14 d’octubre. El motiu del rebuig, segons ha explicat el portaveu de la RFEF, és que la data triada és un dia després del dia previst per al Dinamarca-Espanya classificatori per a l'Europeu del 2008.

Suposo que es podrà discutir la oportunitat de la data, però personalment crec que és vergonyosa l’explicació donada per la RFEF per la denegació. Però el que vull mostrar és que la FCF no és sobirana, no disposa de la autoritat suficient i ha d’anar pidolant el permís a la “autoridad competente”, i això perjudica greument la seva llibertat.

És un exemple puntual, però claríssim de com no ser sobirà, ser subordinats, ens frena el desenvolupament nacional de qualsevol àrea econòmica, cultural, social o, com en aquest cas, esportiva. Ens minva la nostra llibertat de decidir per nosaltres mateixos.

Com aquest, es podrà reproduir, i es reprodueixen, una infinitat de casos, en els que la manca de sobirania ens limita la llibertat: el model de finançament, que no ens permet decidir sobre els nostres propis recursos o política impositiva; no ens permet eixugar el deute del sistema sanitari, perquè depenem dels “Presupuestos Generales del Estado”; no ens permet conèixer la voluntat de la ciutadania, mitjançant una eina insuperablement democràtica, el vot en referèndum; no permet la lliure federació entre “comunitats autònomes”, tot i que seria per a una major eficiència econòmica, si no política, en benefici de la ciutadania; no ens permet evitar la declaració d’una guerra injusta contra un altre poble; no ens permet tenir presència a la UE per a defendre-hi els nostres interessos, que tot sovint no son els mateixos que els d’Espanya; no ens permet regular la immigració, per a millor gestionar les polítiques referents als nous vinguts; no ens permet regular el nostre propi marc laboral per a millor gestionar la nostre ocupació; etc...

De veritat se te’n fot la sobirania?

Gran Diccionari de la Llengua Catalana
sobirania (f)
1 Qualitat de sobirà.
2 DR /POLÍT /HIST Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional.
3 sobirania del consumidor ECON Situació dominant que, en una economia de mercat, correspon al consumidor, perquè és ell el qui decideix què, a qui, quan i on comprar.

Diccionario de la Real Academia Española
soberanía.
1. f. Cualidad de soberano.
2. f. Autoridad suprema del poder público.
3. f. Alteza o excelencia no superada en cualquier orden inmaterial.
4. f. ant. Orgullo, soberbia o altivez.
~ nacional.
1. f. La que reside en el pueblo y se ejerce por medio de sus órganos constitucionales representativos.