dimecres, 14 de juliol de 2010

Qui dia passa, any empenyora

Qui dia passa, any empeny”, un refrany que s'està citant molt últimament, indica que si es deixa passar els problemes d'avui, aniran passant els anys, empenyent els problemes d'un any a l'altre, sense solucionar-se. El DIEC diu que indica que hom no fa gaire cas de les coses desagradables de cada dia o de les conseqüències d’esdeveniments que no l’afecten d’una manera immediata. Per altra banda, l'Alcover-Moll indica més positivament que significa que, resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre's les de tot l'any.

Però em sembla que la situació en què estem ens hauria de portar a fer-ne una altra versió: “Qui dia passa, any empenyora”. És a dir, si deixem que vagin passant els dies sense que es posi solució a la relació Catalunya-Espanya, ens estarem hipotecant el nostre futur. I quan dic nostre, no em refereixo només als catalans de soca-rel, sinó a tota la ciutadania catalana. Cal ser ben conscients de que, quan s'aplica les lleis i els estatuts i, sobre tot, les polítiques econòmiques, les socials i, no ho oblidem, les fiscals s'apliquen a la totalitat de la ciutadania de Catalunya. Per altra banda, l'ordenament jurídic, el dret, no té més valor que d'eina de reglamentació de la gestió de la res pública, de la cosa pública, de la política. Si aquesta eina no es vàlida, aleshores cal canviar-la.

Així, quan es permeten alguns que el sentiment d'afecció ètnica (és a dir, nacionalisme) superi l'interès econòmic i social de la majoria, allò que ens afecta el dia a dia, no fem cap favor a la ciutadania. Amb les actituds de que la política catalana, l'estatut i les polítiques econòmiques i socials d'aquí no van conmigo, s'està fent mal a la qualitat de vida pròpia, la dels fills, dels pares, dels avis propis.

Així mateix, crec que Espanya també està pagant car aquest enfrontament seglar amb Catalunya. Després de més de trenta anys de democràcia i tres-cents d'imposició, els poders fàctics espanyols no estan disposats a desenvolupar de forma equitativa (no uniforme), una Espanya en que tothom tingui cabuda, més val plantejar com a solució raonable i democràtica la independència de Catalunya. Pel bé tant dels espanyols com dels catalans. I no es tracta de qui té la culpa de què, no cal rememorar com a argument de justícia el passat (tot i que sí crec que s'ha de commemorar) de qui és responsable de la situació, sinó que seria en interès d'ambdues parts trobar la solució de més benefici: cadascuna de les dues parts pels seus respectius camins.

No perdem més temps i amb valentia tractem una solució més que raonable i viable. Sobre tot, que no passin els dies: “Qui dia passa, any empenyora