Je me souviens

El títol és el d'un article del bloc de la Jordina Freixanet, jove socialista de les terres de ponent. "Je me souviens" (me'n recordo) és el lema de l'escut del Quebec i, segons la Jordina, fa referència a la batalla del 1759 quan Quebec va caure derrotada en mans dels anglosaxons. És a dir, el seu 11 de setembre.

Per tant, la referència a la derrota d'un poble amb una identitat diferenciada del que el supera per la força roman, tot i formar part d'un estat federal, democràtic i inclusiu però no uniformador, que sempre ha admès les diferències. La diferència essencial amb l'Espanya uniformitzadora secular.

Entenc perfectament, doncs, perquè vol el federalisme la Jordina i la majoria de la militància del PSC. Però no entenc com poden creure que els espanyols podran mai ser federalistes com els canadencs. El problema d'aquest volgut estat federal és que Espanya no és el Canadà, i el PP no és el Conservative Party of Canada. I el Tribunal Constitucional espanyol té encara menys (si cap) a veure amb el Supreme Court of Canada.

I no em vull ficar amb el partit "germà" espanyol, el PSOE, ja que tenint en compte que cal 2/3 parts del Congreso per a modificar la Constitució espanyola per a assolir aquest federalisme somiat, suposant que poguessin convèncer a la majoria d'aquest "germà", encara s'hauria de superar la oposició del PP. I és que el PP, si només és per a contraposar-se al PSOE, està garantit que votaran en bloc i en contra!

En resum, el federalisme espanyol és una quimera, ja que a banda de l'aprovació de la ciutadania de Catalunya, exigeix l'acord amb les forces polítiques i fàctiques espanyoles. L'independentisme, en canvi, només li cal l'aprovació de la ciutadania.

En fi, tothom té el dret a somiar en el seu mon perfecte. Però a diferència dels somnis particulars, la política ha de solucionar els problemes de la ciutadania. Cal recordar que els (i les) polítics tenen la obligació de fomentar el progrés, no pas de mantenir l'estatus quo, per a millorar les condicions, tant materials com intangibles, del seu electorat.

Comentaris

JORdina ha dit…
Yuri, primer de tot merci per citar el meu article, això de la xarxa diuen que és com el coneixement i que com més el comparteixes més gran es fa, per tant, d'avançada agraïments :-).

En segon lloc, i tal com t'he insinuat via twitter, estic convençuda que la via federal no està morta - tan espanyola com europea-, sinó que el fet de voler matar-la aquí a Catalunya al•legant que es una quimera, només engrandeix els sentiments nacionalistes que enlloc de la senyera enalteixen la roja.

I jo, com d'altres persones - que no sé si som molts o pocs, però si uns quants - no estem disposats en què aquesta guerra de banderes passi per sobre de les persones, per sobre dels seus drets de ciutadania i que serveixi tan sols per deslligar pobles als quals no només estem units per una tradició històrica comuna, sinó també per la proximitat i per l'origen dels antecessors de molts dels que ara fem més gran aquesta terra nostra, i per tant, no renunciem ni a una bandera ni a l'altra. Si que ho fem al sentiment de propietat territorial, si que ho fem al menyspreu amb que la dreta nacionalista (i com tu dius també d'algun company nostre del PSOE - a totes les cases hi ha de tot-) mira Catalunya i el seu autogovern i a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva tradició...

Al meu entendre, la via federalista està més viva que mai, i és des de Catalunya que l'hem de liderar, arraconant d'una vegada per totes els nacionalismes de la dreta rància, i buscant els aliats a la resta de l'Estat (que en són i jo en conec uns quants). Amb la nostra actitud de sobiranisme vs sobiranisme i de a veure qui la té més gran (a la bandera em refereixo ;-P) només fem que aquests aliats nostres s'amaguin més a la seva cuirassa perquè no se sentin còmodes ni amb el que tenen a casa seva ni amb el que veuen cap al nord-est de la península.

Catalunya, sempre ha estat un territori pioner, una terra oberta, treballadora, d'esquerres i amb una clara visió de futur; però el principal tret de les persones que vivim a Catalunya, és la nostra capacitat de respecte, de tolerància i d'empatia cap a totes les persones que s'acosten a casa nostra, és la nostra idiosincràsia. I ara més que mai, hem de fer gal•la d'aquesta manera de ser que tenim.

Des de la pedagogia, des del respecte, des de la valentia i sense resignació... fent de curcons aquí i a fora... serem capaços de fer-nos estimar i buscar els aliats que ens calen per girar la truita (ni francesa ni espanyola... :-P sinó la truita de les idees federalistes!)

També és propi dels catalans, aquest sentiment pessimista que ens aclapara i que ens fa veure-ho tot negre de repent... però per "curar-nos" d'aquest gen tan característic només cal fer com jo i reflexionar i fer de somiatruites i somiaquimeres... que no renuncien a la via federal, de tant en tant!

Una abraçada ben forta, des de la discrepància que enriqueix el debat!

Salut!

Jordina
YuriBCN ha dit…
Primerament, gràcies pel teu comentari i per "la discrepància que enriqueix el debat". Molt d'acord, Jordina.

He aprofitat l'article següent, "El federalisme és aliè a Espanya", per a respondre't.

Salut i República (independent, és clar).

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

La nova constitució russa