Una lliçó de català

Tal i com comentava a l'article “La llengua perilla: Culpables? Els catalans!”, els veritables culpables de que no s'empri més el català com a medi de comunicació social, com a llengua per defecte, som els catalanoparlants. Un exemple: a la platja de Grifeu, a Llançà, hi ha un xiringuito on pots prendre una cervesa ben fresca, un cafè ben potable, i diversos entreteniments i entrepans. Està regentat per un noi català i una noia francesa. Bé, podeu imaginar-vos qui parla català per defecte als clients? En principi, pensaríem que el noi, sobre tot quan veiem que a la moto porta diversos adhesius d'indole catalanista, incloent l'oval amb les quatre barres i les lletres “CAT”. Doncs no. És la noia francesa la que parla, en principi i amb tothom, fins i tot amb els turistes francesos, en català. Fins i tot, dic, els turistes, perquè n'hi ha més d'un i dos, de turistes, que parlen el català, o al menys ho intenten i s'hi interessen: «C'est comment?... Café en gel?» ... o bé «“une” tallat, “si ous plaou”» (sembla ser que alguns turistes francesos coneixen aquest beuratge millor que certs cambrers del centre de Barcelona).

Una altre exemple és el celler “Espelt”, uns viticultors de Vilajuïga a l'Alt Empordà. Avui he anat a comprar-hi vi. Per cadascun d'ells hi ha un full amb la corresponent nota de tast. Bé doncs, tot en castellà i en anglès, i la nota de tast, només en castellà. N'he he demanat en català; la noia que m'atenia ha pujat a veure si n'hi havien, però ha tornat a baixar dient que la noia que els redacta “és espanyola”. En compensació, m'ha donat el catàleg del celler, una edició en paper cartoné i de gran qualitat d'impressió, en català. Que bé, l'empresa es gasta una fortuna en aquesta edició (i en el web, en català, anglès i castellà), però qui mana en la política lingüística a l'hora de realitzar els fulls de notes de tast, és una empleada! Quina lògica, oi?

Això em porta a criticar uns comentaris a la COPE (sí, a les vacances m'entretinc amb coses ben estranyes, oi?... és que estava cercant emissores per les ones hertzianes, us ho juro!) en el sentit de que els estrangers tenen problemes perquè, cosa ben estranya, a Catalunya els rètols estan en català, el que confon el pobre turista (Aren't we in Spain?). Bé doncs, estic convençut de que el turisme de qualitat, el que sap on va de vacances, el que es sent atret per la cuina catalana, famosa arreu, la cultura, la història, els monuments, etc. sent un interès per aquesta diferència que mostra la societat catalana. De fet, la indústria turística, com els demés sectors, cerquen productes diferenciadors, i aquest n'és un! Una cultura, una llengua, diferent de les demés, les majoritàries. Si la nostra llengua fos tant problemàtica, us creieu que Catalunya seria un dels destins turístics més importants d'Europa?

Ja sé que portem molts anys amb una programació socio-mental que ens incita a parlar en castellà per defecte amb els estranys, sobre tot si hi ha una mínima sospita de que siguin estrangers. Però oi que som 'militants' respecte del nostres drets econòmics, socials i culturals? Doncs perquè no aquesta 'militància' amb els assumptes lingüístics? No advoco parlar permanentment i només en català; la finalitat d'una llengua és la de comunicar – tot i que no només 'bits' d'informació, sinó també la nostra identitat nacional –, però es pot ser pragmàtic. És a dir, siguem advocats lingüístics més que 'militants' agressius... però siguem sistemàtics. Menys xerrar de la situació del català i més parlar-lo!

No pot ser que una francesa que treballa en un xiringuito de platja ens doni lliçons als catalanoparlants (tot i que s'agraeixen).