A favor de la política
Fa gairebé un any, abans de que ens submergíssim a la pre-campanya i campanya de les eleccions espanyoles, el politòleg Jordi Sánchez va publicar un article al País, “A favor de la política”.
Venia a dir que no es pot segregar la política del fet social, de la nostra comunitat ciutadana, que en forma una part íntegra. De fet, per definició, la política és el procés pel qual els grups de persones prenen decisions. És la forma, el mètode pel qual convencem, guanyem i mantenim el suport dels demés per unes idees que ens poden interessar. És a dir, fem política contínuament. Aquest escrit és política: el lector està pensant en aquests mateixos instants si està d’acord, si es deixa convèncer per el que hi ha escrit en aquesta pantalla que té al davant. Si és així, hauré obtingut un aliat. Si no, un contrincant. Però el lector està participant en un joc polític. Sí en té una opinió (espero que sí), serà una opinió política, favorable o contraria, però política.
Això em porta al nucli del meu argument: estic a favor de la política. Puc entendre que hi hagi gent que sigui contrària a la política de partits. Però recordem que el mot ‘partit’ significa ‘partidari’, que a la vegada significa ‘favorable a uns interessos’. Tots, doncs, prenen partit en una discussió. Tots som partidaris en el joc polític. D’aquesta manera, la qüestió és com s’articula el fet de prendre partit. El que deixa insatisfet no és la política en sí, ja que aquesta és una part ineludible de la nostra condició social, sinó l’estructura processal de la presa de decisions per part dels partidaris d’uns interessos i d’altres, l’estructura del partits.
Els partits primer, i la democràcia com a mètode de presa de decisions després, han de canviar per a que la mateixa democràcia pugui sobreviure. Han de obrir-se a uns mètodes més inclusius de la ciutadania. Perquè els que gaudim de menys poder, la majoria i massa de la ciutadania, hem de defendre la democràcia, aquesta o una altra, per a defendre els nostres interessos en política.
És imprescindible, doncs, que els que participem activament en la política, els que desenvolupem i expressem, argumentem, uns idearis, unes ideologies, sigui a través dels partits o d’associacions, o a títol individual, ens adonem que no hi guanyarem absolutament res rebutjant, repudiant “la Política”. Cal defendre-la acarnissadament, ja que la desídia política és indolència i negligència democràtica. Només se’n aprofitaran els que tenen interessos divergents dels nostres, dels de la massa social que no tenim més canals que la política democràtica per defendre’ns.
Venia a dir que no es pot segregar la política del fet social, de la nostra comunitat ciutadana, que en forma una part íntegra. De fet, per definició, la política és el procés pel qual els grups de persones prenen decisions. És la forma, el mètode pel qual convencem, guanyem i mantenim el suport dels demés per unes idees que ens poden interessar. És a dir, fem política contínuament. Aquest escrit és política: el lector està pensant en aquests mateixos instants si està d’acord, si es deixa convèncer per el que hi ha escrit en aquesta pantalla que té al davant. Si és així, hauré obtingut un aliat. Si no, un contrincant. Però el lector està participant en un joc polític. Sí en té una opinió (espero que sí), serà una opinió política, favorable o contraria, però política.
Això em porta al nucli del meu argument: estic a favor de la política. Puc entendre que hi hagi gent que sigui contrària a la política de partits. Però recordem que el mot ‘partit’ significa ‘partidari’, que a la vegada significa ‘favorable a uns interessos’. Tots, doncs, prenen partit en una discussió. Tots som partidaris en el joc polític. D’aquesta manera, la qüestió és com s’articula el fet de prendre partit. El que deixa insatisfet no és la política en sí, ja que aquesta és una part ineludible de la nostra condició social, sinó l’estructura processal de la presa de decisions per part dels partidaris d’uns interessos i d’altres, l’estructura del partits.
Els partits primer, i la democràcia com a mètode de presa de decisions després, han de canviar per a que la mateixa democràcia pugui sobreviure. Han de obrir-se a uns mètodes més inclusius de la ciutadania. Perquè els que gaudim de menys poder, la majoria i massa de la ciutadania, hem de defendre la democràcia, aquesta o una altra, per a defendre els nostres interessos en política.
És imprescindible, doncs, que els que participem activament en la política, els que desenvolupem i expressem, argumentem, uns idearis, unes ideologies, sigui a través dels partits o d’associacions, o a títol individual, ens adonem que no hi guanyarem absolutament res rebutjant, repudiant “la Política”. Cal defendre-la acarnissadament, ja que la desídia política és indolència i negligència democràtica. Només se’n aprofitaran els que tenen interessos divergents dels nostres, dels de la massa social que no tenim més canals que la política democràtica per defendre’ns.
Comentaris
En Godwin va establir la seva 'llei' com a fórmula per reduir la incidència de comparatives exagerades i impròpies.
En aquest cas considero totalment justificable la menció per la meva creença de que com menys interès susciti la política, més possible seran la demagògia i el totalitarisme.