diumenge, 15 de juny de 2008

El 25è congrés: una visió des de la militància de base

La manca de disposició al diàleg i de flexibilitat al partit, de la qual segurament es pot considerar figura primordial (però no única) en Xavier Vendrell, va desfer la possibilitat de començar a cicatritzar les ferides entre sensibilitats i minvar les discordances internes. La paradoxa és que la duresa de les formes d'en Vendrell, evidentment percebudes així per una majoria i amb el seu corresponent sentiment de discòrdia i d'hostilitat, fins i tot entre els de la seva pròpia 'sensibilitat', ha dut a la militància a vetar-lo i fer-lo fora de l'executiva. Esperem que aquells que l'emulen amb aquest model de fer política s'adonin que no és de rebut, i que aprenguin de l'experiència d'ahir. Pot ser que sigui un primer pas per a remeiar “El mal que patim”?

De fet, l'aprovació d'una esmena, presentada pel grup d'Esquerra Independentista, que incorpora un article que té per títol “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”, ja feia veure que, tot i no tenir el suport formal de les corrents que representaven la cúpula fins ahir, la majoria de la militància no està d'acord amb aquesta quan a les intencions de passar vers un model de democràcia representativa, en contra d'una democràcia directa que representa l'assemblearisme.

En Vendrell també tenia la seva part en aquest diàleg bipolar entre la democràcia directa i la representativa. És un dels proponents declarats del pas del partit a un sistema de delegació, un model que treu la potestat de decisió de les mans de la militància i col·loca el poder fermament en les mans de la cúpula executiva. La tendència vers el control d'un partit de gestió vertical, de dalt a baix, s'ha vist frenat. Ja vaig criticar aquesta deriva a “Assemblearisme - El futur és nostre”. I me'n alegro, és clar. Tal com hi comento, les tendències en la gestió de les organitzacions no van per aquí, i pretendre emular els partits de gestió clàssica, que s'allunyen cada vegada més de l'electorat, de la demanda de la societat civil, està abocada al fracàs, si no electoral a curt, si socialment a mig i a llarg.

Quant a l'altra esmena presentada per EI i aprovada al Congrés, separant els càrrecs de partit dels de govern, per fi els nostres càrrecs podran parlar més clar i obrar en representació de la militància, sense estar tant lligats de mans i peus per una dependència externa. A més, no és que no tenim prou recursos humans al partit: hi ha excel·lentíssims valors que han de poder tenir la seva oportunitat, que fins ara no la han tingut per l'acumulació de càrrecs a la cúpula. En aquest sentit, em permeto autocitar-me: “No hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.”

Finalment, uns mots d'esperança. Els que han “guanyat” a l'elecció a Presidència i a Secretaria General i han establert en aquest Congrés una executiva “monocolor” no han de veure la resta (incloent els “no alineats”, que som majoria!) com a “perdedors”. De fet no crec que ho fan el President i el Secretari General. Però han d'assegurar-se de que els 'seus' no ho vegin així. Han de ser autèntics líders. I per a ser-ho, no n'hi ha prou amb manar. Per a ser autèntics líders, han de convèncer de que ho són, han d'integrar i han d'unir. I crec que en son capaços.

En aquest sentit, l'èxit del projecte que ha de ser ERC està ara enterament en mans d'en Joan Puigcercós i en Joan Ridao. Em tenen a disposició.

3 comentaris:

Guillem Clapés ha dit...

Home, després de veure l'espectacle d'ahir i les patètiques justificacions d'avui als diaris de perquè no hi va poder haver pacte, no tinc gaire clar que estiguin capacitats per a reconstruir ponts. Perquè és difícil l'entesa amb qui en una jugada de maquiavelisme en estat pur fa servir el nom d'en Xavier Vendrell per impossibilitar un pacte i immediatament després dona ordres als seus de votar-hi en contra i "liquidar-lo". Gent de "tota confiança", vaja.

I sobre les esmenes, m'agraden les que es van aprovar, però la direcció sap que la militància som "tous" i manipulables: ahir mateix ens van "colar" un Vicepresident de la Diputació de Girona i un Director General de Cooperació a l'Executiva i feia una hora aprovavem separar govern de partit. I no va piular ningú, i ningú ho farà, per tant diria que això de les esmenes serà més paper mullat. Es trist però encara és així

YuriBCN ha dit...

Benvolgut Guillém, gràcies pel teu comentari. Tots tenim el nostre punt de vista sobre si la nova direcció està qualificada per estendre ponts, evidentment.
Però és la direcció que tenim, i si no hem de fer-li confiança, si no hem de donar-li un període mínim abans d'avaluar-lo, ja podem plegar ara.
Ningú és verge, ningú és lliure de pecat, ni tant sols a ERC. I el que no podem fer és seguir amb aquest 'El mal del que patim' (veure anterior article). Sinó serà la fi d'ERC.

Guillem Clapés ha dit...

No et negaré que estic molt emprenyat per tot plegat, però la questió no és pas donar o no donar 100 dies de confiança, és que cadascú te els seus plantejaments ideologics i sabem perfectemant el que defensa cadascú. I quan no son coincidents, amagar'nos-en o no debatre-ho només perjudica el colectiu.
I com a mostra sobre l'assemblearisme, visita el bloc de l'Huguet, crec que es una bona pista de per on aniran els trets, i penso que no ens hauria d'agafar a tots plegats amb el lliri a la ma.