Seria millor amb en Mas de President?

-

Unes quantes persones s’han manifestat a la Plaça Sant Jaume i a la Rambla, exigint que en Mas sigui President, justificant-ho dient que és injust que el líder del partit amb més escons acabi a la oposició. Fins i tot persones amb una clarividència tant provada com en Salvador Cardús argumenten que el proper govern d’“Entesa pel Progrés” no és el que necessita el nostre país. Doncs, em pregunto, què vol aquesta gent? Quin govern seria el bo, el que necessita el nostre país?

Per començar, hem de tenir clar que ningú té el que necessita, i encara menys el que considera que necessita, o sigui el que vol. Sempre estem descontents del que tenim. Tot podria ser millor, més gran, més... – Però ens hem de conformar amb el que puguem tenir, el que sigui factible aconseguir, el que ens permet la nostra circumstància.

I quina és la nostra circumstància? Un partit, CiU que ha treballat durant tota la campanya per a alienar els demés partits, amb DVDs i visites al notari, generant un indubtable futur rebuig d’aliança. En Francesc Vendrell va qüestionar durant un debat a Àgora de TV3 la política de CiU, preguntant amb qui pensava acordar una aliança si no arribava a la majoria absoluta. Tenia tota la raó, com s’ha evidenciat.

Si el seu partit havia adoptat l’estratègia d’alienació dels seus possibles aliats de govern, com és que en Mas ara té la barra de dir que un o altre partit hauria de recolzar-lo al debat d’investidura? I si vol governar en minoria, seria aquest el govern que necessita Catalunya? Un govern en minoria seria incapaç d’aprovar les lleis que necessita el nostre país, sense que hi hagués un regateig continu. Significaria una dissonància i discòrdia en l’acció de govern, passant de polítiques recolzades pel PP, a lleis pactades amb el PSC o ERC. Seria una solució millor per Catalunya? Seria el que necessita el nostre país?

En Salvador Cardús diu que tenim, en definitiva, el govern que suma els interessos partidistes del major nombre de diputats. I des de quan ha estat altrament, no a Catalunya, sinó enlloc del mon? No és, precisament, aquesta la funció d’un parlament? O és que estem qüestionant el nostre sistema parlamentari, la nostra democràcia?

Siguem seriosos, sis plau!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació