Catalunya "aburrida, patética, oscura, provincial y pueblerina"

-

Em sap greu que hi hagi tant poc respecte per la cultura com a tal. És a dir, la llengua no és simplement i única el suport i vehicle de la cultura, sinó que en forma una part íntegra. Jo en parlo cinc, i veig que no em facilita simplement comunicar-me amb les persones que també les empren per a comunicar-se, sinó que m’obre finestres, o més aviat finestrals, a les seves cultures, per a poder entendre’ls a ells i a les seves formes de viure, molt millor. Per això l’anglès que fa servir un australià és força diferent (tot i no ser barrera a la comunicació) del que es fa servir al nord-est d’Estats Units, per exemple.

Així mateix i per aquesta raó, no puc entendre la indisposició d’aprendre i emprar la catalana per certs ciutadans, originaris o no, de Catalunya. Evidentment, hi ha tota una cultura de castellanoparlants ciutadans de Catalunya que és tant respectable com qualsevol. Però no sé entendre el fet de que alguns d’aquests siguin refractaris a l’aprenentatge i l’ús del català com a vehicle de la seva comunicació diària, i també de la seva cultura i la dels demés catalans. Els ajudaria força a entendre el fet (acceptin o no que és diferencial) del català i Catalunya, que no negaran que hi és.

Finalment, quan a aquestes interjeccions que apareixen de tant en tant, titllant a certa Catalunya de “aburrida, patética, oscura, provincial y pueblerina”, discrepo, precisament pel que acabo d’exposar, i ho diu un català, nascut i format a Anglaterra, amb família i amics arreu i d’arreu del mon, amb família política (que son amics més que sogres i cunyats) andalusa. Em repugnen aquests renecs expletius, precisament perquè pequen de tot el que critiquen. I recordem sempre que el catalanoparlant no és mai monolingüe. Parla el català i, com a mínim, una altra llengua.

Qui és, doncs, l’avorrit, el patètic, l’obscur, el provincial i el “pueblerino”?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació