La llengua perilla: Culpables? Els catalans!
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció.
Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger.
Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir.
Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clientes i els clients en català, quan em tocava a mi, amb un accent estrany, alt (1’98 m) i tirant a ros, ‘evidentment’ estranger, passaven al castellà. És que creuen que els estrangers son imbecils, incapaços de comunicar-se en un idioma tant, tant complicat com el català, em preguntava.
Aleshores, feia poc que la societat catalana havia sortit d’un temps fosc i antagonista vers la llengua catalana. Es podia entendre que les pors inculcades en els catalans fessin que reaccionessin així. Però ara?... ara que els catalanoparlants son lliures d’emprar el seu idioma propi, i que l’estatut diu que “Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials [el català i el castellà] i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”?
Aquests catalans, que tant es queixen de que “el Govern hauria de fer quelcom”, que “això no pot ser”, o que “hostes vingueren, que de casa ens tragueren” han de plantejar el següent: els hostes, vinguin d’on vinguin, aprendran i empraran el que els calgui per comunicar-se. Faran l’esforç d’estudiar la llengua que se’ls parli. Però si la llengua vehicular amb que es troben és el castellà, està clar quin idioma aprendran, oi? Per molt que faci el Govern o qualsevol de les administracions, el departament de política lingüística, d’ensenyament, etc., no podrà lluitar contra la desídia (si, desídia) dels mateixos catalans que tant ploren pel seu propi idioma.
Si el català desapareix avui, o d’aquí a uns anys, no serà culpa del decret de Nova Planta o de les polítiques anticatalanes de Madrid (tot i que no ajuden gens). Avui per avui, només hi haurà uns culpables, i aquests son els catalans i les catalanes!
Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger.
Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir.
Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clientes i els clients en català, quan em tocava a mi, amb un accent estrany, alt (1’98 m) i tirant a ros, ‘evidentment’ estranger, passaven al castellà. És que creuen que els estrangers son imbecils, incapaços de comunicar-se en un idioma tant, tant complicat com el català, em preguntava.
Aleshores, feia poc que la societat catalana havia sortit d’un temps fosc i antagonista vers la llengua catalana. Es podia entendre que les pors inculcades en els catalans fessin que reaccionessin així. Però ara?... ara que els catalanoparlants son lliures d’emprar el seu idioma propi, i que l’estatut diu que “Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials [el català i el castellà] i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”?
Aquests catalans, que tant es queixen de que “el Govern hauria de fer quelcom”, que “això no pot ser”, o que “hostes vingueren, que de casa ens tragueren” han de plantejar el següent: els hostes, vinguin d’on vinguin, aprendran i empraran el que els calgui per comunicar-se. Faran l’esforç d’estudiar la llengua que se’ls parli. Però si la llengua vehicular amb que es troben és el castellà, està clar quin idioma aprendran, oi? Per molt que faci el Govern o qualsevol de les administracions, el departament de política lingüística, d’ensenyament, etc., no podrà lluitar contra la desídia (si, desídia) dels mateixos catalans que tant ploren pel seu propi idioma.
Si el català desapareix avui, o d’aquí a uns anys, no serà culpa del decret de Nova Planta o de les polítiques anticatalanes de Madrid (tot i que no ajuden gens). Avui per avui, només hi haurà uns culpables, i aquests son els catalans i les catalanes!
Comentaris