Perquè és tant important l’assemblearisme

Al mon polític, dominen les élites. Gramsci ja descrivia als anys 30 com els poders hegemònics controlen directament o indirecta la socialització, tant general com política. Però el risc per a nosaltres no resideix tant en la hegemonia de certs aparells ideològics de la societat (segons Althusser, religió, educació, família, llei, política, sindicats, comunicacions i cultura) ja ben identificats i que suporten el “status quo” de la societat capitalista lliberal democràtica, sinó pel fet que es crea una subcultura entre els polítics, independentment de la seva ideologia formal.

A l’inici de la seva activitat municipal, o parlamentaria, etc. els actors polítics entren en un “club” que té les seves pròpies regles i convencions, com tots els grups. No ho critico: simplement constato el fet. Però el problema que tenim els que els donem suport és que els polítics, com a bons sers humans (que no son superhomes i dones, tot i que molts tenen uns superegos), vulguin o no, es resisteixin més o menys, son influenciats pel “club” de la política.

Per a ajudar-los a resistir-se a l’envestida d’aquestes regles i convencions, sobre tot per aquells que participen del “club” de Madrid (les Cortes i els Ministerios) cal que es controli als polítics professionals mitjançant una jerarquia que no sigui (massa) controlada a la seva vegada pels propis polítics: l’assemblearisme.

Evidentment, com tot sistema de gestió política, l’assemblearisme té les seves esquerdes i debilitats, però en el que és essencial, en la independència del procés de presa de decisions, és més fort. A més a més, gràcies a les noves tecnologies, és cada vegada més factible la seva gestió massiva, cosa que el converteix en un apropament a la “perfecció” democràtica.