El missatge del president Montilla

El president del govern ens ha demanat que deixem enrere el victimisme. Estic d'acord amb ell: “no es construeix res des de la queixa i l'autocontemplació de les dificultats. La superació dels problemes vol energia i determinació.” No hem de permetre que els esdeveniments ens superin i ens desmoralitzin. Ens convida el president “a sumar esforços per fer que el país funcioni millor.” Com ell, crec que Catalunya té la “provada capacitat col·lectiva per a vèncer qualsevol dificultat.”

Però a diferència del president, no crec que per fer que el país funcioni millor sigui simplement gestionar com cal. Ens parla dels milers d'homes i dones que treballen “per que tot vagi a l'hora”, dels professionals sanitaris, de la restauració, dels transports públics i de la neteja, dels cossos de seguretat, que “treballen de valent per a que tot funcioni”. Però no puc creure que la nostra gent dels diferents sectors, privats o de l'administració pública, siguin pitjors treballadors o administradors que els d'altres llocs, sigui a l'estat espanyol o a cap altre. No és això, sr. President, i vostè ho sap.

Sabem perfectament tots plegats que tenim un gravíssim problema de recursos, començant pel més important, el finançament. El mateix president diu que “necessitem més recursos perquè el que demanem és necessari i és just.” I és clar, però deixem de costat la vena que ens volen posar als ulls. Aquesta vena que és la manca de transparència, la manca d'informació, com per exemple les balances fiscals. Aquesta vena que ens roba del dret de decidir.

Ens diu que volem els recursos “perquè Catalunya vol seguir sent el gran motor d'Espanya.” Tampoc aquí hi estic d'acord: volem ser el gran motor d'Espanya? Jo vull que Catalunya sigui el gran motor del sud-oest d'Europa, i que aquest motor empenyi l'economia i la societat catalanes, les condicions per a assolir una ciutadania republicana, lliure. Espanya que faci el que pugui i vulgui, que és de fet el que ja fa.

Aquí rau la gran diferència entre molts catalans i els federalistes del PSC, que encara creuen que l'estat vol que Catalunya sigui el seu motor, que està disposat a acceptar Catalunya tal com és, en les nostres condicions i no pas les seves. Espanya ja fa temps que ha decidit que el seu motor ha de ser Madrid. Cal ser cec davant de les tendències clares en les polítiques econòmiques del sector públic i del privat espanyols.

El president de la Generalitat de Catalunya, que ho és també del Partit dels Socialistes de Catalunya, ha d'adonar-se d'una vegada que el seu partit de referència espanyol, el PSOE, no té cap interès especial en la seva justa causa catalana. Ha de veure d'una vegada per totes que el seu problema no és ERC, el partit independentista que l'ha posat a ell, iznajeño cordovès d'origen, a la presidència de la seva nació d'adopció, sinó els Zapatero, Bono, Chaves, et. al. En fi, el seu problema és el centralisme espanyol, l'egocentrisme de Ferraz, de Genova, l'autocontemplació castellana. I ha de veure que aquells que son suposadament liberals, aquells que no es volen associar amb el castissisme espanyol, no hi son mai per a recolzar-lo, perquè per a ells abans ve la "indisoluble unidad de la nación española" (tal com la veuen ells) que no pas el concepte de "Nación de naciones".

Sumem esforços, doncs, i adoptem totes i tots plegats l'empeny que cal per a construir el nostre país, Catalunya, sense queixa i sense victimisme. Construïm una pàtria independent i sense necessitat d'estar sempre pendents del pont aeri pressupostari, amb la seva manca de dret a decidir. Hem de gestionar bé, és clar, però hem de gestionar els nostres propis recursos, lliures de condicionants externs. Hem d'assolir un Estat Català independent, incorporat en una Europa unida, i no pas en un impossible estat federal espanyol.

La Catalunya optimista

M'agrada molt l'actitud de “La Catalunya optimista”. Crec que és cert que hem d'adoptar una visió molt més positiva de Catalunya. La ciutadania de Catalunya ha de veure un futur clar i brillant, que hi és, no ho dubtem. Hi ha moltes coses certes al vídeo pre-campanya del PSC. Però hi ha tota una sèrie d'elements que impliquen unes incongruències que no m'agraden:

El PSC, un partit que suposadament és de l'àmbit català i que ens repeteixen una i altra vegada que defensen els interessos reals de la ciutadania catalana, ho planteja tot al vídeo en perspectiva espanyola. Res a criticar, però demostra on rau el seu pensament, el seu nucli de prioritats. Per exemple, quan diu que “la nostra economia ha crescut més del doble que la d'Alemanya, el triple d'Itàlia...” (si és que ho he entès bé: curiós que hi ha llacunes persistents a l'àudio que no permeten entendre correctament les xifres), es refereix a la catalana o l'espanyola? Evidentment, és l'Espanyola (surt un 'segell' que diu que som la 8èna potència econòmica del mon), i sobre tot la madrilenya, que ha registrat uns creixements astronòmics aquest últims anys, gràcies a unes inversions tant públiques com privades.

Novament, res a objectar, sempre que no sigui a costa dels interessos nostres. És a dir, si jo haig de votar a la Sra. Chacón i a la llista del PSC, és per a que vagi a Madrid a defendre els nostres interessos, i no pas els d'un ciutadà d'Extremadura, o de Galícia, o de Madrid... que aquests ja tenen els seus representants (la Magdalena “Maleni” Àlvarez, per exemple) que els defensen molt bé. Jo vull algú que vagi al Congreso a defendre Catalunya, i no pas els “intereses generales” d'una Espanya governada consecutivament a Madrid pel PSOE i pel PP que han discriminat sistemàticament en contra dels nostres interessos. Ho farà la Sra. Chacón? Ho dubto, i qualsevol amb una capacitat d'anàlisi, que pari a pensar en quines son les seves motivacions polítiques entendrà perquè.

Una altra cosa que m'amoïna és la visió que té el PSC de les infraestructures ferroviàries: al vídeo sentim com ens enllaçaran amb Madrid, Sevilla i Lisboa, i veiem la xarxa que projecta cap a l'interior de la península, amb les esquenes vers Europa. Com creuen que ha crescut la nostra economia? Amb el mercat intern espanyol i peninsular, o exportant cap a la resta del continent i al mon? No és que no hi serà la connexió, però el PSC no la veu, i si la veu, no és prioritària. La prioritat és evidentíssima: Espanya, i no pas Catalunya que necessita d'una xarxa que projecta cap al nord i est, i no només cap al sud i oest.

Recordem que no és només una qüestió 'identitària' dels nacionalistes. Qui son els obrers que treballen a les nostres empreses que han de produir per a exportar? No tenen interessos com a Catalans, aquests? O han de ser encara més solidaris... és a dir, subjectes a un tractament fiscal desfavorable? Aquests catalans, que potser son d'origen de las regiones (ai, no... perdó, son comunidades autónomas) d'Espanya, però que son sujetos fiscales catalanes. O sigui que se'ls tracta de catalans rics que no els cal inversions en salut pública, en xarxes de rodalies i “regionals”, en carreteres lliures de peatges, etc. al mateix nivell que els seus familiars a Andalusia o a la Mancha.

Per altra banda, resulta que ens diuen que ja tenim un nou Estatut que “reconeix la sobirania del poble català i la seva llengua”... Quina sorpresa! Això quan ja ha passat pel ribot de la comissió presidida per l'Alfonso Guerra, company de partit de José Bono i de Carmen Chacón. Ah, i ja ha passat pel Tribunal Constitucional? S'ha aprovat tal com va sortir de la comissió, sense tocar-lo més? O és que son una mica massa optimistes al PSC?

I pregunten: “Vist tot això, no creus que hi ha molts motius per seguir sent optimista amb Catalunya?” Home, es pot interpretar de diverses maneres. La meva és respondre, sí... “Per això vull la independència!”

Per cert, la senyera del PSC son quatre franges grogues sobre fons vermell? No coneixen ni la seva pròpia senyera, o és que els hi varen produir el vídeo els companys del carrer Ferraz?

"Electoralisme" com a crítica

Avui, als Matins de TV3, el periodista Joan Julibert, com molts altres crítics dels polítics, ha definit el joc polític com una mena de baralla, de joc, en que primen els interessos electoralistes..., més enllà dels interessos dels ciutadans.

Això em porta a pensar que el Sr. Julibert deu creure que els ciutadans son alguna mena d'element aliè al joc democràtic representatiu, que no els interessa la democràcia, i que no combreguen amb aquests jocs electoralistes. Però un moment... qui vota no son aquests ciutadans? I no voten segons el que ofereixen els polítics? Com es pot criticar als polítics d'electoralistes, si precisament l'exposició electoral és una característica essencial de la democràcia representativa? I com vol que els polítics no ofereixin el que volen els electors? Si no ho fessin, com guanyarien?

De fet, la seva crítica es dona al comentar el fet que CiU i ERC no votaran a favor de la reprovació per part del PP a la ministra Àlvarez, quan precisament varen proposar-la al Parlament de Catalunya. Però Sr. Julibert, els polítics n'aprenen. Si quan ERC va defendre el vot negatiu al referèndum sobre l'Estatut que ens varen retornar de Madrid, se'l va criticar per votar en el mateix sentit que el PP, i se suposa que per això varen fracassar, ara s'espera que cometin el mateix (suposat) error? No es crítica contínuament als polítics de no ser conseqüents... i ara que ho son, també? Com diuen els anglesos: "Maleit si ho fas, maleit si no". (Damned if you do, damned if you don't)

Tornant a la crítica d'electoralisme, entenc que implica doncs que no hi hauria d'haver cap mena de campanya. Implica que els polítics no haurien d'exposar el que pensen fer si els escullen, no haurien de prometre res. Així s'evitaria fer "electoralisme". És això, oi? Però no és aquesta l'essència de la democràcia representativa, la d'escoltar les propostes de qui es presenta per a gestionar la res pública, la cosa pública, el nostre govern, i després triar segons el que sembla millor proposta/programa?

Per tant, en Joan Julibert, com tants altres, periodistes o no, advoquen per la derogació de la democràcia representativa per establir alguna altra mena de forma de govern? Potser haurien de proposar quina, abans de criticar la que tenim establerta. Potser son una mena d'anarquistes revolucionaris que volen destruir-la? O potser el que volen és una altra mena de democràcia, una democràcia més directe, en que els ciutadans tinguin més a dir en el dia a dia? Amb això sí que hi estaria molt d'acord. Si la major crítica a l'actual sistema és una crítica a l'essència de la representació, pot ser que el que estiguin demanant els ciutadans és la democràcia directa.

Per això vull la independència

Se'm veu el plomall? Si, oi? Però ja sabíeu que jo vull la independència!

El federalisme contraataca

Dins de la moguda generalitzada de posicionament i diferenciació entre partits davant de les eleccions del proper març, és curiós veure com els federalistes del PSC no desisteixen en el seu empeny de convèncer’ns que el federalisme pot funcionar a Espanya. Dic que és curiós perquè considero que els Socialistes no son imbècils, i tot i així sembla que continuen creient en que Espanya en general, i la “tecnoestructura” en particular, estan per la labor. De fet, aquests no és que no estiguin per la labor; és que hi estan en contra!

Molta, i vull dir molta, gent ja ha comentat que abans Catalunya serà independent que Espanya federal. No tornaré a insistir en el raonament. El que em pregunto és si hi creuen realment al PSC, o si és que hi ha un motiu ulterior. Ells, és clar, argumenten que la independència és ridícula i que la única via per a assolir el dret de decidir és que Espanya esdevingui una nació de nacions, un estat federal. Però no sé si creure que ells ho creguin. On volen anar amb això?

Ahir, varen presentar a la sala d’actes del Palau de la Virreina el llibre "Catalanisme federalista” d’en Miquel Iceta. Aquest va explicar que volia fer un llibre de caràcter personal per a celebrar els 30 anys de militància socialista. Ara bé, sembla que les circumstàncies actuals l’obliguen a fer un pamflet “fill d’una urgència” (sic). Hi argumentà que el PSC pensa impulsar l’evolució federal d’Espanya.

Evolució? Segons el DIEC, la evolució és el “procés de canvi mitjançant el qual es passa d’un estat de coses a un altre d’una forma gradual.” Pregunto: de quin procés de canvi es tracta? Quan va començar aquest procés? No serà el procés indagat amb el nou estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya, al qual varen passar el ribot els companys del PSOE? Cap a on va aquest procés? Qui empeny des d’Espanya aquest projecte que exigeix un enteniment mutu? Recolzarà aquest procés de comprensió mútua la ministra espanyola de Fomento, la companya de partit d’en Iceta, que acaba d’afirmar que “los catalanes no tienen ningún motivo para envidiar al resto de los españoles”? Potser és una evolució vers el model de federalisme que imposen els estatuts del partit espanyol de referència pel PSC, detalls des quals desgrano a PSC traïdor, atrapat entre l’espasa i la paret.

Fins on hauran d’arribar els amics socialistes per a adonar-se que no hi ha res a fer? De veritat, no tinc absolutament res en contra d’Espanya com a conjunt de pobles i de persones i cultures. Però és que el problema no és aquest. El problema rau en la “tecnoestructura” estatal espanyola descrita per en Rosell, president de Foment. Aquesta, i els poders fàctics econòmics i financers establerts a ‘Madrid’, no permetran mai que Catalunya torni a marcar les línies de poder econòmic, i per tant polític, a Espanya.

Repeteixo els últims versos de l’Oda a Espanya d’en Joan Maragall:

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

La solució de tot plegat: l’abstenció?

Abstenció: Acte d’abstenir-se d’exercir un dret, especialment el dret de vot.

Per començar, abstenir-se és eludir la responsabilitat de l’assumpció d’un dret. Els drets no es tenen... es guanyen, i per tant es defenen. Si no, es perden. Abstenir-se és eludir la responsabilitat de ciutadania, la ciutadania en el sentit republicà, de persona social que té drets i deures polítics dins de la societat. Abstenir-se és escarnir la democràcia, agreujar allò pel que molts, nosaltres i els nostres pares i avis, hem lluitat duran decennis i segles. Potser sigui una visió obsoleta, però el problema és que encara no s’ha articulat cap alternativa. Jo vull més democràcia directa, però això no es pot assolir si no és des de la política parlamentaria, la política representativa.

O això o la revolució. Estem en condició de fer la revolució? És el que vol el nostre poble? Els revolucionaris trobarien el recolzament de la ciutadania? Crec que no.

Per tant, on es fa política, desgraciadament (però certa), és als corredors del poder. És on es mouen els medis de comunicació, on es pacten acords, on es pressiona. Fora del parlament, quin poder polític i de comunicació es pot detenir? I sense poder polític i de comunicació, com voleu fer els canvis que cal per a arribar a la independència pel poble de Catalunya? Mitjançant blogs i i correus-e? Mitjançant la política municipal? No vull dir que aquests no siguin d’una gran importància, que ho son. La política municipal és la que dona més satisfaccions a la ciutadania, per propera. Però no és clau per la nostra sobirania. Els blogs i els correus-e son eines d’agitació i de propaganda, però no son poder polític, poder de canvi.

Molt criticable és el “vell catalanisme de fireta”, però no hem de caure en el “vell independentisme de fireta” de l’esquerra independentista dels 70 i 80! Aquell independentisme que atomitzava esforços i ens deixava en la terra de ningú, al limbe de la política extraparlamentària. I si ens abstenim, evadim la responsabilitat de la representació política, tal com l’entén el gran públic que hauria de votar en un eventual referendum.

Si no fem política, ens la faran els altres: PSC, CiU... i on ens deixarà això. Serviria de res?!

6 de desembre: Festa de Catalunya!

Aquest vídeo és de les primeres paraules del discurs d’inauguració del Parlament de Catalunya per part del Molt Honorable Sr. Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya, després de més de dos cents anys sense cos legislatiu propi. És el 6 de desembre de 1932. Per tant, podem celebrar ben bé el 6 de desembre, no pas com a dia d’una constitució que ens ha acabat oprimint, sinó per commemorar el retorn de la nostra democràcia parlamentària després d’un llarg període de repressió.

“Prenc possessió victoriosa d’aquesta fortalesa,” (recordem que el Parlament es troba a l’edifici de l’antic arsenal de la ciutadella militar construïda per a controlar el poble sotmès el 1714) “per a celebrar-hi de nou corts nostres, i dictaran lleis nostres, en llengua nostra.”

Ho penjo, després de que un bon amic em fes arribar l’enllaç.

Joan Ferran demòcrata? Tururú

Quan en Joan Ferran es queixa del biaix dels medis controlats per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (abans CCRTV), es queixa d'una bèstia que ell i els seus han ajudat a crear: l'ús sistemàtic i sectari, i per tant esbiaixat, de tots els medis, polítics o de comunicació, aplicant el principi del “By Any Means Necessary”, frase emprada per Malcolm X, tot i que la podria haver originat en Maquiavel.

Els portaveus de qualsevol organització han de presentar els fets, la realitat, des del punt de vista dels seus. Però d'aquí a confondre la crítica i la informació selectiva amb una actitud 'antigovernamental', i més en les formes que empra, és un exercici d'autèntic cinisme, ja que el PSC i el PSOE fan, i sempre han fet, precisament això des dels medis que controlen. Potser ens dirà el Sr. Ferran que a TVE, a BTV o a COM no hi ha periodistes que “no informen; editorialitzen” i que no “confonen sistemàticament informació i opinió”. Aquí em sembla que hem d'aplicar l'expressió castellana “cree el ladron que todos son de su condición”.

Si tant demòcrata i neutre fos en Joan Ferran, potser s'hauria dedicat a assegurar l'aplicació com cal de la llei de mitjans audiovisuals, aprovada ja fa dos mesos, o d'una munió d'altres lleis que encara estan per aplicar de forma “plural, diversa i objectiva” i no selectiva, segons les preferències del PSC-PSOE, com la llei de política lingüística. O podria defendre la societat catalana davant de les opinions anticatalanes vomitades des de diaris inequívocament pro-PSOE com El País, quan per exemple titlla de “trampa y bochorno” la manifestació pel dret de decidir del proppassat 1 de desembre. O potser està d'acord?

A més a més, el menyspreu que mostra vers un soci seu de govern, en Joan Ridao, quan aquest critica els comportaments antidemocràtics i deslleials d'en Ferran (“que en Ridao m’adjectivi se me’n fot”) deixa veure la seva actitud vers ERC, quan aquesta formació ha fet mans i mànigues per a crear un govern d'esquerres, davant una profunda crítica de propis i aliens. I no només ataca ERC, sinó que també envesteix el director del CCMA i ex-ministre socialista, Joan Majó.

Les formes son tant importants a la política com el fons. En Joan Ferran és un pèssim portaveu del seu partit, un pèssim polític. Al seu blog, comentant la crítica que ha fet de les seves paraules en Jordi Pujol, el Sr. Ferran diu “Lamento que en Jordi Pujol hagi preferit llençar-me l’anatema abans que intentar tractar el tema amb profunditat”. Un nova mostra d'un cinisme insuperable. De veritat creu que les paraules seves han estat la forma d'iniciar un diàleg profund?

En resum, tots i totes som actors polítics. Per tant, no és injust demanar una absoluta i total neutralitat dels periodistes? El que sí s'ha de exigir és una total transparència de periodistes i polítics, i formació a més d'informació, per a evitar i prevenir la manipulació de la qual fa principi, volgudament o no, el Sr. Ferran.

Aquesta és la lluita bàsica per la defensa de la democràcia.

Parlem clar – qui vol la independència?

Qui va anar enganyat a la manifestació del dia 1? Qui es pensava que era una convocatòria només queixant-se dels trens. Qui creu que els convocants, la Plataforma pel Dret de Decidir, no son independentistes? El dret a decidir és el dret a determinar-se democràticament, a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, a la independència del seu poble.

Avui als Matins de TV3, l'Hèctor López Bofill ha dit en referència als assistents a la manifestació, que a Iniciativa per Catalunya hi ha independentistes, que aquest partit es declara per l'autodeterminació i que d'aquí a uns anys molts se'n oblidarien que deien que no estaven per la independència. Lali Vintró ha respost que IC, tot i declarar-se per la autodeterminació, no és independentista, i que ella formava part d'aquest partit des de la transició i que ella no canviaria mai.

Aquesta actitud, tant conservadora, que nega la possibilitat de canvi, que nega l'evidència d'una revolta progressiva, que es reprodueix de forma gairebé ubiqua entre aquells que representen els partits que no saben com entomar aquest clar creixement del sobiranisme a la nostra societat, no entén que ja s'ha acabat el temps per a la entesa amb Espanya, en espera d'un enteniment de l'estat espanyol i la seva “tecnoestructura”, aquesta Espanya que es nega a admetre la multiplicitat de nacions existents en aquest estat. On està el progressisme de l'esquerra de tota la vida, d'aquell PSUC d'antany, del PSC-C i PSC-R, i fins i tot de CDC? On és l'esperit de l'Assemblea de Catalunya, que defensava els drets i llibertats democràtiques, l'accés del poble al poder econòmic, l'accés del poble al poder polític i el ple exercici del dret d'autodeterminació?

Tal com va dir en Maurice Maeterlinck (premi Nobel, 1911): “A cada cruïlla en el camí vers el futur, tot esperit progressista es veu oposat per mil homes destinats a guardar el passat.”

Dret a Decidir

El dissabte passat varem assistir un munt de gent a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. No importa ara el nombre, sigui 200.000 o 700.000. El que és important és que ha quedat palesa la no-conformitat d’una bona part de la ciutadania de Catalunya amb l’estat de les coses, l’estat de les infraestructures, l’estat de la democràcia, l’estat espanyol.

Novament, es qüestiona si la que vivim és realment la democràcia que volem. La política està canviant, ho vulguin o no els partits polítics. Els que estan contents amb l’estatus quo, el PSOE i el PP, però també C’s i els sindicats dit ‘majoritaris’, no han volgut que els seus militants i simpatitzants hi acudissin. Però els partits polítics i els grups i entitats socials, que veuen que les coses no poden romandre iguals, que no pot seguir així, que la ciutadania vol un canvi, s’han apuntat a aquesta manifestació de descontentament.

Això forma part de la democràcia. És la expressió de la opinió, de la voluntat del poble. I el poble s’ha expressat. Alguns dels assistents no volen necessariament la independència, tal com l’entén la majoria de la gent. Però sí volen la sobirania del poble de Catalunya, volen el dret a decidir i que no es decideixi per ell des d’Espanya i per “el interés general de España”, sinó en interès de la ciutadania de Catalunya.

Això ho ha vist clar el president del PP a Catalunya, Daniel Sirera, que ha assenyalat que "no ha estat una manifestació a favor de la millora de les infraestructures a Catalunya sinó en contra d'Espanya" (la del PP, és clar).

El PSC ha matisat informalment, ja que en Nadal al programa de TV3 “La nit al dia” va dir que si el govern de Madrid hagués estat d’un altre color, possiblement sí hauria estat a la manifestació. A més a més, com a mínim hi varen ser tres representants del que va ser el PSC-CpC: Pasqual Maragall, Jaume Sobrequés i Xavier Rubert de Ventós. Però tot i reiterar el seu “profund respecte per les persones que han exercit el seu dret a manifestar-se lliurement”, el que tenen clar al PSC és la seva subjugació al PSOE, ja que han seguit fidelment les posicions del seu partit de referència nacional, tal com exigeix els estatuts que fan del PSC traïdor als principis democràtics.

En tot cas, ha quedat dibuixada la línia entre aquells que volen un canvi en l’estat de les coses i els que volen que segueixin essencialment iguals. I és que queda clar que, si s’entesten en fer cas omís al dret de la ciutadania a decidir, és a dir que neguen el principi més bàsic de la democràcia, se’ls explotarà a la cara: la ciutadania, el poble de Catalunya, exigirà cada vegada més els seus drets d’autodeterminació fins a arribar a la seva vera sobirania democràtica.

PSC traïdor, atrapat entre l’espasa i la paret

El PSC és una federació autònoma dins d’una organització, el Partido Socialista Obrero Español, que és centralista. Els estatuts del PSOE (pdf) descriuen el seu concepte de federació com a “integración de las colectividades que la componen” (art. 3.4). Quan a la unitat del partit, diuen els estatuts que “descansa esencialmente en la unidad de pensamiento fundamental” (art. 3.5). Per deixar-ho ben clar, els estatuts diuen que “La denominación, organización y estatutos de cada Partido o Federación Regional o de Nacionalidad tendrán que ser ratificados por el Comité Federal en el plazo máximo de seis meses desde su presentación” (art. 16). Ni en el propi nom poden decidir lliurement!

Aquests mateixos estatuts expliciten que “No se permitirá la formación de tendencias organizadas”, tot i admetre una suposada “libertad de discusión interna” (art. 3.2), mitjançant unes corrents d’opinió. Però aquestes “se constituirán exclusivamente en el ámbito Federal” i que “El Comité Federal autorizará la constitución de nuevas corrientes de opinión a propuesta de la Comisión Ejecutiva Federal” i ha de “estar avalada, al menos, por un 5% de militantes pertenecientes, al menos, a 5 Federaciones Regionales o de Nacionalidad” (art. 4). És a dir, absolutament centralista i impossibilitant cap mena de ‘corrent catalana’.

Per altra banda, es troba entre els deures de la militància “La defensa de los intereses generales de la Organización” (del PSOE, s’entén) (art. 7.2.b). També s’obliga a actuar en els moviments socials i que “En su acción deberán aplicar y defender la estrategia del Partido” (art. 10). Finalment, “Los afiliados y afiliadas del Partido no pueden prestar su apoyo o participar en manifestaciones, actos o cualquier otra iniciativa política promovida por otras organizaciones” que “encierre contradicción con las resoluciones del Comité Federal y/o Congresos del Partido” (ho repeteix dues vegades, als art. 12 i art. 29, per deixar-ho ben clar). És a dir, per davant de tot, el PSOE i els seus interessos.

Si mirem la història del PSC-PSOE, aquest partit es va crear a partir de la fusió l'any 1978 del PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació catalana del PSOE. Aquesta era el soci menor, però queda clar que n'ha sortit guanyant. Als anys 30 del segle passat, s'havia unit a diversos partits d'orientació socialista i comunista per formar el PSUC. Evidentment, va ser el PSOE qui es va integrar a l'esquerra catalana d'aleshores, i els hereus del PSUC avui, Iniciativa per Catalunya, son una part important d'Izquierda Unida. Però el resultat de la unió del '78 és que el PSC ha esdevingut precisament la federació catalana del PSOE, i res més.

Seria demanar massa als militants del PSC, que ho son del PSOE, que posin per davant els interessos de la ciutadania de Catalunya als del seu partit, centralista? Evidentment, no ho hauria de ser. Hem de recordar que, en democràcia, els actors polítics (que en realitat ho som tots), i molt particularment els elegits en contesa electoral democràtica, han de representar sobre tota altra consideració els interessos dels seus electors, els interessos de la ciutadania. Però em pregunto quants dels ciutadans de Bellvitge, del Baix Llobregat, el Garraf, el Penedès i de Catalunya en general que han votat PSC-PSOE, es senten representats pels seus regidors i diputats. Pensem que els partits haurien de ser eines per l’assoliment d’una societat millor, i en cap cas s’haurien de considerar fins en si mateixos.

Els militants socialistes catalans i els seus diputats, sigui al Parlament de Catalunya, o al Congreso de los Diputados o el Senado espanyols, han de defensar els interessos dels seus conciutadans, inclòs (o sobre tot) quan aquests difereixin dels interessos del seu partit de referència espanyol. Si no, seran traïdors a la ciutadania i a la democràcia!

Francesc Candel - L'altre català

No podré afegir més al que explicaran molts altres d'en Paco Candel. Simplement vull expressar el meu respecte i lamentar la mort d'un dels més importants actors en la integració dels “altres catalans”, per explicar qui eren els nous catalans de les onades immigratòries dels anys 50 i 60, i ajudar a entendre els nouvinguts d'avui, per ajudar la societat catalana acceptar els 'xarnegos', de qui eren i del que aportaven a la nostra societat. Jo mateix, fill de català i estrangera, vaig néixer emigrant en un altre país; la meva família política és d'aquells “altres catalans” que avui son tant catalans com qualsevol altre. Esperem que els “nous catalans” d'avui puguin integrar-se tant bé, també.

Gràcies, Paco.

Mas aposta per Convergència i Unió

Més enllà de mencionar “el dret a decidir”, l'Artur Mas ahir al Palau de Congressos de Catalunya va reforçar l'aliança de CDC amb UDC. Va perdre la oportunitat d'adoptar com a propi personalment i del partit el gir que s'ha mostrat evident entre certs membres de la cúpula de CDC, i sens dubte entre una bona part de la militància. De fet, és el mateix de sempre, però amb una mica més d'efervescència. “Dret a decidir”, sí, però res de sobirania, i menys encara el mot temut, independència. Alguns comenten que és un nou gust, edulcorat, de Coca Cola. Ja sabem com li va anar a Coca Cola quan va fer “invents” amb el seu refresc el 1985.

El que s'evidencia és que en Mas i en Duran han estat negociant la posició de la coalició CDC i UDC davant de les properes eleccions, sacrificant l'aspecte independentista, escenificant un nou “pal de paller” del catalanisme pujolista, un regionalisme una mica agressiu. Si el que realment volia en Mas era generar un ambient transversal, com és que semblava un acte electoral de CiU sense les seves banderoles? El que es reproduïa al Palau de Congressos anit era el que vaig veure fa uns mesos a la Convenció pel Futur d'un sector del PSC, que se suposava volia aglutinar l'esquerra catalana, va fer un acte de partit.

D'aquí es podria intuir que per les dues bandes s'està intentant atreure un sector polític, de l'electorat, amb notable creixement, que hauria de ser propi d'Esquerra Republicana, el d'una esquerra socialdemòcrata nacional i sobirana. El que cal és que ERC segueixi consolidant aquesta àrea política i social, i que faci que aquesta trobi la veu pròpia en lloc d'haver de passar pel sedàs de CiU o del PSC-PSOE. Ho sabrà fer Esquerra?

Manca de lideratge – Què ens cal?

Fa ja més de vint anys, Warren Bennis⁽¹⁾ i Burt Nanus⁽²⁾ varen portar a terme un estudi sobre el lideratge. Varen entrevistar 90 líders americans, del mon de l’empresa, del sector públic, de les arts i de l’esport, per a confeccionar la seva síntesi del lideratge. Varen publicar les seves conclusions a (Leaders: the Strategies for Taking Charge, 1985). Bennis va seguir desplegant les seves idees a On Becoming a Leader (1992).

Com a tots els estudis de teoria empresarial i del comportament d’organitzacions, no hi ha res de definitiu, tot està en flux i cada cas és un mon. Però val la pena reflexionar sobre el que molts consideren una obra cabdal.

De les entrevistes, varen destil·lar quatre temes o àrees de competència necessàries, que anomenen estratègies i que es poden resumir com a: visió, comunicació, confiança i coneixement de si mateix.

Les quatre estratègies

- L’atenció mitjançant la visió, enfocant en una imatge mental d’un futur desitjable i realitzable.

“Els líders son els individus més orientats als resultats del mon, i els resultats obtenen atenció. La seva visió o intenció s’imposa i atreu a les persones. La intensitat unida amb el compromís té un atractiu magnètic. I a aquestes personalitats intenses no les cal coaccionar a les persones per a que prestin atenció; estan tant absorts en el que fan que atreuen als demés.”

- El sentit mitjançant la comunicació, amb influència i organització, compartint el sentit amb la organització.

“The actions and symbols of leadership frame and mobilize meaning. Leaders articulate and define what has previously remained implicit or unsaid; then they invent images, metaphors, and models that provide a focus for new attention. …an essential factor in leadership is the capacity to influence and organize meaning for the members of the organization.” (page 39)

- La confiança mitjançant el posicionament, comunicant clarament, constant i confiada, sense apartar-se de la seva posició.

Re: strategy three -- “Leaders acquire and wear their visions like clothes. Accordingly, they seem to enroll themselves…in the belief of their ideals as attainable, and their behavior exemplifies the ideas in action.” (page 46)

- El desplegament de la seva individualitat mitjançant l’estima positiva de si mateix (sense ser egocèntrica), coneixent la vàlua pròpia (i els defectes), desenvolupat constantment les habilitats i capacitació pròpies, sense acceptar el defalliment.

Re: strategy four -- Positive self regard “consists of three components: knowledge of one’s strengths, the capacity to nurture and develop those strengths, and the ability to discern the fit between one’s strengths and weaknesses and the organization’s needs.” (pages 61-62) Positive regard for self creates positive regard for others. The Wallenda factor: successful leaders focus on trying and learning, not on failing or avoiding failure.

Els líders lideren estirant i no empenyent; inspirant i no manant; creant expectacions realitzables, tot i que desafiadores, premiant el progrés en el seu acompliment, i no manipulant; permetent la pròpia iniciativa i experiència, i no negant ni constrenyent les seves experiències i accions.

1. President de la Universitat de Cincinnati, “Distinguished Professor” d’administració empresarial de la Universitat de California del Sud; Consultor a Werner Erhard and Associates; President del consell d’administració de la Kennedy School of Government Center for Public Leadership de la Universitat de Harvard.

2. Professor Emeritus d’administració empresarial de la Universitat de California del Sud.

Montilla i la sobirania

Unes reflexions, ara que hem vist el ressò que ha tingut l'advertència del President Montilla de l'allunyament irreversible de Catalunya vers Espanya.

Cal tenir en compte que el sentiment és mutu. El President Jordi Pujol diu al seu article “Dues converses i una conclusió” que un bon amic seu, madrileny, home obert, no adscrit políticament, probablement de vot canviant entre el PSOE i el PP segons les coses, intel·lectualment de molt bon nivell i de bona qualitat humana, diu que “es feo querer ser diferente”. Que reveladora arriba a ser una expressió tant escarida.

Tornem al ressò: nul. Passen, no els interessa el que puguem pensar, el que puguem aportar a Espanya, més enllà de l'aportació fiscal, és clar. Ara caldria clarificar, doncs, si els dos homes forts del PSC-PSOE, en José Montilla i en Celestino Corbacho, estan d'acord en l'anàlisi exposada pel primer a Madrid, que podria ser irreversible el desafecte de Catalunya vers Espanya. I la resta de la cúpula? Per què si ho estan, i pel que hem vist de l'interès generat, ja poden començar a pensar el canvi profund d'estratègia que cal. El que han de considerar és que mai arribaran més enllà de ser presidents d'una “región española”, mentre que amb una Catalunya sobirana, serien líders d'un país mig d'una Europa on hi haurà cada vegada més estats nous.

Per molt que un senyor de Córdoba i un altre de Badajoz tinguin un perfectament comprensible afecte vers les seves terres d'origen, la realitat és que son fets, tant personalment com política i professional, a Catalunya, a més de ser-ne “objectes fiscals”. Molts dels que han vingut de fora poden sentir que és una deslleialtat vers la seva patria chica plantejar la sobirania de Catalunya, però és imprescindible que entenguin que ells mateixos formen part de la ciutadania que pateix el que sí és deslleial, l'actitud d'Espanya, i sobre tot de l'estat, vers Catalunya. En una societat lliure no és en absolut deslleial plantejar la independència. A més a més, el que sí és enormement deslleial és la subjugació dels seus representants de més rang a l'estructura jeràrquica del seu partit en lloc de la responsabilitat política vers la seva ciutadania.

Ja no val l'argument de que no sabem o no fem l'esforç suficient d'explicar-nos els catalans, quan hem arribat ja no a l'autocrítica, sempre útil, sinó a l'autoflagel·lació. Ja n'hi ha prou. Qui cal que comenci a escoltar i a entendre, és l'altre part, i sembla que ha començat a entendre la cúpula montillista que l'altre part, que és Espanya, no fa cas. Quan els que s'esperava que els farien costat, els progressistes espanyols, no han fet el més mínim esforç de defendre l'entesa entre les parts, ni tant sols dins del partit del PSOE, què més pot quedar? Ja ha quedat clar que la incomprensió entre Espanya i Catalunya no és un dels abillaments dels independentistes, sinó que és un autèntic problema de tota la ciutadania de Catalunya col·lectivament, vingui d'on vingui, i que en conseqüència està passant cada vegada més a posicions sobiranistes.

Ja que això dels trens està a la palestra, no podem seguir comprar més un bitllet de tren sense saber on va, ni quan surt ni quan arribarà. El que hem de fer és prendre els comandaments de la locomotora i decidir com i quan anirem vers el futur.

Fets, no paraules

El President Montilla ha presentat aquest matí a Madrid i davant d'una audiència molt influent, entre representants del Gobierno i del mon econòmic espanyol, de gent d'aquí i d'allà, una anàlisi de la situació política catalana i els factors identitaris unitaris espanyols que l'afecten. Haurà semblat més o menys acurat, segons el punt de vista del que la considerin, però ha estat, i ha estat llargament esperada. Molts creien (entre els quals jo) que mai s'arribaria a fer, però tampoc ha sorprès. Ha explicat, sense embuts, com les actituds separatistes sorgeixen essencialment de les posicions espanyolistes centralistes, i en reflex d'aquestes ha anat creixent un sentiment de “desafecció” dels catalans vers Espanya. Fins i tot ha advertit del risc d'un allunyament irreversible entre Catalunya i Espanya. No ha mencionat que aquesta situació és fruit d'una alienació de 300 anys, agreujat pel canvi de paradigma, la globalització i la europeïtzació, però què hi farem.

Crec que pocs contradiran la generalitat de la seva anàlisi. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió d'arrel és si hi haurà acció, o reacció alguna. El Sr. Montilla ha descrit la situació, i per a ell i els seus, és un primer pas. Podria indicar un gir “federalista” de la seva escola “baix-llobregatista”, dels montillistes. I pels que no son els seus... l'aparell central i centralista del seu propi partit i dels altres de més enllà? Hi posaran remei? La voluntat seva serà sens dubte remeiar-ho. Indica un allunyament de les posicions centralistes espanyoles de la majoria dels PSOEistes del PSC? Significa que el PSC s'independitzarà per fi, després de més de 30 anys, del predomini del PSOE? Aquest canvi de rumb és per a convèncer als seus de l'aparell PSOE a Madrid, i els barons d'Andalusia, d'Extremadura, etc. o és per a apaivagar els catalanistes del PSC?

En tot cas, hauran de passar pocs mesos abans de que es vegi la resposta a totes aquestes preguntes, per a veure si han calat les seves paraules. Si no, s'haurà de veure si el President defensarà Catalunya i la ciutadania catalana, complint les condicions del seu Compromís per Catalunya. El President haurà de plantejar un canvi Macianista, un allunyament del federalisme impossible, i haurà d'actuar vers la única alternativa possible per una nació que es mereix molt més, amb Fets, No Paraules.

Més privatitzacions peperes

El Sr. Rajoy ens ve a Barcelona per a salvar-nos del tripartit: ens ofereix privatitzar els aeroports si guanya les eleccions. Però què significa això exactament? Gato encerrado?

Doncs més aviat sí. Les empreses que optarien a la privatització d'AENA son totes de Madrid: ACS, OHL (sí, aquella del túnel de Bellvitge), Sacyr Vallehermoso, FCC i Ferrovial (que gestiona Heathrow Londres, que es veu que va de mal en pitjor). Només hi ha una excepció, Abertis, que és de la Caixa - no gaire consolador, amb l’historial que té aquesta empresa catalana amb finalitats “benefico-socials”. En tot cas, com veurien des de Madrid que Abertis, catalana, s'ocupés de Barajas? Potser s'hi oposarien per la marxa de la gestió fora del territorio nacional. Potser preferirien concedir la gestió, per exemple, a Fraport AG, concessionària de l'aeroport de Frankfurt entre d'altres.

D’això s’ha afanyat el Sr. Carod-Rovira a prevenir-nos, i amb tota la raó. Però el perill no rau tant en el neo-centralisme privatitzat del que ens adverteix. El fet és que totes, sense excepció, tenen uns lligams extraordinàriament estrets amb la dreta espanyola. Així que, de la mateixa forma quan es va “privatitzar” ENDESA, Telefónica, Iberia, Tabacalera o Argentaria, aquestes empreses acaben en mans amigues del PP. Faig clara referència al complex empresarial que recolza el PP a “Rússia i Espanya: un paral·lel”.

Per altra banda, no em puc imaginar que el gobierno de l’estat cedeixi la concessió de Barajas a una i la del Prat a una altra, per a animar la competició entre destins. Això sí que seria interessant per a Catalunya, i per això no ho veig. Les concessions privades dels aeroports tindrien un fons encara més polític, i polititzat, que la que va tenir la concessió de la T-Sud.

En tot cas, espero que els poders fàctics, ai no, perdó, la societat civil catalana, tingui un mínim de consciència “nacional”, només una miqueta més enllà de la seva butxaca curt-terminista, i faci tot el que calgui per a que no prosperi la iniciativa del Sr. Rajoy, si és que guanya les eleccions.

Passotisme

He vist al TN de TV3 una notícia que m'ha deixat glaçat. Un lladre roba una caixa registradora d'un local del Port Olímpic de Barcelona. Un guàrdia de seguretat de 63 anys s'interposa però el lladre s'aprofita de la seva posició de domini físic i li clava una pallissa. Feliçment, el lladre ja ha estat arrestat.

El que m'ha deixat glaçat, però, no és la pallissa a un pobre home que, amb aquesta edat i condició física, evidentment no pot fer més que de vigilant i no de 'guarda de seguretat'. El que em deixa de pedra és la persona que passa a menys de deu metres del vigilant quan, ja havent fugit el lladre, jau a terra després de la brutal pallissa. Aquesta persona (si és que es pot qualificar així) no pren la més mínima acció de socors a una persona evidentment desvalguda.

Fa uns dies, ja varem veure l'actitud de passotisme en altres quan un animal (aquí sí que no hi ha dubte del qualificatiu) ataca a una noia en ple transport públic. Tot i que es pot entendre que el pobre noi que va presenciar aquesta agressió patís per la seva integritat física i que no tots podem ser guardians de la justícia, tot plegat fa reflexionar aquesta actitud que comença a ser preocupant per estesa: passem de tot. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Massa gent passa de llarg, se'n va a casa, es tomba al sofà i es deixa hipnotitzar per la tele, o qualsevol altre ocupació que no exigeixi pensar gaire. Miren el mon a través d'una pantalla, sigui la tele o el PC, tot navegant Internet. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Aquesta postura, la de tombament social, es deixa veure quan, potser enfrontats amb un servei deficient en una restaurant o d’una empresa de subministrament, o amb un desastre, un desori com el del TGV, pocs es comprometen. Molta queixa, això sí, molta boqueta, algun SMS "matins.si ... matins.no", un correu-e de denúncia, però ben poca acció concreta, cap activisme social. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

I d'això se n'aprofiten alguns, polítics o empresaris o lladres, per a actuar amb impunitat. Saben que no hi haurà responsabilitat social, pel passotisme de la ciutadania, es pot fer gairebé el que es vulgui. Ens estem convertint en una societat passota, desestructurada, que no reacciona. En uns altres temps, no sé si millors o pitjors, però uns altres, hi hauria hagut un aixecament social. Ara, uns quants crits, moltes queixes, però quants de nosaltres sortim a fer quelcom, a complir els nostres deures socials, a lluitar pels drets col·lectius? On està la societat civil? “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Campanya pro-TV3 al País Valencià

"Acció Cultural del País Valencià presenta públicament la campanya per garantir la continuïtat de TV3 al País Valencià. La campanya implicarà la societat civil dels Països Catalans per fer front a la sanció de 300.000€.

A València i Barcelona primer, i després a Palma, ACPV dóna eixida a una campanya cívica de grans dimensions per fer front a les sancions imposades arbitràriament per la Generalitat, i provar d’impedir que els valencians i les valencianes veiem vulnerats els nostres drets a la pluralitat informativa i a la normalització de la nostra llengua pròpia. Aquesta campanya està adreçada a rebre els màxims suports possibles en una qüestió que, considerem, afecta tota la comunitat cultural catalana.

Com s’ha fet públic en les presentacions de la campanya, els expresidents de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Pasqual Maragall –juntament amb els abats de Montserrat i Poblet, Josep M. Soler i Josep Alegre–, a títol individual, han estat els primers en signar una carta on mostren la seua adhesió a ACPV i fan “una crida al conjunt de la societat perquè, amb la màxima implicació de tots, es pugui fer front” a la situació creada amb la desproporcionada sanció econòmica de 300.000€ que s’ha imposat a ACPV, “entitat sense ànim de lucre (...) que no només s’ha preocupat de garantir l’emissió de TV3 al País Valencià, sinó que també ha treballat en tots els camps de la nostra cultura". Igualment, Antoni Tàpies ha cedit un original classificat per contribuir, amb les seues reproduccions, a “agrair i reconèixer” tots aquells que col·laboren en la campanya. També els professionals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (Xavier Torres, Joel Joan, Miquel Calzada, Toni Solé, Antoni Basses, Xavier Grasset, ...) han mostrat el seu suport assistint a la presentació de la campanya que té lloc a Barcelona."

Més informació.

Sol davant del perill – López Tena parla amb periodistes de la COPE

Gràcies al bloc germà “Es Poblat d'en Talaiòtic” he descobert una sèrie de vídeos de l’Alfons López Tena, publicats a YouTube. Per a mi, el que més ressalta, per damunt d’un conjunt molt interessant, és aquest on en López Tena s’enfronta als malvats de la pel·lícula, sol davant del perill, a una colla, composada per Francisco Marhuenda, director de la Razón de Catalunya; César Alcalá, historiador i escriptor; i Xavier Rius, director d’e-Notícies (què fa aquest “nacionalista català” entre un equip tan il·lústre del més ranci espanyolisme, tot i intentar diferenciar-se dels demés?), i liderada per en Carlos Losada, director d'Informatius de la COPE a Barcelona, que com els dolents de “High Noon”, l’intenten infructuosament vèncer per nombre. Els crivella, però en tot cas, espero que en López Tena, a diferència del xerif Will Kane (Gary Cooper), trobi el recolzament que mereix entre els “bons homes” del poble. Brillant! Es nota que l’admiro, oi?

També podeu escoltar-ho sencer aquí, cortesia de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya.

Metges i llengua

Ahir vespre al TN de TV3 varen sortit dues notícies que han fet avinent un conflicte de funció entre dos departaments de la Generalitat: el de Salut per una banda, i la Secretaria de Política Lingüística depenent de Presidència per l'altre. Per part de Salut, l'hospital de Berga ha enviat un equip de reclutament a Polònia per a contractar professionals de la medicina per a que ocupin les vacants que hi ha a Catalunya. Aquesta és una iniciativa excel·lent per a cobrir un desori provocat per l'autisme que hi ha hagut durant anys dels governs espanyols (responsables de les places de medicina que es faran), que no han escoltat, que ni han entès ni han volgut considerar, les necessitats més enllà del seu mon, escapçats fins fa poc de les necessitats de professionals pel mon de la salut en particular, i del mon empresarial en general. Tot just ara comença a solucionar-se.

Per altra banda, la periodista enviada a Polònia per a informar de la iniciativa de l'hospital, ens explica que hi ha un problema de barrera lingüística. D'entre els metges polonesos, molt pocs coneixen la llengua i hauran de rebre formació primer, a Polònia, mitjançant l'ensenyament a distància per via telemàtica, i després, una vegada hagin arribat a Catalunya, en sessions presencials.

El que m'ha deixat de pedra és que s'ha primat la llengua castellana –en exclusiva en la formació que es farà a distància– quan sens cap dubte la gran majoria de les persones que atendran seran catalanoparlants. Així mateix, un metge pediatra de Figueres, entrevistat també a la televisió per una altra notícia, exerceix la seva feina amb un desconeixement del català evidenciat en la conversa dels periodistes amb ell. Per a mi, aquest cas és particularment greu, donat que haurà d'atendre infants de curta edat, molts dels quals probablement tindran dificultats amb la llengua castellana.

En tot cas, tot el personal sanitari hauria de poder atendre als ciutadans correctament en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya com a mínim. No puc entendre que s'estigui contractant personal que no estigui correctament capacitada per a atendre correctament al públic. Oi que no contractarem personal que no tingui la titulació, i per tant la formació, adient? Això inclou la formació lingüística. Hauria de ser la regla general, però s'aplica molt rarament, i és una regla d'aplicació particularment exigible en segons quins sectors, com el sanitari.

Recordem que la Llei de política lingüística, a l'article 11.1 diu que “El personal al servei de les administracions, les corporacions i les institucions públiques de Catalunya ha de tenir un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, tant en l'expressió oral com en l'escrita, que el faci apte per a desenvolupar les funcions pròpies del seu lloc de treball” i a l'article 30.1 diu que “Les empreses públiques de la Generalitat (com és l'ICS) han d'emprar normalment el català en llurs actuacions i documentació internes i en la retolació, en les instruccions d'ús, en l'etiquetatge i en l'embalatge dels productes o els serveis que produeixin o ofereixin”. Qüestiono que es pugui respectar, o que s'estigui respectant, aquesta llei si el personal no coneix suficientment la llengua catalana.

Voldria veure que la Secretaria de Política Lingüística i el Departament de Salut col·laborin en solucionar urgentment aquesta situació en particular, i que es tingui un especial respecte dels drets lingüístics de tots.

Una lliçó pel poble turc

El poble turc hauria d'escoltar en Hermann Göring, líder del partit Nazi i responsable de la Luftwaffe a la Segona Guerra Mundial:

“És clar que el poble no vol la guerra. Perquè un pobre desgraciat d'una granja hauria de voler arriscar la seva vida en una guerra, quan tot el que pot esperar-ne és sortir-ne viu i poder tornar a la granja? Naturalment, la gent comuna no vol la guerra, ni a Rússia, ni a Anglaterra, ni tant sols a Alemanya. Això està clar. Però al final, son els líders d'un país que determinen les polítiques, i sempre és qüestió fàcil arrossegar el poble, sigui en democràcia, en una dictadura feixista, en un parlament o en una dictadura comunista. Amb veu o sense, sempre es pot convèncer al poble de fer el que els demana els líders. Això és fàcil. Només cal dir-los que estan sent atacats, i denunciar els pacifistes de mancats de patriotisme i d'exposar el país al perill”.

Els vostres líders, civils i militars, estan portant pel sender de la violència i la mort els seus soldats rasos, pares, fills i germans vostres, per mantenir-se en el poder.

ERC qüestionada?

Es qüestiona la direcció d'ERC? Jo diria que no particularment. Els medis, sempre interessadament, ho qüestionen tot d’ERC. Si una notícia es pot interpretar en clau negativa, així es farà. Però no vol dir que creguin en Uriel Bertran o en Joan Carretero. Parlen de que un quaranta i tants per cent va anar en contra de la ponència de la direcció. Però demà atacaran als corrents crítics si aquests assoleixen quotes de responsabilitat, independentment de si ho faran bé o no.

Puntualitzem el que son les esmenes que es varen votar a la Conferència. La proposta original de la Comissió Redactora era un document explícitament obert a les esmenes de la militància, que podien ser a la totalitat, d’addició o de modificació. Les esmenes, més de quatre-centes, que es varen transaccionar anteriorment a la Conferència del dissabte passat es varen incorporar a la Ponència final que més del 80% va votar favorablement.

La raó essencial per la que les propostes de "Esquerra Independentista" (EI) d’Uriel Bertran, però també d’una dotzena de persones més d'arreu del territori, varen rebre un suport important és que aquestes varen ser esmenes parcials, i no pas a la totalitat. Una gran part de la militància va entendre que, tot i estar d’acord amb molts dels seus postulats, l'esmena a la totalitat de la corrent Reagrupament.cat (personificada en Joan Carretero) era un repte obert a la direcció i suposava un risc de trencament del partit, inacceptable per a la majoria.

A més a més, a diferència de l'esmena d'R.cat, la de EI tenia un clar component social, aportant propostes d’una panòptica política, i no centrada exclusivament en un aspecte, el nacionalista. La militància entén que si ERC ha d’aspirar a la sobirania nacional, ha d’aportar un programa polític íntegre. Per altra banda, una gran part de la militància va votar de forma selectiva les esmenes, i per tant, tot i haver un factor personalista, no es pot entendre que hi hagués un vot 'en bloc' de suport a EI com a grup de persones, sinó a unes propostes ideològiques.

Sr. President, us admiro

La malaltia d'Alzheimer és, sens dubte, una de les pitjors que hi ha. No ataca tant el ser físic com el ser intel·lectual i espiritual. Ataca la pròpia essència del ser humà, la seva identitat. I no només la de l'individu que la pateix, sinó també els familiars i amics, que veuen com, poc a poc, el malalt deixa de ser el que coneixen i estimen, amb les conseqüències desastroses per les relacions dins del cercle familiar.

Em considero molt, molt afortunat en tenir un President, tot i que fóra d'un partit que no defensa el mateix que defenso jo a nivell nacional i que l’hagi criticat per les seves accions polítiques, que és capaç de tenir la solidesa moral d'enfrontar-se a aquesta malaltia tant terrible, sabent quines seran les seves insofribles conseqüències, per a oferir-se a lluitar contra ella, pel bé de tots els que la pateixen: malalts, però també els seus al·legats.

Sr. President, us admiro.

Una Maragallada més?

En Pasqual Maragall ha decidit deixar el PSC-PSOE. Li han rebentat el partit al qual pertanyia, i no suporta que li hagin fet el llit. Ara què farà? S’ha de suposar que encara pot comptar amb les lleialtats que havia cultivat durant els anys, decades, que va estar entre els dirigents del PSC, inclús abans de establir-se aquella aliança “federal” amb el PSOE? El seguiran en l’aventura de la formació eventual d’un partit demòcrata europeu? És aquesta una altra Maragallada?

Una Maragallada és una sortida per la tangent inversemblant. Potser el Sr. Maragall hagi reaccionat de forma irreflexiva, però tard o d’hora veurà que no hi ha la massa crítica per a generar suficient europeisme que pugui navegar sense tenir en compte la qüestió nacional. Catalunya no pot aspirar a varar un vaixell per a surar les aigües també turbulentes europees sense la sobirania suficient per decidir el rumb que li interessa.

Per altra banda, el Sr. Maragall és innegablement, agradi o no, un actiu de la política catalana. No es pot llençar per la borda aquest capital d’experiència i coneixement polítics, que encara deu arrossegar parceries i complicitats, si només entre els seus amics de la plataforma Ciutadans pel Canvi.

I CpC? Encara viu? Avui, 20 d’octubre, celebren la “I Trobada de Ciutadania per la Democràcia” i ha quedat totalment a l’ombra de la “Conferència 2007” d’ERC. No compten per res? No surt ni a la tele on ara mana el PSC. Per quin viarany aniran ara la Carme Valls-Llobet, l’Àlex Masllorens i en Juanjo López Burniol, a més dels membres del PSC amb qui simpatitzen (Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli, Raimon Obiols, Pia Bosch, et al.)? Pel sender del federalisme del PSOE? Encara segueixen entestats en aquest federalisme que els margina cada vegada més? Cal que els socialdemòcrates catalans que fins ara han cregut en aquest encaix de Catalunya en Espanya se’n adonin de que Espanya no vol encaixar-nos si no és de genolls.

No deixaré de pensar (somiar?) que els socialistes i socialdemòcrates catalans prenguin d’una vegada per totes la decisió, que en el fons dels seus cors saben que han de prendre. Tenen dues opcions: claudicar del tot i finalment incorporar-se a l’Espanya uniformitzadora, o bé optar per la sobirania nacional. Han de veure que no hi ha mitges tintes. Els espanyols no les admeten: “El que no esté conmigo, está contra mí”.

Un vi de Ribera del Duero: Martín Berdugo

Tot i no parlar-ne mai aquí, m’agrada el vi. M’agrada descobrir-ne i vaig arreu buscant-ne de nous amb un rerefons cultural diferenciat i de qualitat. Fa poc vaig arribar fins a la Catalunya Nord on vaig descobrir una colla de vins de Cotlliure i de Banyuls de la Marenda de gran qualitat. Al Principat, sobre tot a la DO d’Empordà, veïns del Rosselló, tenen molt a aprendre.

Ara bé, no vull comentar avui aquests, sinó aplaudir un excel·lent vi que he descobert de la Ribera del Duero: la bodega Martín Berdugo. És una bodega jove i innovadora que produeix vins d’aquests que s’atreveixen a diferenciar-se, tot i notar-se predominantment el tast de tinta fina (ull de llebre), el raïm típicament emprat pels vins del país.

Però la lloança no és per això, sinó perquè les ampolles que he trobat porten l’etiqueta en català! Sí, una bodega de Castilla-León que respecta la llengua pròpia del mercat on ven. Amb les dificultats que tinc per trobar un vi català que etiqueti en la nostra pròpia llengua, al·lucino que sigui una empresa castellana que em proposi un excel·lent producte etiquetat en català.

Recomano efusivament aquest vi, tant per la seva qualitat com pel respecte que ens demostra als catalanoparlants.

AVE o TGV

Fa uns anys, no gaires, tothom parlava del TGV per a descriure, lògicament, el tren de gran velocitat. Ara, sembla haver desaparegut aquest acrònim en favor de l’AVE. En un context en que la qüestió nacional, el desprestigi que s’ha volgut imposar en els “nacionalismes perifèrics” i el defuig del nacionalisme espanyol, que s’hagi imposat un acrònim amb clares implicacions nacionalistes, fa dubtar de que el “no-nacionalisme” sigui ubic a Espanya.

Queda clar que el “no-nacionalisme” és, de fet, nacionalisme espanyol. El Alta Velocidad Español no descriu de quina mena d’alta velocitat es tracta. És un avió? És una au? És un automòbil? No! És un tren! Ara bé, el que sí sembla ser d'una importància cabdal és la seva condició de Español. No hi ha cap altre tren de gran velocitat que imposa una identitat nacional en el seu nom.

El primer, el Shinkansen japonès, significa Nova Línia Troncal, prou banal i poc presumptuós; el TGV francès és evident... Train à Grande Vitesse, i això que els francesos varen inventar això del xovinisme; el nom de l’ICE d’Alemanya no és ni alemany... Inter City Express, que també es fa servir al Regne Unit, on parlen de l’Inter-City o bé de High Speed Rail.

A banda, l'acrònim AVE és una marca registrada de RENFE (una altra E de España), qui explotarà la línia d'alta velocitat, però que no en serà propietària. Per tant, si volem posar els punts sobre les i, dir "línia AVE" és incorrecte. Diem-ne "línia de gran velocitat".

En fi, jo seguiré parlant del TGV, si més no perquè això de Alta Velocidad és prou risible.

Juanjo López Burniol separatista

He escoltat aquest matí el socialista Juanjo López Burniol dir que fa molt de temps que s'ha produït entre Catalunya i Espanya una ruptura sentimental. Aquesta ruptura, ell la concreta en que no hi ha un projecte compartit, cosa extraordinàriament important, i que ja s'ha passat el “punt de no retorn”. Aquest no el vol descriure en clau de catastrofisme, ni que sigui dolent, sinó que és un simple anàlisi.

Diu que creu que es corre el risc de minimitzar el que està passant, que estan passant coses importants i que no se sap fins on pot arribar. Fa un símil amb el divorci entre parelles: que no s'ha de cercar el culpable, sinó una solució, i acaba asseverant que “no ens estimem”.

A la mateixa tertúlia, en Joan Tàpia comenta que els matrimonis a vegades es mantenen per interessos, econòmics o d'altres. Però, exclamo, aquest no s'assembla tant al matrimoni entre famílies aristocràtiques, adinerades, sinó a aquell on es dona la violència de gènere, en que els drets d'un contraent son constantment vulnerats per l'altre.

Entenc, evidentment, que el senyor López Burniol advoca el divorci acordat entre Catalunya i Espanya, que possiblement no serà la plena independència (no crec que admeti ell aquesta solució), sinó alguna mena d'estat lliure associat. Personalment, no crec que valgui la pena, però si aquesta ha de ser la solució...

El que no entenc és que fa uns mesos estava entestat en que s'havia de treballar per l'encaix de Catalunya dins d'un federalisme espanyol, que als meus ulls ja s'havia desacreditat, i ara estigui amb aquestes. Torno a insistir, al PSC hi ha un enorme desconcert sobre quin rumb han de prendre com a socialistes i com a ciutadans catalans.

És una llàstima que triguin tant en decidir-se, quan a CDC sí que hi ha gent que “ha sortit de l'armari”. Però és clar, aquests no tenen el llast d'estar “federats” amb un partit estatal centralista que no té la més mínima intenció d'admetre el federalisme. Cal, doncs, que els Socialistes Catalans facin un pensament: fins i tot en Montilla deu veure que és més interessant pel seu poble d'adopció, i per tant per a ell i els seus, tenir un govern, ser-ne president, independent i que pot governar com millor li convingui a la ciutadania, que ser president d'un govern d'una nacionalitat autònoma ("dentro de un orden") limitat en les seves possibilitats. I com a mínim que el PSC voti pel retorn dels "Papers de Salamanca" (que no ho son).

Els altres catalans

Tant d’enrenou perquè a la fira del llibre, la Buchmesse, de Frankfurt, a la que fou invitada d’honor la Cultura Catalana, fossin "exclosos" els escriptors en castellà? Ja he donat la meva opinió sobre el tema.

Però voldria rumiar sobre perquè aquests que defensen tant la llengua castellana al Principat no defensen, de passada, als autors catalans del Rosselló en llengua francesa? Hi ha una rica literatura catalana produïda, en llengua francesa principalment, però també en català, a la Catalunya del nord. Des de Ludovic Massé, que alguns consideren un Català Universal, passant pel Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el poeta, dramaturg, contista, i novel·lista sallagosard Jordi Pere Cerdà, Joan Daniel Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís, Michel Bolasell, fins Edmond Brazès, amb tota la seva obra teatral, poètica i critica literària; els periodistes, articulistes i autors Georges Gianadda o Pierre Bosch; l’historiador del Rosselló i paleoantropòleg Michel Brunet; els escriptors del col·lectiu Emili Xatard, autors de l’incomparable Perpinyhard...

El principi que exposen aquests que tant defensen els catalans que escriuen en d’altres llengües, el de l'universalisme, el compartim molts. Però han d'entendre que, per que hi hagi un joc equitatiu i just d'universalisme autèntic, totes les cultures han de jugar en un camp anivellat. El fet que qualsevol que es mou al mon cultural sap perfectament que no és el cas, indueix a creure que potser a molts no els interessa en realitat els escriptors catalans en llengua castellana, sinó defendre la espanyolitat del Principat, i de passada dels països a Espanya que compartim la seva llengua, i així acaben assaltant una vegada més, sigui o no la seva intenció última, el seu estatus, el prestigi de la llengua catalana.

Pel domini ccTLD .ct

Donat que ara, després d’uns mesos de la publicació de “Nació.cat”, s’està parlant d’aquest llibre tant important per conèixer la història del domini genèric (gTLD) .cat, el primer domini d'Internet que representa una comunitat lingüística, voldria recordar que hi ha també un altre domini al que aspirem molts dels que formem la comunitat catalana: el .ct.

L’argument constantment repetit per a oposar-se a l’iniciativa per la que Catalunya tingui un domini específicament propi, que només els estats reconeguts poden gaudir d’un domini de dues lletres, el ccTLD (domini de màxim nivell de codi de país), és absolutament i totalment deslleial. És una fal·làcia, una mentida si és conscient, que sovint ho és.

I cal fer li front si volem aconseguir el ccTLD .ct, ja que seria una excel·lent eina, un espai més, per a la lluita per la nostra sobirania. És precisament per aquesta raó que les autoritats espanyoles i altres actors anticatalans volen evitar-ho.

A continuació, detallo els codis de dues lletres homologats segons l’estàndard ISO 3166-1 alpha-2, que és la base pels dominis geogràfics, que no corresponen a “estats sobirans”:

• .ac ~ Illa Ascension - dependència del territori britànic d’ultramar de Saint Helena (Aquest ccTLD és 'el colmo': no és ni un territori colonial, sinó que depèn d'una colònia!)
• .ai ~ Anguilla - territori britànic d’ultramar
• .an ~ Antilles neerlandeses - territori autònom del regne dels Països Baixos
• .aq ~ Antàrtica - territori regulat pel Tractat Antàrtic
• .as ~ Samoa Nord-americana - territori no incorporat dels Estats Units d’Amèrica
• .aw ~ Aruba - territori del regne dels Països Baixos
• .bm ~ Bermuda - territori britànic d’ultramar
• .bv ~ Illa Bouvet - illa deshabitada depenent de Noruega
• .cc ~ Illes Cocos (Keeling) - territori d’Austràlia
• .ck ~ Illes Cook - estat en lliure associació amb Nova Zelanda
• .cx ~ Illa Christmas - territori d’Austràlia
• .eh ~ Sàhara Occidental - territori en disputa entre el Marroc i la República Àrab Sahrauí Democràtica
• .fk ~ Illes Falkland (Malvines) - territori britànic d’ultramar
• .fm ~ Micronèsia - estat lliurement associat als Estats Units d’Amèrica
• .fo ~ Illes Faroe - província autònoma del regne de Dinamarca
• .gf ~ Guiana francesa - departament francès d’ultramar
• .gg ~ Guernsey - dependència de la corona britànica
• .gi ~ Gibraltar - territori britànic d’ultramar
• .gl ~ Grenlàndia - província autònoma del regne de Dinamarca
• .gp ~ Guadeloupe - departament francès d’ultramar
• .gs ~ Illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud - territori britànic d’ultramar
• .gu ~ Guam - territori no incorporat dels Estats Units d’Amèrica
• .hk ~ Hong Kong - regió administrativa especial de la Xina
• .hm ~ Illa Heard i illes McDonald - territori d’Austràlia
• .im ~ Illa Man - dependència de la corona britànica
• .io ~ Territori britànic de l’Oceà Índic (Diego Garcia etc.) - territori britànic d’ultramar
• .je ~ Jersey - dependència de la corona britànica
• .ky ~ Illes Cayman - territori britànic d’ultramar
• .mo ~ Macau - regió administrativa especial de la Xina
• .mp ~ Illes Marianes Septentrionals - territori lliurement associat als Estats Units d’Amèrica
• .mq ~ Martinica - departament francès d’ultramar
• .ms ~ Montserrat - territori britànic d’ultramar
• .nc ~ Nova Caledònia - territori d’ultramar de França
• .nf ~ Illa Norfolk - territori autònom d’Austràlia
• .nu ~ Niue - estat en lliure associació amb Nova Zelanda
• .pf ~ Polinèsia Francesa - col·lectivitat d'ultramar de França
• .pm ~ St. Pierre i Miquelon - col·lectivitat d'ultramar de França
• .pn ~ Pitcairn - territori britànic d’ultramar
• .pr ~ Puerto Rico - estat lliurement associat als Estats Units d’Amèrica
• .ps ~ Palestina - territori ocupat per Israel
• .re ~ Réunion - departament francès d’ultramar
• .sh ~ St. Helena - territori britànic d’ultramar
• .sj ~ Illes Svalbard i Jan Mayen - territoris del regne de Noruega
• .tc ~ Illes Turks i Caicos - territori britànic d’ultramar
• .tf ~ Terres Australs Franceses - territori d'ultramar de França
• .tk ~ Tokelau - territori de Nova Zelanda
• .um ~ United States Minor Outlying Islands - diversos territoris dels Estats Units d’Amèrica (Aquest ccTLD ha estat reclamat per les Illes Marshall)
• .vg ~ Illes Verges Britàniques - territori britànic d’ultramar
• .vi ~ Illes Verges Nord-americanes - territori no incorporat dels Estats Units d’Amèrica
• .wf ~ Illes Wallis i Futuna - col·lectivitat d'ultramar de França
• .yt ~ Mayotte - col·lectivitat d'ultramar de França

Cal recordar que l’estat francès atorga als département d'outre-mer exactament el mateix estatus que qualsevol altre département (equivalent a la província) de la metròpoli. Son, per tant, una part íntegra de la República Francesa.

En el cas de les Antilles Neerlandeses, a partir de 15/12/2008 les illes de Bonaire, Saba i Sint Eustatius esdevindran municipis, i per tant una part íntegra, dels Països Baixos, tot i tenir un 'corpus' de llei diferenciat. Les altres dues illes de l’arxipèlag, Curaçao i Sint Maarten tindran estatus de països associats al Regne dels Països Baixos similar al d’Aruba. No queda clar, doncs, qui es quedarà el domini, o si tots seguiran compartint-lo.

A Europa, existeix l’estatus particular de les Illes Normandes de Jersey i Guernsey, que varen crear els seus propis dominis (.je) y (.gg) el 1996, havent estat abans sota el domini estatal (.uk). Va ser la pròpia entitat gestora d’aquest domini estatal qui va propiciar els nous registres. El Regne Unit, de fet, té registrats dominis per a totes les colònies d’ultramar i territoris associats pertanyents a la Commonwealth (veure la llista anterior).