Aquest matí, no hi ha noticies

És possible que 3/24 no té prou continguts, que hagi de clonar la programació de TV3?! Em refereixo al fet que aquest matí, tot el matí, no podrem veure RES MÉS noticiable que el sorteig de Nadal. S'enten que hi hagi una gran audiència potencial, però replicar la mateixa programació? La única explicació seria una manca de continguts, de que no hi ha noticies.

Però és així? No, oi? Amb tot el que passa al món, que hàgim de veure programada en dues cadenes (que, en el cas del 3/24, sense anuncis, paguem els contribuents exclusivament) la "gran notícia" d'uns nens fent la cantarella de repetir un números durant hores i hores, i uns periodistes rebaixats a repetir tota una sèrie de supersticions, i comentaris de si ha de tocar aquí o allà, i si ha d'acabar en un número o un altre.

Penós.

Que mogui fitxa CDC

Quina manca de visió històrica, quin curt-terminisme i impaciència! Hem experimentat tot el ventall d'aliances polítiques per a formar governs. 1980: CiU forma govern amb els vots a favor de CDC, UDC, UCD i ERC, i els contraris de PSC, PSUC i PSA; 1984: CDC-UDC-AP-ERC a favor / PSC-PSUC en contra; 1988: CDC-UDC / PSC-IC-ERC (AP i CDS s'abstenen); 1992: CDC-UDC / PSC-IC-ERC (PP s'absten); 1995: CDC-UDC / ERC-ICV (PSC i PP s'abstenen); 1999: CDC-UDC-PP / PSC-ICV (ERC s'absten); 2003: El tripartit forma govern amb els vots a favor de PSC-ERC-ICV i els de CDC-UDC-PP en contra; 2006: PSC-ERC-ICV / CDC-UDC-PP-C's.

Ara una reflexió: en quines legislatures s'ha apropat més el govern de Catalunya a l'espanyolisme més ranci d'UCD, d'AP i de PP? I en quines s'ha fet plantejaments més sobiranistes, d'auto-govern en lloc de plantejaments de “motor d'Espanya”?

Si de veritat es vol la unitat nacional, el que cal és que TOTS els actors se'n adonin d'una vegada dels seus propis errors del passat, que els acceptin i els denunciïn com a tals. Si la CiU d'avui realment ha de ser més sobiranista que la d'antany, aquella de l'últim govern de CiU que es va recolzar en el PP d'Aznar, que es declari obertament i pública per la independència, que es desmarqui d'una vegada dels seus socis unionistes i aposti de veritat per l'alliberament nacional!

Perquè sempre ha de ser ERC que carregui amb les neules quan, acceptem-ho, és el partit d'orientació nacional minoritari? Ja està bé! Que moguin fitxa en Mas i en Puig i la resta de CDC!

Social Liberalisme, un invent?

La Sra. Montserrat Nebreda és, a més de doctora en dret, llicenciada en filosofia política. Per això em mereix un respecte quan es refereix al pensament polític. Però també em fa exigent amb el seu rigor, i particularment amb el que diu del meu propi pensament.

Políticament em considero entre socialdemòcrata i social liberal, que per a la majoria de pensadors és una posició d'esquerres. De fet, junt amb la incipient socialdemocràcia, el social liberalisme conforma la “nova esquerra” dels anys seixanta, del maig del '68, en contrast amb la que es titllava de “vella esquerra” marxista, socialista, i comunista. És més, es pot considerar que, fins que no va aparèixer el marxisme, el liberalisme era la única esquerra, ja que l'eix polític era essencialment liberal vs. conservador.

Però acabo d'escoltar a la Sra. Nebreda sentenciar que no existeix més que un liberalisme autèntic: el liberal conservadorisme. És més, no només ha asseverat que l'esquerra no pot ser liberal, sinó que només pot ser totalitària i que només la dreta pot ser liberal, que parlar de socialistes liberals és tractar d'un oxímoron.

Així, la senyora docta desestima el pensament i els escrits de'n John Stuart Mill, respectat filòsof polític liberal, que es considera va generar la llavor del social liberalisme i que mantenia que el govern tenia la obligació d'intervenir quan fora per a la protecció de la societat, o de'n John Maynard Keynes, que advocava per les polítiques intervencionistes dels governs i que inspirà el New Deal de Roosevelt. D'altres “oxímorons” inclouen Norberto Bobbio, John Rawls, i més recentment Dirk Verhofstadt.

Potser la senyora Nebreda hauria de repassar els seus apunts de quan va llicenciar-se en filosofia política.

Govern no és partit i viceversa

En un govern de coalició, dos o més partits es posen d'acord en recolzar la candidatura a la presidència del govern a canvi d'un programa executiu a la mida dels socis, així com la participació en el govern encarregat de la seva execució.

La participació d'ERC en el govern de la Generalitat va sorgir de les negociacions entre els diferents actors parlamentaris després de les últimes eleccions. L'acord entre el PSC, IC i ERC va consistir en aprovar el candidat del PSC a la presidència, en José Montilla, aprovar un programa de govern i decidir els membres de govern que caldria per a portar-ho a bon terme.

Així funcionen els acords per a establir un govern de coalició. Els partits hi arriben per a portar a terme un govern i la seva política. No ha de pressuposar que els mateixos partits hagin d'estar subjugats permanentment als criteris del govern, ni tampoc als d'un o altre partit. Mentre es satisfacin els acords, si es compleixen els compromisos que varen portar a la formació del Govern, ERC té les mans totalment lliures d'actuar com li sembli. És a dir, no hi ha cap raó per la que ERC no pugui expressar les seves opinions lliurement. Tampoc significa que no pugui actuar en els diversos àmbits com cregui convenient ni que pugui parlar amb qui li sembli. En cap cas, no suposarà que, si les parts compleixen amb allò pactat, s'hagi de trencar el Govern. No vol dir que ERC se n'hagi de sortir.

Per tant, ara que el President del partit i el seu Secretari General no són membres del govern, ERC haurà de seguir exigint (en té tot el dret i té el deure) tot allò que tingui com a finalitat, és a dir allò que sigui definit als seus estatuts i als seus congressos, o que ajudi a arribar a aquestes finalitats seves. Si el partit creu convenient votar o no els pressupostos generals de l'estat espanyol, ho farà segons interessos del partit, i sobre tot en interès d'aquells a qui representa, els seus militants i votants, i en definitiva, de Catalunya i no pas d'altres nacions.

Enemic: el partit cartel

El fenomen Obama és essencialment i més immediatament un moviment de canvi no a Estats Units, sinó al partit Demòcrata. Ha guanyat a la Hillary Clinton, que representa les parts interessades en l'estatus quo: l'oficialisme, l'establishment del partit i els “lobbies” (terme més amable que no pas “poders fàctics”).

Obama representa un canvi davant de l'estructura burocràtica del partit “cartel”. S'ha saltat l'establishment del partit i ha entusiasmat als ciutadans més enllà de la frontera que s'han anat creant entre les elits del partit, els lobbies i els professionals de la política per una banda i la militància base, els simpatitzants i la ciutadania en general per l'altre. Ha demostrat que quan es motiva a la ciutadania, quan s'il·lusiona i es fa partícip del procés, aquesta respon. I el seu èxit ha fet reaccionar fins i tot entre els republicans i a en McCain, que ara també advoca aquest canvi.

La frontera, gairebé fractura, entre l'establishment i les bases també ha anat consolidant-se a casa nostra. Els principals actors han esdevingut partits cartel durant la transició i els últims anys. Han esdevingut part de l'administració, sigui a nivell estatal, com autonòmic i local. Es financen pels pressupostos de l'estat i de la Generalitat. Depenen cada vegada més dels recursos de l'administració, debilitant els vincles amb els actors socials. En lloc de representar la societat davant de l'administració, els partits cartel representen aquesta davant de la ciutadania. Representen, efectivament, una inversió pràctica del principi democràtic.

El partit cartel pot permetre's prescindir fins a cert punt de la seva infraestructura base (seccions locals i regionals) sempre i quan pot controlar els recursos de l'administració. En canvi, les seves cúpules iniciaran reformes per a dinamitzar les infraestructures dels partits quan s'hi veuen obligades, per a generar el recolzament de la organització mitjançant altres medis que no sigui la redistribució de recursos obtinguts de l'administració.

La qüestió és, com podem combatre aquesta tendència? Doncs ens hem d'armar d'unes eines que la reverteixin. De fet, la tendència vers l'obertura de les organitzacions a actors externs està aflorant no només a la política sinó també al mon de l'empresa, gràcies a l'aparició de les xarxes socials virtuals a Internet, que en realitat son el desenvolupament sobre una plataforma tecnològica de les xarxes de relacions socials que ja ha tingut la nostra societat durant segles. Es salta la burocràcia dels partits que representa el partit cartel i torna en part la funció de l'agitació i la propaganda (agitprop) i de les idees, de l'ideari, a les bases, als simpatitzants i, sobre tot, a la ciutadania.

Aquest últim actor en la generació d'ideari, la ciutadania, és la base política per definició. En aquests i els futurs temps de xarxa social, ciutadana, d'informació (i desinformació), cal estructurar el partit polític per a acomodar-se a aquesta base social si ha de sobreviure el tràngol en que sembla trobar-se avui.

Aquest tràngol pot engolir la democràcia. Per a superar-lo, la ciutadania ha de tornar a trobar en els partits el medi pel que pot fer arribar les seves preocupacions, les seves necessitat, les seves idees, en fi, el seu ideari, a l'administració. Si no, si permetem que el partit cartel imperi, significarà el debilitament de la democràcia, quan hauríem d'estar treballant, lluitant, per a desenvolupar-la més encara.

Com sempre, cada dificultat és una oportunitat. Prenguem aquesta dificultat per les banyes, i convertim-la en una oportunitat per a renovar i millorar la democràcia.

La pifiada d'en Puig

No ho entenc. En Felip Puig és un polític veterà i intel·ligent. No comprenc com ha caigut en aquest atzucac que s'ha fet tot sol criticant el nivell lingüístic del President de la Generalitat. Primerament, què vol que faci en Montilla? Que deixi de parlar el català? No, oi? Que faci encara més classes? Ja en fa moltes, i a més, segons tinc entès, pagades de la seva pròpia butxaca. Aleshores, que deixi la presidència? Home, ja li agradaria a en Puig, suposo, però és difícil.

Quin rendiment en vol treure, doncs? És això el que no entenc. Pensem que el seu partit fa anys que treballa a l'àmbit dels nous catalans. Potser l'exemple més conegut i d'èxit per CiU és el militant de CDC, en Justo Molinero. Segurament haurà capturat incomptables vots amb la política constant i a llarg termini d'apropament als nouvinguts.

A què juga, doncs, el secretari general adjunt de CDC atacant a aquest “altre català” que tant amunt ha arribat, que és un exemple pels nous catalans del funcionament de l'escala social que ofereix Catalunya a tots els que vulguin grimpar-la? No veu que fa un enorme mal a la nostra llengua i, pitjor encara per a ell i el seu partit, el rebuig que haurà generat en els votants que no tenen com a llengua materna el català, però que volen integrar-se a la nostra societat i cultura, fent l'esforç de parlar la nostra llengua?

No entenc la pifiada d'en Puig. No s'haurà deixat endur pels seus sentiments humans menys gloriosos, oi?

Bidells, auxiliars clínics, infermers, metgesses: Gràcies!

Fa dies que no escric cap post. He estat malalt, ingressat a l'hospital de Sant Pau per un tromboembolisme pulmonar a conseqüència d'una tromboflebitis. He estat 12 dies a l'hospital, passant per urgències, semicrítics i planta, després d'haver arribat en ambulància.

Perquè ho explico, si no té gaire a veure amb la temàtica usual al meu blog? Doncs, cal reconèixer la feina que fa la gent, tota, aquella que treballa al sistema de salut de Catalunya, des dels xòfers i el personal sanitari de les ambulàncies, passant pels bidells, els i les auxiliars clínics, els i les infermeres, i els metges i metgesses. Tot aquest personal fa que el nostre sistema funcioni. No en sé gaire dels detalls de la gestió i el finançament de l'ICS, els hospitals, els CAPs, etc. El que sí sé és que tot el personal que m'ha atès és digne d'admiració.

No vull ser excessivament dramàtic, però em diuen que, amb aquest episodi, he vist la mort de força a prop. I per tant m'emociona veure aquesta gent que és capaç de posar la seva millor cara, que poden imposar-se al cansament i estrès que deuen patir i estar on cal i com cal, en el moment que cal.

Vull adreçar, doncs, tot aquest personal, que m'han vist en el meu pitjor moment, i que m'han tractat com si fos un familiar, un amic. Gràcies. Us dec la vida.

Errare humanum est

No vull justificar els errors que han comès els nostres polítics, però quan hi ha grans personatges històrics, admirats per molts, que han errat enormement, no demanem una mica massa dels nostres?

El Japó ja estava derrotat: la bomba [atòmica] fou totalment innecessària. Jo pensava que el nostre país havia d'evitar escandalitzar la opinió pública mundial emprant una arma, l'ús del qual ja no era necessari per a salvar vides nord-americanes.
General Eisenhower, Comandant Suprem Aliat, Europa, i després President d'EUA, al seu llibre The White House Years: Mandate for Change 1953-1956: A Personal Account, publicat el 1963

------------------------------

El Dalai Lama, en la seva primera reunió amb Mao Zedong a Pequin el 1954, va regalar-li un buquet de poesies que lloava de manera pròdiga el líder xinès com “la pluja oportuna per nodrir la terra”.

------------------------------

L'ús del volum de diner com a fita no ha estat un èxit. No estic segur que hi insistiria avui tant com ho he fet en el passat.
Premi Nobel d'economia, Milton Friedman, Juny de 2003

------------------------------

No considero que Hitler és tan dolent com se'l descriu. Està mostrant una habilitat que és sorprenent i sembla que estigui guanyant les seves victòries sense molta carnisseria.
Mahatma Gandhi, Maig de 1940

------------------------------

La mare Teresa de Calcutta fou una convidada entusiasta i mancada de sentit crític de les dictadures d'Haití i d'Albània, i dels falangistes al Líban

------------------------------

El 1933, el President d'EUA Franklin D. Roosevelt descrigué en Benito Mussolini com...

aquell senyor italià admirable

Ara toca construir el futur

En Josep-Lluís Carod-Rovira publica avui un article al seu blog que es titula i acaba “Ara toca construir el futur”. Ningú pot dubtar en recolzar el principi que sembla declarar. Però què hi ha darrera?

Quan diu que ERC va donar, amb les eleccions internes, és a dir de democràcia representativa, a la presidència i a secretaria general, un exemple de maduresa i vivor democràtica, però en canvi que alguns mecanismes de participació congressual, és a dir de democràcia directa, d'assemblearisme, en que la militància decideix la política, mostren símptomes de desgast i necessiten una revisió, està dient, com va dir l'Ernest Benach als Matins de TV3, que el concepte de l'assemblearisme fins i tot pot estar d'alguna manera ja caducat?

Fa l'efecte que s'està preparant el terreny per un nou assalt a l'assemblearisme, mitjançant un congrés extraordinari en que es farà una modificació molt important dels estatuts. Però per a ser autènticament democràtics, tal com diu que és ERC, caldria deixar-se de declaracions velades, que no s'acaben d'entendre clarament.

Cal organitzar ja els debats formals imprescindibles per a que el canvi sigui racional, eficient i democràtic. Perquè sens dubte cal modernitzar el partit, per a incrementar la participació, obrir-nos al nostre electorat, present i passat, a la societat en general. Però la societat demana a crits defugir l'estructura clàssica, vertical de dalt a baix, dels partits noucentistes. Demana a crits poder formar part dels processos de decisió, és a dir la democràcia directa del segle XXI.

I em faig una pregunta: si ERC ha fracassat en la seva estratègia política, de posicionament davant dels nostres contrincants, al govern de Catalunya, al Parlament i al Congreso, a la captació de militància, d'imatge davant de l'electorat, al referèndum per l'estatut, amb la conseqüent pèrdua de vots, realment ha estat culpa de l'assemblearisme, als congressos i les assemblees? O potser hauríem d'estar analitzant un altre aspecte de la gestió política i executiva d'ERC?

En tot cas, el recent Congrés Nacional es va declarar clarament i inequívoca a favor de l'assemblearisme, amb una esmena titulada “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”. I aquesta declaració no en té res de velada.

El 25è congrés: una visió des de la militància de base

La manca de disposició al diàleg i de flexibilitat al partit, de la qual segurament es pot considerar figura primordial (però no única) en Xavier Vendrell, va desfer la possibilitat de començar a cicatritzar les ferides entre sensibilitats i minvar les discordances internes. La paradoxa és que la duresa de les formes d'en Vendrell, evidentment percebudes així per una majoria i amb el seu corresponent sentiment de discòrdia i d'hostilitat, fins i tot entre els de la seva pròpia 'sensibilitat', ha dut a la militància a vetar-lo i fer-lo fora de l'executiva. Esperem que aquells que l'emulen amb aquest model de fer política s'adonin que no és de rebut, i que aprenguin de l'experiència d'ahir. Pot ser que sigui un primer pas per a remeiar “El mal que patim”?

De fet, l'aprovació d'una esmena, presentada pel grup d'Esquerra Independentista, que incorpora un article que té per títol “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”, ja feia veure que, tot i no tenir el suport formal de les corrents que representaven la cúpula fins ahir, la majoria de la militància no està d'acord amb aquesta quan a les intencions de passar vers un model de democràcia representativa, en contra d'una democràcia directa que representa l'assemblearisme.

En Vendrell també tenia la seva part en aquest diàleg bipolar entre la democràcia directa i la representativa. És un dels proponents declarats del pas del partit a un sistema de delegació, un model que treu la potestat de decisió de les mans de la militància i col·loca el poder fermament en les mans de la cúpula executiva. La tendència vers el control d'un partit de gestió vertical, de dalt a baix, s'ha vist frenat. Ja vaig criticar aquesta deriva a “Assemblearisme - El futur és nostre”. I me'n alegro, és clar. Tal com hi comento, les tendències en la gestió de les organitzacions no van per aquí, i pretendre emular els partits de gestió clàssica, que s'allunyen cada vegada més de l'electorat, de la demanda de la societat civil, està abocada al fracàs, si no electoral a curt, si socialment a mig i a llarg.

Quant a l'altra esmena presentada per EI i aprovada al Congrés, separant els càrrecs de partit dels de govern, per fi els nostres càrrecs podran parlar més clar i obrar en representació de la militància, sense estar tant lligats de mans i peus per una dependència externa. A més, no és que no tenim prou recursos humans al partit: hi ha excel·lentíssims valors que han de poder tenir la seva oportunitat, que fins ara no la han tingut per l'acumulació de càrrecs a la cúpula. En aquest sentit, em permeto autocitar-me: “No hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.”

Finalment, uns mots d'esperança. Els que han “guanyat” a l'elecció a Presidència i a Secretaria General i han establert en aquest Congrés una executiva “monocolor” no han de veure la resta (incloent els “no alineats”, que som majoria!) com a “perdedors”. De fet no crec que ho fan el President i el Secretari General. Però han d'assegurar-se de que els 'seus' no ho vegin així. Han de ser autèntics líders. I per a ser-ho, no n'hi ha prou amb manar. Per a ser autèntics líders, han de convèncer de que ho són, han d'integrar i han d'unir. I crec que en son capaços.

En aquest sentit, l'èxit del projecte que ha de ser ERC està ara enterament en mans d'en Joan Puigcercós i en Joan Ridao. Em tenen a disposició.

El mal del que patim

No sóc ni metge ni sociòleg, però voldria proposar l'anàlisi d'uns símptomes que hauríem de tractar d'identificar per a remeiar els mals que patim, i que volia començar a descriure a Cap on va l'esquerra sobiranista? Potser reflexionant-hi podrem adonar-nos del mal que ens fem i tractar d'evitar uns comportaments gens productius.

Segons la Viquipèdia, "una malaltia autoimmunitària o autoimmune, és una malaltia caracteritzada per l'acció adversa dels efectors immunològics cap a components de la pròpia biologia corporal. És a dir, el sistema immunitari es converteix en l'agressor i ataca parts del cos en contra de la seva funció natural, de protegir-lo. Es tracta d'una resposta immune exagerada contra components moleculars de cèl·lules i teixits presents de manera normal al cos."

Per altra banda, caldria contemplar una altra condició, sociològica, que també patim. Si estudiem la descripció que fa la Universitat de Twente de la Teoria d'Identitat Social, potser ens hi identificarem i podrem atenuar un comportament que pot arribar a ser destructiu, sense cap contrapartida positiva. Aquesta teoria afirma que una persona no té un sol "ego personal" (el "Jo", que no s'associa aquí a l'egoisme), sinó diversos egos que corresponen a diferents cercles concèntrics d'associació a grups. Els diversos contexts socials poden provocar que un individu pensi, se senti i actuï en base al seu "nivell d'ego" personal, familiar o nacional.

A banda del "nivell d'ego", un individu té també diverses "identitats socials". La identitat social és l'auto-concepció que té l'individu derivada de la seva associació percebuda a diferents grups socials. És a dir, és la percepció individual del que ens defineix el "nosaltres" lligat a la nostra associació interioritzada a qualsevol grup. Aquesta s'ha de diferenciar de la idea d'identitat personal que tenim a través del coneixement de nosaltres mateixos derivat dels atributs únics com a individus.

La Teoria d'Identitat Social assevera que l'associació al grup genera la auto-categorització i la elevació (lloança) del grup "in", de forma que afavoreix aquest a costa del grup "out". Els estudis efectuats han demostrat que el sol fet de que els individus es categoritzin com a membres d'un grup és suficient per a que mostrin favoritisme vers el grup "in". Una vegada categoritzats com a membres d'un grup, els individus cerquen la autoestima diferenciant, en un aspecte valorat i en sentit positiu, el seu grup "in" d'un grup "out". Aquesta cerca de distinció positiva significa que el sentit de qui és cada individu es defineix en termes de 'nosaltres' més que no pas 'jo'.

El que és terrible d'aquest comportament és que el criteri que apliquem per a indentificar-nos té a veure amb la nostra associació personal amb els individus, la "amistat", i no en criteris analitics d'opcions estratègiques i polítiques. Per això defendrem els "nostres" davant dels altres, encara que ens costi la coherència de la organització.

Parlant clar i Català: d'això se'n diu sectarisme. El mal del que patim.

Gestió de la diferència

Aplica ERC el principi d’estimulació de la diferència, però no tanta que sobresurti?

Intel·ligència

En principi, tots som intel·ligents d’una forma o altra:

• lògica - aquells que raonen, analitzen i memoritzen
• espacial - aquells que diferencien models i els sap crear
• musical - aquells que canten, toquen instruments o creen música
• pràctica - aquells que poden desmuntar i muntar un ordinador, però potser no saben escriure o explicar com ho han fet
• física - futbolistes, atletes, ballarins, etc.
• intrapersonal - aquells sensibles que tenen capacitat d’introspecció
• interpersonal - aquells que saben fer passar coses amb i mitjançant les persones

No hem de preguntar-nos quin grau d’intel·ligència té algú, sinó quina, o millor dit, quines intel·ligències té.

Tindran èxit les persones que tenen la barreja idònia d’intel·ligències per a una feina. Si una organització té la barreja idònia de persones amb les intel·ligències idònies per a cada situació, aquesta tindrà èxit.

Cal, doncs, saber identificar les intel·ligències necessàries i les persones que les tenen. Tothom té alguna, sovint més d’una, de les intel·ligències, i tots en tenim una barreja diferent. Les diferències son útils perquè totes son necessàries en una funció o altra, en un moment o altre. És a dir que la conformitat a un estereotip, un model uniforme no té cap utilitat.

Si tenim 10.000 militants, segur que tenim els recursos humans per a tractar i gestionar pràcticament totes les funcions i situacions. Potencialment, ERC és una organització d’un èxit inimaginable!

La nostra gestió de la diferència significa que cada militant ha de tenir el seu pla de desenvolupament, de promoció, que s’ha de reconèixer que els talents son diversos, que diferents mètodes de treball li convenen a diferents persones. Quan a la mesura de l’èxit, aquesta serà diferent segons la percepció i sensibilitat de cada militant.

Evidentment, aquest entorn de diferència pot degenerar en una autosatisfacció interessada i egocèntrica improductiva. Cal unir, doncs, les diferències en una causa comú. La gestió d’una organització és, sens dubte, molt més fàcil on no hi ha més que robots, on tothom és un número, condicionats a ser obedients.

Però no es tindrà la garantia de disposar de les persones amb les intel·ligències necessàries per a les tasques encomanades, executant simplement les instruccions que se les ha donat. I no hi haurà la creativitat, la capacitat d'innovació i progrés sense la intel·ligència, les intel·ligències diverses de les que gaudeix la nostra organització.

Assemblearisme - “El futur és nostre”

“Jo vull que Esquerra sigui un partit modern del segle XXI que canvii absolutament radicalment determinades concepcions que ens fa com a partit no prou seriós, no prou responsable. Això passa per evolucionar. És a dir, el concepte de l'assemblearisme fins i tot pot estar d'alguna manera ja caducat. És a dir, el que vull és un partit en que hi hagi una participació directa i democràtica de tots els militants. Avui, al segle XXI, les noves tecnologies ens ho permeten. Ara fem un esforç, el que fem el 7 de juny no és assembleari, és vot universal i directe. És molt més.”

Ernest Benach (Els Matins de TV3 - 5/5/2008)

És molt més què? És molt més democràcia representativa. És molt menys democràcia directa. Perquè? Perquè el que ens hauria d'interessar, el que hauríem d'estar decidint és el què i no pas el qui (“El que importa és el què i no el qui”).

Però sembla que des de la cúpula hi ha voluntat de canviar la cultura orgànica i política d'ERC. Ja vaig parlar del tema a “Disculpin les molèsties” (agost, 2007). Al seu llibre “El futur és nostre”, en Xavier Vendrell diu que ERC és un partit “orgànicament jove”, argumentant implícitament que l'assemblearisme és “immadur”, i que cal passar a un sistema de delegació, que és l'únic operatiu: “Amb les actuals dimensions d'Esquerra, el caràcter assembleari ni és operatiu ni pot garantir la participació de qualitat...”

El problema és que ja fan tard. El procés, el progrés, ja va de tornada. El suposat 'progrés' de la democràcia des de l'assemblearisme, de la democràcia directa, vers la jerarquització, la burocratització, la democràcia 'representativa', ja va començar a invertir-se fa temps. Ara les tendències, les exigències de democratització van en sentit contrari. La democràcia representativa fou producte d'exigències de fa més d'un segle quan la enorme majoria de la ciutadania no disposava de la informació mínima per a prendre decisions. No disposava ni tant sols dels canals de comunicació per a poder contrastar les seves visions i poder així prendre les decisions. A nivell orgànic, tampoc es tenia els medis per a obrir els canals de comunicació necessaris per a poder trencar la monopolització de la informació a la societat.

Al segle XIX, la democràcia estava en la seva infància. El concepte de “un home, un vot” va aparèixer primer als Estats Units, però fins a ben entrada la segona meitat d'aquell segle estava restringit a homes blancs propietaris. Les dones i les persones de color (que no fora blanc, és clar) no estaven capacitades, no eren prou competents per a poder prendre decisions, per a participar en eleccions. Els negres varen haver d'esperar fins 1870, després de la guerra civil, i les dones fins 1920. Al Regne Unit, després d'avalots i de lluites polítiques, els homes varen poder votar a finals de segle XIX, i les dones varen haver de manifestar-se davant de forces d'ordre violents, fins que finalment les dones de més de 30 anys i homes de més de 21 foren considerats competents. Les dones britàniques de més de 21 no varen poder votar fins 1928.

Ara, aquells arguments de que els treballadors, les dones i els menors de 30 o 21 anys eren incapaços de decidir racionalment semblen buits i patètics, ridículs. Però es segueix emprant en alguns cercles que les persones 'no professionals' no tenen el coneixement suficient per a prendre les decisions necessàries per a governar-nos.

Avui, tot això ha canviat radicalment. La ciutadania té accés al coneixement, a la informació, a la formació. I des de fa més d'una dècada, les organitzacions més modernes han estat reduint el nombre de capes de les seves organitzacions en un procés constant de “delayering” (decapat) que s'està aplicant a cada vegada més empreses d'envergadura. Les petites ja són, per definició, “delayered”, i per tant ja són més flexibles, ja tenen la capacitat de comunicar-se internament amb gran rapidesa i, per tant, de prendre les decisions necessàries per canviar de rumb segons les necessitats de l'entorn d'una forma que no ho poden fer les grans corporacions.

I és per això que fa anys aquestes corporacions estan mirant d'equilibrar les necessitats de coordinació d'organitzacions enormes i la flexibilitat que proporciona el “decapat”, la minimització de nivells en el procés de presa de decisions i de comunicació. El fet és que, en lloc d'ampliar els nivells i passos a fer per a comunicar-se i decidir, el que implica el proposat 'progrés' vers la democràcia representativa interna a ERC, el que fan les organitzacions de progrés, d'innovació, és reduir-les i tenir un contacte més directe amb clients, proveïdors i, internament entre el personal de les pròpies organitzacions. A l'àmbit polític, el que significa aquest plantejament, el seu equivalent, és la democràcia directa.

Tal com diu en Benach i igual que a les empreses, les tecnologies de la informació i de la comunicació ens podran facilitar la gestió i el procés de presa de decisions. Però no en el sentit en que implica ell, amb democràcia representativa, sinó amb la democràcia directa. Ja no cal que les assemblees es celebrin en un lloc físic, sinó que les TIC ens possibilita la democràcia directa distribuïda. De fet, a la passada conferència, jo no vaig poder entrar a la sala principal del Palau de Congressos de Catalunya, sinó que vaig participar via telemàtica a una sala annexe: podria haver estat a la meva secció local, o fins i tot a casa.

Per cert, vull donar un exemple d'èxit de gestió política d'una comunitat no jeràrquica, assembleària. Tant d'èxit que es regeix per l'actual constitució de 1872, i que data originalment de l'edat mitjana. Es tracta de Appenzell Innerrhoden, el cantó segon més petit de Suïssa amb 15.300 habitants. És a dir, un 50% més en nombre que la militància que ens diuen que té ERC. Aquest cantó és assembleari. Els seus ciutadans es reuneixen en assemblea cada últim diumenge d'abril per a la Landsgemeinde (assemblea general) a la plaça del mercat d'Appenzell per a votar les lleis i elegir el Standeskommission (consell de govern). A banda de l'elecció d'aquest, també es trien el Landamman (una mena de president del consell) i el Kantonsgericht (tribunal cantonal). Els temes obligatoris de l'ordre del dia de la Landsgemeinde son:

• els possibles canvis a la constitució cantonal i totes les lleis o esmenes als estatuts preparats pel Grosser Rat (el gran consell),
• totes les propostes de noves despeses públiques enllà de 500.000 francs suïssos o de despesa renovada de més de 100.000 francs l'any durant un període d'al menys cinc anys (referèndum financer des de 1976),
• lleis o esmenes constitucionals proposades per la ciutadania, per les quals n'hi ha prou amb una firma,
• si ho demana al menys un ciutadà, la votació sobre qualsevol decisió de despeses de més de 250.000 francs suïssos o de despesa renovada de més 50.000 francs l'any durant un període d'al menys cinc anys.

Cap llei no pot aprovar-se a Appenzell-Innerrhoden sense l'aprovació prèvia de l'assemblea pública. Tot ciutadà hi té el dret de paraula. No hi ha restriccions sobre el nombre de ciutadans que hi prenguin la paraula ni sobre el temps que parlen. A la pràctica no hi ha problemes ja que els que prenen la paraula són breus, no divaguen i no es repeteixen.

És a dir: Funciona!

La soledat del corredor de fons

Fa uns dies, en Carod escrigué al seu blog de com en Benach i ell es varen conèixer quan de la ma d'un dels cofundadors de Nacionalistes d'Esquerra, en Jordi Carbonell, va entrar-hi amb els seus companys del Bloc Català de Treballadors.

Un altre cofundador de NE, homònim d'en Carbonell, no va durar tant com ells perquè alguns s'ho varen fer per a que no pogués aportar el que sens dubte tenia per a contribuir a l'independentisme d'esquerres. M'han explicat que va ser perquè no hi confiaven, que no creien que fos realment d'esquerres: és clar, tenia 'background' de gestió d'empresa, i duia vestit i corbata, no pas pantalons de campana, de pana, ni tampoc duia barba.

El cert és que no era marxista, però va esforçar-se en aconseguir que aquella nova organització fora com més àmplia millor. Va voler que tota l'esquerra, i no només una part, tingués un paper en l'alliberament nacional i social. Aquella va ser una experiència no reeixida, tant a nivell polític com personal. Es va sentir alienat, i això el va desfer. Havia estat involucrat durant dècades en la lluita per l'alliberament nacional i social, tot i que no “de classe”.

Hi va treballar molt, durant decennis, des de jove fins a la seva mort, però no va poder veure realitzat el seu somni. La lluita fratricida i disgregant va debilitar greument la lluita pels drets de Catalunya. No es tracta de recriminar aquells que en el seu moment varen fer el que, suposo, cregueren el millor per la lluita nacional d'aquell temps. Com diuen els anglesos, "El passat és un altre país, on fan les coses d'una altra manera". Però el que és imprescindible és no repetir els errors del passat, no hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.

Hem de tenir una visió molt més àmplia. Avui, tots els candidats a la Presidència i Secretaria General d'Esquerra Republicana parlen de “unitat”. Espero que, després del Congrés, es faci realitat. Tal com comento a “Cap on va l'esquerra sobiranista?”, tinc por que els enfrontaments interns no hagin generat una animadversió dels uns pels altres que, en conseqüència, invalidi el vencedor com a figura de lideratge unitari. Aquesta animadversió que aliena a massa gent, que no senten que s'estigui plantejant un lluita en equip, una lluita conjunta que no tingui en compte els interessos personals, de 'família' (o, diguem ho clar, sectaris) i particulars a curt termini, sinó que aglutini d'una vegada a tota la gent que té un objectiu comú.

Espero, doncs, que es materialitzin les promeses dels candidats, per la unitat i per l'aprofundiment de la democràcia interna, i com diu en Joan Puigcercós, “un exemple de partit transparent” que incorpori i sumi “tots els accents existents en aquesta gran família de gent que és Esquerra Republicana”. Tant de bo no es quedi en paraules que s'endú el vent que li acarona la cara al lluitador per la independència i els drets de la ciutadania de Catalunya, el solitari corredor de fons. I que consti, penso més en la pel·licula britànica que en el llibre biogràfic d'en Puigcercós... o potser...

Confiança mútua als partits

Si els partits polítics han d'afrontar els reptes que se'ls presenta, els militants han de confiar els uns en els altres i en els seus líders per a prendre els passos necessaris per a adaptar-se a les condicions de canvi a l'actual escenari polític, tant nacional com a Espanya i a Europa. És ben sabut i estudiat el fet que en els entorns de confiança, les persones estan més disposades a mantenir acords, compartir informació i comprometre's amb els objectius i missió de les seves organitzacions, siguin empreses, partits polítics o, en general, a qualsevol estructura social. Al crear-se un entorn en que creix la confiança mútua, també creix considerablement la moral, la productivitat i l'assoliment de les fites.

Què és la confiança?

La confiança és tant resultat d'anàlisi lògica com sentiment emocional. Si ens concentrem en el costat lògic, hem d'avaluar l'expectativa de guanys i de pèrdues, tot calculant el benefici esperat basat en dades de rendiment anterior obtingut, concloent que les persones es comportaran de la forma esperada.

També cal tenir en compte que la confiança és un limitador de costs de transacció. És a dir, si cada transacció o acord al que puc arribar té els seus costs que no redunden en benefici directe (el cost de transacció: la cerca de socis, la negociació, l'acord), i aquests costs són molt alts, potser que cerqui un altre soci amb qui arribar a acords. Si existeix una bona confiança, si veig que les probabilitats de que les condicions de l'acord seran respectades per l'altra part, aleshores els costs de transacció seran enormement reduïts.

Confiança a la organització

En la teoria de l'empresa (que és una mena d'organització), el fet de que la confiança dins d'aquesta és més alta que vers aquells possibles socis externs, redueix el cost de transacció. Com que, en teoria, confiem més en aquells que formen part de la nostra pròpia organització, aquesta genera el que s'anomena un “marc de confiança”. Els costs de transacció són, en conseqüència, menors dins de la organització.

Per a construir la confiança cal una cultura basada en valors i principis compartits, amb un esperit de cos arrelat a la organització que doni orgull de pertinença. I per a que quedi clara la cultura, els valors i principis han d'estar escrits per a que tothom els conegui. Això no és res de nou – per exemple, els 10 Manaments és un llistat de valors que han regit a una comunitat, a una organització social, des de fa segles.

Crec que en algunes organitzacions polítiques, i entre aquestes i la societat en general, s'ha erosionat la confiança que hi ha d'existir per a aprofitar un entorn de baixos costs de transacció. Si aquest és el cas, els costs de transacció es veuran incrementats fins a un punt on el marc de confiança desaparegui i la organització deixarà de tenir un puntal de la seva lògica d'existència. Debilitarà enormement la organització ja que els seus components no veuran cap benefici en seguir-hi treballant, col·laborant, aportant valor.

Recordem: està comprovat analíticament en múltiples estudis de les organitzacions que als entorns o marcs de confiança mútua creix la moral, la productivitat i l'assoliment de les fites. Tant individus com organitzacions acaben sent més eficients. Els partits han d'aprendre que l'actual marc de desconfiança no beneficia a ningú més que als nostres contrincants.

El que importa és el què i no el qui

Ahir vespre, vaig assistir a un sopar de blocaires convocat per en Dessmond, que escriu Itching Like Grass, i l'Elies115. Va ser força interessant i els vull agrair la oportunitat que crea un fòrum de lliure paraula i pensament. A més, vaig tenir la oportunitat de conèixer en persona a uns quants blocaires, facebookers i twitters. Particularment, em va agradar molt poder xerrar amb en Marphille, que escriu un literari i excel·lent, però surrealista Històries d'en Roi Marphille i amb en Manel Bargalló, que escriu Des de l'Exili a Alemanya.

La convocatòria era, de fet, un sopar de presentació de Blocs amb Estrella, de recolzament d'RCat i la candidatura d'en Joan Carretero i la Rut Carandell. Reagrupament ha hagut de fer com totes les organitzacions que no disposen i/o no tenen accés a canals d'informació i comunicació per a poder parlar clarament i directa amb el seu públic, als seus potencials votants. Així i en aquest sentit, es reprodueix la situació d'Esquerra en general. Per això, em genera un sentiment de simpatia. RCat està fent un excel·lent ús de les TIC 2.0 i dels recursos limitats que tenen com a grup d'opinió (no estic segur si ja s'han constituït encara formalment en 'Corrent Crític' d'ERC).

Des del meu punt de vista, hi varen haver diverses llums i ombres en el que va plantejar en Carretero. Però en mencionaré una de cada, que son les que més m'interessen:

Una llum: La gestió del coneixement i la política de sectorials. En Carretero va parlar de quelcom que m'amoïna de fa moltissim temps, potser gairebé des de que vaig passar de ser votant simpatitzant a militant i vaig entrar a col·laborar amb a la sectorial de la societat de la informació: que al nostre partit la gestió del recurs humà i el seu coneixement és molt pobre. No crec que hi hagi ningú que pugui estar-hi més d'acord que jo.

Quan vaig entrar a Esquerra Republicana, de seguida vaig voler col·laborar tant des de la vessant sectorial com territorial. Per tant, lògicament, vaig apuntar-me a la meva secció local, la de Gràcia. Però també vaig afegir-me a la sectorial que em pertoca per la meva professió, la de la Societat de la Informació (i hi afegiria, del Coneixement). Com a en Carretero, em preocupa el fet que ERC no en treu el màxim rendiment. Diria més, no en treu ni tant sols un rendiment mínim! Ell advoca per dinamitzar les sectorials, motivant a tots aquells que tenen coneixements experts en alguna àrea. A major o menor grau, tots podem tenir coneixements específics sectorials que poden ser-nos útils, sigui a nivell local, regional o nacional.

Jo aniria encara més enllà: si la militància nombra 10.000, bé hi ha d'haver un nombre enorme de persones que podríem treballar pel nostre projecte no simplement a nivell de partit, internament, sinó també al seu entorn professional. En el meu cas, on visc, potser puc conèixer unes 7 o 8 persones a les que podria parlar d'Esquerra Republicana i les nostres aspiracions, i així ho faig. Però també treballo a nivell sectorial: parlo a desenes de persones de la nostra posició als fòrums professionals i d'interessos en els que participo. Si ho poguéssim fer de forma organitzada i col·lectiva, des de les sectorials, arribaríem a un nombre considerablement més important de persones, i probablement més influents.

La nostra societat està estructurada no només a nivell geogràfic, territorial, sinó a nivell d'interessos i professionals, sectorials. És inacceptable que no traiem el màxim profit d'una xarxa enorme de contactes de la qual podríem disposar demà mateix, sense haver de fer-hi una enorme despesa de recursos (i ni tant sols monetaris). Fa molt, massa, temps que ho argumento. Entenc que el canvi és difícil, i la seva gestió més encara. Però tant?

Però en Carretero va tornar a demostrar una ombra: la política social. Reagrupament evita, des de la seva constitució, definir-se a nivell polític–social i redunda gairebé exclusivament en la qüestió nacional. Suposo que l'argument seria que s'ha d'agrupar (o reagrupar) a la totalitat dels independentistes, del sector social sobiranista. Però tenim un problema amb això: no en tenim prou. Per a assolir la independència, hem de tenir la majoria social suficient per a guanyar un referèndum. I per a assolir el referèndum, s'ha de tenir una majoria sòlida al Parlament. És a dir, hem de guanyar eleccions.

Per a fer-ho, hem de convèncer, hem de convertir a una gran massa social al sobiranisme. Per a fer-ho hem de convèncer a la majoria de la població que la sobirania interessa. És a dir, hem de proposar polítiques econòmiques i socials ben definides, creïbles. En Carretero va declarar vagament que ERC és de 'centre-esquerra', però amb poca convicció. Després va insistir que el que cal és 'bona gestió'. Però el problema és que la bona gestió es dona per suposat, és un prerequisit. Ja ho hem vist últimament, que per molt bé que ho puguem fer, el que ressalta a les notícies és quan es fa malament i no quan es fa bé. No és un producte que es percebi com 'de valor afegit'.

A més, va expressar el seu aparent convenciment de que ja no hi ha gaire diferència entre polítiques de dreta i d'esquerra. Doncs ha d'aprendre a diferenciar les dretes de les esquerres. Va fer algun comentari de força desdeny vers el socialisme, parlant amb menyspreu de nacionalitzacions d'empreses d'electricitat, de ferrocarrils, etc. Ha d'entendre que l'esquerra del segle XXI no és marxista, ni ha de ser, és clar. És més, el govern britànic va 'nacionalitzar' recentment un banc. És marxista en Gordon Brown? En aquest punt ja vaig rebel·lar-me i, al demanar la paraula, vaig aclarir que hi ha una definició clara i bàsica entre dreta i esquerra: la política de dretes és de baixar la pressió fiscal i, en conseqüència reduir la despesa social. En contra, l'esquerra augmenta la pressió fiscal per a millorar la inversió en protecció social, de la que, de passada se'n aprofita la gent de dretes. Aquesta reclama una menor pressió fiscal i, a la vegada vol autopistes gratuïtes. Tot un munt de contradiccions per el que cal trobar el desllorigador.

Ara bé, no vull ara defendre particularment una política o una altra, tot i que em sembla que les meves preferències són les que són, i no me'n amagaré: sóc socialdemòcrata. El que vull és que ERC en tingui una de política social, tingui elements de dreta, liberals o d'esquerra, tant li fa, però que ha de ser una política definida, de la nova esquerra del segle XXI. Esquerra amb minúscules, perquè no és un problema exclusivament d'ERC, sinó de l'esquerra europea en un entorn que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlin i de la perestroika. ERC ha de definir les seves, i ha de saber 'vendre' quelcom que pugui ser atractiu no només als 'seus', la gent que sempre ens ha votat o que ens vota esporàdicament i irregular, tot i que reconec que cal treballar per a consolidar aquests, sinó que cal atreure molta més gent que ens ha de veure com a proposta seriosa, amb un programa de govern pre- i post-independència sencer, que porti a tota la nostra societat a una situació de més llibertat, sí, però també de més justícia social, que a la fi i al cap, ve a ser el mateix.

I tot i que hi ha alguns que em varen comentar que ja no existeix el 'cinturó roig', que ara és el cinturó del centre comercial, aquest mantindrà el seu to vermell. Pensem en un factor, només i per exemple: els fills adolescents dels nouvinguts, nascuts aquí, d'aquí a 4 o 5 anys arribaran a la majoria d'edat i s'incorporaran al cens electoral. No els interessarà quines son les nostres polítiques socials? I així a tot el ventall de l'electorat.

En fi, penso que m'agradaria poder triar i escollir les polítiques abans d'haver de triar qui les haurà de portar a terme. No seria millor? I si és així, no significaria que a la política és el què i no el qui el que és important?

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat.

A l'avantsala d'aquest nouveau régime, s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin (enllaç en anglès) als seus “Six Livres de la Republique” (1576), enormement influent en el seu temps, per la que el monarca posseeix plena i absoluta autoritat sobre el seu regne. En aquest context, la sobirania significa el poder de manar i restringir sense cap limitació terrenal. És a dir, deté la monarquia absoluta. Així mateix, el filòsof anglès Thomas Hobbes advoca a “Leviathan” (1651) que per un contracte social, l'individu transfereix tots els seus drets i llibertats naturals al sobirà. Evidentment, aquestes visions son profundament antidemocràtiques, ja que no conceben la transmissió de la voluntat de l'individu a l'estat/monarca, sinó que simplement aquest posseeix la sobirania absoluta.

El que fa Westfàlia és lligar una connexió entre la sobirania absoluta i el territori que ha establert els límits conceptuals del poder polític a l'estat modern. Però aquesta és la “trampa territorial” que descriu el professor de geografia política de la UCLA, John Agnew, per la que denuncia la fixació irreflexiva i insostenible, fins i tot als cercles erudits, en l'estat nació com a principi d'organització de la societat moderna “per la gràcia de Deu”.

Tot i que en Javier Solana, aleshores Secretari General de la OTAN, va dir a Münster durant la celebració el 1998 de la pau de Westfàlia que “En opinió meva, podem identificar dos [principis a ressaltar quan entomem la seguretat al segle XXI]: la humanitat i la democràcia” i que “Aquests conceptes foren de poc valor pels negociadors que es reuniren en aquesta ciutat fa 350 anys.” (text complert en anglès), ni tant sols els socialistes espanyols (no cal ni que parlem de la dreta), estan disposats a contemplar cap altre estructura política–social per a l'organització de la nostra ciutadania que no sigui la territorial espanyola, l'estat–nació espanyol. Per molt que els soni carrincló i feixista, realment al fons del seu pensament, Espanya ha de ser la Una, (i si pot ser) grande y libre.

Davant de més de tres segles i mig de conservadorisme estatista unitari, creuen els socialistes catalans que podran efectuar el canvi de paradigma que suposaria el federalisme espanyol, davant de la paràlisi de l'intel·lectualitat política espanyola? On és aquesta intel·lectualitat que ha de defendre des d'Espanya el model federal? De veritat creuen que ens trobem a punt d'arribar al canvi radical que ens podrà manar a un nou estat espanyol, que abandoni el concepte de l'estat–nació territorial westfalià i que accepti la voluntat dels seus ciutadans al segle XXI?

Quan se'n adonaran que el conflicte amb Espanya rau en que el nacionalisme català vol canviar l’estructura política, mentre que el nacionalisme espanyol s’esforça en imposar la seva unitat nacional, tot subjugant la catalana. L’espanyol és doncs políticament conservador i culturalment unitari, oposant un entorn políticament lliberal i culturalment múltiple.

Quan se'n adonaran que el somni democràtic d'esquerres el trobaran en una Catalunya lliure i no pas en una Espanya essencialment conservadora i carrinclona?

Cap on va l'esquerra sobiranista?

El mal del que patim

L'esquerra independentista ha d'aliar-se. No pot ser que els diferents partits, grups i grupuscles segueixin anant cadascú per la seva banda. Si hem d'arribar on volem tots plegats, ens hem d'aliar, i els primers que s'han d'unir son els que formen Esquerra Republicana... tots plegats. Si no, de cap manera arribarem a fer res de res. Des dels anys 70, els sobiranistes d'esquerra (aleshores, els únics) han destacat per sobre de tot per l'aparentment inevitable proclivitat a l'atomització, dels organismes, de les militàncies i dels esforços. Fins i tot, increïblement, s'ha arribat a la violència física entre aquells que suposadament tenen més afinitat política.

Per a fer-ho no hi haurà més remei que abandonar els impulsos d'enfrontament, sigui directe o mitjançant maniobres que no porten enlloc més que a la guerra política. I com a la guerra militar, no hi ha vencedors ni vençuts. L’enfrontament ens violenta. És cruel en els seus resultats i feble en la seva productivitat intel·lectual. Produeix una victòria falsa i pírrica que, en el millor dels casos, és temporal, perquè el dany causat per l’enfrontament és generacional, amb records històrics que ja s’haurien d’haver deixat enrere fa anys. No hi ha un autèntic vencedor perquè tots duem, a tots els bàndols, la càrrega del patiment de l’enfrontament. I l’animadversió passa d’un cicle a l’altre.

Aquests diferents bàndols s’han dedicat tots aquests anys a fer-se l'oposició constant, desenvolupant unes 'tropes' pròpies que s’han anat fent una guerra, a vegades més freda i d’altres més escalfada, però en fi, la guerra. Això ha portat a una situació en que, tant els uns com els altres tenen una massa de militàncies en contra, una part de la militància que sent una animadversió per l’un o per l’altre. Si aquesta situació no es soluciona (i personalment ho veig de difícil solució) els diferents bàndols s'invalidaran com a figures de lideratge, el qual ens és essencial en aquests moments en que necessitem una figura, o unes figures, amb força aglutinadora. És realment trist donades les qualitats i l’experiència política de la majoria dels actors. I sembla mentida que, posseint aquestes qualitats i experiència, no ho vegin o no ho vulguin veure. Prenent partit no ajudarà a ningú, i sobre tot no ajudarà a l’eventual 'vencedor', a guiar-nos i a conduir-nos com un sol home, en la tasca que se’ns presenta.

Cal parlar de tot, de forma lliure, transparent i oberta, per a descobrir els problemes d’arrel, i al menys tractar de cercar solucions. Cal adoptar una cultura de cerca de punts en comú, perquè aquests son infinitament més nombrosos que les diferències. I si no canvia radicalment la nostra cultura i ens obrim a les militàncies i a la ciutadania, l’electorat, en oposició a l’endogàmia política que patim i que ens critica la societat civil, em sembla que difícilment podrem tirar endavant el projecte ideològic, de justícia social i d’alliberament nacional que rau en el sentiment polític de tots plegats.

El mal que cal curar és aquesta malaltia auto-immune que sembla que patim, per la que el cos rebutja el teixit propi.

Negociacions

Començaré descrivint un escenari:

Durant els últims dos mesos, he estat tractant de negociar un càrrec que realment no vull. No el vull perquè ja tinc prou feina amb el que ja faig. Em faria molta il·lusió exercir-lo, i si cal, doncs l’acceptaré, però no a qualsevol preu. De fet, el que vull és que s’accepti el que se suposa, per la descripció del càrrec, hauria de fer el departament, però que no se li proporciona els recursos (no monetaris, s’entén, tot i que també ajuda). Si haig d’acceptar, ha de ser amb un compromís per part de l’organització de que els aportarà.

Doncs fa això, un parell de mesos, es va fer aquest plantejament, amb un detall redactat basant-se en la descripció ja establerta de les funcions del departament. M’he reunit diverses vegades amb el responsable, exposant aquesta estipulació, però no li ha agradat gens, titllant-ho tot plegat d'imposició, i fins i tot d’amenaça.

Si una de les dues parts veu una negociació com a ultimàtum, si no vol acceptar la negociació com a forma d'arribar a un acord, un pacte, no hi haurà res a fer. En aquest cas, aquesta part no accepta ni que es mencioni la paraula ‘negociació’: tinc la impressió de que vol deixar clar que és aquest “qui mana”. I de fet, en lloc de ser un facilitador, com ho ha de ser tot responsable de departament, aquest sembla haver-se convertit en buròcrata, que no fa més que protegir els seus interessos, el seu cercle, i no pas l’eficiència i eficàcia de la organització.

Doncs sembla que s’acabarà aquí. En lloc de tractar de trobar punts d’encontre, d’interessos comuns, com seria el més indicat, una de les parts s’ha negat a pactar (per no emprar el terme ‘negociar’, és clar). Doncs en aquestes condicions, si aquest ha de ser el patró a seguir, deixem-ho córrer. I em sap greu, perquè pensava que realment podríem dinamitzar el departament i fer feina realment útil.

Massa comú aquest exemple, oi? Simptomàtic de les organitzacions inflexibles i artrítiques que son totalment incapaces de reaccionar davant de nous reptes. Potser el que hauria de fer és recomanar a la organització en qüestió que els seus responsables contemplin el Harvard Negotiation Project. Més no puc, o no sé, fer.

Ara què?

Ara que els advocats de l'abstenció de l'independentisme semblen haver sortit, fins a cert punt, amb la seva, què ha de fer el sobiranisme? Els proponents filo-convergents com el Sr. Heribert Barrera, segur que sí estaran prou satisfets. Però, i l'esquerra independentista? Què se'ns presenta ara?

Sembla ser que els socialistes han tingut èxit amb la seva estratègia “Que ve el llop!” Hi ha hagut un transvasament massiu de vots, més que no pas vers els socialistes, un transvasament contra el PP. Han recollit molts vots de l'esquerra per la por pel PP. L'esquerra “catalana” és ara representada a Madrid pel PSC-PSOE. En queden satisfets aquells independentistes proponents del vot en blanc i nul (1,54% i 0,54% respectivament) que ha fracassat? I els que advocaren l'abstenció (28,81%), poden estar contents del resultat?

Evidentment, ERC haurà de revisar profundament la seva estratègia en la lluita nacional i per la justícia social. Molts creien que havia de castigar-se ERC. Però no és l'únic agent polític que s'ho ha de fer mirar. Ara ens trobem unes Cortes on Catalunya serà representada per un PSC totalment sotmès al PSOE i el grup de CiU liderat pel cristianodemòcrata espanyol (per molt que parli del “catalanisme polític”) Duran i Lleida. És realment el resultat que cercaven alguns?

El que s'entreveu és que ara el PSOE només li caldrà negociar amb CiU per a portar a terme les seves polítiques. Quina paradoxa! Aquells que criticaven de forma tant ferotge la claudicació d'ERC al PSOE ara es veuran cooperar amb els elements espanyolistes d'esquerra a Catalunya. Quin panorama: CiU de col·laboracionistes amb l'esquerra espanyola! Per altra banda, tindrà CiU també els nassos d'exigir el desmembrament del govern d'entesa (o tripartit) com varen deixar anar constantment durant la campanya?

Satisfets amb aquest panorama de sociovergència tant a Catalunya com a Madrid pels propers quatre anys? És aquest el càstig que es volia per ERC? És aquesta la millor defensa de Catalunya i la seva ciutadania?

Jo, particularment, estic ben fart d'aquest suïcidi col·lectiu polític constant i històric que representa l'atomització de l'esquerra independentista. No tingueu por: la dreta, quan cal, sempre acaba unit-se, en un acte de coalescència que l'esquerra independentista sembla totalment incapaç de fer. És el nostre destí inevitable? Som així de caracollons?

Perquè no hi ha líders polítics herois?

He escoltat múltiples, masses vegades que ens cal un Macià, un Pi i Margall, o fins i tot un Rafael Casanova. En fi, un líder, un home d'estat, un heroi! Però cal tenir en compte que els temps han canviat. La política no és la mateixa, i tampoc ho és la ciutadania. La diferència entre uns i altres en la formació intel·lectual i en la quantitat i immediatesa de la informació s'ha reduït d'una forma extraordinària. Només cal mirar el contrast dels nivells d'analfabetisme i de lectura, així com de la proporció de la població amb estudis entre els segles XVIII, XIX i XX, amb els nivells d'avui, al segle XXI. Fins i tot els que no tenen formació superior estan molt millor informats que la ciutadania dels anys 20 i 30 del segle passat, o les classes obrera i menestral durant el pas de l'Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés.

Per tant, els polítics, o millor dit, els partits (ja que a major o menor grau, tots som polítics: vegeu “A favor de la política”) han d'adaptar-se als nous temps i deixar de fer política de segle XX, o fins i tot XIX, i conseqüentment han d'adaptar les seves estructures orgàniques i jeràrquiques. Si la societat va desbocada vers una transversalitat, de comunicació i de debat, inusitada fins ara, és essencial que els partits l'acompanyi. Perquè el que no podrà fer és anar a la contra, com qual ultraconservador que no entén el que està passant al seu voltant i en conseqüència es torna reaccionari.

S'ha d'assumir, doncs, que els líders polítics són líders de partit. I no ho han d'assumir només ells (o elles) i els seus partits, sinó que l'anomenada “societat civil” ha d'assumir els seus propis deures polítics, tant a nivell individual com col·lectiu. El que no podem esperar, tots plegats, és el retorn del “Polític Heroi”. L'estructura social ens ho evita: la nova societat, la societat de la informació i del coneixement ens està portant vers una nova fórmula, amb un cert element de comunisme, no pas en el sentit marxista, leninista o estalinista, del capital material, sinó en un sentit de col·laboració social del coneixement que no s'havia vist des de les societats preindustrials, però ara en un grau molt més accentuat i ubic, en una societat molt més àmplia, diversa i nombrosa.

El fet de que els agents polítics, socials i empresarials no estan adaptant-se prou ràpidament a aquests fluxos societaris fa que l'electorat senti el que s'ha donat per anomenar 'desafecció'. Però és la mateixa societat la que, també, ha d'adaptar-se als nous temps. Ha d'entendre que no pot deixar-ho tot en mans del “Polític Heroi”, sinó que ha d'implicar-se més activament. En lloc de voler deixar-ho tot en mans d'un pater noster, ha d'assumir els reptes que aporta el fet de disposar d'aquest capital essencial de la nova democràcia, que és la informació immediata i àmplia, d'accés per a cada vegada més ciutadans. Vulgui o no, ha d'implicar-se més directament.

El que no val és voler ressuscitar un personatge anacrònic. De fet, en aquest sentit ens ha fet molt de mal el període de la transició (que per aquesta raó considero inacabada encara) en que un govern monocolor, liderat per un personatge monolític, que sí potser va ser on havia de ser, en el moment oportú i en les circumstàncies d'aquell moment, però que ens ha deixat una herència de dependència d'aquesta figura de pater noster. Cal alliberar-nos d'aquesta dependència, i la societat tota encara no s'ha adonat que no es pot culpar en exclusiva al polític per aquesta situació. Ha de madurar i adonar-se que ha de ser copartícip en aquest procés, com ho ha de fer l'adolescent quan passa a adult i descobreix que els pares son humans i no pas déus.

L'independentisme no és estrany

Fa uns dies vaig afegir l’aplicació “I Think” al meu Facebook, amb la que es penja una opinió/proposta i l’audiència indica si està d’acord o no. Vaig penjar la opinió de que “Les nacions haurien de ser lliures a governar-se si expressen la voluntat de fer-ho” (Nations should be free to govern themselves if they express their wish to do so).

Un usuari nord-americà va fer el següent comentari:

“Bé, exactament què son si no es poden governar sols? I, sobre tot, què son si NO expressen el desig de fer-ho? Si son una "nació", com pot ser que no vulguin governar-se? I qui o què els governaria? Estic una mica confós per aquesta pregunta...”

Vaig aclarir-li-ho mencionant la situació de Kosovo, de Catalunya, i la oposició dels espanyols a permetre un referèndum i a la autodeterminació. Però trobo molt interessant que una persona que podríem considerar neutra, imparcial i totalment deslligada del nostre predicament, no entengui el concepte d’una nació que no es governi sola, que no li càpiga al seu enteniment.

Potser hi hauríem de pensar una estona: no som nosaltres, els independentistes, els excèntrics. Potser els estranys son els altres, aquells que conceben un mon insòlit en el que una nació no es governa lliurament, i més encara, que NO VOL governar-se lliurament! Aquests son els rars.

Què farà CiU?

Quan vingui el moment de decidir la seva estratègia política a Madrid per als propers quatre anys, fins el 2012, què farà CiU? Fins fa poc, havia plantejat dues estratègies, segons el moment i segons qui parlava: el nou sobiranisme, i la sociovergència. Ara què?

Fa uns mesos, en Mas ens presentava la "Casa Gran" del catalanisme. Aquesta Casa Gran significaria l'entesa entre aquells que defensen, davant de tot, els interessos de Catalunya, de la seva ciutadania i els drets nacionals. Avui, on està aquesta Casa Gran? On és l'apropament que implicaria? Enlloc... no va ser més que un xou Massiànic.

O potser no era més que l'esforç de re-unir CDC amb l'Unió de Duran, que el convergent Lluís Rovira havia definit com a "micropartit ultraconservador que sobreviu gràcies als càrrecs i els pressupostos en una situació il·legítima". El que no feia era aglutinar les forces catalanistes. Recordem que un temps abans, fa no més d'un any i mig, editava un DVD "Confidencial" en que posaven a parir, d'una forma execrable, a ERC. I després apel·laven al sentit nacional dels independentistes!

En Duran, per altra banda, es qualifica davant dels membres de "Círculo Ecuestre", club privat de l'elit social i econòmic barcelonès, la menys nacionalista de Catalunya, de 'moderat', 'sensat' i 'central'. Aquest Duran, traït pel seu soci Mas quan va anar a Madrid a negociar amb Zapatero, y probablement amb el coneixement de Montilla, sens dubte de Rubalcaba y possiblement d'Alfonso Guerra, a esquenes no només dels seus opositors al Parlament de Catalunya, sinó també del que avui es presenta per CiU a representar la nació a la "Villa y Corte" espanyola.

Quan vagi a Madrid, quina estratègia defensarà, doncs, el Sr. Duran i Lleida? Serà la del nacionalisme d'un suposat 'nou sobiranisme' de Convergència? O serà el del neoliberalisme econòmic i conservadorisme social del 'Círculo' que tanta simpatia troba a la dreta espanyola del PP? Quin CiU presentarà Duran a Madrid? A quina Catalunya representarà en Duran davant del poder polític i econòmic al "centro neuràlgico" espanyol?

La baixa participació una oportunitat?

El Professor Gabriel Colomer, director del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya, indica que, quan la participació baixa, els escons comencen a ballar. Quan la participació és alta, el dos grans es juguen 2-3 escons. En la situació previsible de baixa participació actual, diu que es poden estar jugant fins a 8-10 escons.

Per altra banda, els votants de partits al govern, son els més satisfets, i per tant menys actius. En Colomer diu que els més insatisfets (PP 70%; CiU 51%) son els que més es mobilitzaran. ERC queda a mig camí, i PSOE i IU son, previsiblement, els menys motivats.

Atenció, doncs, al que pot resultar per els propers 4 anys!

A favor de la política

Fa gairebé un any, abans de que ens submergíssim a la pre-campanya i campanya de les eleccions espanyoles, el politòleg Jordi Sánchez va publicar un article al País, “A favor de la política”.

Venia a dir que no es pot segregar la política del fet social, de la nostra comunitat ciutadana, que en forma una part íntegra. De fet, per definició, la política és el procés pel qual els grups de persones prenen decisions. És la forma, el mètode pel qual convencem, guanyem i mantenim el suport dels demés per unes idees que ens poden interessar. És a dir, fem política contínuament. Aquest escrit és política: el lector està pensant en aquests mateixos instants si està d’acord, si es deixa convèncer per el que hi ha escrit en aquesta pantalla que té al davant. Si és així, hauré obtingut un aliat. Si no, un contrincant. Però el lector està participant en un joc polític. Sí en té una opinió (espero que sí), serà una opinió política, favorable o contraria, però política.

Això em porta al nucli del meu argument: estic a favor de la política. Puc entendre que hi hagi gent que sigui contrària a la política de partits. Però recordem que el mot ‘partit’ significa ‘partidari’, que a la vegada significa ‘favorable a uns interessos’. Tots, doncs, prenen partit en una discussió. Tots som partidaris en el joc polític. D’aquesta manera, la qüestió és com s’articula el fet de prendre partit. El que deixa insatisfet no és la política en sí, ja que aquesta és una part ineludible de la nostra condició social, sinó l’estructura processal de la presa de decisions per part dels partidaris d’uns interessos i d’altres, l’estructura del partits.

Els partits primer, i la democràcia com a mètode de presa de decisions després, han de canviar per a que la mateixa democràcia pugui sobreviure. Han de obrir-se a uns mètodes més inclusius de la ciutadania. Perquè els que gaudim de menys poder, la majoria i massa de la ciutadania, hem de defendre la democràcia, aquesta o una altra, per a defendre els nostres interessos en política.

És imprescindible, doncs, que els que participem activament en la política, els que desenvolupem i expressem, argumentem, uns idearis, unes ideologies, sigui a través dels partits o d’associacions, o a títol individual, ens adonem que no hi guanyarem absolutament res rebutjant, repudiant “la Política”. Cal defendre-la acarnissadament, ja que la desídia política és indolència i negligència democràtica. Només se’n aprofitaran els que tenen interessos divergents dels nostres, dels de la massa social que no tenim més canals que la política democràtica per defendre’ns.

La contradicció de Duran i CiU

En Duran diu a l'acte d'inici de campanya d'ahir el vespre que els demés es posin a la cua per a negociar, que el criteri és Catalunya. Seguidament diu que només negociarà amb el que guany les eleccions. Pobre estratega, en Duran. De quina cua parla, si diu que només parlarà amb el guanyador. Així la cua només la podria formar 'un'. Si no parlarà amb els 'perdedors' (molt relatiu, això), en quina posició el posarà si el guanyador sap que no anirà enlloc més?

Aquest entestament és fruit de la posició de CiU que només pot formar govern el partit majoritari, posició interessada és clar, encara que aquest no pugui negociar un majoria suficient. Ja vaig comentar a Moral qüestionada que a la democràcia nostra, que és parlamentària, el govern el forma qui pot acordar-hi una majoria suficient. El model de "first past the post", que és el que advoquen de fet, dona per resultat el bipartidisme i el menyspreu per les minories.

Bé, doncs si en Duran es declara disposat a pactar només amb qui guanyi les eleccions, si guanyés amb una majoria relativa el PP, per exemple, que necessités uns vots més per a acabar de formar majoria a les Cortes, se'n riuria de CiU, ja que sabria que no aniria al PSOE. CiU es veuria poc més que venut. La posició de CiU d'obtenir avantatges pels seus votants (que per això representen aquests al parlament) estaria greument debilitada per aquesta posició declarada.

Quina pifiada estratègica!

Vot nul, vot en blanc, abstenció?

De què podrien servir? A mi em fa por el potencial resultat. Si els independentistes, sobiranistes i nacionalistes catalans decidissin no votar un partit proper als seu pensament polític (evidentment no n'hi ha cap que pot aspirar a ser 'perfecte'), quin seria el resultat? Doncs que al Congreso no estaríem representats per ningú. Les Cortes estarien dominades per el PP, el PSOE, UDC, ...

Està molt bé fer de català cabrejat i votar negativament, però el resultat l'arrossegarem durant quatre anys. Quatre anys en que aquestes Cortes legislarà en contra nostra i a partir del qual es formarà un gobierno espanyol sense cap mena de fre, al qual no haurà de negociar res del que ens pot interessar, que ens pugui afectar, més que amb en Duran i Lérida, potser. Si ara ens queixem, tremolo pensar què passarà si no hi tenim representants. Seria unes Cortes com aquelles que hi havia fa més de 100 anys, en que el poble de Catalunya hi seria representat per congressistes botiflers, botiflers de veritat, que només votarien en clau d'interessos espanyols i espanyolistes.

Ara imaginem l'inrevés: es vota massivament alternatives independentistes, nacionalistes, sobiranistes: ERC treu 12 escons (per exemple). La posició negociadora d'Esquerra serà la mateixa? CiU actuarà de la mateixa forma com fins ara? Els congressistes del PSC seguiran fent seguidisme del seu partit espanyol de referència? No oi? Aleshores, quin és l'escenari al que hem d'aspirar? Quin és de l'interés de veritat de la ciutadania catalana?

És clar que aquest escenari és improbable (no vull pensar que sigui impossible). Però el que està clar és que el vot nul, el vot en blanc i l'abstenció només pot servir a uns... als espanyolistes. Quina por!

La Car maChacón és una aprofitada

La Carme Chacón, també coneguda com Car maChacón, empra les “noves tecnologies”, la Web 2.0. Ara bé, potser més que emprar, podríem dir que se'n aprofita, ja que fer política 2.0 implica que la comunicació sigui bi- o omnidireccional, que la relació entre el/la polític i la ciutadania sigui en ambdós sentits.

Un exemple és el Twitter. La primera impressió és que no twitteja, sinó que aprofita per a anunciar els seus últims posts. Però no és ni tan sols això! Fa servir una petita aplicació que es diu Twitter Tools (que és un plug-in del WordPress) que automatitza l'anunci dels posts. I així va... Machacón al Twitter: un post darrera l'altre.

Malauradament (per ella), per molt que doni una imatge de modernitat sociològica enxarxada, el que fa és aprofitar la web 2.0 com a medi de comunicació uni-direccional. Si aneu a la seva pàgina del Twitter, veureu que no té ni un sol “following”! Ni tan sol segueix els seus, com en Jordi Sevilla (57 following i 62 followers) o en José A. DonAire (151 following i 160 followers) Simplement considera les xarxes socials com a canal per a complementar la tele, la ràdio i la premsa.

La Car Machacón s'ho perd. Hauria d'estar fent servir la web 2.0 per a escoltar a la ciutadania enxarxada. En canvi, fa política 1.0! Espero que d'altres s'ho muntin millor!

Moral qüestionada

En una resposta al meu post anterior, s'ha comentat que un partit d'esquerres no pot parlar de dret moral, i fins i tot que els d'esquerres parlem de moral i ètica deixa estupefacte. Bé, primerament, no parlo en nom de cap partit, tot i que reconec que soc militant d'Esquerra Republicana. Però en tot cas, donat que la moral és el conjunt de costums, creences, valors i normes d'una persona o d'un grup social que determina el codi de conducta d'aquest, no puc entendre ben bé com es pot creure que una opció d'entre el ventall polític té o no el dret de plantejar una filosofia com és la moral.

A més a més, quan parlo de dret moral a l'article és en referència al president del govern espanyol, a qui va corre el líder de la oposició al Parlament. Aquest és líder de la oposició per la seva incapacitat d'acordar una majoria suficient després de les últimes eleccions catalanes, eleccions que son al parlament i no pas a la presidència. El que reprovo és aquesta conducta poc moral, per part d'un i altre, ja que a la democràcia nostra, que és parlamentària, el govern el forma qui pot acordar-hi una majoria suficient, i no pas a negociacions darrera de portes tancades, que és el que es fa entre CDC i UDC quan estableixen la seva proposta política, i aquest amb el PSOE quan els convé. És de poca rectitud moral saltar-se les normes que hem establert democràticament.

En tot cas, el model de "first past the post", que és el que semblen advocar alguns, dona per resultat el bipartidisme i el menyspreu per les minories. El que fa aquest sistema és motivar l'agrupació d'actors polítics en grups, coalicions o federacions de partits. Aquests traslladen la negociació entre ells lluny de la visió de la ciutadania i estableix, per exemple, la formació del govern abans de les eleccions, abans de conèixer-ne els resultats i, per tant, conèixer la voluntat de la ciutadania. Es decideix als despatxos de les seus dels partits qui formarà el govern, quines polítiques portarà a terme, etc. Això és el que tenen a Espanya. Vol dir això que el seu govern és millor, que la tasca parlamentaria és més eficient? I el que és més important encara, vol dir que és més democràtic?

Suggeriria que, si no agrada el nostre actual model, aquells que vulguin canviar-lo comencin, com a bons demòcrates, a treballar per a convèncer una majoria suficient de que s'ha de canviar, i no negociar amb Madrid el trencament de l'actual govern català. Això o una revolució, que no sé si és el que volen. I el que dubto és que ho voldria la majoria de la ciutadania. Jo particularment m'uniria a aquells que volen un sistema en el que poguéssim escollir sense llistes tancades, amb circumscripcions menors, etc. El que no demanaré és que el partit més votat hagi de formar govern.

Per acabar, el que trobo immoral és aprofitar el poder de tercers, el poder espanyol, per a canviar un govern legítim català. Això és caure al joc espanyolista, lligant-nos, venent-nos als espanyols. Immoral, a menys que acceptem tots plegats que tot s'hi val per a assolir el poder. És el que volem?

Democràcia mal entesa

Faré una paràfrasi d’un article recent de l’Enric I. Canela, ell sobre la vaga de mestres, jo sobre un assumpte que fa dies que es va donar, però que s’arrossega i ens afecta molt més essencialment la nostra vida política. Diu l’Enric Canela:

Tinc la democràcia mal entesa. Fins ara pensava que un dia cada quatre anys, en condicions normals, triava uns representants al Parlament de Catalunya, aquests representants, pels mecanismes legalment establerts, escollien un president de la Generalitat el qual decidia un Govern, d’acord amb els suports parlamentaris. Aquest Govern governava amb el suport del grups polítics que li donessin el seu suport.

Doncs, sembla que CiU no ho creu així. Sembla que creu que no importa que el nostre estatut (aquest, el d’allà o el de més enllà) estableix un règim democràtic parlamentari. Sembla que CiU creu que s’ha d’imposar l’agrupació electoral (que no partit, que CiU n’és dos) més votada. No vol que el poble triï uns representants al Parlament i que aquests escullin un president de la Generalitat el qual decideixi un Govern d’acord amb els suports parlamentaris. I això no ho vol perquè hi cregui (que no hi creu) o bé perquè portarà a un govern més estable (que no ho farà). Ho fa per pura i mera conveniència pròpia davant del resultat de les últimes eleccions.

També pensava que les lleis les feia, a proposta del Govern o del Parlament, el Parlament, que després d’escoltar en comissió a aquelles persones que considerés convenient, introduïa esmenes fins que la llei, amb més o menys suport era aprovada.

Doncs CiU tampoc hi està d’acord. CiU creu que, tot i estar treballant el Parlament de Catalunya la llei de lleis, el marc pel que es regiran totes les demés lleis de la nostra nació, el nostre Estatut, que només seria superada per una Constitució catalana, creu que pot anar a un tercer, que no té cap mena de legitimitat, ni jurídica ni, encara menys, ètica o moral, per a incidir en l’establiment d’aquesta llei suprema, i negociar amb ell com serà i què s’hi inclourà, tot i no gaudir de la majoria suficient parlamentària, i per tant representativitat, per a defensar aquesta gesta.

Davant d’aquest menyspreable exemple d’obcecació per assolir el poder, CiU no té absolutament cap dret moral per a criticar cap altre partit la negociació de composicions de Govern o d’avantatges polítics.

Ens afectarà gaire si guanya Obama?

En Barack Obama ha proposat una llarga sèrie de plantejaments per a Estats Units que aquí a Catalunya i a Europa la majoria tenim com a evidències, com és la bondat de l'equitat de genere i racial, que els drogodependents son víctimes i no delinqüents, la defensa del dret de sindicalització i de vaga, del sou mínim bàsic, un servei de salut universal, ... Així mateix, advoca per a la reducció d'emissions de carboni i la promoció de les energies netes i sostenibles. I potser el missatge més important és el de defendre la “classe mitja” amb baixades d'impostos per a ella. Després de tants anys, sembla mentida que estiguem en plena lluita de classes! Si, el que passa és que a “occident”, a Estats Units, a Europa i a Australàsia, la majoria és la classe mitja, a diferència de finals del segle XIX i principis de XX, quan era la classe treballadora. Per tant, aquest “progressista” està lluitant per la majoria.

Repassem les propostes de la Sra. Rodham-Clinton: baixada d'impostos per a la classe mitja, una seguretat social i sanitària universals, defensa dels sindicats, de les energies alternatives, ... És a dir, en la pràctica, el mateix. De fet, la diferència potser rau en la posició davant de l'empresa, privada, en que l'Obama troba més simpaties que la Rodham-Clinton. Fins i tot s'està veient que les enquestes diuen que l'Obama té més, moltes, possibilitats d'èxit davant dels Republicans, donat que l'ultra dreta passa de recolzar en McCain si s'enfronta a Obama, mentre que si s'enfrontés a la Rodham-Clinton, sortirien en massa per votar al Republicà.

Segurament, doncs, els Demòcrates re-accionaran davant d'aquesta tessitura, ja ho estan fent, i sembla en aquests moments que el proper President of the USA serà l'Obama. Però perquè estem tant entusiasmats doncs amb l'Obama, si es troba a la dreta de la Sra Rodham-Clinton? Farà cap diferència per a nosaltres que guanyi l'un o l'altre? Els medis ens venen que l'Obama representa un canvi, que canviarà el món... però que en som de naïfs!

LiMo: Linux als Mòbils

Fa uns dies, quan vaig informar en el meu article “Tornem el Windows!” de que en Paco Riviere ens va alliçonar a la jornada de la Catosfera sobre l'estratègia d'imposició de Windows per part de Microsoft, un lector, en kanopus06 em va recriminar el meu “integrisme”, expressant el seu sentiment de pena vers els que advoquem l'ús del programari lliure. Ja vaig respondre al seu comentari, explicant que es tractava de poder tenir el dret de decidir. I no es tracta simplement de la tecnologia, sinó de com faré servir el programari, sense limitacions, en l'idioma que vulgui,... de ser lliure, vaja.

Bé doncs, fa una mica més d'un any, el 25 de gener de 2007, Motorola, NEC, NTT DoCoMo, Panasonic Mobile Communications, Samsung Electronics i Vodafone varen crear la LiMo Foundation per a desenvolupar un sistema operatiu mobil basat en Linux (d'aquí LiMo). Així mateix, varen obrir les portes als possibles col·laboradors al 3GSM World Congress, celebrat a Barcelona l'any passat. En aquests dotze mesos i escaig, s'ha desenvolupat una plataforma basada en Linux, que es va triar, segons la mateixa LiMo Foundation, “per la seva funcionalitat, escalabilitat i excel·lent historial d'èxit a l'entorn dels sistemes mòbils, la possibilitat de generar un entorn independent de la categoria de hardware, sigui l'electrònica de consum, de l'automòbil, etc., així com el potencial de treball de la gran comunitat de desenvolupament de Linux a l'entorn del mòbil”.

Aquest cap de setmana, després de només 12 mesos, es presentarà a Barcelona, al Mobile World Congress (a l'estand 8b135, sala 8) de l'11 al 14 de febrer, la primera versió de la LiMo Platform, disponible a partir del març. Aquesta és la primera plataforma de programari per a terminals mòbils basat en Linux (recordem que Google també està desenvolupant una, Android, també a partir de Linux) i es disposarà públicament i d'immediat de les especificacions de l'API.

Bé, si això fa pena...

El 'Conseil Général Pyrenées-Orientales' es compromet amb el català

El Conseil Général des Pyrénées-Orientales (Consell General dels Pirineus Orientals), l'assemblea que administra, amb el seu executiu, el departament francès que compren les comarques nord-catalanes del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya, s'ha declarat compromès en una carta amb la nostra llengua i cultura.

Tot i que el català no s'empra ni es reconeix de forma oficial a França, el Conseil Général declara que "és un dels pilars de la nostra identitat, del patrimoni i de la riquesa de Catalunya del Nord". També afirma que "enquestes subratllen el fet que al principi del segle XXI, en una perspectiva de modernitat i de garantia de futur, els habitants [del departament] queden interessats i fidels a la llengua catalana". És a dir, considera que el català i la nostra cultura és un signe de modernitat i de futur.

La veritat és que en les meves visites al territori al nord de les Alberes ho he trobat difícil poder fer servir el català, tot i que es deixa veure (no pas sentir) més que fa uns anys. Però recordo fa molts més (potser 35 o 40?) que fins i tot els gendarmes fronterers el parlaven. És una situació molt curiosa: el govern local recolza la llengua, es declara contrari al "rebuig del govern francès a fer ratificar i aplicar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries", mentre la ciutadania que vota l'assemblea cada vegada la parla menys! Evidentment hi ha un desfase entre un i l'altre, tot i que hem de suposar que la població ho vol així.

Hem de ser optimistes, o és un últim intent de salvar la nostra llengua a la Catalunya Nord?

ARTICLE 1:
El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix oficialment, al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament.
Es compromet a ser un dels actors de la transmissió de la llengua i de la cultura catalanes.

ARTICLE 2:
El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix l'Institut d'Estudis Catalans com a autoritat lingüística i Acadèmia de la Llengua Catalana pel conjunt del domini lingüístic català.
El Consell General, es compromet de fet, a complir les normes lingüístiques establertes per l'Institut d'Estudis Catalans.

ARTICLE 3:
Els objectius de la Carta Departamental per la Llengua Catalana són:
- garantir la supervivència i la transmissió de la llengua catalana, el que implica la inversió de tendència de pèrdua de locutors catalanòfons;
- permetre la utilització del català per cada habitant del departament que hi desitgi aprendre, sentir, parlar i llegir el català;
- assegurar la presència de la llengua catalana en els àmbits de la vida pública i social gràcies al desenvolupament del bilingüisme;
- contribuir a la integració dels nouvinguts i participar a la cohesió social i al desenvolupament econòmic del departament gràcies al respecte de la personalitat lingüística i cultural catalana.

ARTICLE 4:
De manera general, totes les estructures departamentals (serveis, administracions, organismes associats) integren la dimensió de la llengua catalana en les seves funcions i atribucions, amb una atenció particular per la comunicació amb el públic i la retolació.

ARTICLE 5:
L'ensenyament és la peça central de qualsevol política lingüística: és l'eina bàsica i imprescindible de la transmissió del català al jovent. El Consell General es fixa com a prioritats
els punts que segueixen:
- ajuda a l'obertura de classes bilingües
- generalització de la sensibilització a tots els nens
- ajuda al desenvolupament de la formació per a adults

ARTICLE 6:
El Consell General integra el principi general de bilingüisme i /o presència del català sobre els suports senyalètics i equipaments de la seva competència. El Consell General estableix convenis amb altres institucions: Estat, Generalitat... per tal d'aplicar aquests principis a la retolació present al territori i que no sigui de competència seva.

ARTICLE 7:
La llengua catalana no es limita a una disciplina escolar. S'ha de garantir i fomentar la seva presència a tots els nivells de la vida pública i social.
Així, el Consell General desenvolupa la presència del català en els seus serveis, en els documents que produeix (invitacions, butlletins, programmes, Internet...), les campanyes i operacions de comunicació.

ARTICLE 8:
La supervivència i la utilització de la llengua catalana van de parella amb una presència i una difusió permanent en els mass mèdies (premsa, televisió, Internet).
En aquest sector primordial en matèria de presència lingüística, el Departament ajuda
al desenvolupament dels mitjans de comunicació públics i privats en català. Desenvolupa les seves pròpies eines de comunicació en català (revistes, webs...) i en garanteix la presència.

ARTICLE 9:
Com per la seva acció per la defensa i la promoció de la llengua catalana, el Consell General es compromet a fer efectives totes les mesures possibles per tal de confortar l'ús i la difusió de la llengua occitana en el territori afectat.

Podeu descarregar el document sencer aquí.

Crossblogging polític

A vegades, els del PSC tenen idees, i a més, bones!

L'Il·lustre sr. José Antonio Donaire, empordanès (justet) de St. Feliu de Guíxols, geògraf de la UdG i diputat al Parlament de Catalunya pel PSC-CpC, ha proposat quelcom que crec seria molt productiu per a la política catalana, que cultivaria la democràcia i la proximitat amb la ciutadania: el "crossblogging".

De què es tracta? Doncs quelcom que és molt fàcil al Twitter, on simplement t'apuntes a un poster, i esperes a que vagi opinant. Però per a conceptes força complexes, com és la política, cal poder anar contrastant opinions i propostes en un mateix espai que permeti estendre's més: els blocs, la blogosfera, i en el nostre cas, la Catosfera.

Vet aquí el que proposa en José Antonio.

Il·legalització del PP

Gràcies a en Toni Hermoso Pulido, he descobert un blocaire que planteja jurídicament al seu espai "Maniobras Orquestales... en la Blogscuridad" la il·legalització del Partido Popular, donat que l'article 6 de la Ley Orgánica 6/2002, de 27 de junio, de Partidos Políticos diu que “Los partidos políticos se ajustarán en su organización, funcionamiento y actividad a los principios democráticos y a lo dispuesto en la Constitución y en las leyes”.

Doncs resulta que, com sabem, el PP proposa que el castellà sigui la llengua vehicular dels alumnes segregats per la seva llengua materna, entre els de parla catalana i els de parla castellana. Aquesta proposta va contra de l'Estatut de Catalunya (llei orgànica espanyola), ja que diu que “El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari.” A més a més, l'estatut diu que “Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual”.

A l'article es desenvolupa els raonament més enllà, però només amb aquests ja n'hi hauria prou per a denunciar que el Partido Popular proposa l'incompliment d'una llei orgànica espanyola. La Ley de Partidos Políticos diu al seu article 9.2 que “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos”. En un estat de dret, el principi més bàsic és la defensa de la legalitat.

Cap, doncs, promoure la il·legalització del PP.