dijous, 27 de març de 2008

Cap on va l'esquerra sobiranista?

El mal del que patim

L'esquerra independentista ha d'aliar-se. No pot ser que els diferents partits, grups i grupuscles segueixin anant cadascú per la seva banda. Si hem d'arribar on volem tots plegats, ens hem d'aliar, i els primers que s'han d'unir son els que formen Esquerra Republicana... tots plegats. Si no, de cap manera arribarem a fer res de res. Des dels anys 70, els sobiranistes d'esquerra (aleshores, els únics) han destacat per sobre de tot per l'aparentment inevitable proclivitat a l'atomització, dels organismes, de les militàncies i dels esforços. Fins i tot, increïblement, s'ha arribat a la violència física entre aquells que suposadament tenen més afinitat política.

Per a fer-ho no hi haurà més remei que abandonar els impulsos d'enfrontament, sigui directe o mitjançant maniobres que no porten enlloc més que a la guerra política. I com a la guerra militar, no hi ha vencedors ni vençuts. L’enfrontament ens violenta. És cruel en els seus resultats i feble en la seva productivitat intel·lectual. Produeix una victòria falsa i pírrica que, en el millor dels casos, és temporal, perquè el dany causat per l’enfrontament és generacional, amb records històrics que ja s’haurien d’haver deixat enrere fa anys. No hi ha un autèntic vencedor perquè tots duem, a tots els bàndols, la càrrega del patiment de l’enfrontament. I l’animadversió passa d’un cicle a l’altre.

Aquests diferents bàndols s’han dedicat tots aquests anys a fer-se l'oposició constant, desenvolupant unes 'tropes' pròpies que s’han anat fent una guerra, a vegades més freda i d’altres més escalfada, però en fi, la guerra. Això ha portat a una situació en que, tant els uns com els altres tenen una massa de militàncies en contra, una part de la militància que sent una animadversió per l’un o per l’altre. Si aquesta situació no es soluciona (i personalment ho veig de difícil solució) els diferents bàndols s'invalidaran com a figures de lideratge, el qual ens és essencial en aquests moments en que necessitem una figura, o unes figures, amb força aglutinadora. És realment trist donades les qualitats i l’experiència política de la majoria dels actors. I sembla mentida que, posseint aquestes qualitats i experiència, no ho vegin o no ho vulguin veure. Prenent partit no ajudarà a ningú, i sobre tot no ajudarà a l’eventual 'vencedor', a guiar-nos i a conduir-nos com un sol home, en la tasca que se’ns presenta.

Cal parlar de tot, de forma lliure, transparent i oberta, per a descobrir els problemes d’arrel, i al menys tractar de cercar solucions. Cal adoptar una cultura de cerca de punts en comú, perquè aquests son infinitament més nombrosos que les diferències. I si no canvia radicalment la nostra cultura i ens obrim a les militàncies i a la ciutadania, l’electorat, en oposició a l’endogàmia política que patim i que ens critica la societat civil, em sembla que difícilment podrem tirar endavant el projecte ideològic, de justícia social i d’alliberament nacional que rau en el sentiment polític de tots plegats.

El mal que cal curar és aquesta malaltia auto-immune que sembla que patim, per la que el cos rebutja el teixit propi.