Disculpin les molèsties
Ara bé, el que realment interessa, al menys a mi, és la opinió i les propostes polítiques d'aquest líder, dels més dinàmics, d'Esquerra Republicana. Interessa perquè, això sí, és un de la generació d'ERC que actualment resideix a la seva cúpula, i les seves propostes tindran un pes específic dins de les estratègies futures immediata i a curt termini d'aquest partit.
És per això que em centraré en la última part del llibre, “El futur és nostre”. Estic força d'acord amb la majoria de punts que planteja en Vendrell, però n'hi ha un en que estic en total desacord i que voldria tractar: la “Organització democràtica”. En aquesta secció, en Vendrell argumenta que les bases son l'equivalent dels accionistes, i que “tothom té vot en el que, en una empresa, seria la junta general d'accionistes”. De fet, a l'anterior secció, “Financerament independents”, detalla que la major part del finançament del partit és per subvencions institucionals, seguit de les aportacions de la militància.
Per tant, podríem dir que, igual que els accionistes, la militància aporta el capital, a més d'una ma d'obra, intel·lectual, gratuïta, necessaris pel funcionament de la organització. La militància és, doncs, el capital financer i humà a la vegada. El que no és, no ha de ser, és un cos sense entitat que simplement delega en uns representants dins el partit: aquest 'cos' ha de ser dinàmic, ha de prendre una part activa, ha de participar 'directament' de la política d'ERC.
Per altra banda, argumenta que a ERC li cal madurar com a organització, donat que és un partit “orgànicament jove”, i que tot i “donar-nos una certa frescor, genera molts problemes funcionals per manca de solidesa”. Es refereix, és clar, a la dicotomia assemblearisme/delegació. El que implica és que creu que l'assemblearisme és “immadur”, i que cal passar a un sistema de delegació, que és l'únic operatiu: “Amb les actuals dimensions d'Esquerra, el caràcter assembleari ni és operatiu ni pot garantir la participació de qualitat...”
El que advoca en Xavier Vendrell és la homogeneïtzació del model de partit al dels altres partits majoritaris que estan clarament en un procés de fracàs, abocant-los a una manca crítica de participació popular, de la ciutadania, en la vida política. La visió d'en Vendrell és una visió conservadora, poc innovadora, i que es nega a enfrontar el principal repte actual de tot partit polític.
Tal com comento a l'article sobre l'intent del PSC de fer un tomb en la seva política, Convenció pel futur, l'assemblearisme és la gran oportunitat de diferenciar-se dels partits clàssics, gràcies precisament a una democràcia més directa. Si la ciutadania veu un allunyament dels partits del sentir popular, és per la impressió de que les cúpules s'han aïllat del mon que les envolta. I això també passa a ERC. Per tant, en lloc d'adaptar-se al model clàssic de jerarquització – fracassat, insisteixo –, Esquerra Republicana ha d'aprofitar aquesta immillorable oportunitat d'apropar-se a la ciutadania, i també tancar el distanciament entre la seva direcció i les bases, en lloc d'obrir encara més la fractura existent.
En què consisteix aquesta oportunitat? L'assemblearisme sí té unes debilitats logístiques quan s'arriba a un nombre crític de participants. Però les tecnologies de la comunicació i de la informació ens estan presentant la possibilitat de depassar aquest nombre crític actual, fent que aquest sostre s'elevi considerablement, si és que n'hi ha de seguir havent. L'ecosistema emergent defuig la jerarquització vertical i tendeix a la col·laboració horitzontal, no només dins de la organització, sinó amb elements externs. Pregunto, doncs, perquè adoptar precisament ara una estructura operativa caduca en aquest moment de grans canvis que estan influint clarament en les organitzacions, que trenquen els antics esquemes d'interacció?
No vull tractar ara, i menys aquí, de com es podria articular l'esquema que s'entreveu, però el que està clar és que seria una enorme equivocació fer ulls clucs a la gran oportunitat que se'ns presenta, quan els demés partits fan cops de cec, cercant solucions i enfrontant-se a les seves inèrcies internes, a canvis radicals a llurs cultures orgàniques i a llurs lluites interines de poder, quan ERC només hauria d'adaptar la seva actual organització, assembleària, al nou paradigma.
Comentaris
Voldria aclarir que no soc un "Senyor d'ERC" – soc un simple militant que fa el que creu que pot i amb el partit que crec que més pot fer. Sóc molt conscient que, com tota organització humana, la que pertanyo és imperfecte i cal millorar-la en moltes coses.
El que ens cal és molta més gent que s’impliqui activament en la nostra lluita. Com m’imagino seràs molt conscient si ho has intentat, no és gens fàcil aconseguir que la gent s’impliqui, i per això faig el que puc, el meu gra de sorra, mitjançant el meu bloc, com fan els meus companys de partit.
Salut, República i Independència!