Passotisme

He vist al TN de TV3 una notícia que m'ha deixat glaçat. Un lladre roba una caixa registradora d'un local del Port Olímpic de Barcelona. Un guàrdia de seguretat de 63 anys s'interposa però el lladre s'aprofita de la seva posició de domini físic i li clava una pallissa. Feliçment, el lladre ja ha estat arrestat.

El que m'ha deixat glaçat, però, no és la pallissa a un pobre home que, amb aquesta edat i condició física, evidentment no pot fer més que de vigilant i no de 'guarda de seguretat'. El que em deixa de pedra és la persona que passa a menys de deu metres del vigilant quan, ja havent fugit el lladre, jau a terra després de la brutal pallissa. Aquesta persona (si és que es pot qualificar així) no pren la més mínima acció de socors a una persona evidentment desvalguda.

Fa uns dies, ja varem veure l'actitud de passotisme en altres quan un animal (aquí sí que no hi ha dubte del qualificatiu) ataca a una noia en ple transport públic. Tot i que es pot entendre que el pobre noi que va presenciar aquesta agressió patís per la seva integritat física i que no tots podem ser guardians de la justícia, tot plegat fa reflexionar aquesta actitud que comença a ser preocupant per estesa: passem de tot. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Massa gent passa de llarg, se'n va a casa, es tomba al sofà i es deixa hipnotitzar per la tele, o qualsevol altre ocupació que no exigeixi pensar gaire. Miren el mon a través d'una pantalla, sigui la tele o el PC, tot navegant Internet. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Aquesta postura, la de tombament social, es deixa veure quan, potser enfrontats amb un servei deficient en una restaurant o d’una empresa de subministrament, o amb un desastre, un desori com el del TGV, pocs es comprometen. Molta queixa, això sí, molta boqueta, algun SMS "matins.si ... matins.no", un correu-e de denúncia, però ben poca acció concreta, cap activisme social. “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

I d'això se n'aprofiten alguns, polítics o empresaris o lladres, per a actuar amb impunitat. Saben que no hi haurà responsabilitat social, pel passotisme de la ciutadania, es pot fer gairebé el que es vulgui. Ens estem convertint en una societat passota, desestructurada, que no reacciona. En uns altres temps, no sé si millors o pitjors, però uns altres, hi hauria hagut un aixecament social. Ara, uns quants crits, moltes queixes, però quants de nosaltres sortim a fer quelcom, a complir els nostres deures socials, a lluitar pels drets col·lectius? On està la societat civil? “Algú més se’n encarregarà, això no és assumpte meu”.

Campanya pro-TV3 al País Valencià

"Acció Cultural del País Valencià presenta públicament la campanya per garantir la continuïtat de TV3 al País Valencià. La campanya implicarà la societat civil dels Països Catalans per fer front a la sanció de 300.000€.

A València i Barcelona primer, i després a Palma, ACPV dóna eixida a una campanya cívica de grans dimensions per fer front a les sancions imposades arbitràriament per la Generalitat, i provar d’impedir que els valencians i les valencianes veiem vulnerats els nostres drets a la pluralitat informativa i a la normalització de la nostra llengua pròpia. Aquesta campanya està adreçada a rebre els màxims suports possibles en una qüestió que, considerem, afecta tota la comunitat cultural catalana.

Com s’ha fet públic en les presentacions de la campanya, els expresidents de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Pasqual Maragall –juntament amb els abats de Montserrat i Poblet, Josep M. Soler i Josep Alegre–, a títol individual, han estat els primers en signar una carta on mostren la seua adhesió a ACPV i fan “una crida al conjunt de la societat perquè, amb la màxima implicació de tots, es pugui fer front” a la situació creada amb la desproporcionada sanció econòmica de 300.000€ que s’ha imposat a ACPV, “entitat sense ànim de lucre (...) que no només s’ha preocupat de garantir l’emissió de TV3 al País Valencià, sinó que també ha treballat en tots els camps de la nostra cultura". Igualment, Antoni Tàpies ha cedit un original classificat per contribuir, amb les seues reproduccions, a “agrair i reconèixer” tots aquells que col·laboren en la campanya. També els professionals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (Xavier Torres, Joel Joan, Miquel Calzada, Toni Solé, Antoni Basses, Xavier Grasset, ...) han mostrat el seu suport assistint a la presentació de la campanya que té lloc a Barcelona."

Més informació.

Sol davant del perill – López Tena parla amb periodistes de la COPE

Gràcies al bloc germà “Es Poblat d'en Talaiòtic” he descobert una sèrie de vídeos de l’Alfons López Tena, publicats a YouTube. Per a mi, el que més ressalta, per damunt d’un conjunt molt interessant, és aquest on en López Tena s’enfronta als malvats de la pel·lícula, sol davant del perill, a una colla, composada per Francisco Marhuenda, director de la Razón de Catalunya; César Alcalá, historiador i escriptor; i Xavier Rius, director d’e-Notícies (què fa aquest “nacionalista català” entre un equip tan il·lústre del més ranci espanyolisme, tot i intentar diferenciar-se dels demés?), i liderada per en Carlos Losada, director d'Informatius de la COPE a Barcelona, que com els dolents de “High Noon”, l’intenten infructuosament vèncer per nombre. Els crivella, però en tot cas, espero que en López Tena, a diferència del xerif Will Kane (Gary Cooper), trobi el recolzament que mereix entre els “bons homes” del poble. Brillant! Es nota que l’admiro, oi?

També podeu escoltar-ho sencer aquí, cortesia de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya.

Metges i llengua

Ahir vespre al TN de TV3 varen sortit dues notícies que han fet avinent un conflicte de funció entre dos departaments de la Generalitat: el de Salut per una banda, i la Secretaria de Política Lingüística depenent de Presidència per l'altre. Per part de Salut, l'hospital de Berga ha enviat un equip de reclutament a Polònia per a contractar professionals de la medicina per a que ocupin les vacants que hi ha a Catalunya. Aquesta és una iniciativa excel·lent per a cobrir un desori provocat per l'autisme que hi ha hagut durant anys dels governs espanyols (responsables de les places de medicina que es faran), que no han escoltat, que ni han entès ni han volgut considerar, les necessitats més enllà del seu mon, escapçats fins fa poc de les necessitats de professionals pel mon de la salut en particular, i del mon empresarial en general. Tot just ara comença a solucionar-se.

Per altra banda, la periodista enviada a Polònia per a informar de la iniciativa de l'hospital, ens explica que hi ha un problema de barrera lingüística. D'entre els metges polonesos, molt pocs coneixen la llengua i hauran de rebre formació primer, a Polònia, mitjançant l'ensenyament a distància per via telemàtica, i després, una vegada hagin arribat a Catalunya, en sessions presencials.

El que m'ha deixat de pedra és que s'ha primat la llengua castellana –en exclusiva en la formació que es farà a distància– quan sens cap dubte la gran majoria de les persones que atendran seran catalanoparlants. Així mateix, un metge pediatra de Figueres, entrevistat també a la televisió per una altra notícia, exerceix la seva feina amb un desconeixement del català evidenciat en la conversa dels periodistes amb ell. Per a mi, aquest cas és particularment greu, donat que haurà d'atendre infants de curta edat, molts dels quals probablement tindran dificultats amb la llengua castellana.

En tot cas, tot el personal sanitari hauria de poder atendre als ciutadans correctament en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya com a mínim. No puc entendre que s'estigui contractant personal que no estigui correctament capacitada per a atendre correctament al públic. Oi que no contractarem personal que no tingui la titulació, i per tant la formació, adient? Això inclou la formació lingüística. Hauria de ser la regla general, però s'aplica molt rarament, i és una regla d'aplicació particularment exigible en segons quins sectors, com el sanitari.

Recordem que la Llei de política lingüística, a l'article 11.1 diu que “El personal al servei de les administracions, les corporacions i les institucions públiques de Catalunya ha de tenir un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, tant en l'expressió oral com en l'escrita, que el faci apte per a desenvolupar les funcions pròpies del seu lloc de treball” i a l'article 30.1 diu que “Les empreses públiques de la Generalitat (com és l'ICS) han d'emprar normalment el català en llurs actuacions i documentació internes i en la retolació, en les instruccions d'ús, en l'etiquetatge i en l'embalatge dels productes o els serveis que produeixin o ofereixin”. Qüestiono que es pugui respectar, o que s'estigui respectant, aquesta llei si el personal no coneix suficientment la llengua catalana.

Voldria veure que la Secretaria de Política Lingüística i el Departament de Salut col·laborin en solucionar urgentment aquesta situació en particular, i que es tingui un especial respecte dels drets lingüístics de tots.

Una lliçó pel poble turc

El poble turc hauria d'escoltar en Hermann Göring, líder del partit Nazi i responsable de la Luftwaffe a la Segona Guerra Mundial:

“És clar que el poble no vol la guerra. Perquè un pobre desgraciat d'una granja hauria de voler arriscar la seva vida en una guerra, quan tot el que pot esperar-ne és sortir-ne viu i poder tornar a la granja? Naturalment, la gent comuna no vol la guerra, ni a Rússia, ni a Anglaterra, ni tant sols a Alemanya. Això està clar. Però al final, son els líders d'un país que determinen les polítiques, i sempre és qüestió fàcil arrossegar el poble, sigui en democràcia, en una dictadura feixista, en un parlament o en una dictadura comunista. Amb veu o sense, sempre es pot convèncer al poble de fer el que els demana els líders. Això és fàcil. Només cal dir-los que estan sent atacats, i denunciar els pacifistes de mancats de patriotisme i d'exposar el país al perill”.

Els vostres líders, civils i militars, estan portant pel sender de la violència i la mort els seus soldats rasos, pares, fills i germans vostres, per mantenir-se en el poder.

ERC qüestionada?

Es qüestiona la direcció d'ERC? Jo diria que no particularment. Els medis, sempre interessadament, ho qüestionen tot d’ERC. Si una notícia es pot interpretar en clau negativa, així es farà. Però no vol dir que creguin en Uriel Bertran o en Joan Carretero. Parlen de que un quaranta i tants per cent va anar en contra de la ponència de la direcció. Però demà atacaran als corrents crítics si aquests assoleixen quotes de responsabilitat, independentment de si ho faran bé o no.

Puntualitzem el que son les esmenes que es varen votar a la Conferència. La proposta original de la Comissió Redactora era un document explícitament obert a les esmenes de la militància, que podien ser a la totalitat, d’addició o de modificació. Les esmenes, més de quatre-centes, que es varen transaccionar anteriorment a la Conferència del dissabte passat es varen incorporar a la Ponència final que més del 80% va votar favorablement.

La raó essencial per la que les propostes de "Esquerra Independentista" (EI) d’Uriel Bertran, però també d’una dotzena de persones més d'arreu del territori, varen rebre un suport important és que aquestes varen ser esmenes parcials, i no pas a la totalitat. Una gran part de la militància va entendre que, tot i estar d’acord amb molts dels seus postulats, l'esmena a la totalitat de la corrent Reagrupament.cat (personificada en Joan Carretero) era un repte obert a la direcció i suposava un risc de trencament del partit, inacceptable per a la majoria.

A més a més, a diferència de l'esmena d'R.cat, la de EI tenia un clar component social, aportant propostes d’una panòptica política, i no centrada exclusivament en un aspecte, el nacionalista. La militància entén que si ERC ha d’aspirar a la sobirania nacional, ha d’aportar un programa polític íntegre. Per altra banda, una gran part de la militància va votar de forma selectiva les esmenes, i per tant, tot i haver un factor personalista, no es pot entendre que hi hagués un vot 'en bloc' de suport a EI com a grup de persones, sinó a unes propostes ideològiques.

Sr. President, us admiro

La malaltia d'Alzheimer és, sens dubte, una de les pitjors que hi ha. No ataca tant el ser físic com el ser intel·lectual i espiritual. Ataca la pròpia essència del ser humà, la seva identitat. I no només la de l'individu que la pateix, sinó també els familiars i amics, que veuen com, poc a poc, el malalt deixa de ser el que coneixen i estimen, amb les conseqüències desastroses per les relacions dins del cercle familiar.

Em considero molt, molt afortunat en tenir un President, tot i que fóra d'un partit que no defensa el mateix que defenso jo a nivell nacional i que l’hagi criticat per les seves accions polítiques, que és capaç de tenir la solidesa moral d'enfrontar-se a aquesta malaltia tant terrible, sabent quines seran les seves insofribles conseqüències, per a oferir-se a lluitar contra ella, pel bé de tots els que la pateixen: malalts, però també els seus al·legats.

Sr. President, us admiro.

Una Maragallada més?

En Pasqual Maragall ha decidit deixar el PSC-PSOE. Li han rebentat el partit al qual pertanyia, i no suporta que li hagin fet el llit. Ara què farà? S’ha de suposar que encara pot comptar amb les lleialtats que havia cultivat durant els anys, decades, que va estar entre els dirigents del PSC, inclús abans de establir-se aquella aliança “federal” amb el PSOE? El seguiran en l’aventura de la formació eventual d’un partit demòcrata europeu? És aquesta una altra Maragallada?

Una Maragallada és una sortida per la tangent inversemblant. Potser el Sr. Maragall hagi reaccionat de forma irreflexiva, però tard o d’hora veurà que no hi ha la massa crítica per a generar suficient europeisme que pugui navegar sense tenir en compte la qüestió nacional. Catalunya no pot aspirar a varar un vaixell per a surar les aigües també turbulentes europees sense la sobirania suficient per decidir el rumb que li interessa.

Per altra banda, el Sr. Maragall és innegablement, agradi o no, un actiu de la política catalana. No es pot llençar per la borda aquest capital d’experiència i coneixement polítics, que encara deu arrossegar parceries i complicitats, si només entre els seus amics de la plataforma Ciutadans pel Canvi.

I CpC? Encara viu? Avui, 20 d’octubre, celebren la “I Trobada de Ciutadania per la Democràcia” i ha quedat totalment a l’ombra de la “Conferència 2007” d’ERC. No compten per res? No surt ni a la tele on ara mana el PSC. Per quin viarany aniran ara la Carme Valls-Llobet, l’Àlex Masllorens i en Juanjo López Burniol, a més dels membres del PSC amb qui simpatitzen (Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli, Raimon Obiols, Pia Bosch, et al.)? Pel sender del federalisme del PSOE? Encara segueixen entestats en aquest federalisme que els margina cada vegada més? Cal que els socialdemòcrates catalans que fins ara han cregut en aquest encaix de Catalunya en Espanya se’n adonin de que Espanya no vol encaixar-nos si no és de genolls.

No deixaré de pensar (somiar?) que els socialistes i socialdemòcrates catalans prenguin d’una vegada per totes la decisió, que en el fons dels seus cors saben que han de prendre. Tenen dues opcions: claudicar del tot i finalment incorporar-se a l’Espanya uniformitzadora, o bé optar per la sobirania nacional. Han de veure que no hi ha mitges tintes. Els espanyols no les admeten: “El que no esté conmigo, está contra mí”.

Un vi de Ribera del Duero: Martín Berdugo

Tot i no parlar-ne mai aquí, m’agrada el vi. M’agrada descobrir-ne i vaig arreu buscant-ne de nous amb un rerefons cultural diferenciat i de qualitat. Fa poc vaig arribar fins a la Catalunya Nord on vaig descobrir una colla de vins de Cotlliure i de Banyuls de la Marenda de gran qualitat. Al Principat, sobre tot a la DO d’Empordà, veïns del Rosselló, tenen molt a aprendre.

Ara bé, no vull comentar avui aquests, sinó aplaudir un excel·lent vi que he descobert de la Ribera del Duero: la bodega Martín Berdugo. És una bodega jove i innovadora que produeix vins d’aquests que s’atreveixen a diferenciar-se, tot i notar-se predominantment el tast de tinta fina (ull de llebre), el raïm típicament emprat pels vins del país.

Però la lloança no és per això, sinó perquè les ampolles que he trobat porten l’etiqueta en català! Sí, una bodega de Castilla-León que respecta la llengua pròpia del mercat on ven. Amb les dificultats que tinc per trobar un vi català que etiqueti en la nostra pròpia llengua, al·lucino que sigui una empresa castellana que em proposi un excel·lent producte etiquetat en català.

Recomano efusivament aquest vi, tant per la seva qualitat com pel respecte que ens demostra als catalanoparlants.

AVE o TGV

Fa uns anys, no gaires, tothom parlava del TGV per a descriure, lògicament, el tren de gran velocitat. Ara, sembla haver desaparegut aquest acrònim en favor de l’AVE. En un context en que la qüestió nacional, el desprestigi que s’ha volgut imposar en els “nacionalismes perifèrics” i el defuig del nacionalisme espanyol, que s’hagi imposat un acrònim amb clares implicacions nacionalistes, fa dubtar de que el “no-nacionalisme” sigui ubic a Espanya.

Queda clar que el “no-nacionalisme” és, de fet, nacionalisme espanyol. El Alta Velocidad Español no descriu de quina mena d’alta velocitat es tracta. És un avió? És una au? És un automòbil? No! És un tren! Ara bé, el que sí sembla ser d'una importància cabdal és la seva condició de Español. No hi ha cap altre tren de gran velocitat que imposa una identitat nacional en el seu nom.

El primer, el Shinkansen japonès, significa Nova Línia Troncal, prou banal i poc presumptuós; el TGV francès és evident... Train à Grande Vitesse, i això que els francesos varen inventar això del xovinisme; el nom de l’ICE d’Alemanya no és ni alemany... Inter City Express, que també es fa servir al Regne Unit, on parlen de l’Inter-City o bé de High Speed Rail.

A banda, l'acrònim AVE és una marca registrada de RENFE (una altra E de España), qui explotarà la línia d'alta velocitat, però que no en serà propietària. Per tant, si volem posar els punts sobre les i, dir "línia AVE" és incorrecte. Diem-ne "línia de gran velocitat".

En fi, jo seguiré parlant del TGV, si més no perquè això de Alta Velocidad és prou risible.

Juanjo López Burniol separatista

He escoltat aquest matí el socialista Juanjo López Burniol dir que fa molt de temps que s'ha produït entre Catalunya i Espanya una ruptura sentimental. Aquesta ruptura, ell la concreta en que no hi ha un projecte compartit, cosa extraordinàriament important, i que ja s'ha passat el “punt de no retorn”. Aquest no el vol descriure en clau de catastrofisme, ni que sigui dolent, sinó que és un simple anàlisi.

Diu que creu que es corre el risc de minimitzar el que està passant, que estan passant coses importants i que no se sap fins on pot arribar. Fa un símil amb el divorci entre parelles: que no s'ha de cercar el culpable, sinó una solució, i acaba asseverant que “no ens estimem”.

A la mateixa tertúlia, en Joan Tàpia comenta que els matrimonis a vegades es mantenen per interessos, econòmics o d'altres. Però, exclamo, aquest no s'assembla tant al matrimoni entre famílies aristocràtiques, adinerades, sinó a aquell on es dona la violència de gènere, en que els drets d'un contraent son constantment vulnerats per l'altre.

Entenc, evidentment, que el senyor López Burniol advoca el divorci acordat entre Catalunya i Espanya, que possiblement no serà la plena independència (no crec que admeti ell aquesta solució), sinó alguna mena d'estat lliure associat. Personalment, no crec que valgui la pena, però si aquesta ha de ser la solució...

El que no entenc és que fa uns mesos estava entestat en que s'havia de treballar per l'encaix de Catalunya dins d'un federalisme espanyol, que als meus ulls ja s'havia desacreditat, i ara estigui amb aquestes. Torno a insistir, al PSC hi ha un enorme desconcert sobre quin rumb han de prendre com a socialistes i com a ciutadans catalans.

És una llàstima que triguin tant en decidir-se, quan a CDC sí que hi ha gent que “ha sortit de l'armari”. Però és clar, aquests no tenen el llast d'estar “federats” amb un partit estatal centralista que no té la més mínima intenció d'admetre el federalisme. Cal, doncs, que els Socialistes Catalans facin un pensament: fins i tot en Montilla deu veure que és més interessant pel seu poble d'adopció, i per tant per a ell i els seus, tenir un govern, ser-ne president, independent i que pot governar com millor li convingui a la ciutadania, que ser president d'un govern d'una nacionalitat autònoma ("dentro de un orden") limitat en les seves possibilitats. I com a mínim que el PSC voti pel retorn dels "Papers de Salamanca" (que no ho son).

Els altres catalans

Tant d’enrenou perquè a la fira del llibre, la Buchmesse, de Frankfurt, a la que fou invitada d’honor la Cultura Catalana, fossin "exclosos" els escriptors en castellà? Ja he donat la meva opinió sobre el tema.

Però voldria rumiar sobre perquè aquests que defensen tant la llengua castellana al Principat no defensen, de passada, als autors catalans del Rosselló en llengua francesa? Hi ha una rica literatura catalana produïda, en llengua francesa principalment, però també en català, a la Catalunya del nord. Des de Ludovic Massé, que alguns consideren un Català Universal, passant pel Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el poeta, dramaturg, contista, i novel·lista sallagosard Jordi Pere Cerdà, Joan Daniel Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís, Michel Bolasell, fins Edmond Brazès, amb tota la seva obra teatral, poètica i critica literària; els periodistes, articulistes i autors Georges Gianadda o Pierre Bosch; l’historiador del Rosselló i paleoantropòleg Michel Brunet; els escriptors del col·lectiu Emili Xatard, autors de l’incomparable Perpinyhard...

El principi que exposen aquests que tant defensen els catalans que escriuen en d’altres llengües, el de l'universalisme, el compartim molts. Però han d'entendre que, per que hi hagi un joc equitatiu i just d'universalisme autèntic, totes les cultures han de jugar en un camp anivellat. El fet que qualsevol que es mou al mon cultural sap perfectament que no és el cas, indueix a creure que potser a molts no els interessa en realitat els escriptors catalans en llengua castellana, sinó defendre la espanyolitat del Principat, i de passada dels països a Espanya que compartim la seva llengua, i així acaben assaltant una vegada més, sigui o no la seva intenció última, el seu estatus, el prestigi de la llengua catalana.

Pel domini ccTLD .ct

Donat que ara, després d’uns mesos de la publicació de “Nació.cat”, s’està parlant d’aquest llibre tant important per conèixer la història del domini genèric (gTLD) .cat, el primer domini d'Internet que representa una comunitat lingüística, voldria recordar que hi ha també un altre domini al que aspirem molts dels que formem la comunitat catalana: el .ct.

L’argument constantment repetit per a oposar-se a l’iniciativa per la que Catalunya tingui un domini específicament propi, que només els estats reconeguts poden gaudir d’un domini de dues lletres, el ccTLD (domini de màxim nivell de codi de país), és absolutament i totalment deslleial. És una fal·làcia, una mentida si és conscient, que sovint ho és.

I cal fer li front si volem aconseguir el ccTLD .ct, ja que seria una excel·lent eina, un espai més, per a la lluita per la nostra sobirania. És precisament per aquesta raó que les autoritats espanyoles i altres actors anticatalans volen evitar-ho.

A continuació, detallo els codis de dues lletres homologats segons l’estàndard ISO 3166-1 alpha-2, que és la base pels dominis geogràfics, que no corresponen a “estats sobirans”:

• .ac ~ Illa Ascension - dependència del territori britànic d’ultramar de Saint Helena (Aquest ccTLD és 'el colmo': no és ni un territori colonial, sinó que depèn d'una colònia!)
• .ai ~ Anguilla - territori britànic d’ultramar
• .an ~ Antilles neerlandeses - territori autònom del regne dels Països Baixos
• .aq ~ Antàrtica - territori regulat pel Tractat Antàrtic
• .as ~ Samoa Nord-americana - territori no incorporat dels Estats Units d’Amèrica
• .aw ~ Aruba - territori del regne dels Països Baixos
• .bm ~ Bermuda - territori britànic d’ultramar
• .bv ~ Illa Bouvet - illa deshabitada depenent de Noruega
• .cc ~ Illes Cocos (Keeling) - territori d’Austràlia
• .ck ~ Illes Cook - estat en lliure associació amb Nova Zelanda
• .cx ~ Illa Christmas - territori d’Austràlia
• .eh ~ Sàhara Occidental - territori en disputa entre el Marroc i la República Àrab Sahrauí Democràtica
• .fk ~ Illes Falkland (Malvines) - territori britànic d’ultramar
• .fm ~ Micronèsia - estat lliurement associat als Estats Units d’Amèrica
• .fo ~ Illes Faroe - província autònoma del regne de Dinamarca
• .gf ~ Guiana francesa - departament francès d’ultramar
• .gg ~ Guernsey - dependència de la corona britànica
• .gi ~ Gibraltar - territori britànic d’ultramar
• .gl ~ Grenlàndia - província autònoma del regne de Dinamarca
• .gp ~ Guadeloupe - departament francès d’ultramar
• .gs ~ Illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud - territori britànic d’ultramar
• .gu ~ Guam - territori no incorporat dels Estats Units d’Amèrica
• .hk ~ Hong Kong - regió administrativa especial de la Xina
• .hm ~ Illa Heard i illes McDonald - territori d’Austràlia
• .im ~ Illa Man - dependència de la corona britànica
• .io ~ Territori britànic de l’Oceà Índic (Diego Garcia etc.) - territori britànic d’ultramar
• .je ~ Jersey - dependència de la corona britànica
• .ky ~ Illes Cayman - territori britànic d’ultramar
• .mo ~ Macau - regió administrativa especial de la Xina
• .mp ~ Illes Marianes Septentrionals - territori lliurement associat als Estats Units d’Amèrica
• .mq ~ Martinica - departament francès d’ultramar
• .ms ~ Montserrat - territori britànic d’ultramar
• .nc ~ Nova Caledònia - territori d’ultramar de França
• .nf ~ Illa Norfolk - territori autònom d’Austràlia
• .nu ~ Niue - estat en lliure associació amb Nova Zelanda
• .pf ~ Polinèsia Francesa - col·lectivitat d'ultramar de França
• .pm ~ St. Pierre i Miquelon - col·lectivitat d'ultramar de França
• .pn ~ Pitcairn - territori britànic d’ultramar
• .pr ~ Puerto Rico - estat lliurement associat als Estats Units d’Amèrica
• .ps ~ Palestina - territori ocupat per Israel
• .re ~ Réunion - departament francès d’ultramar
• .sh ~ St. Helena - territori britànic d’ultramar
• .sj ~ Illes Svalbard i Jan Mayen - territoris del regne de Noruega
• .tc ~ Illes Turks i Caicos - territori britànic d’ultramar
• .tf ~ Terres Australs Franceses - territori d'ultramar de França
• .tk ~ Tokelau - territori de Nova Zelanda
• .um ~ United States Minor Outlying Islands - diversos territoris dels Estats Units d’Amèrica (Aquest ccTLD ha estat reclamat per les Illes Marshall)
• .vg ~ Illes Verges Britàniques - territori britànic d’ultramar
• .vi ~ Illes Verges Nord-americanes - territori no incorporat dels Estats Units d’Amèrica
• .wf ~ Illes Wallis i Futuna - col·lectivitat d'ultramar de França
• .yt ~ Mayotte - col·lectivitat d'ultramar de França

Cal recordar que l’estat francès atorga als département d'outre-mer exactament el mateix estatus que qualsevol altre département (equivalent a la província) de la metròpoli. Son, per tant, una part íntegra de la República Francesa.

En el cas de les Antilles Neerlandeses, a partir de 15/12/2008 les illes de Bonaire, Saba i Sint Eustatius esdevindran municipis, i per tant una part íntegra, dels Països Baixos, tot i tenir un 'corpus' de llei diferenciat. Les altres dues illes de l’arxipèlag, Curaçao i Sint Maarten tindran estatus de països associats al Regne dels Països Baixos similar al d’Aruba. No queda clar, doncs, qui es quedarà el domini, o si tots seguiran compartint-lo.

A Europa, existeix l’estatus particular de les Illes Normandes de Jersey i Guernsey, que varen crear els seus propis dominis (.je) y (.gg) el 1996, havent estat abans sota el domini estatal (.uk). Va ser la pròpia entitat gestora d’aquest domini estatal qui va propiciar els nous registres. El Regne Unit, de fet, té registrats dominis per a totes les colònies d’ultramar i territoris associats pertanyents a la Commonwealth (veure la llista anterior).

El "No-Nacionalista" Rajoy honora la "Fiesta Nacional"

En Mariano Rajoy ha convidat a tots els espanyols a celebrar el dia de la "Fiesta Nacional". Ell sap que els espanyols estimen la seva bandera i recorda que aquest és el símbol que mostren "orgullosos els nostres esportistes, la que cobreix el fèretre dels nostres soldats; la que saluden amb respecte els caps d’Estat que ens visiten; el símbol de la nació lliure".

Doncs jo no em veig representat per la seva "rojigualda"... una bandera que representa un estat que, per molt democràtic i incloent que es vulgui veure o creure, no defensa la meva llengua, els meus drets culturals i nacionals de la mateixa forma que la seva. Aquest estat que no vol admetre que jo pugui tenir la llibertat de tenir una identitat diferenciada de la seva, espanyola i uniformadora.

A més a més, què se celebra exactament el 12 d’octubre? Doncs se celebra el dia que se suposa que es va descobrir Amèrica, i a partir d’aquell moment aquell continent fou arrasat, esclavitzat, violat, evangelitzat per la força i aniquilades les seves cultures. Tot amb l’únic objectiu d’espoliar-lo dels seus recursos naturals. De fet, sembla que en varen aprendre, li varen agafar el gust, i ho varen fer també per d’altres corones que compartien la península, i encara ho estem pagant. Això és el que es "celebra"! Més aviat s’hauria d’aprofitar cada any per demanar perdó i penedir-se’n.

Jo vull recordar que alguns espanyols, que ho son per imperatiu legal, els que son i se senten catalans i prou, també voldrien que es poguessin mostrar orgullosos davant de la seva Senyera els seus esportistes (no els deixa jugar sota ella), els seus soldats (que no en tenim) i que els caps d’estat la saludessin amb respecte (que no ho fan), que fora el símbol d’una nació lliure (que no ho és).

Amb aquest parlament a mode de declaració institucional i amb l’acte "Somos España" de les juventudes del PP, en Rajoy i el seu partit es mostren com el que son: nacionalistes espanyolistes excloents.

I amb posat d’estadista, amb la rojigualda darrera, la declaració de Rajoy concloïa amb un “feliz día de la nación española, feliz fiesta nacional”. Queda clar que és un “No-Nacionalista”.

Frankfurt Buch Messe – Convidada d’honor: la cultura catalana

On n’hi ha hagut, sempre en quedarà! Ja no n’hi havia prou amb el que ha plogut del contenciós de si hi hauria d’haver escriptors catalans en llengua catalana, que el president de la Buch Messe torna a treure el tema.

Cal recordar que la convidada d’honor a la Buch Messe és la cultura catalana, i no Catalunya, tal com explicita la pròpia fira de Frankfurt:

Guest of Honour Catalan Culture

The Catalan Culture is Guest of Honour at the Frankfurt Book Fair 2007.

Singular i Universal: as Guest of Honour, Catalan Culture combines the cosmopolitan and the dynamic with the unique features of a language area made up not only of three regions in Spain (Catalonia, Valencia and the Balearic Islands), but also including Roussillon in France and the Italian town of Alghero (Sardinia).

Queda clar, doncs, que en el cas d’un dels arts, la literatura, s’invita la llengua catalana, ja que és l’única llengua que és comuna no només als escriptors que treballen des del Principat, València i Balears, sinó també del Rosselló i de l’Alguer. De fet, explicita que es tracta de la llengua catalana ja que descriu "a language area". Si el denominador comú havia de ser tots aquells que escriuen en qualsevol llengua des de Catalunya, aleshores haurien convidat a Catalunya i no a la cultura catalana. Suposo que el nivell cultural dels organitzadors és el suficient per a saber diferenciar-ho.

Ah! I desitjo alabar a en Quim Monzó per l’excel·lent discurs a l’acte de presentació.

Espanya: Estat–Nació fracassat

A “El moment més dolent des de la transició?” vaig comentar que la independència era l’única sortida que tenim de “aquest estat en fallida constant que és l’espanyol”. Perquè, doncs, ha fallit l’estat espanyol?

Tenint en compte que Espanya va ser un dels primers intents d’estat-nació modern, si no el primer, pot entendre’s que hagués errors en el seu procés de construcció de la nació (nation-building)... però tants?!

L’estat-nació s’entén com una forma d’estat específic que existeix per a donar una entitat sobirana, amb el seu territori corresponent, a una nació particular, i que deriva la seva legitimitat a partir d’aquesta funció. L’estat és l’entitat política i geopolítica; la nació és l’entitat cultural i/o ètnica. La denominació “Estat–Nació” implica que coincideixen geogràficament, i aquest fet el distingeix d’altres menes d’estat que el precediren. Portat a la pràctica, significa que els ciutadans han de compartir llengua, cultura i valors. Però això no és el cas de molts estats històrics.

Històricament, els estats europeus moderns més importants eren, de fet, multiètnics: els estats austrohongarès, britànic, francès, suec, rus, otomà i, és clar, l’espanyol. Aquests primers estats ‘forts’ (és a dir, centrals, a diferència dels estats predecessors medievals i del renaixement) varen sorgir, i es finançaren, a partir de l’expansió colonial. Però aquesta expansió no era simplement al Nou Mon, a Àsia i a Àfrica, sinó també dins d’Europa: només cal fer-li un cop d’ull a un mapa d’Europa de principis de segle dinou.

Tornem, doncs, a l’estat-nació. Podríem dir que gairebé tots els estats europeus moderns han esdevingut estats-nació; és a dir que comparteixen una llengua, una cultura i un conjunt de valors –en alguns casos clarament imposats a la força (França, Gran Bretanya); en d’altres autènticament comuns (Itàlia, Alemanya). Espanya no ha sabut uniformitzar mai el seu estat-nació, mai no ha pogut unir la seva ciutadania amb una llengua, una cultura i un conjunt de valors. Espanya sembla trobar-se encara en la situació que es trobava a començaments de segle dinou, o fins i tot abans, però sense les colònies d’ultramar. Al segle vint no va canviar res, tot i els trasbalsos geopolítics, canvis econòmics profunds a nivell europeu i mundial, l’Espanya noucentista encara evocava l’imperi d’ultramar, un exèrcit franquista recordava les seves aventures colonials africanes... fins a la democràcia constitucionalista. Una democràcia basada en la religió centralista dissimulada, de què la bíblia és la constitució espanyola, redactada a partir dels manaments del Generalíssim i interpretada amb ulls jurisprudents franquistes, bíblia que s’ha disseminat entre els creients, cretins, mitjançant l’església del PPPSOE i l’evangeli d’ABC, el Mundo, el País i demés predicadors amb cara i cartera d’ultraliberals, però amb cor i ànima profundament conservadors.

I ara que ens trobem a l’època post-moderna, quan es qüestiona els estats-nació, quan s’erosiona aquest estat ‘fort’ central per dues bandes (des de dalt, Europa, i per baix, les regions), Espanya encara lluita per consolidar el seu model d’Estat–Nació. De fet, segueix amb la seva cultura de “Nation-Buliding” impositiva de segles anteriors, amb media moderns: equips “nacionales” de futbol i bàsquet (amb la Ñ per davant, és clar), grups de comunicació i manipulació “nacionales”, privats o públics, però tots en mans d’estat-nacionalistes espanyols, que s’autoanomenen “Constitucionalistes”. I cada vegada queda més clar que serà impossible consolidar aquest estat (encara que volguéssim), que ara alguns aspiren que sigui “federal”, però d’altres, la majoria espanyola, s’hi oposaran.

Després de 300 anys, des de que va iniciar aquest procés de construcció d’estat modern, cal emprendre un altre camí, i no és el de la casa comuna espanyola que prediquen alguns. Espanya ha fracassat com a Estat–Nació.