Convenció pel futur

Ahir vaig assistir a la Convenció pel futur, “autoconvocada”, en boca de la Pia Bosch, que feia el parlament inicial, “per un grup de ciutadans i ciutadanes”, sense mencionar per res cap partit polític en particular. Segons aquesta presentació...

L’objectiu és aplegar ciutadans i ciutadanes actius per parlar, discutir, imaginar conjuntament el millor futur possible per Catalunya, d’acord amb uns valors i objectius compartits. Per tant, la Convenció no és de ningú, i és de tots i totes els que ens sentim motivats a participar.

Em semblava un iniciativa molt interessant, essencial, si s'ha de trobar un camí cap a un futur positiu de la política nacional. Hi vaig assistir amb la intenció de veure com seria una obertura a la ciutadania per part del PSC. Va quedar clar: tothom saludant-se, companys de partit del PSC. Potser m'havia equivocat, i la convocatòria no havia estat sincera, més encara quan en els discursos s'esmentava els “Socialistes” una i altra vegada, en lloc de la “esquerra” de la convocatòria.

En tot cas, no soc ingenu, i sabia que em ficava “a la gola del llop”. Va ser molt interessant escoltar com evitaven atacar Esquerra de manera frontal, parlant dels “companys” d'Esquerra, tot i que criticaven la manca de capacitat decisòria per culpa del seu caràcter assembleari. D'Iniciativa, res. Sembla ser que els socialistes tampoc els consideren gaire diferenciats del seu propi partit.

Després de la sessió de presentació, s'optava a assistir a un de tres àmbits - “Catalunya: Economia i societat”; “Els partits del segle XXI”; “El futur dels catalanismes”.

Tenia el dubte de triar entre “Els partits del segle XXI” i “El futur dels catalanismes”. Tot i que l'àrea econòmica-social sigui d'enorme importància, crec que les esquerres no es diferenciaran gaire en aquesta àrea. A més a més, tenim un entorn cada vegada més globalitzat i les tendències econòmiques s'hauran de decidir a nivell europeu. L'eina econòmica més poderosa que tenien els estats era la política monetària. Aquesta ara està en mans del Banc Central Europeu i poc podrem fer des dels partits polítics catalans si des dels governs dels “estats-nació” tampoc poden fer gaire, a menys que no siguin els governs alemany, francès o britànic. Queda la política fiscal, i aquesta va molt lligada a la política nacional i nacionalista... és a dir, catalanista... per tant, cap a “El futur dels catalanismes”.

Quan a “Els partits del segle XXI”, hauria estat molt revelador per a veure cap on van els socialistes, respecte de la seva pròpia estructura i en relació amb el seu partit de referència estatal, el PSOE. Els partits, en general, tenen estructures dels segles XIX i XX, i apliquen una gestió interna del segle XX. Però estem en el segle XXI, amb una gestió del treball i de jerarquies cada vegada més distribuïts, gràcies a les noves tecnologies. Tots els partits ho hauran d'acceptar i s'hi hauran d'adaptar. Crec honestament que aquí, Esquerra té una gran oportunitat de liderar el model de partit del segle XXI, precisament perquè és assembleari. De veritat ho crec, perquè a la feina, de l'àmbit dels serveis informàtics, del programari lliure, ja s'hi treballa de forma extremament distribuïda, amb molta externalització, és a dir, comptant amb persones de fora de la organització stricto sensu. Això, evidentment, porta a una disgregació del poder intern del partit. Només cal que la cúpula, o millor dit, les cúpules, ho acceptin i ho aprenguem a gestionar tots plegats.

Per tant, vaig triar l'últim: “El futur dels catalanismes”. És l'àmbit en el que més es diferenciaran els partits d'esquerra. Ja he tractat les demés àrees, i la que més crítica serà respecte de l'avantatge competitiu de les esquerres rau aquí, tant entre sí (Esquerra, PSC, PSOE, Iniciativa, etc.) com davant de les dretes (CDC, UDC, PP, etc.).

Què m'hi vaig trobar al debat? Bé, primerament, no hi va haver cap debat: va ser una sèrie d'intervencions per part de líders i membres de la intelligentsia del PSC (Albert Aixalà, Miquel Caminal, Àlex Masllorenç, Juanjo López Burniol, Ferran Mascarell, Joan Manuel del Pozo, Antoni Castells et al.) Vaig prendre moltes notes. Però no calia: absolutament res de nou... res de res. Ni una idea nova, simplement la repetició de les postures de sempre.

Tots admeten l'existència del sobiranisme i el seu creixement social, l'independentisme és molt respectable, però equivocat. No és el camí, i cal treballar pel federalisme, cal convèncer a Espanya que ha de canviar per a acceptar la particularitat de Catalunya. Alguns, com l'Albert Aixalà, diuen clarament que cal admetre la nació espanyola, que Espanya és una nació de nacions i que cal deixar corre el sobiranisme. D'altres, com en Juanjo López Burniol, que només hi ha dos camins, el federalisme o la sobirania, i que la sensació de crisi és un error, que el catalanisme polític ha tingut gran èxit, i per tant cal continuar en el camí del federalisme. En Ferran Mascarell, pobret, segueix parlant del mercat espanyol... si fa anys que el creixement de la contribució a la economia catalana dels mercats no espanyols, és a dir els europeus i de tot el mon, estan depassant l'espanyol, i només cal uns anys més per a que aquest sigui un mercat més, i no pas EL mercat. En aquest sentit, el comercial, en Juanjo López Burniol va fer un comentari infal·liblement cert: "En quina empresa es dona la particularitat de que un soci amb el 20% del capital no té cap poder decisori en com es governa la companyia?"

Total, ni una mínima sospita d'innovació, de grans canvis que portaran al PSC a un altre nivell. Va parlar la cúpula, repetint el mateix ritu de sempre. Si aquesta és la tònica general, la “Convenció pel futur” serà una oda al passat... un fracàs.

Ah! i si per una (bona?) part del PSC hi ha dues opcions, el federalisme o la sobirania, i ha quedat clar que Espanya no vol el federalisme, no cal ser un geni per a entendre quina opció queda, doncs. I em nego pensar que la intel·lectualitat del PSC no tenen la capacitat d'anàlisi lògica per a arribar a aquesta conclusió. O això, o nacionalistes espanyols, representats aquí per l'Albert Aixalà, advocant aquesta "nació de nacions", que probablement tampoc ho acceptarà una part suficient del cos polític espanyol, i menys la seva ciutadania "de a pie".

Sense novetat al front, doncs.