Perquè fracassa Linux als escriptoris de les grans empreses?

-

El fet que la família de sistemes operatius basats en Unix (Linux, per exemple) no ha pogut ocupar un lloc important a l'escriptori dels PCs de les grans organitzacions no te res a veure amb la tecnologia i tot a veure amb les persones i el processos.

L'usuari mitjà d'una organització, com per exemple la Generalitat, no es veuria afectat en absolut si entrés algú al seu despatx i substituís el seu PC Windows de sota la seva taula per un altre amb Ubuntu, per exemple, sempre i quan el nom d'usuari i contrasenya segueixin idèntics i que les aplicacions configurades per iniciar-se a l'arrencada així ho fessin.

I aquesta condició fa preguntar-me que si, al menys en teoria, s'estalviarien unes sumes ingents aquestes organitzacions, com és que no passa arreu?

La resposta deu ser que els elements responsables de les TIC de la majoria de les grans empreses estan dominats per persones de les quals la imatge, el prestigi professional, depèn de conèixer Windows. Demanar que migrin a Ubuntu, per exemple, deu ser com si demanéssim a un votant del PP que es passi a ERC. Simplement no passarà.

I si la Junta Directiva decideix que ha de ser, bé doncs, ben segur que hi haurà tot un seguit de fallades crítiques, molt cares, i tot per culpa del Linux. Fins que a la Junta li torni el sentit comú. En resum, és conseqüència senzillament i inevitable de la naturalesa humana... si no alinees la teva tecnologia amb els valors dels encarregats de fer-la funcionar, no funcionarà.

És a dir, si no es canvien es responsables, mai podrà prendre's la decisió racional que cal.

Comentaris

Papitu ha dit…
Hi ha una manca absoluta de voluntat per repensar les coses. Mentalitats tancades que confonen el programari lliure amb l'anarquia i la disbauxa. Mentrestant cada d'any aboquem milers de milions a microsoft. Quina llàstima!
29 de juliol, 2007 09:52
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació