Projecte nacional

-

Voldria tractar el futur polític nacional des de la visió que pot 'aportar' el màrqueting (no rieu, ni feu ganyotes, sis plau):

Percepció - procés cognitiu en el qual les persones seleccionen, organitzen i interpreten estímuls del medi ambient exterior (publicitat) o de fonts internes (necessitats).

Avui, no es cerca el 'millor' producte. Tots satisfan +/- les necessitats; la seva qualitat és +/- igual. En el cas de les propostes polítiques, tots volen atreure el votant mitjà, des de IC fins al PP. Tots proposen unes solucions difícils de diferenciar-se entre si: per això es decanten tant vers la crítica personal, vers la crítica destructiva, ja que no hi ha alternativa, no hi ha crítica constructiva.

Ens hem de diferenciar, doncs, d'altre forma. S'ha de 'vendre' passions, percepcions, sensacions i sentiments. Es tracta, doncs, de promoure un sentiment de pertinença a la comunitat. La qüestió és, a quina comunitat? Qui s'obra més a un ventall més ampli de ciutadans? Amb quines polítiques podem atreure més sentiment, més emoció, més proximitat?

Espanya ho està fent força bé per a alienar la comunitat catalana: ho estem veient en les iniciatives de la societat civil, i també a alguns sectors dels partits, al menys aparentment. Però cap a on hem d'apuntar en els propers mesos, anys, decennis? Em sembla que aquest és un dels aspectes en que van ben perduts, tant a ERC (i es nota) com als demés partits.

Serà imprescindible encarrilar les estratègies en els propers congressos, conferències, etc. per a tenir-ho en compte. No podem permetre que es prioritzin els interessos sectaris sobre la generalitat del país, la nostra nació, el nostre projecte nacional.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació