Municipals, democràcia i partit

Ahir el vespre, vaig estar xerrant amb uns companys de les perspectives que tenen els diversos partits a les properes eleccions municipals. S’hi va comentar les raons darrera d’aquesta opinió cada vegada més estesa de desprestigi dels polítics i dels partits i, entre les causes, va sortir el descrèdit al nostre sistema polític difós sobre tot pels medis de comunicació.

Hi he estat rumiant i, tot i que s’ha de responsabilitzar clarament als partits i les seves estructures, que no permeten la flexibilitat suficient i imprescindible per a poder adaptar-se als missatges que haurien d’arribar de les seves bases, les que estan en contacte diari i directe amb les persones que els han d’elegir, i que els elegiran, els medis també haurien de començar a reflexionar en la responsabilitat que tenen.

Ja fa molts anys que es parla del quart poder en democràcia: 1r. el legislatiu, 2n. el judicial, 3r. l’executiu i 4t. els medis de comunicació. Però aquest últim ja fa temps també que no és independent. La majoria dels medis estan sota la batuta dels poders econòmics. El judicial tampoc és tot lo independent que voldríem. El legislatiu és essencialment els partits.

Per tant, cap dels poders és un exemple arquetípic d’element democràtic. És a dir, no vivim en democràcia, o millor dit, la democràcia en la que vivim no té la qualitat que hauria de tenir. Com es pot millorar, doncs, la qualitat democràtica? Doncs millorant la seva representativitat. Si volem que siguem més representats, tenim tres opcions: 1. aconseguir el poder econòmic suficient, 2. fer la revolució, i 3. canviar els partits.

Jo he adoptat la tercera opció. La primera em serà impossible, no tinc els diners suficients, ni els podré aconseguir (ja se’n encarregaran els poders econòmics), i la segona no la vull, sempre que tingui la oportunitat de la tercera. Així que he triat aquesta.

Vull canviar el partit. Si, soc militant d’un, i ho soc per dues raons: 1a. perquè essencialment lluita pel que jo crec, i 2n. perquè crec que és el partit que s’aproxima més a la democràcia que vull. És un partit assembleari. És Esquerra Republicana.

Com tota creació humana, és menys (potser molt menys) que perfecte. Però és el que hi ha. I la única forma que tenim de millorar-la és fent quelcom per perfeccionar-la. No s’hi val gemegar de lo malament que ho fan els polítics. No s’hi val passar de tot. Algú coneix res que progressi de mutu propi, sense fer l’esforç per que millori? No, oi?

Per tant, jo faré el que calgui per a que el meu partit, Esquerra Republicana, progressi, millori i es perfeccioni, amb la col·laboració dels i de les companyes, i no em posaré a gemegar que si els altres fan o deixen de fer això o allò altre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

La nova constitució russa