dimecres, 22 de desembre de 2010

Manifest per una Xarxa Neutral

Els ciutadans i les empreses usuàries d'Internet adherides a aquest text manifestem:
  • 1. Que Internet és una Xarxa Neutral per disseny, des de la seva creació fins a la seva actual implementació, en què la informació flueix de manera lliure, sense cap discriminació en funció d'origen, destinació, protocol o contingut.
  • 2. Que les empreses, emprenedors i usuaris d'Internet han pogut crear serveis i productes en aquesta Xarxa Neutral sense necessitat d'autoritzacions ni acords previs, donant lloc a una barrera d'entrada pràcticament inexistent que ha permès l'explosió creativa, d'innovació i de serveis que defineix l'estat de la xarxa actual.
  • 3. Que tots els usuaris, emprenedors i empreses d'Internet han pogut definir i oferir els seus serveis en condicions d'igualtat portant el concepte de la lliure competència fins a extrems mai abans coneguts.
  • 4. Que Internet és el vehicle de lliure expressió, lliure informació i desenvolupament social més important amb què compten ciutadans i empreses. La seva naturalesa no ha de ser posada en risc sota cap concepte.
  • 5. Que per possibilitar aquesta Xarxa Neutral les operadores han de transportar paquets de dades de manera neutral sense erigir-se en "duaners" del trànsit i sense afavorir o perjudicar uns continguts per sobre d'altres.
  • 6. Que la gestió del trànsit en situacions puntuals i excepcionals de saturació de les xarxes ha de escometre de forma transparent, d'acord amb criteris homogenis d'interès públic i no discriminatoris ni comercials.
  • 7. Que aquesta restricció excepcional del trànsit per part de les operadores no es pot convertir en una alternativa sostinguda a la inversió en xarxes.
  • 8. Que aquesta Xarxa Neutral es veu amenaçada per operadores interessades a arribar a acords comercials pels quals es privilegiï o degradi el contingut segons la seva relació comercial amb l'operadora.
  • 9. Que alguns operadors del mercat volen "redefinir" la Xarxa Neutral per a gestionar-la d'acord amb els seus interessos, i aquesta pretensió ha de ser evitada, la definició de les regles fonamentals del funcionament d'Internet s'ha de basar en l'interès dels qui la fan servir, no dels que la proveeixen.
  • 10. Que la resposta davant d'aquesta amenaça per a la xarxa no pot ser la inacció: no fer res equival a permetre que interessos privats puguin de facto dur a terme pràctiques que afecten les llibertats fonamentals dels ciutadans i la capacitat de les empreses per competir en igualtat de condicions.
  • 11. Que cal instar urgentment l Govern a protegir de manera clara i inequívoca la Xarxa Neutral, a fi de protegir el valor d'Internet de cara al desenvolupament d'una economia més productiva, moderna, eficient i lliure d'ingerències i intromissions indegudes. Per a això cal que qualsevol moció que s'aprovi vinculi de manera indissoluble la definició de Xarxa Neutral en el contingut de la futura llei que es promou, i no condicioni la seva aplicació a qüestions que poc tenen a veure amb aquesta.
La Xarxa Neutral és un concepte clar i definit en l'àmbit acadèmic, on no suscita debat: els ciutadans i les empreses tenen dret que el tràfic de dades rebut o generat no sigui manipulat, tergiversat, impedit, desviat, prioritzat o retardat en funció del tipus de contingut, del protocol o aplicació utilitzat, de l'origen o destinació de la comunicació ni de qualsevol altra consideració aliena a la de la seva pròpia voluntat. Aquest trànsit es tractarà com una comunicació privada i exclusivament sota mandat judicial pot ser espiat, traçat, arxivat o analitzat en el seu contingut, com a correspondència privada que és en realitat.

Europa, i Espanya en particular, es troben enmig d'una crisi econòmica tan important que obligarà al canvi radical del seu model productiu, i a un millor aprofitament de la creativitat dels seus ciutadans. La Xarxa Neutral és crucial a l'hora de preservar un ecosistema que afavoreixi la competència i innovació per a la creació dels innombrables productes i serveis que queden per inventar i descobrir. La capacitat de treballar en xarxa, de manera col·laborativa, i en mercats connectats, afectarà a tots els sectors i totes les empreses del nostre país, el que converteix a Internet en un factor clau actual i futur en el nostre desenvolupament econòmic i social i determinar, gran mesura el nivell de competitivitat del país. D'aquí la nostra profunda preocupació per la preservació de la Xarxa Neutral. Per això instem amb urgència al Govern espanyol a ser proactiu en el context europeu i a legislar de manera clara i inequívoca en aquest sentit.

Si et sents representat per aquest manifest et demanem encaridament que el copiïs i el publiquis al bloc o que el mencionis al teu compte de Twitter o al Facebook usant el hashtag #redneutral. Moltes gràcies!

dissabte, 11 de desembre de 2010

Queixa al "Centre del món"

"Quan manquen 10 dies per que funcioni el tram de la Línia d'Alta Velocitat entre Perpinyà i Figueres, el 19 de desembre, el nou centre comercial de Perpinyà obre parcialment aquest dijous. 15 botigues formen part de la primera entrega, d'un total de 55." (de La Clau). Vegeu també la notícia a El Punt.

Doncs, he visitat el web d'aquest Centre del món, centre comercial que s'ha apropiat el títol que va donar l'universal pintor català Salvador Dalí a l'estació de Perpinyà. Quina ha estat la meva sorpresa al veure que, a més de la llengua de la República francesa, la única llengua alternativa no és la llengua originària del "País Català" (la Catalunya nord), sinó l'espanyol!

Lògicament, he enviat una queixa al centre comercial, i us animo a fer el mateix al formulari web, en el qual s'ofereix la opció de fer una "Plainte" (queixa):
És extraordinàriament sorprenent que, atès que el nom del seu centre comercial "El centre del món" porta el nom en català, donat a l'estació de Perpinyà pel pintor universal Salvador Dalí, nadiu de la veïna ciutat de Figueres, d'on procediran els passatgers de la primera línia TAV Espanya-França, el web només està disponible en francès i espanyol, obviant així els potencials clients de parla catalana! No comptin amb mi entre els seus clients si no respecten la meva llengua. També faré conèixer aquesta qüestió a tots els meus amics i coneguts.

YuriBCN (http://yuribcn.blogspot.com - http://twitter.com/yuribcn)

En Français (pour si vous ne comprenez pas la langue du Pays Catalan):
Il est extrêmement surprenant, donné que le nom de vôtre centre commercial « El centre del món » est en catalan et nommé (la gare de Perpignan) par le peintre universel catalan Salvador Dalí, natif de la ville voisine de Figueres, de laquelle viendront les premiers passagers sur la ligne TGV Espagne-France, vôtre site est disponible uniquement en français et en espagnol, ignorant ainsi les clients potentiels parleurs de la langue du Pays Catalan! Ne me comptez pas auprès de vos clients si vous ne respectez pas ma langue. Je vais aussi faire de ce problème connu parmi tous mes amis et connaissances.

Note: aussi curieux les URL en espagnol (par exemple http://www.centredelmon.com/contactenos.aspx), ce qui implique le site a été mis en œuvre par un entrepreneur espagnol (catalan?)

divendres, 26 de novembre de 2010

La meva porra pel 28N a Beers & Politics


Ni ous ni pèsols, que no sóc de joc. Però la meva porra (que no pas el que desitjo) pel 28N és:
  • CiU 61
  • PSC 32
  • ERC 12
  • PPC 11
  • ICV 11
  • Cs 4
  • Altres 4
__________________________________________________________

Bé, sembla que tinc un desviament de 2 (bé, exactament 2,285714285714286). No està malament!

dijous, 18 de novembre de 2010

Contrast entre plantejaments polítics de partit

Citaré un anunci polític d'aquests que surten als blocs de campanya a la televisió:
El principal problema que tenim els catalans és l'atur
Més feina i menys nacionalisme
Això és el que necessita Catalunya

Los catalanes somos bilingües
Exigimos que la educación, la administración y
los medios de comunicación públicos también lo sean

Espanya és la nació dels catalans
El vigent estatut altera aquesta realitat
trencant el marc institucional espanyol
Els xxxxxxxxx volem que l'estatut sigui derogat

Vota...

Segurament podreu endevinar quins partits no és. Però si contrasteu les propostes que s'hi exposen amb les d'altres partits, quin partits creieu que podrien arribar a acords amb aquesta formació?





Ah! L'anunciant és Falange Española de las JONS

dissabte, 9 d’octubre de 2010

La nostra relació amb Espanya... i Anglaterra, EUA, Suècia, Marroc, Senegal,...

Resposta a Rosa Cullell

He llegit ara, tard (però com diuen, mai és tard si la dita és bona), l'article “La nostra relació amb Espanya” de la Rosa Cullell a El Periódico. Hi accepta que des del punt de vista econòmic no és inviable la independència de Catalunya. També li semblava molt més fàcil i atractiu avançar cap a un Estat federal, però els admiradors de Pi i Margall ja no som suficients ni tan sols per muntar una assemblea, cosa que efectivament hauria de posar fi a la quimera d'uns somiats Estados Federales de España.

Queda clar, doncs, que Rosa Cullell advoca per damunt del federalisme, l'independentisme. Hi posa un 'emperò', per això: la relació personal que puguem tenir amb Espanya. Diu, molt encertadament que en la vida en comú es creen llaços que costa modificar, i encara més trencar. Amb les poques excepcions de famílies que no s'han barrejat, els catalans som tots mig xarnegos.

Amb això vol dir que estem lligats de manera personal, sentimental, afectiva a Espanya. Molt cert. Però cal pensar que també tenim lligams amb d'altres pobles, cultures, llengües, formes de pensar. Jo mateix, nascut i criat a Londres, casat amb una filla d'immigrants andalusos, amb oncles i cosins suecs, i amb amics d'infantesa originaris de Portugal, de la Índia, del Carib, o residents a França, a Suïssa,... quins lligams he de tenir? Cada vegada serem més, i no parlem dels catalans nouvinguts, els nous altres catalans! Tot això ens farà menys catalans? Farà que hem de qüestionar la oportunitat de que la nostra nació emprengui un camí polític, econòmic i social diferenciat? Restringirà el nostre bon criteri?

No, la Rosa Cullell sembla no haver entès de què va Catalunya. Catalunya és, més que qualsevol part d'Espanya, un 'melting pot' que és el que ha produït el que és avui. Una 'melange', un 'blend', un compost que ha resultat en un poble diferent, ni millor ni pitjor que els altres. Tots som, com diu ella, “mig xarnegos” (jo ho sóc del tot!) i podem tenir lligams personals amb altres llocs.

Cal recordar que Argentina, per exemple, és composta per espanyols, italians, alemanys, polonesos, jueus, maputxes, guaranís, bantus, iorubes i més. Tot i així, no forma part ja d'Espanya, ni és part d'Itàlia, ni de Polònia,... Tampoc Estats Units forma part de la Gran Bretanya, ni d'Irlanda, ni Suècia, ni el Japó, ni de cap país africà. El fet de que la ciutadania sigui d'ascendència d'altres pobles no ha de restringir el prendre les decisions sobre la nostra política nacional que creiem més adient ni aspirar a una autèntica sobirania dins del concert de les demés nacions europees. I sobre tot, no significa hipotecar-nos per un estat que no compleix amb la ciutadania catalana. És amb aquest estat, i no pas amb cap altre poble, amb qui tenim un problema que, cada cop més, queda clar que no té solució.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Ciudad Real, terminal fantôme

L'aeroport “Don Quijote” de Ciudad Real

El passat 27 de juny, "Le Monde" dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l'aeroport de Ciudad Real.

Es tracta d'un equipament d'última generació, amb una de les pistes més llargues d'Europa (4 Km), capaç fins i tot de permetre l'aterratge de l'Airbus A380, l'avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l'any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de les sortides", escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l'aeroport de Ciudad Real només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia.

Una obra d'aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d'entrada, 500 milions d'euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que ha estat intervinguda pel Banc d'Espanya i ha hagut d'avalar 9.000 milions d'euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l'aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants.

Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d'estació de TGV i aeroport internacional.

Sense comentaris........ Pàgina de Le Monde

Post d'Àstrid Alemany @astridalemany Gràcies

dijous, 19 d’agost de 2010

El federalisme és aliè a Espanya

Hem de recordar, perquè la història ens ensenya d'on ve la nostra societat i ens forma, no només com a individus, sinó com a conjunt social.

La Corona Aragonesa ja fou confederal. Per altra banda, malgrat ser encapçalada per un monarca, Catalunya fou pràcticament una república ja que els monarques havien de ser escollits pels catalans, pel dret de les Constitucions de Catalunya, les quals el monarca havia de jurar i per les que es sotmetia a la legislació ordinària de les Corts Catalanes. No podien contradir-se per decrets o sentències reials. Un sistema de govern molt avançat que no es veuria reflectit en les democràcies fins segles més tard.

Precisament, aquesta forma de govern descentralitzat i antitètica de l'absolutisme advocat primer per Felipe IV (Felip III d'Aragó) i articulat pel Comte-Duc d'Olivares en el seu Gran Memorial 1624 i amb la Unión de Armas de 1626. Amb aquests vol "reducir estos reinos de qué se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia" i fou l'arrel de la Guerra dels Segadors, durant la qual la Generalitat de Catalunya trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. El segon advocat del centralisme absolutista fou Felipe V (Felip IV d'Aragó) que l'articulà, aquesta vegada amb èxit, per la força de les armes amb els diversos decrets de Nova Planta, i les centenàries institucions pròpies catalanes, federals, i extraordinàriament democràtiques per la seva època, foren abolides per a establir l'estat espanyol actual, unitari i central.

A partir d'aquí, la història del nostre país ha estat una contínua lluita per la justícia democràtica, social i econòmica, i per un retorn als drets col·lectius de regir-nos per un sistema federal. 300 anys de lluita, pels quals hi ha hagut alts i baixos, però que la majoria del temps han estat baixos. El republicanisme federal, proposat per Valentí Almirall i el Partit Republicà Democràtic Federal, el Memorial de Greuges, el federalisme de Pi i Margall, que formà etapa del Sexenni Democràtic (o Revolucionari), la Primera República Espanyola, durant la qual un grup de federals van intentar, sense èxit, proclamar l'Estat Català. No cal mencionar la Segona República, amb la declaració de la República Catalana com a Estat de la Federació Ibèrica per Macià, i després la de Companys, d'un Estat Català de la República Federal Espanyola.

Durant 300 anys la nació catalana ha lluitat per a recobrar una forma de governar-se excepcionalment democràtica i justa, des del punt de vista social i econòmic, i sempre ha trobat la oposició aclaparadora de la majoria a Espanya.

Ara, el PSC i ICV volen convèncer que Espanya adopti una forma de govern que li és absolutament aliena, que mai s'ha regit pels principis que proposa, i que la enorme majoria social i de poders fàctics o bé ignora, o bé oposa frontalment. Si aquests antecedents no convencen de la inutilitat de l'empresa, potser faran reflexionar sobre el temps i l'esforç que suposarà, si és que hipotèticament i eventual, pogués tenir èxit. Deu, vint, trenta anys o més? Ens ho podem permetre? No seria més profitós, no només per a la ciutadania catalana, sinó també per a l'espanyola, deixar de banda aquest encabotament de fer funcionar quelcom que s'ha demostrat tossudament impracticable, i no per manca de voluntat del nostre poble?

I és que cal tenir sempre en compte que, "Qui dia passa, any empenyora"!

dimecres, 18 d’agost de 2010

Je me souviens

El títol és el d'un article del bloc de la Jordina Freixanet, jove socialista de les terres de ponent. "Je me souviens" (me'n recordo) és el lema de l'escut del Quebec i, segons la Jordina, fa referència a la batalla del 1759 quan Quebec va caure derrotada en mans dels anglosaxons. És a dir, el seu 11 de setembre.

Per tant, la referència a la derrota d'un poble amb una identitat diferenciada del que el supera per la força roman, tot i formar part d'un estat federal, democràtic i inclusiu però no uniformador, que sempre ha admès les diferències. La diferència essencial amb l'Espanya uniformitzadora secular.

Entenc perfectament, doncs, perquè vol el federalisme la Jordina i la majoria de la militància del PSC. Però no entenc com poden creure que els espanyols podran mai ser federalistes com els canadencs. El problema d'aquest volgut estat federal és que Espanya no és el Canadà, i el PP no és el Conservative Party of Canada. I el Tribunal Constitucional espanyol té encara menys (si cap) a veure amb el Supreme Court of Canada.

I no em vull ficar amb el partit "germà" espanyol, el PSOE, ja que tenint en compte que cal 2/3 parts del Congreso per a modificar la Constitució espanyola per a assolir aquest federalisme somiat, suposant que poguessin convèncer a la majoria d'aquest "germà", encara s'hauria de superar la oposició del PP. I és que el PP, si només és per a contraposar-se al PSOE, està garantit que votaran en bloc i en contra!

En resum, el federalisme espanyol és una quimera, ja que a banda de l'aprovació de la ciutadania de Catalunya, exigeix l'acord amb les forces polítiques i fàctiques espanyoles. L'independentisme, en canvi, només li cal l'aprovació de la ciutadania.

En fi, tothom té el dret a somiar en el seu mon perfecte. Però a diferència dels somnis particulars, la política ha de solucionar els problemes de la ciutadania. Cal recordar que els (i les) polítics tenen la obligació de fomentar el progrés, no pas de mantenir l'estatus quo, per a millorar les condicions, tant materials com intangibles, del seu electorat.

divendres, 30 de juliol de 2010

Toros: vots al Parlament

Transparència per a qualitat democràtica: Toros vots parlament - com va votar el teu/la teva diputat/da?

Alguns partits (els majoritaris, i per tant que representen a més ciutadans) varen donar llibertat de vot als seus segons la seva consciència. Però varen votar aquests d'acord amb la consciència dels seus electors, a qui representen? Varen consultar-vos?

dimecres, 14 de juliol de 2010

Qui dia passa, any empenyora

Qui dia passa, any empeny”, un refrany que s'està citant molt últimament, indica que si es deixa passar els problemes d'avui, aniran passant els anys, empenyent els problemes d'un any a l'altre, sense solucionar-se. El DIEC diu que indica que hom no fa gaire cas de les coses desagradables de cada dia o de les conseqüències d’esdeveniments que no l’afecten d’una manera immediata. Per altra banda, l'Alcover-Moll indica més positivament que significa que, resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre's les de tot l'any.

Però em sembla que la situació en què estem ens hauria de portar a fer-ne una altra versió: “Qui dia passa, any empenyora”. És a dir, si deixem que vagin passant els dies sense que es posi solució a la relació Catalunya-Espanya, ens estarem hipotecant el nostre futur. I quan dic nostre, no em refereixo només als catalans de soca-rel, sinó a tota la ciutadania catalana. Cal ser ben conscients de que, quan s'aplica les lleis i els estatuts i, sobre tot, les polítiques econòmiques, les socials i, no ho oblidem, les fiscals s'apliquen a la totalitat de la ciutadania de Catalunya. Per altra banda, l'ordenament jurídic, el dret, no té més valor que d'eina de reglamentació de la gestió de la res pública, de la cosa pública, de la política. Si aquesta eina no es vàlida, aleshores cal canviar-la.

Així, quan es permeten alguns que el sentiment d'afecció ètnica (és a dir, nacionalisme) superi l'interès econòmic i social de la majoria, allò que ens afecta el dia a dia, no fem cap favor a la ciutadania. Amb les actituds de que la política catalana, l'estatut i les polítiques econòmiques i socials d'aquí no van conmigo, s'està fent mal a la qualitat de vida pròpia, la dels fills, dels pares, dels avis propis.

Així mateix, crec que Espanya també està pagant car aquest enfrontament seglar amb Catalunya. Després de més de trenta anys de democràcia i tres-cents d'imposició, els poders fàctics espanyols no estan disposats a desenvolupar de forma equitativa (no uniforme), una Espanya en que tothom tingui cabuda, més val plantejar com a solució raonable i democràtica la independència de Catalunya. Pel bé tant dels espanyols com dels catalans. I no es tracta de qui té la culpa de què, no cal rememorar com a argument de justícia el passat (tot i que sí crec que s'ha de commemorar) de qui és responsable de la situació, sinó que seria en interès d'ambdues parts trobar la solució de més benefici: cadascuna de les dues parts pels seus respectius camins.

No perdem més temps i amb valentia tractem una solució més que raonable i viable. Sobre tot, que no passin els dies: “Qui dia passa, any empenyora

dilluns, 12 de juliol de 2010

Política com eina de futur: ¿Y ahora qué?

Aquest matí he entrat, mitjançant un enllaç al Twitter (gràcies @carlosguadian), al blog d'Antonio Manrique, militant del PSC i membre de l'executiva de l'agrupació Est a L'Hospitalet. He llegit el seu post "Y ahora qué?" amb deteniment, i he volgut respondre a una sèrie de punts.

Malauradament, al completar el comentari, he clicat el botó 'Comentari de l'entrada' i ha sortit una alerta: "Els comentaris a aquest bloc estan restringits als membres de l'equip." (Havia malinterpretat la nota que deia "Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades"?)

Per tant, el publico aquí, amb l'esperança que l'Antonio vulgui, en un futur, admetre comentaris al seu bloc, en un exercici de debat democràtic.

Una cosa és el que es voldria (Queremos ser catalanes dentro de Espanya y de Europa), una altra el que necessita la ciutadania, el que necessita la societat i els seus governs per a poder aplicar com cal llurs polítiques socioeconòmiques.

Què és el que veritablement ens fa voler romandre a Espanya? És una afecció sentimental, impulsada per emocions? En canvi, quin benefici real, social i econòmic, ens reporta ser ciutadans de l'estat espanyol? Caldria ser més analítics i menys emotius en les nostres apreciacions i valoracions, i si així ho fem, redundaran en una millor aplicació de les polítiques que vulguem establir, per i per a la ciutadania que té en els seus representant democràtics qui ha de defensar llurs interessos.

Per altra banda, referent a l'establiment d'uns estats de dimensions menors dins de la Unió Europea, això no significa tornar endarrere a la edat mitjana, com comentes, sinó avançar vers unes estructures més acordes amb el principi de subsidiarietat del segle XXI, impulsat per la pròpia UE i definit a l'article 5 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea. És més, els estats menors europeus gaudeixen de dimensions més eficients, tal com defensen i demostren empíricament el professor d'economia política de la universitat de Harvard, Alberto Alesina, i el professor d'economia a la Tufts University (Massachusetts), Enrico Spolaore, a "The Size of Nations".

Quan a ser federalistes, podrem assolir un estat espanyol federal només si la resta d'Espanya ho vol, i sobre tot si es convenç al PSOE i particularment al partit d'Aznar, qui acaba de declarar que el recurs del PP davant el TC ha salvat la unitat d'Espanya, la única nació. No veig gens clar, o millor dit, veig impossible que es pugui fer d'Espanya un estat federal, tot admetent la seva naturalesa plurinacional, amb aquesta total oposició d'un segment polític i de la població absolutament majoritari a Espanya.

Finalment, quan a la afirmació de no ser nacionalistes, sinó catalanistes, em permeto remetre al post "Nacionalisme o catalanisme: dicotomia o redundància"

dissabte, 3 de juliol de 2010

Hem de manifestar-nos?

Aquests últims dies, després de la convocatòria feta al poble de Catalunya pel president Montilla a manifestar-nos contra la sentència del tribunal constitucional espanyol, hi ha hagut moltes veus independentistes que s'han expressat en contra d'assistir a la manifestació. Aquestes han volgut veure-hi la defensa d'un estatut tantes vegades reduït en el seu abast, mutilat i menyspreat.

Evidentment, si es veu amb ulls de 'constitucionalistes', d'unionistes, aquesta manifestació serà un crit de plany als seus companys a Espanya, un prec de socors per una ideologia que cau en oïdes sordes, que no troba cap aliança sòlida.

Però aquesta manifestació no ha de ser només d'aquests. La convocatòria ha estat feta al poble de Catalunya, i aquest no es composa només d'unionistes, sinó també d'aquells que creiem que el moment ha arribat d'encarar un nou rumb per a trobar les solucions als problemes de la ciutadania de Catalunya, de fer política de i per a la ciutadania catalana en un estat català sobirà, un estat independent integrat en el concert de nacions europees democràtiques.

Per això crec que les veus que s'han expressat en contra de participar en la manifestació s'equivoquen, que cauen en un greu error estratègic: cal ser-hi, i cal ser-hi de forma massiva, mostrant la tria que vol fer una considerable part de la ciutadania, la d'un estat català sobirà, sigui amb cartells, o simplement però punyent amb les nostres senyeres estelades.

Omplim els carrers d'estelades, demostrem davant de càmeres i testimonis nacionals i internacionals que l'independentisme hi és, i hi és amb una força irresistible que ens durà a un nou estat, a una Catalunya sobirana.

divendres, 4 de juny de 2010

Adéu, Espanya?

Si no vares poder veure el documental "Adéu, Espanya?", recomano que ho facis ara. És un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la secessió és democràtica? El segon interrogant que formula "Adéu, Espanya?" és indagar sobre si els processos de secessió són jurídics –emparats en clàusules legals– o polítics –fruit d’una negociació. L’altra qüestió és concretar si els Estats democràtics estan obligats a encetar una negociació de secessió si una majoria raonable dels ciutadans així ho desitgen.


Si no veus correctament el vídeo, fes clic aquí
.

Ja arribaràs a les teves conclusions pròpies. En tot cas, voldria ressaltar una, meva i de la directora del documental, M. Dolors Genovés, de que Espanya, sigui l'estat com el poble, té una greu manca de qualitat democràtica si comparem amb els altres estats-nació les actituds d'acceptació del dret d'un poble a decidir el seu propi destí, o en la legislació que la regeix, que es contraposa sistemàticament a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, imposant el criteri espanyol de la "indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible" que fins i tot qüestionen els federalistes que no advoquen la independència. En el documental queda patent que aquest principi no és compartit als altres estats-nació, amb llarga tradició democràtica, als que estan subjectes les altres nacions sense estat.

Per a il·lustrar-ho, vull citar un exemple gràfic que ens ofereix en Salvador Cardús al comentar el documental: un lector d'un article seu li deia que si mai Catalunya s'independitzés, seria com si li tallessin un braç. Cardús li va respondre que precisament aquesta és la naturalesa del problema, perquè "jo no sóc el seu braç; jo sóc sencer". Si ens hem de relacionar com entre un cos i una extremitat, aquesta relació serà impossible. En canvi, si hagués estat possible, tal com ho ha intentat Catalunya un munt de vegades amb propostes federalistes, de dues persones senceres, potser no ens trobaríem en aquesta tessitura.

Però cal recordar, que en els últims segles, com a mínim des de la Primera República espanyola, que va durar onze mesos i amb dos presidents catalans (Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall), Catalunya ha fet diverses propostes federalistes que sempre han fracassat davant del centralisme espanyol que mai ha acceptat una relació de 'sencer a sencer', sinó que sempre ha volgut una relació entre cos principal i regió subordinada, un 'braç'.

Va sent hora de no perdre més el temps i plantejar-se seriosament la independència per a poder establir una relació vàlida per a la ciutadania de Catalunya amb la d'Espanya.

dimecres, 2 de juny de 2010

El poder de molts - Crowdsourcing

Imagina't que dirigeixes un diari important i que un periòdic rival ha obtingut dos milions de pàgines de documents explosius que l'ha ajudat a revelar un dels escàndols polítics més importants de la dècada. Al diari rival hi han posat un equip de periodistes professionals a treballar durant mesos, analitzant els documents i produint una sèrie de reportatges i articles que han tingut un enorme èxit i ha fet augmentar les seves vendes i la facturació per publicitat.

Com et pots recuperar d'aquest cop?

El que ha fet el Guardian ha estat esperar que l'administració hagi publicat la documentació corresponent per la Llei britànica de llibertat d'informació (Freedom of Information Act), ho ha pujat tot al seu web i ha facilitat l'accés al públic mitjançant una interfície senzilla, reclutant el públic voluntari per a ajudar a trobar l'agulla del detall en el paller de la documentació. Així, s'està portant a terme un anàlisi minuciós de cada una de les despeses, estudiat tot plegat amb lupa per la ciutadania més afectada i propera a cada cas particular.

El cost de l'operació? Una setmana completa de feina d'un desenvolupador/programador, l'ajuda d'uns quants més del seu departament durant uns dies, i 50 lliures (uns 60€) per a llogar temporalment els servidors necessaris.

diumenge, 30 de maig de 2010

Sobre les caixes

Evidentment, cada entitat té el dret a formar aliances com i amb qui vulgui dins del marc dels seus estatuts. Però en tot cas, les ha de justificar davant dels seus 'stakeholders' (les parts que depenen d'ella i que hi tenen interessos, i que no són simplement els membres del consell d'administració), incloent la societat en la que s'integra. Així mateix, ha de tenir lògica econòmica per als 'stakeholders', ja que no són simplement corporacions amb ànim de lucre d'uns socis.

La lògica socioeconòmica que en sorgeix no indica que aquestes entitats, sigui la caixa de Girona, del Penedès o Laietana, s'integrin i/o s'absorbeixin en unes entitats desenes de vegades més grans i que suposi una duplicitat de xarxes d'oficines, clients, i actors socioeconòmics, sinó que aquestes entitats menors sumin recursos de forma sinèrgica i presentin una sana competència a les entitats majors, en lloc de reduir aquesta, tot permetent que aquestes puguin fer un pas més vers la oligarquia.

Per altra banda, les caixes, a diferència dels bancs que disposen dels seus excedents per satisfer l'ànim de lucre dels accionistes, tenen una funció més enllà de la financera lucrativa: la de reinvertir els beneficis derivats de la seva activitat en obra cívica que creï riquesa econòmica i social allà on operin.

Tot plegat fa que opini en contra de la integració de les caixes de Girona, del Penedès i Laietana en entitats molt més grans que aquestes, i particularment en el cas de les dues últimes, que s'integrin en entitats que no tindran com a prioritat la creació de riquesa econòmica i social allà on operin: el Penedès i el Maresme.

What is the Semantic Web?

Aquest vídeo (en anglès) tracta d'explicar què és la web semàntica. El problema és que deixa clar que ningú ho té clar: no té clar com fer-ho, ni què ha de fer, ni què en resultarà!


La periodista Kate Ray hi entrevista algunes de les persones més relevants de la actualitat i l'avantguarda de la xarxa: Tim Berners-Lee, Clay Shirky, Chris Dixon, David Weinberger, Nova Spivack, Jason Shellen, Lee Feigenbaum, John Hebeler, Alon Halevy, David Karger i Abraham Bernstein.

dissabte, 29 de maig de 2010

Absorció de la Caixa de Girona per la Caixa

Em pregunto perquè el que es presenta com a fusió de la Caixa de Girona amb la Caixa de Pensions, però que en realitat és una absorció, és una "bona proposta" segons el president de Caixa Girona, Manel Serra, mentre que la unió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu per a crear Unnim no ho era.

Suggereix que no es pot demanar més en les "circumstàncies i el context econòmic actual". Que són gaire diferents de les que hi havia fa només un mes?! El consell d'administració va decidir que no donava suport a la integració amb les altres caixes per la "pèrdua de pes econòmic" que tenia la Caixa de Girona en aquell acord. I ara, amb una absorció per la Caixa de Pensions, en tindrà més?

Es percep un cert tuf d'interessos de la cúpula directiva i de poder, tant de la Caixa de Girona com de la de Pensions, en oposició de segons quins 'stakeholders' (clients i societat civil)? O ha estat simplement un error garrafal no integrar-se a Unnim que ara vol dissimular el consell?

Una cosa o l'altre s'haurà d'explicar i aclarir!

divendres, 28 de maig de 2010

La història ens ensenya res? N'aprenem?

"El pressupost cal que estigui equilibrat, el tresor cal que es torni a omplir, el deute públic cal que es redueixi, l'arrogància de la burocràcia cal que sigui controlada, cal eliminar l'ajut a les terres estrangeres perquè Roma no entri en la bancarrota. El poble haurà d'aprendre una altra vegada a treballar en lloc de viure de l'assistència pública."
Ciceró (any 55 abans de Crist)
Gràcies a Marc Esteban, enginyer tècnic de telecos

dimecres, 12 de maig de 2010

Nacionalisme o catalanisme: dicotomia o redundància

Fa uns dies, vaig coincidir amb una militant del PSC-PSOE i varem estar xerrant sobre la diferència entre el 'Nacionalisme' i el 'Catalanisme'. Voldria plasmar aquí algunes reflexions sobre aquesta dicotomia, si és que ho és. Evidentment, les presents són reflexions meves i segurament no hi combregarà molta gent, entre elles la mencionada militant, però crec que seria interessant que, com a mínim, es tingui en consideració.

Per a començar, a mi em sembla que la suposada dicotomia no ho és, i que el 'catalanisme' és, de fet, nacionalisme català. Em fa l'efecte que al PSC-PSOE hi ha una voluntat, conscient o no entre la militància, i clara pels seus ideòlegs i estrategues, d'emprar els dos termes per a diferenciar-se de l'altre grup polític majoritari a Catalunya, Convergència i Unió. Proposo, doncs, que durant els anys dels govern Pujol, de tant permetre aquesta federació apropiar-se del terme 'nacionalista', s'ha acabat donant-li en safata, i el PSC ha hagut de trobar un altre adjectiu per a diferenciar-se.

A Catalunya, el terme 'no-nacionalista' no el voldran fer servir, al menys davant d'un electorat que no vol ni pot de cap manera identificar-se amb la polarització sociopolítica del país basc, ni associar-se amb els partits que empren i es fan distingir amb aquest terme: Partido Popular, Unión Progreso y Democracia, Ciudatans-Partit de la Ciutadania, etc. netament espanyolistes, és a dir nacionalistes espanyols, contraris a un desenvolupament de l'autonomisme més enllà de l'actual, i pels quals el federalisme espanyol que sembla voler advocar actualment el PSC-PSOE seria una blasfèmia.

El catalanisme, en tot cas, és per a la Viquipèdianacionalisme català”, tot i que, per la Wikipedia en espanyol, és “una doctrina de pensamiento político orientada a preservar y promover los valores propios y distintivos de la personalidad de Cataluña”. Cal remarcar que, per a aquesta Wikipedia espanyola, el nacionalismees una ideología y un movimiento social y político que surgió junto con el concepto de nación propio de la Edad Contemporánea”, però que “también se llama nacionalismo al sentimiento de pertenencia a la nación propia, algo en principio identificable con el patriotismo, pero distinto si va más allá del mero sentimiento e incorpora contenido doctrinal o acción política en un sentido concreto.

Per a la Gran Enciclopèdia Catalana, el catalanisme és un “moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, on nacionalisme és una “actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.” Per al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, el catalanisme és un “moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, mentre que nacionalisme és la “ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.

Per al Diccionario de la Real Academia Española, el nacionalisme és “1. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece. 2. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas. 3. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.Catalanisme, en canvi, no és més que “amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña”, cosa que dubto satisfaria les aspiracions del PSC-PSOE ni del seu electorat. Amb aquesta definició, em sembla que fins i tot Ciutadans es podrien classificar de 'catalanistes'!

El viceprimer secretari del PSC, en Miquel Iceta, defineix el 'catalanisme' com a “sentimiento difuso y transversal, de aprecio por la tierra, la cultura, la historia y la lengua catalanas, es la convicción de que desde el autogobierno de Catalunya podemos construir una sociedad próspera y avanzada, libre, segura, justa y solidaria, un lugar en el que los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya puedan desarrollar en plenitud sus proyectos de vida e intentar ser felices.” (article al diari ABC 12/7/2007)

Està clar que defuig el terme 'nacionalisme', que no apareix enlloc, i si contrastem la seva definició amb les dels diccionaris, el substitueix per 'catalanisme'. Per altra banda, jo que sóc independentista, puc combregar totalment amb aquests principis declarats per en Miquel Iceta. La diferència no és en el meu catalanisme/nacionalisme, sinó que crec que per a assolir el que reclama, no hi ha més remei que formar un estat sobirà per a autogovernar-nos.

En anglès tenen una dita molt gràfica i simple, que m'agrada molt: “if it looks like a dog, barks like a dog and wags its tail like a dog, then it's a dog!” (Si s'assembla a un gos, borda com un gos i mou la cua com un gos, aleshores és un gos!) Doncs això: el nacionalisme i el catalanisme són la mateixa cosa. No confonguem graus, objectius i destins. No vulguem confondre i embolicar la troca quan en realitat volem diferenciar un partit d'un altre.

Per acabar, a banda del debat sobre els termes 'nacionalisme' versus 'catalanisme', caldria tractar què és exactament el nacionalisme, però per això caldrà, com a mínim, un altre post.

Dedicat a @rquerolbello.

dijous, 6 de maig de 2010

Serà veritat el que pensen del poble català?

Mucho ruido y pocas nueces!

Ara, després de la reunió amb Rajoy, en que han parlat "de forma franca, directa i correcta", el president Montilla haurà vist, espero que definitivament, que tant en Rodríguez Zapatero com en Rajoy estan d'acord en que el Tribunal Constitucional és perfectament legitimat per a decidir sobre el nostre estatut, i per tant el nostre avenir, al contrari del que declara el president de la Generalitat, que "Catalunya no pot acceptar una sentència, per legal que sigui, dictada per un TC en aquestes circumstàncies, amb una legitimitat més que qüestionada".

I és que ens tenen presa la mida: "Estos catalanes, mucho ruido y pocas nueces!" Estan segurs que el govern, i sobre tot qui n'està al davant, no farà res que porti a un enfrontament amb en Rodríguez Zapatero i el govern espanyol, perquè saben que tem perdre influència a Madrid. El problema, que queda ben palès, és que no en té si no pren alguna mesura de força. Cal fer-se respectar.

El president haurà de demostrar que té el que cal per liderar un país, una nació de ciutadans que mereixen més. I per que vegin que farà el que cal per la seva ciutadania, hauria de retirar els ministres i tornar a formar GP propi a les Cortes. Amb això, haurà demostrat que es deu realment al seu poble, a qui representa, i no pas als partits majoritaris espanyols!

dilluns, 3 de maig de 2010

Parlar anglès pot malmetre la teva salut

Els japonesos mengen pocs greixos i pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans. Per altra banda, els francesos sí mengen greixos però, malgrat això, també pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans. Els japonesos que beuen molt poc vi negre, que diuen que ajuda a evitar les condicions cardíaques, pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans, tal com he indicat abans. Els italians beuen grans quantitats de vi negre i també pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans.

Conclusió: Pots menjar i beure el que et doni la gana. És el parlar anglès el que mata!

(de jokes4all.net)

dimarts, 27 d’abril de 2010

European Parliament Digital Trends

La consultoria Fleishman-Hillard ha publicat l'informe European Parliament Digital Trends (PDF 1,28MB en anglès) sobre com veuen i empren Internet els eurodiputats.

Resum dels resultats

Els diputats del Parlament Europeu reconeixen que els ciutadans de la UE accedeixen de forma massiva a Internet, pel qual necessiten una presència a la web. Tanmateix, la majoria dels diputats actualment no aprofiten al màxim les eines de xarxa social com un mitjà per a connectar amb l'electorat i els porten als seus llocs web.
  • El 75% dels diputats utilitzen de forma extensiva un lloc web personal.
  • El 62% dels diputats o bé mai han sentit a parlar de Twitter o no tenen previst fer-lo servir.
  • El 24% dels diputats publiquen un bloc, però només el 26% dels diputats que tenen bloc comenten en els blocs d'altres un cop per setmana o més.
Els euro-diputats consideren que la televisió continua sent el mitjà més eficaç per comunicar als votants. La manca de coneixement dels medis de comunicació social és la que du als diputats a subestimar l'eficàcia d'Internet com un mitjà d'arribar al seu electorat.
  • El 80% dels diputats creuen que els llocs web són “eficaços” o “molt eficaços” per a comunicar amb l'electorat, sent tan eficaços com les reunions personals de tu a tu.
  • El 51% dels diputats creuen que els blocs o el micro-blogging (com Twitter) és “eficaç” o “molt eficaç” per comunicar amb els votants, mentre que el 81% qualifica així escriure una columna periodística.
  • El 33% dels diputats creuen que la publicitat en línia és una forma “eficaç” o “molt eficaç” per comunicar amb l'electorat, mentre que el 57% qualifica així la publicitat a la televisió i 45% la publicitat impresa.
Els diputats adopten cada vegada més les eines digitals per a la recerca i la comunicació, però la informació de les pàgines web i els blocs és actualment menys important per a informar del seu pensament que aquella recollida a les fonts fora de línia.
  • El 48% dels diputats creuen que el contacte personal amb representants d'agrupacions d'electors és “important” o “molt important”.
  • El 42% dels diputats creuen que la cobertura en mitjans de comunicació nacionals és molt important per a informar del seu pensament polític, més del doble dels que indiquen que ho és la cobertura en mitjans de comunicació en línia especialitzats en la UE.
  • El 32% dels diputats que publiquen en blocs creuen que són “importants” o “molt importants” per a informar del seu pensament polític, a diferència del 17% dels diputats que no en publiquen.
Els eurodiputats utilitzen regularment els recursos d'Internet per a entendre les qüestions legislatives. Empren una varietat d'eines en línia com a part de la vida normal de treball per a aquest fi.
  • El 93% dels diputats empren els cercadors a diari per comprendre les qüestions legislatives. D'aquests, el 54% utilitza Google.com, mentre que el 41% utilitza versions nacionals del mateix cercador (p. ex. Google en català).
  • El 74% dels diputats visiten versions en línia dels diaris tradicionals cada dia, mentre que el 38% visiten a diari els mitjans de comunicació en línia especialistes en la UE.
  • El 65% dels diputats visiten eines tipus Viquipèdia diverses vegades a la setmana per entendre les qüestions legislatives, i el 36% visiten blocs amb mateixa freqüència.
Resum extret del propi informe de Fleishman-Hillard

diumenge, 25 d’abril de 2010

Amb un CiU impermeable, Mas no es mulla

CiU vol donar la impressió de que les idees les té molt clares. Però si no les comunica... Perquè em fa l'efecte que CiU no es vol mullar en el més essencial (no sóc l'únic: vegi's la caricatura de'n Mas a l'últim 'Polònia').



La idea de que el 'tripartit' ho està fent tant malament ha calat, això està clar, i probablement tindrà el resultat de que CiU guanyi les properes eleccions. Però la idea que vull conèixer no és la idea tàctica de CiU, de solucions a problemes conjunturals, del propi partit o nacionals, que d'una manera o una altra es superaran millor o pitjor, sinó la d'una estratègia essencial per a poder establir solucions pròpies amb recursos propis, una estratègia d'alliberament econòmic i polític nacional, la nació entesa com el conjunt de la ciutadania d'un país que es troba en un procés de declivi de poder polític i econòmic: sembla que en això CiU estaria d'acord, perquè si no fos així, significaria que el tripartit no ho estaria fent tant malament, oi?

I la nostra nació, la ciutadania, no pot aspirar a assolir la llibertat (en el sentit republicà i liberal: que hi hagi independència del poder arbitrari i "un estat de perfecta llibertat per a ordenar les seves accions ... com millor li sembli ... sense demanar permís, o depenent de la voluntat de qualsevol altre home" [Locke, 1689]) sota el règim actual. Per tant, aquesta nació ha d'assolir un règim en el que sí hi hagi la possibilitat de que la ciutadania es pugui apropar a l'alliberament col·lectiu.

La resposta d'aquells que creuen que l'estatus quo pot satisfer les nostres necessitats, és allò dels “Fets, no Paraules” i que “la Feina mal feta no té futur” (on ho he sentit abans això?). El principi darrera d'aquests eslògans és de “la bona gestió”. Però la política per a una nació no pot ser una ideologia de gestió, de simplement “fer la feina”: d'això se'n diu “management theory”, i com a molt, descentralització autonòmica. I la gestió no podrà mai ser bona quan l'entorn no li sigui propici. Cal, doncs, solució política!

La política nacional no pot ser la de Diputacions (gestors impersonals i anònims de recursos provincials). Ha de tenir una èpica, una força de recerca d'idees, d'obrir els ulls tots plegats i veure l'entorn que ens envolta, i cercar les nostres solucions a les necessitats de la nostra ciutadania. Dir que ja no estem a Espanya, que el que compta avui, al segle XXI, és Europa, és tancar els ulls a una realitat: que el règim que governa el nostre país és essencialment el del poder espanyol: el polític, és clar, però també i sobre tot el financer i econòmic, el mediàtic, i molt especialment l'administratiu: aquell alt funcionariat, no elegit democràticament, distint del polític. Tots ells estan centrats a Madrid, no pas a Catalunya, i menys encara a Brussel·les o Estrasburg.

Tornem, doncs, al plantejament inicial: la idea que vull conèixer no és la idea tàctica de CiU, sinó la seva estratègica nacional. Com que el que veig des de la meva experiència i coneixements (sens dubte limitats és clar), de “trepitjar el carrer” aquí i allà, és que ens cal un canvi radical de règim. Cal la sobirania nacional per a que puguem establir l'entorn social i econòmic adient a la nostra ciutadania, la nostra nació: cal la independència política.

Vull saber, d'una punyetera vegada, on es posiciona Convergència i Unió al respecte!

dimecres, 31 de març de 2010

Perquè Open Government i Open Data

Un plantejament economicista.

Una de les principals raons per la que les TIC han causat un augment en la productivitat en les últimes dècades és per la reducció dels costs de transacció. Fins a finals de segle XX, el cost de transacció s'havia controlat amb el creixement de les organitzacions: com més gran una empresa, per exemple, més podria distribuir el cost de les seves transaccions establint una jerarquia (proveïdors, clients, costs, etc. preestablerts), imposant així uns costs de transacció fixes en una progressió d'economia d'escala.

Com més s'aplica doncs una única jerarquia a més transaccions, més baixa el cost de cada transacció. Així, les grans empreses tracten de simplificar la jerarquia de les seves transaccions, reduint el nombre de proveïdors, de preus, de referències, etc. per a anar reduint els costs de cerca i informació, de negociació i de control de compliment d'acords, contractes, etc. I seguint aquesta lògica, segueixen creixent i creixent per a distribuir els seus costs de transacció a cada vegada més transaccions.

Però en un mercat – no necessàriament de compra/venda, sinó en un sistema econòmic – en xarxa, el cost de transacció no es redueix gradualment, sinó que cau lliurement, podent-se aproximar gairebé a zero. D'aquesta manera, no té gaire sentit econòmic el manteniment de grans estructures orgàniques, ja que aquestes influeixen cada vegada menys relatiu al cost de transacció i en l'economia d'escala.

Una de les organitzacions més importants que tenim és l'administració pública. I la conseqüència més important de la caiguda en picat dels costs de transacció, que en el govern són astronòmics, és que uns nuclis organitzatius auto-gestionats poden portar a terme les activitats que abans eren el domini exclusiu de les grans institucions jeràrquiques, més econòmicament i efectiva que aquestes.

A més a més, la organització en xarxa, sigui a l'empresa o a l'administració pública, facilita la col·laboració i el valor que aquesta aporta entre els empleats 'interns' de les organitzacions amb els 'externs', esborrant les fronteres entre aquells i aquests, quan abans les línies eren impenetrables pels forts costos de transacció que suposava la relació entre uns i altres. Aquest aspecte és de suma importància quan contemplem la suposada 'desafecció' de la opinió pública vers la política.

Hi ha molt pocs ciutadans als que li interessen la totalitat de la cosa pública, potser únicament als politicòlegs. Ni tant sols els polítics poden interessar-se per tota la política que s'ha de portar a terme per a gestionar la res pública. Ara bé, com es veu cada vegada més, hi ha moltíssims moviments d'interès mono-temàtic: la MAT, rodalies, la gestió dels boscs, narcosales, urbanisme, drets dels animals,... un munt de temes que susciten l'interès de la ciutadania. Son capaços de mobilitzar-se i organitzar-se en grups de pressió política efectius que poden modular les polítiques en cada àrea. Alguns s'hi poden dedicar en exclusiva, a ONGs per exemple, d'altres formen voluntariats, i la majoria s'hi interessen i participen més o menys esporàdicament. I què passarà si les barreres a la participació, els costs de transacció, cauen fins a ser gairebé nuls? Totes aquestes persones formen una massa ingent de coneixement, alguns experts, i/o d'activisme ciutadà que podria fer-se partícips del procés de decisió de política pública.

Evidentment, la transformació de govern d'un model jeràrquic (vertical) en un model de plataforma (horitzontal) planteja uns reptes culturals enormes. La cultura actual de la funció pública es centra en la gestió de recursos limitats, finits, i no de supervisar i fer partícips una comunitat abundant, potencialment gairebé infinita, però disseminada. A més a més, el govern està centrat en projectes d'una legislatura, i no feines en progrés continu, que és el que és la societat. Si s'analitza el sector del programari – el lliure, encara més – i l'entorn d'Internet, es veurà que, per la seva naturalesa digital, sempre és i serà una feina en progrés, sempre hi haurà millores i extensions a afegir, nous usos i funcions a tenir en compte. No es tracta de «Ja tenim la feina feta i acabada, aquí està» – sinó «Aquí està el servei/idea/document/etc. actual: a veure què en penseu, critiqueu i feu-ne l'ús que vulgueu».

Els serveis com per exemple FixMyStreet* (arregla el meu carrer) adopten aquesta cultura: aquí està la plataforma, el cost de transacció és pràcticament nul, aporta la teva informació, critica, col·labora, participa. En surt guanyant la ciutadania, i en surt guanyant la funció pública. Per a funcionar, li cal les dades subministrades per les administracions locals i Ordnance Survey, l'equivalent britànic de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

A banda de les iniciatives establertes en la xarxa com FixMyStreet.com, ja fa dècades que funciona un cas en que la ciutadania pren una part directa i essencial en la gestió de serveis de l'administració: els serveis d'emergència, el telèfons 061, 080, etc. ara agrupats en el 112. Aquest servei necessita de la coparticipació imprescindible de la ciutadania per a aportar informació precisa del lloc, de les circumstàncies, de la incidència, sense la qual seria impossible que es dugués a terme el servei. Facilita la informació per a que els serveis necessaris puguin arribar al lloc i en el moment necessaris. Sense l'aportació de la ciutadania, haurien de patrullar els bombers, les ambulàncies, els metges d'urgències per si es trobessin amb un incident: totalment impracticable i ineficaç!

Però per a que funcionin en ambdós sentits, per a que la ciutadania s'impliqui en la governança de la seva administració, cal que les administracions locals, regionals i nacionals alliberin les seves dades per a que la iniciativa ciutadana pugui desenvolupar eines i plataformes útils, que hi pugui participar, i així sentir que poden aportar quelcom. Fins i tot una empresa podria guanyar-s'hi la vida!

Un exemple d'això és la Civil Service (administració funcionarial pública) britànica que ha creat la primera plataforma d'un ampli programa de portar totes les feines del sector públic a la web. Aquesta primera plataforma proposa facilitar un únic lloc per a trobar totes les feines del Civil Service, on el personal de recursos humans dels diferents departaments poden carregar les vacants, en un format estàndard que es pot emprar en altres webs. Per a aquest fi, han desenvolupat el Civil Service Job Service API sota Crown Copyright, que permet l'ús i la re-utilització de la informació, fins i tot per a finalitats comercials.

Com podeu veure, ja hi ha governs que han començat a obrir les seves dades. Aquestes administracions seran més eficients, en be de l'economia dels seus països. A què esperem?!

* FixMyStreet va ser creat per MySociety de la organització benèfica UK Citizens Online Democracy registrada a Anglaterra i Gales.

divendres, 12 de març de 2010

Nevada i MAT: una estratègia indigna

Estic confós. Resulta que, tres dies després de la gran nevada de dilluns i del caos generat a grans àrees de la província de Girona, l'empresa responsable de la distribució de la força elèctrica, ENDESA, es digna a sortir a donar informació i ens explica que si hagués estat construïda la línia de Molt Alta Tensió (MAT), aquest desastre no hagués tingut lloc.

El director general d'Endesa Red, José Luis Marín ha explicat que la línia de 220kV dependent de Red Eléctrica Española (REE) que va deixar de funcionar durant el temporal és "la columna vertebral" del subministrament elèctric a Girona, i que “es venia anunciant des de fa temps” que la zona és “un dels punts més febles del sistema elèctric estatal”, i que per aquesta raó calia la MAT de 400kV.

Perquè estic confós? Doncs perquè, per molt de cerqui pels webs dels que advoquen per la MAT, no puc trobar cap informació detallada que defensi la MAT. La que menys, és clar, la de ENDESA mateixa, on ni tant sols mencionen la gran apagada gironina.

Moltes opinions, això sí, als webs de partits i de medis, però res d'informació, fets, explicacions i raonaments detallats de com és que una línia, per molt alta tensió que fora, hauria pogut suplir les deficiències estructurals de desenes de línies de mitja i baixa tensió, que són les que han caigut. Perquè em sembla que la línia d'alta tensió afectada per la nevada, la de titularitat de REE, ja fa dies que està arreglada.

Agrairia molt que algú em doni informació real, i no pas unes declaracions difuses com les de Joan Ferran (PSC) que, tot aprofitant la ocasió per a atacar la posició dels alcaldes de signe polític oposat, recolza la d'ENDESA: “en moments de dificultat com l’actual, i després de les intenses nevades que ha patit Catalunya els darrers dies, és quan es mostra i els demostra la necessitat de la MAT.”

Els alcaldes de les poblacions afectades per la gran apagada, de tots els colors polítics, diuen que ara no és el moment pel debat de la MAT i que ENDESA ha mostrat una enorme deixadesa pel que fa al manteniment i la inversió en infraestructura de línies de mitja i baixa. A mi em fa l'efecte que els que volen la MAT, els que hi tenen interès, estan aprofitant un desastre injustificable per a acabar aprofitant-se de forma enormement indigne per a que tiri endavant el seu projecte d'una sola línia.

dimarts, 9 de març de 2010

La gran nevada – fa prou l'administració?

Unes reflexions sobre el caos resultat de la nevada del 8 de març de 2010

Ja ahir, i sobre tot aquest matí, estic llegint i escoltant un munt de queixes de que les autoritats no ho han fet bé, que els medis i les infraestructures són insuficients. És clar que sempre es pot millorar tot, que la “perfecció absoluta” és inassolible. Als països nòrdics o alpins, o els d'Europa de l'est, ho tenen molt millor muntat. Una nevada com la d'ahir no els afectaria com ho ha fet al nostre país.

Ara bé, una nevada com la d'ahir hi és el pa de cada dia, o al menys de cada hivern. En aquests països, no només tenen unes autoritats molt rodades amb els problemes que sorgeixen amb aquestes condicions meteorològiques, i que disposen de medis i infraestructures adients. És que la ciutadania també té una altra cultura. Netegen les voreres que tenen davant de casa. Si tenen previsions de nevades excepcionals, quan els medis alerten dies abans, no surten de casa quan les condicions ho recomanen i si cal, aplacen els desplaçaments, tanquen escoles i empreses, etc. Als seus cotxes duen mantes i no tenen cadenes de neu, no; tenen, com a mínim, neumàtics d'hivern M+S, si no són de claus, que calcen des de finals de tardor fins a que comença la primavera.

Evidentment, aquestes previsions i despeses serien ridícules al nostre país i en aquells que no acostumen tenir condicions climàtiques semblants. Aquest hivern, hi ha hagut fortes nevades a d'altres països europeus que no les acostumen tenir. Els resultats varen ser molt semblants als que hem experimentat aquí.

Si la pròpia població no contempla les despeses i actuacions necessàries per a prevenir situacions com les que hem experimentat, perquè les exigeix a l'administració? Paren a pensar que aquestes despeses sortirien dels impostos? Estaríem disposats a fer aquestes despeses, i assumir l'augment en impostos per a una emergència d'un o dos dies, cada 10 o 20 anys?

Cal racionalitzar. parem a pensar i també assumim les nostres pròpies responsabilitats. És racional no tenir cap mena de prevenció i esperar que l'administració se'n encarregui? És el que realment volem? Suposaria, evidentment, un estat paternalista, que se'n cuida d'absolutament tot. Jo, tot i ser d'esquerres, no ho vull això. M'amoïna aquest infantilisme cívic, en que cada individu és el centre del mon, que si ha de sortir a la carretera, hi té tot el dret, cap deure, i les administracions s'encarregaran de tot. Aquest matí, hi ha cotxes en ple carrer de Barcelona, abandonats ahir per no poder-se desplaçar, i que no han estat recollits a primera hora d'avui. A banda de la nevada d'ahir, aquest infantilisme l'he vist als Pirineus, quan gent circula per a veure la neu com qui circula per Barcelona, i després es queden atrapats. També ho hem vist entre aquells que van a grimpar muntanyes, sense equipaments ni coneixements, pensant que la natura la tenim perfectament controlada. I si es troben amb problemes, au! a trucar emergències amb el mòbil, que vindran a treure'ns.

Amb aquestes reflexions, no vull excusar les mancances de les autoritats. Però també cal pensar que aquestes són una part de la nostra societat, i que tots plegats hem d'assumir un cert grau de responsabilitat social.

Per acabar, una frase d'origen italià (ehem... sense comentari): "Piove (plou): porco governo!"

dijous, 4 de març de 2010

Toros: o tots moros, o tots cristians

El debat dels toros ha de emmarcar-se dins d'un àmbit més ampli, el de la protecció dels animals en general: el que es debat és la seva inclusió, o millor dit, la suspensió de la seva exclusió a la llei corresponent. Per exemple, les baralles de gossos són possiblement tant o més antigues que les de braus. Tant mateix, s'ha il·legalitzat tot i que no hi ha sempre la mort de l'animal ni la tortura per part d'humans, al menys en el moment de la baralla. Perquè aquest doble raser? Sí es manté l'estatus d'excepció dels braus, perquè no les baralles de gossos o de galls?

Per a mi, el que és essencial és que el fet de fer "Fiesta" i espectacle de la tortura, sang i mort d'un ser viu pel "plaer" de l'audiència és immoral. Què diu de nosaltres quan ens sembla "art" el ball d'un home (o dona) davant d'un animal que ja ha estat picat amb "puyas" metal·liques pel que ja ha perdut litres (sí, litres) de sang, al qual ha seguit les banderilles, uns arpons decorats, coneguts col·loquialment com a "avivadores" perquè serveixen per a reanimar i excitar el toro després del debilitament de les picades de vares. Què ensenya als nostres fills de la violència, la tortura i el patiment de sers que són essencialment incapaços de defendre's? Què diu de la nostra "civilització"?

Evidentment, sóc contrari a les "corridas" i vull la seva inclusió entre les activitats prohibides, com ho son ja altres. No em sembla vàlid el principi de "prohibit prohibir". Jo aplicaria el de "o tots moros, o tots cristians".

diumenge, 14 de febrer de 2010

Jet Blue: Arquetip de l'aprofitament de la xarxa social

JetBlue és una línia aèria low-cost americana que va iniciar les seves operacions l'any 2000 des de JFK (Nova York). És típica de les línies aèries econòmiques en que fan un ús intensiu d'Internet, sobre tot emprant-la per a saltar-se els intermediaris i fer les seves vendes de bitllets i altres serveis, com lloguer de cotxes, reserves hoteleres, etc. on-line.

Però Jet Blue va un pas més enllà. Quan el blocaire Jonathan Fields va veure, fa uns mesos, l'actor William Shatner (el capità Kirk original de Star Trek) a la zona d'embarcament de JetBlue de l'aeroport JFK de Nova York, l'escriptor va obrir el seu portàtil, va connectar-se al wi-fi que ofereix JetBlue als seus clients a l'aeroport, i va tuitejar el que veia: “A la terminal de JetBlue. William Shatner, amb vestit de ratlles i ulleres de sol, esperant pujar al vol a Burbank. Perquè vola amb JetBlue? Gratis, potser?”

El que va seguir el va sorprendre i mig-espantar. Al cap de deu segons, @jetblue estava seguint-lo al Twitter! Va piular el fet. – Feien servir el wi-fi per a controlar-lo?! Maleït JetBlue! – va pensar – Què hi deien a les condicions d'ús de fer servir les meves dades? No hi entraré mai més!

Però al cap d'una estona, va rebre un correu:
Hola Jonathan,

No et preocupis - no et seguim a Twitter perquè vam controlar-te al WiFi (només pensar-hi m'espanta fins i tot a mi!) - sinó perquè vaig veure la teva piulada sobre en William Shatner. La meva intenció era mirar d'enviar-te un DM [missatge directe] amb alguna ximpleria sobre la idea que vola amb nosaltres perquè li agrada el nostre canal de ciència ficció.

Sento haver-te amoïnat (i feliç vol!)

Morgan Johnston
Comunicacions Corporatives
JetBlue Airways

El fet és que empreses com JetBlue fan servir Twitter per a veure el que en diuen els tuitaires, emprant eines de monitorització com Tweetscan o el propi Twitter Search, per a detectar els clients que necessiten informació, posem per cas, sobre endarreriments o cancel·lacions de vols.

Cada vegada hi ha més empreses que monitoritzen i responen al que es diu de les seves marques a Twitter: General Motors, Kodak (fins i tot Kodak Espanya), Dell (Dell en Directo, en castellà), Telepizza i, és clar, JetBlue es troben entre les empreses més importants que ronden pel Twitter per a millorar la imatge de les seves marques o donar servei als seus clients. Aquesta atenció que presten a Twitter demostra el poder de les eines de xarxes socials per a modular la opinió publica sobre les marques i productes. El control de la imatge d'aquestes es trobarà cada vegada més en mans del públic, en lloc d'exclusivament de màrqueting i RP, gràcies a la tecnologia de la xarxa. Una única piulada (un missatge de Twitter – tweet en anglès) pot ser vist per centenars o milers d'usuaris. Si aquest missatge parla d'un fet negatiu d'un servei o un producte, pot fer força mal a la seva imatge.

Per tant, és de gran importància estar a l'aguait del que es diu a la xarxa i reaccionar immediatament. Les generacions nadiues digitals ja hi són, i els demés cada vegada s'hi trobaran. Agrairan el fet de poder comunicar-se amb empreses i organitzacions (eGovern?) i si els arriba el missatge just en el moment que el volen i necessiten, respondran positivament. Cada gra de sorra compta.

Narrativa de Jonathan Fields del cas (en anglès). Al·lucineu amb el timeline de JetBlue i com reaccionen a les tuitades dels seus usuaris i més de 1 600 000 seguidors a @JetBlue. Finalment, l'article de Mashable, "40 de les millors marques a Twitter i la gent que hi ha al darrera" (en anglès).

dimecres, 10 de febrer de 2010

Som una colla d'imbècils : sionistes, antisionistes i altres bestioles

El poble català és la hòstia, la hòstia d'imbècils. No sé com ens ho fem, però sembla que sigui a propòsit que cerquem qualsevol tema, sobre tot d'assumptes aliens i/o estrangers, per barallar-nos, i així alienar-nos per acabar enemistats i sense ganes de trobar el que ens uneix. Els nostres enemics s'estan petant.

No m'amagaré que crec que els israelians s'equivoquen, que els àrabs tenen un llarg historial de colonialisme per part d'occident. També sé que aquests no son sants. Ja n'he parlat, tant amb en Jaume Renyer com amb en Rubén Novoa, personalment i virtual. També ho he publicat al bloc. Però el que mai faré és entrar en un carreró en que ens aboquem a l'enemistat, al menys per part meva. M'agradaria que tots plegats ho entenguéssim. A més a més, alguns han de saber que, qui viu per l'espasa...

Au, ara ja podeu flamejar-me tot el que voleu...

dijous, 28 de gener de 2010

iPad és “iBad” (iDolent) per a la llibertat

Apple acaba de presentar un aparell que és realment innovador i atractiu, el iPad. Però aquest aparell, més que qualsevol altre producte d'Apple, demostra la voluntat de l'empresa de Steve Jobs de crear un monopoli, amb un entorn de lock-in en que els seus clients i usuaris estan obligats a adquirir només productes propis, incloent programari, música i pelicul·les.

Aquesta és una agressió a les nostres llibertats més essencials com a consumidors i ciutadans. I si es permet que avanci sense resistència, existeix un greu perill de que altres empreses segueixin el seu model als ordinadors que els puguem comprar.

El nou producte d'Apple limitarà les nostres llibertats de les següents formes:
  • No podrem instal·lar programes que no hàgim adquirit a la botiga d'Apple
  • No hi podrem instal·lar programari lliure
  • No podrem compartir música ni llibres
  • Apple podrà controlar l'aparell remotament, incloent la desactivació d'aplicacions i medis
Si adquireixes un iPad, doncs, no compraràs un aparell sinó que el tindràs en règim de préstec, perquè Apple en disposarà remotament gairebé com li sembli i no tindràs la llibertat de fer-ne el que vulguis.

Al cor d'aquesta estratègia està el Digital Restrictions Management (DRM: Gestió de Restriccions Digitals) que Apple empra per a restringir els drets dels usuaris de formes diverses, com el bloqueig del programari que no s'hagi adquirit al Applications Store, la botiga oficial d'aplicacions d'Apple, i la restricció de l'ús que puguis fer de les pel·lícules que hagis comprat a iTunes, la botiga de medis d'Apple.

La Free Software Foundation (Fundació pel Programari Lliure), mitjançant la campanya Defective by Design (Defectuós per Disseny), ha endegat una campanya contra l'estratègia DRM d'Apple.

Segons el director executiu de la FSF, Peter Brown, "Cal prestar atenció a la infraestructura informàtica de la que depèn cada vegada més la nostra societat. Durant l'últim any hem vist com es pot girar la tecnologia en contra d'activistes pels drets humans i la democràcia per part de corporacions que són proveïdors dels productes i serveis amb els que comptem. El “teu” ordinador ha d'estar sota el “teu” control. Al aplicar aquestes restriccions, Steve Jobs està construint un llegat que posa en perill la nostra llibertat a canvi dels seus beneficis."

Podeu sumar-vos a la campanya signant aquí la següent carta adreçada a Steve Jobs:
Sr. Jobs,

DRM donarà a Apple i els seus socis corporatius la capacitat de deshabilitar característiques, bloquejar els productes competidors (sobretot el programari lliure), censurar notícies, i fins i tot eliminar els llibres, vídeos o notícies dels equips d'usuaris sense previ avís - utilitzant el dispositiu “always on” de connexió permanent en xarxa.

Durant aquest últim any, hem vist com es pot girar la tecnologia que empren activistes pels drets humans i la democràcia en la seva contra. En fer un equip on cada aplicació està sota el control total, centralitzat, Apple està posant en perill la llibertat amb la finalitat d'augmentar els beneficis.

Apple pot al·legar que no abusarà d'aquest poder, però el seu historial de rebuigs i eliminacions de l'App Store no ens dóna motius per confiar-hi. L'ús sense precedents al iPad de DRM per a controlar totes les funcions d'un ordinador d'ús general és un pas enrere perillós per a la informàtica i la distribució de medis. Exigim que Apple elimini tots els DRM dels seus dispositius.

divendres, 22 de gener de 2010

La traducció dels títols

De fa temps que em ronda pel cap una qüestió: la traducció dels títols.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha definit la política de presentació dels títols als seus medis segons hagin estat traduïts a l'estat espanyol. Sembla prou racional, tot i significar que la majoria de títols es presenten en castellà.

Hi ha, però, una incongruència. Si el que es vol és respectar els títols en que s'hagin publicat les obres (d'art, intel·lectuals, etc.), aleshores, com és que no es manté el títol original, posem per cas de 風雲II, que no s'ha traduït ni al castellà, ni al català? Oi que aleshores es tradueix al català sense embuts?

Perquè no prescindim, doncs, de l'intermediació de la traducció castellana quan citem una obra que s'hi hagi traduït? Quin avantatge o valor ens proporciona als catalanoparlants?! Com és que no es tradueix sempre els títols al català?

Com és que un defensor de la nostra llengua i cultura com hauria de ser la CCMA cau en aquest parany que demostra novament el sentiment d'inferioritat que molts senten, desgraciadament, per la nostra llengua?

Per cert, la pel·licula en qüestió és "Els guerrers de la tempesta II", tal com m'ha facilitat el traductor de Google. És que, amb les tecnologies al nostre abast, tampoc no hi ha res que ens obligui a passar per cap altre idioma que no sigui l'original, i el propi!