Dependències europees en els Estats Units pel que fa a la defensa

Els estats europeus tenen un important grau de dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa. Aquesta dependència ve motivada per diversos factors:

1. Sistemes i municions d’alta gamma: els països europeus sovint depenen dels EUA per a sistemes, plataformes i municions d’alta gamma i alta exigència, per als quals Europa té poques alternatives nacionals. Per exemple, molts països europeus han adquirit avions de caça F-35 als EUA (vegeu a continuació).

2. Factors geopolítics i capacitats industrials: la base industrial de defensa dels EUA ha estat un proveïdor fiable per a Europa, però els recents canvis geopolítics —els canvis en el lideratge dels EUA i conseqüents canvis de prioritats dels EUA— i l’increment en la demanda han fet dubtar d’aquesta fiabilitat. Europa ha de buscar ara reforçar les seves pròpies indústries de defensa per reduir aquesta dependència.

3. Esforços de contractació conjunta: s’han fet esforços per augmentar la contractació conjunta a Europa per enfortir el mercat únic de la UE i reduir la dependència dels proveïdors externs. No obstant això, aquests esforços s’han trobat amb reptes a causa dels interessos nacionals i de la necessitat d’inversions importants.

4. Conflicte a Ucraïna: el conflicte a Ucraïna ha subratllat la importància de determinades capacitats de defensa i ha donat lloc a un augment de la despesa en defensa i els esforços d’adquisició a Europa. No obstant això, el continent encara s’enfronta a reptes per satisfer les seves pròpies necessitats i donar suport a Ucraïna.

5. Polítiques econòmiques i industrials: tant la UE com els EUA estan adaptant les seves polítiques comercials i industrials per fer front als reptes que plantegen les dependències econòmiques, especialment de països com la Xina. Això també ha influït en la dinàmica de contractació de defensa entre Europa i els EUA.

En resum, mentre els països europeus prenen mesures per reduir llur dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa, encara queden reptes importants. La necessitat de sistemes de defensa de gamma alta, la fiabilitat de la base industrial de defensa dels EUA, de la que n’és mancada la UE i Europa en general, i els factors geopolítics continuen influint en aquesta dependència.

Però hi ha un punt de pressió important, les compres de material de defensa que fa Europa als EUA, on pot esgrimir l’amenaça de suspensió, i fins i tot cancel·lació, de les comandes en curs. Tot i les mancances, la indústria europea pot oferir alternatives, algunes de molt bones, que s’han marginat a favor de l’oferta dels EUA a canvi de la presumpta defensa dels EUA sota el paraigua de l’OTAN que ara posa en dubte en Trump. Aquest entén les negociacions comercials, l’«Art of the Deal», i ho hem vist ara amb les tres grans empreses automobilístiques, Ford, General Motors i Stellantis, que l’hauran pressionat per a alleugerir-los els aranzels que amenacen les seves cadenes logístiques i de fabricació al Canadà i Mèxic. A més a més, si es portés a terme l’amenaça, parcialment o sencera, seria un gran estímul econòmic per Europa.

Mirem, doncs, quines alternatives hi ha...

 

Europa: alternatives a l'armament americà

Les vendes massives d’armament dels Estats Units a la Unió Europea i altres aliats de l’OTAN, estan en risc a causa de les polítiques i amenaces del govern de Donald Trump. La dependència europea de la tecnologia militar nord-americana es considera cada vegada més insostenible, ja que Europa i altres nacions ofereixen alternatives comparables, i a vegades superiors. S’estan desenvolupant i produint sistemes d’armament europeus i sud-coreans competitius en categories com artilleria, sistemes de coets i avions de combat, sovint a un cost menor i sense les implicacions polítiques de la compra als EUA. Aquesta tendència podria afectar negativament la indústria de defensa nord-americana i els seus interessos, especialment si els aliats europeus opten per la seva pròpia producció o alternatives internacionals. Tot i les bones relacions militars passades, la política nord-americana podria impulsar un canvi en les adquisicions de defensa europees.

 

Temes principals i idees clau

1. Creixent capacitat europea en vehicles blindats

Europa compta amb una gamma de vehicles de combat d’infanteria (IFV de l’anglès Infantry Fighting Vehicle) totalment europeus i molt prometedors, com el Borsuk polonès, destacat pel seu disseny modern i innovació local.

El CV90 suec és considerat la «crème de la crème» dels IFV occidentals, amb un ús extens en conflictes i amb variants especialitzades. El CV90 ha operat en gairebé tants conflictes com el Bradley americà. La variant més nova inclou pantalles de realitat augmentada que combinen dades d’altres plataformes en xarxa i va ser el primer IFV occidental amb protecció activa.

Alemanya també ofereix opcions de primer nivell com el Lynx, amb mòduls d’armament ràpidament intercanviables segons missió, el Boxer, i el Puma, descendent directe del Marder. El Boxer disposa d’un xassís molt versàtil, d’us per a múltiples rols. Els recursos alemanys pel que fa a vehicles blindats és inqüestionable.

Altres ofertes europees inclouen el Patria AMV XP finlandès, que s’ha desplegat amb igual èxit que el Rosomak polonès, amb grans exportacions i usos en missions de pau de l’ONU. La família Patria i Cisu han estat exportats i actualment operen a 12 països diferents. Cal afegir el futurista VBCI Mk 2 francès, amb instruments de guerra electrònica, inclosa la interferència electromagnètica i altres capacitats antidron.

2. Desenvolupament i capacitats europees en tecnologia de míssils

Europa ofereix alternatives sòlides als míssils americans en diverses categories.

Míssils d’Abast Mitjà: La sèrie RBS sueca ofereix fins a 350 km d’abast, i les variants Joint Strike i Naval Strike noruegues tenen una capacitat de 275 km «sea-skimming» a entre 2 i 50 metres de la superfície del mar.

Míssils de Llarg Abast: El míssil de creuer Storm Shadow/Scalp, de la MBDA francesa, britànica i italiana. Tot i tenir diversos components americans, es busca alternatives europees o asiàtiques per a assolir la independència durant aquest any, i s’espera augmentar l’abast.

El Taurus alemany té un abast de 500 km, tot i que el seu ús a Ucraïna ha estat limitat per criteris polítics.

Actualment, s’està desenvolupant un nou míssil europeu de llarg abast (entre 1.000 i 2.000 km) anomenat Elsa.

3. Alternatives europees en sistemes de defensa aèria

Tot i que els Estats Units han venut una quantitat substancial de sistemes de defensa aèria a Europa (com el Patriot), existeixen competidors europeus viables. La defensa aèria és probablement el producte dels EUA que més s’ha venut a Europa.

El NASAMS de l’empresa Kongsberg Defence & Aerospace noruega. Aquesta és de propietat de majoria pública, cosa que fa que l’afecti molt menys els capricis del mercat. Actualment, treballa en una variant de llarg abast que l’hauria d'augmentar a entre 50 i 70 km.

El sistema SAMP/T MAMBA franco-italià és l’únic producte europeu que pot competir al mateix nivell que el Patriot, i utilitza míssils Aster exclusivament europeus. L’última generació té un abast de detecció de 350 km i els míssils un abast de 150 km. L’experiència a Ucraïna indica que funciona molt bé contra qualsevol atac que llança Rússia, inclosos els míssils balístics.

L’IRIS-T alemany té abast mitjà, fins a 80 km en la variant més nova, i ha demostrat molt èxit interceptant míssils a Ucraïna. Depèn gairebé exclusivament d’elements europeus.

La qüestió és, per què invertir en R+D i defensa aèria americans quan hi ha oferta similar més econòmica disponible a Europa.

4. Capacitats europees en drons i contramesures

Europa avança ràpidament en el camp dels drons d’ala fixa i FPV (First Person View, pilotats amb ulleres), les municions rondadores, la tecnologia antidron i la guerra electrònica. Els drons europeus generalment tenen un baix cost inicial, cosa que els fa alternativa viable.

Drons de vigilància d’ala fixa: El SQA eVTOL de l'eslovena C-Astral destaca per la seva extrema resistència, baix cost inicial i capacitat de rondar. L’exèrcit ucraïnès l’ha utilitzat extensament. L’Heidrun, de la danesa Sky-Watch, és resistent a la guerra electrònica i té una autonomia de més de 3 hores. La gama de drons AR de la portuguesa Tekever tenen una autonomia de fins a 30 hores. Subministrats pels britànics, són fets servir a Ucraïna. Els també s’ha lliurat a Ucraïna gran quantitat dels models Pro & Evo de la DeltaQuad holandesa.

Drons FPV i municions rondadores: Els dissenys innovadors com els drons Shpak lituà, el Steel Eagle finlandès que actua amb mina de fragmentació muntada, i els FPV Goida o Pegas, són indispensables a Ucraïna. Molts petits fabricants a Ucraïna produeixen variants a escala amb impressió 3D.

Les municions rondadores europees, com el Warmate polonès, una de les poques opcions a disposició d’Ucraïna des del començament de la guerra, el Colibri de la francoalemanya KNDS, el Pholos de la britànica OverWatch i el HERO de l’alemanya Rheinmetall, ofereixen assequibilitat i escalabilitat. Ucraïna també desenvolupa les seves pròpies municions rondadores de llarg abast.

Contramesures antidron: Sistemes portàtils de guerra electrònica com els «rifles anti-dron» ucraïnesos Kvertus AD G6 i lituans EDM4S SkyWiper són efectius contra drons FPV. Els sistemes més tradicionals per abatre drons inclouen el Rheinmetall Skynex alemany amb munició d’esclat a l’aire, i el Tridon Mk2 de BAE Systems, una evolució de l’antic canó Bofors suec amb IA per a la detecció. Polònia també ofereix el sistema PSR-A Pilica de coordinació de diferents canons i míssils. En desenvolupament i proves a Ucraïna és el sistema d’energia dirigida britànic Dragonfire del que s’afirma poder abatre drons a un cost molt baix.

Drons de combat autònoms: Entre els drons més grans, equivalents als Reaper americans, hi ha el Bayraktar TB2 turc, desplegat des de l’inici de la guerra a Ucraïna, o el Kizilelma desenvolupat conjuntament amb Ucraina. Aquests utilitzen principalment peces turques i europees i pot operar des de petits vaixells navals. També hi ha l’Eurodrone, un projecte paneuropeu similar d’Airbus, Dassault i Leonardo. Finalment, BAE fa uns deu anys que desenvolupa el dron de combat i vigilància Taranis.

5. El futur incert dels F-35 a Europa amb Trump

La compra massiva dels F-35 per part dels aliats europeus ha representat un gran benefici econòmic per als EUA. S’estima que només amb les comandes europees s’ha sumat més de 200 avions al programa.

Les polítiques de Trump generen preocupació sobre la possible ineficàcia dels F-35 si els sistemes avançats connectats a servidors nord-americans són desactivats. Una pregunta que cal fer-se és si podria esdevenir ineficaç aquest avió increïblement costós si una de les decisions imprevisibles de la política exterior de Trump, tan imprevisible, fos desactivar els sistemes avançats que estan directament connectats i actualitzada l’aviònica mitjançant els servidors de Lockheed Martin als EUA?

Alguns operadors d'F-35, específicament la Gran Bretanya i Israel, han modificat els seus F-35 per a incorporar els seus propis sistemes, reduint la dependència del programari americà. Israel va buidar els seus F-35 i hi va inserir sistemes totalment propis.

També ha sorgit el dubte de si els americans permetrien als aliats europeus utilitzar els F-35 per a atacar objectius dins de Rússia en cas que fos necessari. El simple fet que hàgim de fer-nos aquesta pregunta ja posa una altra perspectiva a totes les compres dels F-35.

D’aquí el suggeriment que aquells països que encara no han rebut els seus F-35 haurien de suspendre o cancel·lar els lliuraments fins que els EUA deixi de tractar Europa com a enemiga.

A banda del risc estratègic, el cost per hora de vol de l’F-35 és significativament més alt que el de caces europeus com el Rafale. Hi ha diversitat de càlcul de cost publicat, però la majoria oscil·la entre els 35.000 $ i els 45.000 $ per hora de vol. Amb el cost d’uns pocs milers d'hores de vol d’F-35, Noruega podria adquirir un sistema SAMP/T complet.

Suïssa ha aconseguit un acord per a produir alguns dels seus F-35 localment, cosa que podria ser un model per a altres països europeus. La dependència dels EUA en components per a avions de combat com el Tornado alemany també és un factor preocupant.

6. El poder naval d’Europa i l'autosuficiència:

Europa sempre ha estat a l’avantguarda de la inventiva i el poder marítims. La geografia europea i les diverses condicions marítimes han impulsat la innovació en el disseny naval europeu, adequant els vaixells a diferents mars, essencialment l’Atlàntic Nord, el Mediterrani, el Bàltic i l’Àrtic, cadascun amb les seves particularitats.

A diferència dels dominis aeri i terrestre, les nacions europees prefereixen construir els seus propis vaixells en lloc de comprar-los als EUA, que té exigències molt diferents de les europees i contempla gairebé exclusivament flotes oceàniques. No hi ha, doncs, absolutament cap raó perquè cap país d’Europa o a la resta del «món lliure» compri vaixells de guerra als EUA. Per això, han disminuït significativament les importacions navals dels EUA. Ara bé, Europa sí que importa certs components navals dels EUA, com els helicòpters MH-60 Seahawk, els míssils Sea Sparrow i els sistemes Phalanx CIWS.

Europa té quatre forces navals entre aquelles que es consideren les més importants del món en desplaçament: la Marine Nationale de França (428,765 Tm), la Royal Navy del Regne Unit (394,043 Tm), la Marina Militare d’Itàlia (359,417 Tm) i la Marina turca (325,729). Per altra banda, però, si sumem les forces navals europees, veurem que aquestes queden terceres a escala mundial amb 2.579.925 Tm, darrere dels EUA (4.168.037 Tm) i la Xina (2.857.143), i per davant de Rússia (1.260.447). Evidentment, el desplaçament no ho és tot, però generalment és un indicador força utilitzat.

Portaavions:

Regne Unit: dos portaavions de la classe Queen Elizabeth, els vaixells de guerra més grans que s’ha construït mai al Regne Unit, són capaços de transportar fins a 48 avions cadascú.

França: El Charles de Gaulle, l’únic portaavions nuclear europeu, opera amb armament 100% europeu i porta entre 30 i 40 avions, incl. 30 Rafales.

Itàlia: El Cavour porta Harriers i F-35B, i el Trieste és optimitzat per a avions VTOL d’enlairament i aterratge verticals, i helicòpters.

Espanya: El Juan Carlos I, vaixell d’assalt amfibi amb capacitat multi-rol, porta Harriers VTOL i helicòpters, amb dissenys similars construïts per Navantia i exportats a Austràlia i Turquia.

Destructors

Regne Unit: la classe Phalanx CIWS Daring és entre els vaixells de guerra de defensa aèria més avançats del món, amb el sistema Sea Viper —míssils Aster 15 i 30— i radar SAMPSON.

França i Itàlia: Classe Horizon, destructors de protecció de flotes amb míssils Aster 15/30 i míssils antivaixell Exocet.

Espanya: Classe Álvaro de Bazán (F100) es troben entre els vaixells de superfície més avançats d’Europa, amb sistema AEGIS, míssils SM-2 i ESSM, i míssils antivaixell Harpoon.

Fragates:

Dinamarca: Classe Iver Huitfeldt de disseny altament modular, amb un sistema de llançament vertical VLS Mark 41, és la base per al nou disseny holandès De Zeven Provinciën.

França i Itàlia: Classe FREMM multirol és entre les fragates modernes i més exportades del món. Similar als anteriors, però equipant armes europees en lloc de nord-americanes.

Alemanya: Classe Baden-Württemberg optimitzada per a missions d'atac terrestre, més que no pas les operacions aeronavals com els anteriors.

Corbetes stealth i d’alta velocitat:

Suècia: Classe Visby, el vaixell de guerra més sigil·lós del món, gairebé indetectable per sistemes de radar, equipa torpedes Torped 45 i míssils superfície-aire CAMM.

Noruega: Classe Skjold, el vaixell de guerra més ràpid del món, a més de 60 nusos, amb míssils Naval Strike Missile.

Països Baixos: Classe SIGMA de l’empresa Damen, exportada a diversos països, però no desplegada pels neerlandesos, és configurable per a diversos rols.

7. Armament dels EUA venut a Europa i les alternatives:

El 2023, els EUA van vendre 80.000 milions de dòlars en armament a tot el món, amb 24.000 milions destinats als aliats europeus de l'OTAN.

Les amenaces d’aranzels i les reclamacions territorials de Trump estan empenyent els aliats europeus a reconsiderar la seva dependència de les exportacions militars nord-americanes. Com a resultat, la dependència a llarg termini de l'armament militar nord-americà s'està tornant ràpidament insostenible.

Europa té la capacitat d’igualar, si no superar l’oferta dels EUA en termes d'armament.

HIMARS: Des del 2022, els EUA han venut sistemes HIMARS a diversos països europeus. Hi ha alternatives europees i sud-coreanes.

EURO-PULS d’Elbit Systems israelià, amb participació holandesa, danesa i alemanya: Una alternativa a HIMARS molt viable, amb míssils fets íntegrament a Europa i Israel, que ofereix el doble de llançaments, amb formació i municions a un cost similar.

GMARS de la Rheinmetall alemanya en col·laboració amb Lockheed Martin: Un nou sistema per al mercat europeu amb un mecanisme de doble càrrega que permet disparar simultàniament el doble de míssils que HIMARS. El preu encara és incert.

K239 Chunmoo de Corea del Sud, amb possibilitat de producció a Polònia i Noruega: Molt més barat que HIMARS, amb un cost per llançadora d’aproximadament la meitat. Una alternativa fiable, assequible i viable.

Tancs: El Leopard 2 (alemany) i l'Strv 122 (suec, una variant del Leopard 2) es comparen favorablement amb el Abrams americà, amb millor disponibilitat i menys problemes logístics.

Artilleria: L’EURO-PULS i el Chunmoo també són alternatives a l’artilleria americana. L’Archer suec i el Caesar francès han demostrat ser «quasi llegendaris» a Ucraïna per la seva flexibilitat i capacitat davant de bateries enemigues. El RCH 155 alemany és un obús autònom que pot disparar en moviment.

Avions de Combat: El Dassault Rafale francès i l’Eurofighter Typhoon paneuropeu són alternatives a l'F-35 americà. El Saab Gripen E suec és considerablement més barat de mantenir que l’F-35, a un cost per hora de vol 10 vegades inferior, segons algunes fonts.

 

Conclusió

Les fonts consultades evidencien una creixent capacitat i voluntat per part d’Europa de desenvolupar i produir el seu propi equipament militar avançat. Les polítiques americanes, i ara especialment la de l’administració Trump, estan actuant com un catalitzador per a aquesta tendència, empenyent els aliats europeus a buscar alternatives que garanteixin la seva autonomia i seguretat sense dependre dels capricis polítics dels Estats Units. La indústria de defensa europea ofereix ja nombroses opcions competitives i, en alguns casos superiors, almenys en qualitat/preu, a l’equipament americà en diverses categories clau, des de vehicles blindats i míssils fins a sistemes de defensa aèria, drons i vaixells navals. Aquesta autonomia creixent s’ha de considerar vital per a la seguretat i la sobirania d’Europa en un context geopolític incert.

És, per tant, imprescindible emprar aquest avantatge pel que fa a la intersecció entre comerç i defensa per a aprofitar l’argument de si ja no hi ha defensa d’Europa per part dels EUA, no hi haurà més compra de material militar, i així fer recapitular al govern Trump a curt termini. A llarg termini, és evident que la política d’independència dels vaivens dels governs americans ha de ser prioritària.

Suècia — Estratègia geopolítica

Introducció

A rel de la noticia el mes passat de la presentació per part del ministre de defensa suec, en Peter Hultqvist, d’una proposta de llei de defensa que incrementa el pressupost en un 40%^{1 2}, fem un resum del perquè d’aquesta decisió, i de quin és el context geoestratègic de Suècia. La proposta de llei planteja l’ampliació de despesa militar més important des del començament de la Guerra Freda, que havia arribat al 4% del PIB el 1962, amb minva constant des d’aleshores, i que amb la caiguda de l’URSS, la crisi financera a Suècia de 1992 i la crisi internacional dels anys 2017 i 2018, va baixar a l’1%³. Aquesta ampliació és principalment en reacció a l’alarma que ha provocat en els suecs el comportament agressiu de Rússia a tota Europa, des de la invasió de Crimea i l’est d'Ucraïna, fins als assassinats al cor d’Europa, passant pels ciberatacs a la pròpia Suècia⁴, els estats bàltics i a altres països, a més de les violacions de l’espai aeri i marítim suecs per naus russes, arribant a simular un atac nuclear a la capital⁵. Ara bé, aquest fort increment del pressupost respon també a l’aplicació d’una estratègia a llarg termini que ja va començar fa uns quants anys i que encaixa en una estratègia de defensa a llarg termini en el context de l’equilibri de poder al Bàltic, a la regió nòrdica en general i per al conjunt d’Europa. Ve darrera de diferents decisions en matèria de política de defensa, com la reintroducció

el 2017 del servei militar⁶ –tant per homes com per dones, que representen ara una mica més del 17% del personal⁷– i un fort desplegament de nou a l’illa de Gotland⁸ –al bell mig del Bàltic– el gener de 2018. Amb aquesta ampliació, el nombre de reclutes passarà d’uns 4.000 a uns 8.000 a l’any per a completar l’actual total de 90.000 efectius, incloent les tropes regulars i reclutes, així com les reserves de la Guàrdia Interior, la qual comprèn actualment gairebé la meitat del total dels exercits.

Situació geogràfica

Suècia es troba situada a la península Escandinava, amb costa a la mar Bàltica a l’est i als estrets de Kattegat i Skagerrak al sud-oest, que la separen de la península danesa de Jutlàndia i el sud de Noruega, respectivament. Al nord-est voreja el golf de Bòtnia, i comparteix frontera amb Finlàndia, mentre que a l’oest i al nord comparteix frontera amb Noruega. Amb aquestes barreres naturals, i el fet que els països veïns no suposen en la actualitat cap mena d’amenaça, sent aliats i tots ells socis del Consell d’Europa i del Consell Nòrdic, Suècia ha pogut estar prou tranquil·la. La major part de la població de Suècia habita el terç sud –al sud de la línia Estocolm-Oslo– amb una població cada cop més minsa cap al nord, seguint la costa del Bàltic fins a arribar a les ciutats de Umeå i Luleå, la capital septentrional.

Antecedents

Suècia és el poder econòmic predominant a la regió nòrdica, amb un PIB de 530.833 mil milions de dòlars (2019)¹, i és el país més extens (450.295 km²) i més poblat (>10 milions d’habitants). En el passat, fou un poder imperial que lluitava, entre altres, amb els russos pel domini militar del Bàltic, ocupant des de mitjans del segle XVII fins a començaments del XVIII gran part del que avui són Finlàndia i els Estats Bàltics, així com part de Rússia, incloent Carèlia i Íngria –on avui es troba Sant Petersburg– i de Polònia-Lituània. Amb la derrota i mort del rei Carl XII, el parlament –el Riksdag– s’imposà i reduí el poder reial, passant a ser una monarquia constitucional, tot i que posteriorment el rei Gustav III va comandar un cop d’estat, amb suport de França, i s’instituí com a «dèspota il·lustrat», període durant el qual va seguir enfrontant-se amb Rússia amb pocs èxits. El successor Gustav IV li va anar encara pitjor, participant en diverses coalicions contra la França napoleònica, i acabà perdent diversos territoris, sobre tot a Finlàndia. El setembre de 1809, Rússia i Suècia fan les paus, amb aquesta cedint el «Gran Ducat de Finlàndia» –que considerava part integral de Suècia– al Tsar Pere el Gran, qui establí Sant Petersburg com a port naval per a la flota bàltica russa. En resum, Suècia té una molt llarga i vella història de conflicte amb Rússia. 

 

Des d’una guerra curta contra Noruega el 1814 que va portar a la creació de la unió entre ambdós països, dissolta amb la independència de Noruega el 1905, Suècia no ha participat en cap guerra. Des de la Primera Guerra Mundial, Suècia ha mantingut una política de no-alineació en temps de pau i de neutralitat en temps de guerra, basant la seva seguretat en una robusta política de defensa. Ara bé, Suècia sí es va associar a la Societat de Nacions el 1920, amb la qual va participar en la supervisió del plebiscit sobre el futur de la regió del Saar, i a les Nacions Unides el 1946. El primer desplegament sota els auspicis de les Nacions Unides va ser el 1948 com a observadora amb l’Organisme de les Nacions Unides per la Vigilància de la Treva–UNTSO a Palestina. Amb la crisi de Suez el 1956, va participar en la primera Força d'Emergència de les Nacions Unides–UNEF1¹. Suècia participa actualment en la Missió Multidimensional Integrada d'Estabilització a Mali–MINUSMA, la Missió al Sudan del Sud–UNMISS, i la Missió d'Estabilització a la RDC–MONUSCO, entre d’altres². Des del 1994, Suècia també ha cooperat amb l'OTAN en el marc del Partnership for Peace³. Així, Suècia té una forta presència internacional de les les forces armades que participen en nombroses missions de manteniment de la pau, cosa que contribueix considerablement al seu poder transversal o soft power.

L’1 de gener de 1995, Suècia va entrar a la Unió Europea. En un referèndum nacional celebrat el 2003 però, la majoria dels votants van elegir no entrar a l’euro. En tot cas, el govern considera que per Suècia seguir a la UE és important per al futur del país, atès que Europa figura en primer lloc en relació al comerç internacional⁴.

El marc actual

Des que va perdre la guerra de 1890 i va haver de cedir Finlàndia, Suècia ha considerat que la Rússia imperial primer, després la URSS, i ara la Federació Russa és l’amenaça permanent a la regió. Per raons de geografia, Suècia es veu protegida a l’oest per la serralada escandinava, que arriba fins al Cap Nord, territori noruec i per tant de l’OTAN. Per altra banda, el nord del país és molt escassament poblat, amb espessos boscos boreals, clima subàrtic, força llacs, amb torberes i aiguamolls, i poques vies transitables, fent del territori, junt amb el nord de Finlàndia, un extensíssim coixí defensiu front a l’amenaça militar. En aquest context, així com amb la visió de defensa comuna amb Finlàndia, ha donat lloc al Memoràndum d’entesa entre Finlàndia i Suècia sobre cooperació en defensa de la regió de la Mar Bàltica el 2018¹, que complementa l’entesa ja establerta entre els cinc membres del Consell Nòrdic –Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia– de Cooperació de Defensa Nòrdica o NORDEFCO el 2009. El setembre de 2020, el Riksdag va acordar estendre el suport militar mutu amb Finlàndia², entrant en vigor el proppassat 15 d’octubre de 2020.

 

 Segons un informe del març de 2018, el Servei de Seguretat Suec –SÄPO– considera que Rússia suposa el principal perill per a la seguretat de Suècia1. De la mateixa manera, segons un altre informe del Servei d'Informació Exterior d'Estònia, Rússia és l'única amenaça real per la seguretat de la regió, inclosa la sobirania d'Estònia i els altres estats bàltics2.
Cal tenir en compte, però, que amb la caiguda de l’URSS i el pas dels països de la regió de l’antic Pacte de Varsòvia –Estònia, Letònia, Lituània i Polònia– a l’OTAN, Rússia també veu amenaces al Bàltic, i ha intensificat el seu desplegament, incloent míssils capaços de portar caps nuclears, a l’enclavament de Kaliningrad3 –entre Polònia i Lituània–, i a Sant Petersburg, amb una mostra de força per part de Rússia, amb la desfilada del Dia de l’Armada –equivalent naval de la desfilada del Dia de la Victòria de Moscou– el juliol de 2020 de 46 unitats navals, incloent la corbeta de míssils guiats Mytishchi, el submarí de míssils balístics nuclears K-211 Petropavlovsk-Kamchatskiy, vaixells d’aterratge, i dos nous vaixells d’exploració, a més a més de 41 avions i helicòpters, i 4.000 mariners. El problema d’aquest últim port per la flota bàltica russa és que sovint es glaça a l’hivern, tot i que disposa de trencaglaços. Podem suposar que la invasió de Crimea va ser en bona part motivada per a assegurar-se el port naval de Sebastopol, classificat com a port d’aigua càlida, tot i que la flota de la Mar Negre ha de passar per la mar de Màrmara, controlat per Turquia, membre de l’OTAN. Per tant, Rússia es veu amenaçada per l’OTAN, que s’apropa cada cop més. Suècia i Finlàndia no volen agreujar aquest sentiment, i es troben fent un delicat equilibri entre Rússia –que per Finlàndia és, a més a més, un soci comercial important i font crítica de recursos energètics– i l’OTAN. 

 

Per altra banda, cal considerar que la regió Bàltica es troba al nord, i fins a cert punt domina, la Plana Europea Septentrional1, per on s’ha fet les guerres i invasions més crucials a Europa des de temps immemorial, des de les vingudes de les hordes asiàtiques –Huns, Mongols, etc.– en un sentit, fins a la invasió de Rússia pels exercits de Napoleó i de l'Alemanya nazi en l’altre. Els Carpats i el Caucas protegeixen Rússia del sud, i els Urals per l’est. A més a més Sibèria i Àsia central són un gran coixí davant de l’Àsia meridional, i potencialment per la Xina. És a dir, la Rússia pàtria està protegida de tots costats, excepte per l’oest, oberta com està per la Plana Europea Septentrional. I qui controla la regió Bàltica, pot influir enormement en qualsevol desplegament a la plana.

Suècia i Finlàndia s’han debatut durant molt de temps si han d’entrar a l’aliança, però han considerat que trencar l’equilibri només portaria a una major escalada. Les incursions de Rússia a Suècia tracten de demostrar una cosa: que hi haurà molts costos si s’alia amb l’OTAN. En tot cas, donada la integració de Suècia en els acords de defensa mútua, entre els nòrdics, i específicament amb Finlàndia, ja té una estructura de protecció. A més a més, tal com s’ha comentat a suara, té estretes col·laboracions amb la OTAN.

Un exemple és l’exercici militar Aurora 17 el 2017, amb la participació de Dinamarca, Estònia, França, Lituània, Noruega i EUA, tots ells de l’OTAN, i Finlàndia, gran part del qual es va centrar en l’illa sueca de Gotland. Així es va mostrar que Suècia, amb els seu aliats, entén que aquesta illa és un recurs estratègic de gran importància. Considerat un ‘portaavions’ al mig de la mar Bàltica, controla tot el que passa per aquest espai. Qui el posseeix pot desplegar sistemes de defensa antiaèria i antinaval i controlar qui hi passa, tant per mar, o sota, com per aire.

Conclusió

En resum, Suècia té una llarguíssima tradició militar, sigui per l’agressió en guerra, com per la defensa en la no-alineació. De fet, també disposa d’una gran industria de la defensa i d’ús mixt, amb empreses líders com Bofors, Saab, Swedish Space Corporation, i Ericsson. El fet que sigui un país neutral els últims temps, no significa que sigui un país ‘pacifista’. Ans al contrari, ha significat que cal fer un esforç defensiu encara major. Durant la Guerra Freda, va tenir cura de mantenir-se neutral, tot contemplant l’amenaça permanent des de l’est. Al caure la Unió Soviètica, semblava que era ‘la fi de la història’. Però evidentment no ha estat així. No ha de sorprendre doncs, que considerant el context de les armes modernes, i que en tot cas no podria enfrontar-se amb Rússia en solitari, Suècia retorni a la política defensa anterior a la dissolució de la URSS, i busqui aliats, tot i que sense integrar-se amb l’OTAN.

 

1Memorandum of understanding between Finland and Sweden on defence cooperation—
https://www.government.se/49fcef/globalassets/government/dokument/forsvarsdepartementet/2018/mou-finnish-swedish-defence-cooperation-20180625-signerad.pdf

2Sweden is granted extended rights to offer and receive military support from Finland—Swedish Armed Forces (10 setembre 2020)

https://www.forsvarsmakten.se/en/news/2020/09/sweden-is-granted-extended-rights-to-offer-and-receive-military-support-from-finland/

1Sovereignty, Peacekeeping & the UN Emergency Force (UNEF),Suez 1956-1967—Hilmy, Hanny (2015)
https://dspace.library.uvic.ca/bitstream/handle/1828/5888/Hilmy_Hanny_PhD_2015.pdf

2Peacekeeping Contributor Profile: Sweden—Providing for Peacekeeping
http://www.providingforpeacekeeping.org/2014/04/03/contributor-profile-sweden/

3Partnership for Peace programme—North Atlantic Treaty Organization
https://www.nato.int/cps/en/natohq/topics_50349.htm

4Declaració del Primer Ministre Stefan Löfven: “Ser membre de la UE és de gran importància per a Suècia: ens fa més segurs i pròspers i és millor per a la nostra economia”—Government Offices of Sweden (31 gener 2020)
https://www.government.se/statements/2020/01/statement-by-swedish-prime-minister-stefan-lofven-on-the-withdrawal-of-the-united-kingdom-from-the-european-union/

1GDP (current US$) Sweden, Norway, Finland, Estonia, Latvia, Lithuania, Denmark—The World Bank
https://data.worldbank.org/indicator/NY.GDP.MKTP.CD?locations=SE-NO-FI-EE-LV-LT-DK&most_recent_value_desc=true

1Swedish surge in military spending—Euractiv (19 octubre 2020)
https://www.euractiv.com/section/politics/short_news/stockholm-surge-in-military-spending/

2Sweden embarks on its largest military build-up for decades—The Economist (19 octubre 2020)

https://www.economist.com/europe/2020/10/19/sweden-embarks-on-its-largest-military-build-up-for-decades

3SIPRI Military Expenditure Database 1949–2019—Stockholm International Peace Research Institute
https://www.sipri.org/databases/milex

4US blames Russia for huge 2016 cyberattack on Swedish media—The Local (11 agost 2018)
https://www.thelocal.se/20180811/us-blames-russia-for-2016-attack-on-swedish-media-report

5NATO report: A 2013 Russian aerial exercise was actually a “simulated nuclear attack” on Sweden—Business Insider, 3 febrer 2016

https://www.businessinsider.com/nato-report-russia-sweden-nuclear-2016-2

6Sweden re-activates conscription—Government Offices of Sweden (2 març 2017)
https://www.government.se/articles/2017/03/re-activation-of-enrolment-and-the-conscription/

7Growing number of women in military service—Swedish Armed Forces (21 octubre 2020)
https://www.forsvarsmakten.se/en/news/2020/10/growing-number-of-women-in-military-service/

8Swedish military build-up on Baltic island “a signal to Russia”—Euronews (12 octubre 2020)
https://www.euronews.com/2020/09/30/swedish-military-build-up-on-baltic-island-a-signal-to-russia

La nova constitució russa

Fa uns mesos, Vladimir Putin, el Tsar de la Rússia moderna, va promoure la modificació de la Constitució russa, i aquesta va ser aprovada en referèndum. Però, a banda d'allargar el mandat autoritari de Putin, fet que ha tingut gran rellevància als mitjans occidentals, quines conseqüències ha tingut?

El llegat de Putin

Vladímir Vladímirovitx Putin ha dirigit Rússia durant més de vint anys, inicialment com a primer ministre amb Borís Ieltsin, com a president interí a partir del 31 de desembre de 1999 quan Ieltsin va dimitir precipitadament, i després al ser investit formalment com a president el 7 maig 2000 després de les eleccions presidencials el 26 de març. Del 2008 al 2012 va exercir novament com a primer ministre sota la presidència del seu titella Dmitri Medvédev –nomenat candidat a la presidència a dit– per a eludir la restricció a dos mandats consecutius imposats fins ara per la constitució. 

L’actual mandat de Putin acabarà doncs el 2024, i tindrà 71 anys. Gran part de la ciutadania russa no haurà conegut més règim que aquell dirigit per Putin. Però el temps corre i fins i tot els vells autoritaris han de passar el testimoni, tot i que rarament dona peu a la plena democràcia atès que les velles guàrdies fan el que poden per mantenir-se, i sovint es passa per un període de desestabilització¹. És per això que Putin sembla voler establir ara una base institucional més sòlida? 

Antecedents

 Els primers anys de la presidència de Putin, Rússia tenia força bones perspectives, amb uns preus d'hidrocarburs força elevats, i amb l’Estratègia 2010² el Kremlin volia aprofitar els ingressos per a invertir i desenvolupar els sectors no-energètics. Amb la crisi del 2009 però, el Kremlin va abandonar aquesta estratègia, i Putin va centralitzar més poder en l'executiu, és a dir en ell mateix, atès que amb els problemes econòmics les elits –els oligarques– varen començar a barallar-se per les ‘molles’ que anaven quedant, i així en Putin els podia tenir controlats, depenent d’ell. Però degut a la crisi econòmica, s’anava enfonsant la popularitat de Putin, i amb la revolta ucraïnesa³, la caiguda del seu aliat, el president Viktor Yanukovych, i la purga de funcionaris pro-russos, amb importants protestes a l’est majoritàriament russòfon –el Donbass– on s’hi van declarar les repúbliques populars de Donetsk i de Luhansk, Putin va aprofitar per enviar-hi tropes sense identificar, a la vegada que envaeix i ocupa Crimea, la península ucraïnesa al mar negre.

Aquesta ‘defensa del poble russòfon’ li fa guanyar novament gran popularitat a Rússia, tot i que la reacció d’EUA i la UE d’implementar sancions només fa que empitjorar la situació econòmica dels russos. Per a accentuar el sentiment nacionalista amb l’esperança de millorar la seva popularitat, decideix intervenir a Síria⁴ i fomenta un sentiment anti-turc als mitjans al abatre-hi aquests un avió militar rus. Tot plegat per construir la seva actual imatge de ‘mascle alfa’ defensor de la pàtria contra els enemics que rodegen Rússia, si bé és cert que també respon a raons geoestratègiques.

Les esmenes

 Les esmenes a la constitució, presentades en projecte de llei a la Duma Estatal –l'Assemblea Federal de la Federació Russa– el 20 de gener⁵ i aprovat en primera lectura el 23 de gener⁶, fan que es redistribueixi el poder de la presidència al parlament, tot i que també permeten al president acomiadar directament als jutges federals, per exemple. El referèndum no és necessari per ratificar la modificació a la constitució russa⁷, però la votació popular li atorga major legitimitat. Aquesta es va programar per l’abril de 2020, tot i que per les mesures per la pandèmia de la Covid-19 es va posposar, per celebrar-se finalment el proppassat 1 de juliol. Va sancionar les esmenes el mateix president Putin el dia 3 i van passar a ser vigents el dia 4 següent.

A proposta del president Vladimir Putin doncs, la Duma Estatal ha aprovat un projecte de llei de modificació de la constitució de la qual el que més s’ha comentat és que posarà a zero el nombre de mandats presidencials que ha exercit Putin fins ara, i li permetrà presentar-se al càrrec per dos mandats més. Així que no es mourà de lloc almenys fins a l’any 2030, i fins i tot al 2036.

Però també sembla que Putin vol limitar el paper central de la presidència, i que les diferents branques de l’executiu rus depenguin mútuament les unes de les altres, amb l'objectiu de limitar les lluites internes entre faccions per tot el poder quan arribi finalment la seva successió. Tot el poder significa que ara, el president ho aprova tot, tot, a semblança del dictador romà⁸. Putin té el poder de seleccionar i nomenar directament els ministres, a la vegada que tots els ministeris reten comptes directament a Putin. El president també pot nomenar i destituir el primer ministre, tot i que amb el consentiment de la Duma Estatal. El president també dirigeix els consells de seguretat nacionals i estatals, cosa que li dona autoritat addicional. Putin fins i tot té dret a governar per decret⁹ o «ordre executiva» sempre que aquesta no violi la constitució. I ho fa, extensivament¹⁰.

Ara bé, malgrat permetre mantenir-se Putin molt més temps en el poder, les esmenes reduiran el poder executiu del pròxim president. Aquests canvis inclouen la limitació de la presidència a dos mandats en total, siguin consecutius o no. No podran fer el que va fer Putin del 2008 al 2012, és a dir, deixant el càrrec per després tornar a exercir dos mandats més¹¹. A més a més, el president no podrà elegir lliurement el govern com fins ara. Els pròxims presidents encara podran triar qui haurà d’encapçalar els ministeris de defensa i de seguretat, així com de política exterior, però la Duma Estatal haurà de designar els ministeris relacionats amb l'economia, etc. En el nou context, la Duma Estatal podrà triar el primer ministre, cosa que servirà potencialment de contrapoder a la presidència. Aquesta situació obligarà als diferents poders a cooperar si volen influir en tota la maquinària del govern. Les modificacions de Putin poden considerar-se, doncs, una revolució política. 

Però entre bastidors, les diferents faccions, els oligarques i els prohoms del Kremlin, ja competeixen pel poder en una Rússia post-Putin. Tot i que Putin ha mantingut amb èxit el control en aquestes lluites, també és conscient que un futur cap d’Estat que no tingui la seva força ni el seu carisma podria, sense voler, submergir el país en una crisi política. Per això, establint una relació interdependent entre les diferents branques del govern, Putin vol imposar més controls i equilibris en el govern rus. Vistes així, les reformes constitucionals tenen molt sentit.

Desplegant aquests procediments de consens entre les diferents branques de l’estat, incloent el parlament, es disminueix considerablement el poder del president i de ministeris, és a dir de l’executiu. Amb una Duma Estatal que pot nomenar ministeris econòmics i amb un president privat del seu dret de vet, les diverses faccions del parlament no tindran més remei que treballar per arribar a consensos. Els diversos càrrecs es veuran obligades a col·laborar i el destí de Rússia ja no dependrà de les capacitats dels homes forts.

El paper ho aguanta tot, és clar, però a la pràctica les coses poden anar d’altra manera. Als seixanta-set anys, Putin encara gaudeix d'un bon estat físic i de bona salut, i és probable que visqui més enllà de la vida mitjana dels homes russos, que és de seixanta-vuit anys. Tot i així, Putin tindrà setanta-un anys quan acabi el seu mandat actual el 2023. Al final del seu primer mandat presidencial sota el nou règim, el 2030, Putin tindrà setanta-set anys, i al final del seu segon mandat, el 2036, tindria vuitanta-tres anys; és a dir que, com més temps roman Putin al capdavant del govern, més greu serà el risc de crisi de salut.

Per altra banda, quan Putin acabi el seu últim mandat als vuitanta-tres anys, les previsions demogràfiques russes són d’un declivi important de la població activa, mentre que el segment de gent gran creixerà. Això provocaria un desgavell en la despesa social del Kremlin i perjudicaria greument el potencial econòmic. Així mateix, malgrat les perspectives de la descoberta de reserves d’hidrocarburs a l’Àrtic i el possible accés a les de Sibèria amb el desglaç pel canvi climàtic, el ministeri rus d’Energia projecta actualment que la producció del país baixarà fins a un 40%.¹² Evidentment, això afectaria dràsticament els ingressos fiscals del govern i la capacitat industrial del país. El final de l’últim mandat de Putin seria doncs un moment de transició econòmica i demogràfica formidable.

Amb tantes transicions fonamentals que es produirien al mateix temps, la propera dècada serà crucial per al futur de Rússia. Si el país no pot estimular la seva economia amb més recursos enllà de les exportacions d'hidrocarburs, el conflicte entre faccions de l'elit russa al govern, així com la creixent pressió electoral de l'oposició política, podrien deposar el partit governant al parlament.

Hi ha actualment cinc partits al parlament, però la legislatura està dominada per Rússia Unida. Encara que es defineix com a partit polític d’espectre centre-dreta, Rússia Unida representa una àmplia coalició de grups d’interès que van des dels oligarques fins als nacionalistes, des de sindicats i conservadors fins a ecologistes, i fins i tot liberals. En efecte, Rússia Unida és un conglomerat de grups de pressió més que no pas un partit o coalició de partits, no té cap coherència ideologia. En el futur proper, quan entrin en vigor les modificacions constitucionals i les branques de l’estat es reparteixin les determinades àrees polítiques, és possible que els grups d’interès dins de Rússia Unida no rebin les proporcions de poder que creuen li corresponen. Amb tants grups de pressió divergents, les faccions podrien entrar en una guerra entre elles per assolir més influència. Això crearia una competència fraccionària dins del partit governant, que podria alterar la governança a nivell executiu. Res de nou, atès que Rússia sempre ha patit aquests conflictes de poder i conseqüentment el consens no ha estat mai un fort a la política russa.

Tot i això és precisament el que vol reduir la nova constitució. A mesura que el poder passi de la presidència a la Duma Estatal, serà fonamental que el partit governant mantingui la seva majoria si vol mantenir el control dels poders executius. No obstant, si Rússia Unida perd majoria, els partits de l'oposició podrien formar un govern de coalició sense ella. La Duma Estatal podria experimentar un gran sacseig a la dècada del 2030. Sense Putin, Rússia Unida podria perdre el seu avantatge electoral. El declivi de Rússia Unida debilitarà el poder executiu a Rússia, cosa que provocarà la competició fraccionària dins del partit. I si la història russa ens ha d’ensenyar res, és que en un cas més extrem, un grup insidiós del partit governant podria armar un canvi de règim.

Putin ha posat el procés en marxa i té molt de temps per gestionar la transició, però aconseguir una governança consensuada a Rússia no és fàcil, sobretot quan la seva història està repleta de violència política.

1Kendall-Taylor, Andrea, and Erica Frantz. «When Dictators Die» Foreign Policy 10 Sept 2016 https://foreignpolicy.com/2015/09/10/when-dictators-die/

2Monaghan, Andrew. «Putin’s Russia: shaping a ‘grand strategy’?» International Affairs 89: 5 (10 setembre 2013) PDF al servidor de Chatham House https://www.chathamhouse.org/publications/ia/archive/view/194090/89_5_08_Monaghan.pdf

3«2014 Ukrainian revolution» https://en.wikipedia.org/wiki/2014_Ukrainian_revolution

4El Punt/Avui «Rússia inicia les operacions militars contra l'EI a Síria» http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/901093-russia-inicia-les-operacions-militars-contra-lei-a-siria.html

5Agència de noticies russa TASS «Putin submits bill on constitutional amendments to State Duma» https://tass.com/politics/1110861

6Agència de noticies russa TASS «State Duma adopts bill on amendments to Constitution in first reading» https://tass.com/politics/1112129

7The Constitution of the Russian Federation—Constitutional Amendments and Review of the Constitution http://www.constitution.ru/en/10003000-10.htm

8«Dictador romà» Viquipèdia en català. https://ca.wikipedia.org/wiki/Dictador_rom%C3%A0

9«Decree of the President of Russia» Wikipedia en anglès https://en.wikipedia.org/wiki/Decree_of_the_President_of_Russia

10Pàgina del «President de Rússia» — El Kremlin en anglès. Cerca de «executive order» http://en.kremlin.ru/search?query=Executive+order

11Ryabov, Andrei «Tandemocracy in Today’s Russia» Russian Analytical Digest 28 abril 2011. Publicat al Center for Security Studies de la ETH Zurich https://css.ethz.ch/content/dam/ethz/special-interest/gess/cis/center-for-securities-studies/pdfs/RAD-49-2-6.pdf

12Wiktor Ross. «Poor outlook for the Russian oil industry» Obserwator Finansowy. 4 Desembre 2019 https://www.obserwatorfinansowy.pl/in-english/business/poor-outlook-for-the-russian-oil-industry/