dimecres, 12 de maig de 2010

Nacionalisme o catalanisme: dicotomia o redundància

Fa uns dies, vaig coincidir amb una militant del PSC-PSOE i varem estar xerrant sobre la diferència entre el 'Nacionalisme' i el 'Catalanisme'. Voldria plasmar aquí algunes reflexions sobre aquesta dicotomia, si és que ho és. Evidentment, les presents són reflexions meves i segurament no hi combregarà molta gent, entre elles la mencionada militant, però crec que seria interessant que, com a mínim, es tingui en consideració.

Per a començar, a mi em sembla que la suposada dicotomia no ho és, i que el 'catalanisme' és, de fet, nacionalisme català. Em fa l'efecte que al PSC-PSOE hi ha una voluntat, conscient o no entre la militància, i clara pels seus ideòlegs i estrategues, d'emprar els dos termes per a diferenciar-se de l'altre grup polític majoritari a Catalunya, Convergència i Unió. Proposo, doncs, que durant els anys dels govern Pujol, de tant permetre aquesta federació apropiar-se del terme 'nacionalista', s'ha acabat donant-li en safata, i el PSC ha hagut de trobar un altre adjectiu per a diferenciar-se.

A Catalunya, el terme 'no-nacionalista' no el voldran fer servir, al menys davant d'un electorat que no vol ni pot de cap manera identificar-se amb la polarització sociopolítica del país basc, ni associar-se amb els partits que empren i es fan distingir amb aquest terme: Partido Popular, Unión Progreso y Democracia, Ciudatans-Partit de la Ciutadania, etc. netament espanyolistes, és a dir nacionalistes espanyols, contraris a un desenvolupament de l'autonomisme més enllà de l'actual, i pels quals el federalisme espanyol que sembla voler advocar actualment el PSC-PSOE seria una blasfèmia.

El catalanisme, en tot cas, és per a la Viquipèdianacionalisme català”, tot i que, per la Wikipedia en espanyol, és “una doctrina de pensamiento político orientada a preservar y promover los valores propios y distintivos de la personalidad de Cataluña”. Cal remarcar que, per a aquesta Wikipedia espanyola, el nacionalismees una ideología y un movimiento social y político que surgió junto con el concepto de nación propio de la Edad Contemporánea”, però que “también se llama nacionalismo al sentimiento de pertenencia a la nación propia, algo en principio identificable con el patriotismo, pero distinto si va más allá del mero sentimiento e incorpora contenido doctrinal o acción política en un sentido concreto.

Per a la Gran Enciclopèdia Catalana, el catalanisme és un “moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, on nacionalisme és una “actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.” Per al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, el catalanisme és un “moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, mentre que nacionalisme és la “ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.

Per al Diccionario de la Real Academia Española, el nacionalisme és “1. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece. 2. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas. 3. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.Catalanisme, en canvi, no és més que “amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña”, cosa que dubto satisfaria les aspiracions del PSC-PSOE ni del seu electorat. Amb aquesta definició, em sembla que fins i tot Ciutadans es podrien classificar de 'catalanistes'!

El viceprimer secretari del PSC, en Miquel Iceta, defineix el 'catalanisme' com a “sentimiento difuso y transversal, de aprecio por la tierra, la cultura, la historia y la lengua catalanas, es la convicción de que desde el autogobierno de Catalunya podemos construir una sociedad próspera y avanzada, libre, segura, justa y solidaria, un lugar en el que los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya puedan desarrollar en plenitud sus proyectos de vida e intentar ser felices.” (article al diari ABC 12/7/2007)

Està clar que defuig el terme 'nacionalisme', que no apareix enlloc, i si contrastem la seva definició amb les dels diccionaris, el substitueix per 'catalanisme'. Per altra banda, jo que sóc independentista, puc combregar totalment amb aquests principis declarats per en Miquel Iceta. La diferència no és en el meu catalanisme/nacionalisme, sinó que crec que per a assolir el que reclama, no hi ha més remei que formar un estat sobirà per a autogovernar-nos.

En anglès tenen una dita molt gràfica i simple, que m'agrada molt: “if it looks like a dog, barks like a dog and wags its tail like a dog, then it's a dog!” (Si s'assembla a un gos, borda com un gos i mou la cua com un gos, aleshores és un gos!) Doncs això: el nacionalisme i el catalanisme són la mateixa cosa. No confonguem graus, objectius i destins. No vulguem confondre i embolicar la troca quan en realitat volem diferenciar un partit d'un altre.

Per acabar, a banda del debat sobre els termes 'nacionalisme' versus 'catalanisme', caldria tractar què és exactament el nacionalisme, però per això caldrà, com a mínim, un altre post.

Dedicat a @rquerolbello.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Gran article, Jordi! Docte, erudit i francament documentat!

Anònim ha dit...

Felicitats per l'article, molt documentat i ben treballat.

No obstant, no estic d'acord. Jo crec que sí que hi ha graus del què tu anomenes "nacionalisme" i aquests graus venen definits per les prioritats.
Si prioritzes Catalunya (allò què per tu és Catalunya) per sobre tot, jo l'anomeno nacionalista català.
Si estimo Catalunya, potencio la nostra cultura i autogovern, però per mí no és important aferrar-me al passat, a senyeres ni privilegis del sXVII, si penso que sobre tot això 1r estan les persones, considero que sóc catalanista, no nacionalista.

Estimem menys Catalunya? En el meu poble diuen que "no por más querer, se quiere mejor". I tu, què hi dius? ;-)

@rquerolbello (gràcies per l'article. Molt interessant!)

YuriBCN ha dit...

Raquel, gràcies pel comentari.

Respecte del que per a mi és Catalunya, no hi ha dubte: és la ciutadania que composa la nació. Recorda, per davant de tot, sóc Republicà!

Cal recordar que el conjunt de la ciutadania d'un país té, com qualsevol col·lectiu (p. ex. dels treballadors, de malalts, de professionals, de persones grans, de veïns, d'habitants de regions muntanyoses o inundables, de gimnastes, etc...), els drets de defensa dels seus interessos comuns. És sens dubte un dret essencialment democràtic i cal defensar-lo.

Per altra banda, la història ens ensenya d'on ve la nostra societat i ens forma, no només com a individus, sinó com a conjunt social. Estic en profund desacord amb el principi expressat per la neoliberal Margaret Thatcher "There is no such thing as society" (no hi ha tal cosa com societat). Les societats tenen, com els individus, cultures, memòries, històries, relacions amb tercers, etc.

Com els altres col·lectius, tenen entitat i existència, no pas per damunt dels individus, sinó com a organisme necessari que composen. Com a tals, aquests col·lectius tenen simbologies, ideologies, i imatges de si mateixes.

Tot això és el que veig en Catalunya, la societat de la que participo, que espero que em defensi en els meus drets individuals i que jo defensaré, col·lectivament amb els meus conciutadans, davant de qui erosiona els seus drets, que son els meus. Per això lluito pel dret, col·lectiu i individual de decidir, absolutament democràtic.

Finalment i respecte de l'estima que puguem sentir: no es tracta de sentiments subjectius, que no es poden mesurar i que per tant estimar més o menys. Parlo de fets i drets objectivables i contrastables.

Salut, República i Llibertat, individual i col·lectiva, com a ciutadana de Catalunya!

Anònim ha dit...

Ésto es lo que opino de todos vosotros:

http://www.youtube.com/watch?v=AZxTVuARCt8

A ver si tenéis los santos cojones de rebatirme algo.