La baixa participació una oportunitat?

El Professor Gabriel Colomer, director del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya, indica que, quan la participació baixa, els escons comencen a ballar. Quan la participació és alta, el dos grans es juguen 2-3 escons. En la situació previsible de baixa participació actual, diu que es poden estar jugant fins a 8-10 escons.

Per altra banda, els votants de partits al govern, son els més satisfets, i per tant menys actius. En Colomer diu que els més insatisfets (PP 70%; CiU 51%) son els que més es mobilitzaran. ERC queda a mig camí, i PSOE i IU son, previsiblement, els menys motivats.

Atenció, doncs, al que pot resultar per els propers 4 anys!

A favor de la política

Fa gairebé un any, abans de que ens submergíssim a la pre-campanya i campanya de les eleccions espanyoles, el politòleg Jordi Sánchez va publicar un article al País, “A favor de la política”.

Venia a dir que no es pot segregar la política del fet social, de la nostra comunitat ciutadana, que en forma una part íntegra. De fet, per definició, la política és el procés pel qual els grups de persones prenen decisions. És la forma, el mètode pel qual convencem, guanyem i mantenim el suport dels demés per unes idees que ens poden interessar. És a dir, fem política contínuament. Aquest escrit és política: el lector està pensant en aquests mateixos instants si està d’acord, si es deixa convèncer per el que hi ha escrit en aquesta pantalla que té al davant. Si és així, hauré obtingut un aliat. Si no, un contrincant. Però el lector està participant en un joc polític. Sí en té una opinió (espero que sí), serà una opinió política, favorable o contraria, però política.

Això em porta al nucli del meu argument: estic a favor de la política. Puc entendre que hi hagi gent que sigui contrària a la política de partits. Però recordem que el mot ‘partit’ significa ‘partidari’, que a la vegada significa ‘favorable a uns interessos’. Tots, doncs, prenen partit en una discussió. Tots som partidaris en el joc polític. D’aquesta manera, la qüestió és com s’articula el fet de prendre partit. El que deixa insatisfet no és la política en sí, ja que aquesta és una part ineludible de la nostra condició social, sinó l’estructura processal de la presa de decisions per part dels partidaris d’uns interessos i d’altres, l’estructura del partits.

Els partits primer, i la democràcia com a mètode de presa de decisions després, han de canviar per a que la mateixa democràcia pugui sobreviure. Han de obrir-se a uns mètodes més inclusius de la ciutadania. Perquè els que gaudim de menys poder, la majoria i massa de la ciutadania, hem de defendre la democràcia, aquesta o una altra, per a defendre els nostres interessos en política.

És imprescindible, doncs, que els que participem activament en la política, els que desenvolupem i expressem, argumentem, uns idearis, unes ideologies, sigui a través dels partits o d’associacions, o a títol individual, ens adonem que no hi guanyarem absolutament res rebutjant, repudiant “la Política”. Cal defendre-la acarnissadament, ja que la desídia política és indolència i negligència democràtica. Només se’n aprofitaran els que tenen interessos divergents dels nostres, dels de la massa social que no tenim més canals que la política democràtica per defendre’ns.

La contradicció de Duran i CiU

En Duran diu a l'acte d'inici de campanya d'ahir el vespre que els demés es posin a la cua per a negociar, que el criteri és Catalunya. Seguidament diu que només negociarà amb el que guany les eleccions. Pobre estratega, en Duran. De quina cua parla, si diu que només parlarà amb el guanyador. Així la cua només la podria formar 'un'. Si no parlarà amb els 'perdedors' (molt relatiu, això), en quina posició el posarà si el guanyador sap que no anirà enlloc més?

Aquest entestament és fruit de la posició de CiU que només pot formar govern el partit majoritari, posició interessada és clar, encara que aquest no pugui negociar un majoria suficient. Ja vaig comentar a Moral qüestionada que a la democràcia nostra, que és parlamentària, el govern el forma qui pot acordar-hi una majoria suficient. El model de "first past the post", que és el que advoquen de fet, dona per resultat el bipartidisme i el menyspreu per les minories.

Bé, doncs si en Duran es declara disposat a pactar només amb qui guanyi les eleccions, si guanyés amb una majoria relativa el PP, per exemple, que necessités uns vots més per a acabar de formar majoria a les Cortes, se'n riuria de CiU, ja que sabria que no aniria al PSOE. CiU es veuria poc més que venut. La posició de CiU d'obtenir avantatges pels seus votants (que per això representen aquests al parlament) estaria greument debilitada per aquesta posició declarada.

Quina pifiada estratègica!

Vot nul, vot en blanc, abstenció?

De què podrien servir? A mi em fa por el potencial resultat. Si els independentistes, sobiranistes i nacionalistes catalans decidissin no votar un partit proper als seu pensament polític (evidentment no n'hi ha cap que pot aspirar a ser 'perfecte'), quin seria el resultat? Doncs que al Congreso no estaríem representats per ningú. Les Cortes estarien dominades per el PP, el PSOE, UDC, ...

Està molt bé fer de català cabrejat i votar negativament, però el resultat l'arrossegarem durant quatre anys. Quatre anys en que aquestes Cortes legislarà en contra nostra i a partir del qual es formarà un gobierno espanyol sense cap mena de fre, al qual no haurà de negociar res del que ens pot interessar, que ens pugui afectar, més que amb en Duran i Lérida, potser. Si ara ens queixem, tremolo pensar què passarà si no hi tenim representants. Seria unes Cortes com aquelles que hi havia fa més de 100 anys, en que el poble de Catalunya hi seria representat per congressistes botiflers, botiflers de veritat, que només votarien en clau d'interessos espanyols i espanyolistes.

Ara imaginem l'inrevés: es vota massivament alternatives independentistes, nacionalistes, sobiranistes: ERC treu 12 escons (per exemple). La posició negociadora d'Esquerra serà la mateixa? CiU actuarà de la mateixa forma com fins ara? Els congressistes del PSC seguiran fent seguidisme del seu partit espanyol de referència? No oi? Aleshores, quin és l'escenari al que hem d'aspirar? Quin és de l'interés de veritat de la ciutadania catalana?

És clar que aquest escenari és improbable (no vull pensar que sigui impossible). Però el que està clar és que el vot nul, el vot en blanc i l'abstenció només pot servir a uns... als espanyolistes. Quina por!

La Car maChacón és una aprofitada

La Carme Chacón, també coneguda com Car maChacón, empra les “noves tecnologies”, la Web 2.0. Ara bé, potser més que emprar, podríem dir que se'n aprofita, ja que fer política 2.0 implica que la comunicació sigui bi- o omnidireccional, que la relació entre el/la polític i la ciutadania sigui en ambdós sentits.

Un exemple és el Twitter. La primera impressió és que no twitteja, sinó que aprofita per a anunciar els seus últims posts. Però no és ni tan sols això! Fa servir una petita aplicació que es diu Twitter Tools (que és un plug-in del WordPress) que automatitza l'anunci dels posts. I així va... Machacón al Twitter: un post darrera l'altre.

Malauradament (per ella), per molt que doni una imatge de modernitat sociològica enxarxada, el que fa és aprofitar la web 2.0 com a medi de comunicació uni-direccional. Si aneu a la seva pàgina del Twitter, veureu que no té ni un sol “following”! Ni tan sol segueix els seus, com en Jordi Sevilla (57 following i 62 followers) o en José A. DonAire (151 following i 160 followers) Simplement considera les xarxes socials com a canal per a complementar la tele, la ràdio i la premsa.

La Car Machacón s'ho perd. Hauria d'estar fent servir la web 2.0 per a escoltar a la ciutadania enxarxada. En canvi, fa política 1.0! Espero que d'altres s'ho muntin millor!

Moral qüestionada

En una resposta al meu post anterior, s'ha comentat que un partit d'esquerres no pot parlar de dret moral, i fins i tot que els d'esquerres parlem de moral i ètica deixa estupefacte. Bé, primerament, no parlo en nom de cap partit, tot i que reconec que soc militant d'Esquerra Republicana. Però en tot cas, donat que la moral és el conjunt de costums, creences, valors i normes d'una persona o d'un grup social que determina el codi de conducta d'aquest, no puc entendre ben bé com es pot creure que una opció d'entre el ventall polític té o no el dret de plantejar una filosofia com és la moral.

A més a més, quan parlo de dret moral a l'article és en referència al president del govern espanyol, a qui va corre el líder de la oposició al Parlament. Aquest és líder de la oposició per la seva incapacitat d'acordar una majoria suficient després de les últimes eleccions catalanes, eleccions que son al parlament i no pas a la presidència. El que reprovo és aquesta conducta poc moral, per part d'un i altre, ja que a la democràcia nostra, que és parlamentària, el govern el forma qui pot acordar-hi una majoria suficient, i no pas a negociacions darrera de portes tancades, que és el que es fa entre CDC i UDC quan estableixen la seva proposta política, i aquest amb el PSOE quan els convé. És de poca rectitud moral saltar-se les normes que hem establert democràticament.

En tot cas, el model de "first past the post", que és el que semblen advocar alguns, dona per resultat el bipartidisme i el menyspreu per les minories. El que fa aquest sistema és motivar l'agrupació d'actors polítics en grups, coalicions o federacions de partits. Aquests traslladen la negociació entre ells lluny de la visió de la ciutadania i estableix, per exemple, la formació del govern abans de les eleccions, abans de conèixer-ne els resultats i, per tant, conèixer la voluntat de la ciutadania. Es decideix als despatxos de les seus dels partits qui formarà el govern, quines polítiques portarà a terme, etc. Això és el que tenen a Espanya. Vol dir això que el seu govern és millor, que la tasca parlamentaria és més eficient? I el que és més important encara, vol dir que és més democràtic?

Suggeriria que, si no agrada el nostre actual model, aquells que vulguin canviar-lo comencin, com a bons demòcrates, a treballar per a convèncer una majoria suficient de que s'ha de canviar, i no negociar amb Madrid el trencament de l'actual govern català. Això o una revolució, que no sé si és el que volen. I el que dubto és que ho voldria la majoria de la ciutadania. Jo particularment m'uniria a aquells que volen un sistema en el que poguéssim escollir sense llistes tancades, amb circumscripcions menors, etc. El que no demanaré és que el partit més votat hagi de formar govern.

Per acabar, el que trobo immoral és aprofitar el poder de tercers, el poder espanyol, per a canviar un govern legítim català. Això és caure al joc espanyolista, lligant-nos, venent-nos als espanyols. Immoral, a menys que acceptem tots plegats que tot s'hi val per a assolir el poder. És el que volem?

Democràcia mal entesa

Faré una paràfrasi d’un article recent de l’Enric I. Canela, ell sobre la vaga de mestres, jo sobre un assumpte que fa dies que es va donar, però que s’arrossega i ens afecta molt més essencialment la nostra vida política. Diu l’Enric Canela:

Tinc la democràcia mal entesa. Fins ara pensava que un dia cada quatre anys, en condicions normals, triava uns representants al Parlament de Catalunya, aquests representants, pels mecanismes legalment establerts, escollien un president de la Generalitat el qual decidia un Govern, d’acord amb els suports parlamentaris. Aquest Govern governava amb el suport del grups polítics que li donessin el seu suport.

Doncs, sembla que CiU no ho creu així. Sembla que creu que no importa que el nostre estatut (aquest, el d’allà o el de més enllà) estableix un règim democràtic parlamentari. Sembla que CiU creu que s’ha d’imposar l’agrupació electoral (que no partit, que CiU n’és dos) més votada. No vol que el poble triï uns representants al Parlament i que aquests escullin un president de la Generalitat el qual decideixi un Govern d’acord amb els suports parlamentaris. I això no ho vol perquè hi cregui (que no hi creu) o bé perquè portarà a un govern més estable (que no ho farà). Ho fa per pura i mera conveniència pròpia davant del resultat de les últimes eleccions.

També pensava que les lleis les feia, a proposta del Govern o del Parlament, el Parlament, que després d’escoltar en comissió a aquelles persones que considerés convenient, introduïa esmenes fins que la llei, amb més o menys suport era aprovada.

Doncs CiU tampoc hi està d’acord. CiU creu que, tot i estar treballant el Parlament de Catalunya la llei de lleis, el marc pel que es regiran totes les demés lleis de la nostra nació, el nostre Estatut, que només seria superada per una Constitució catalana, creu que pot anar a un tercer, que no té cap mena de legitimitat, ni jurídica ni, encara menys, ètica o moral, per a incidir en l’establiment d’aquesta llei suprema, i negociar amb ell com serà i què s’hi inclourà, tot i no gaudir de la majoria suficient parlamentària, i per tant representativitat, per a defensar aquesta gesta.

Davant d’aquest menyspreable exemple d’obcecació per assolir el poder, CiU no té absolutament cap dret moral per a criticar cap altre partit la negociació de composicions de Govern o d’avantatges polítics.

Ens afectarà gaire si guanya Obama?

En Barack Obama ha proposat una llarga sèrie de plantejaments per a Estats Units que aquí a Catalunya i a Europa la majoria tenim com a evidències, com és la bondat de l'equitat de genere i racial, que els drogodependents son víctimes i no delinqüents, la defensa del dret de sindicalització i de vaga, del sou mínim bàsic, un servei de salut universal, ... Així mateix, advoca per a la reducció d'emissions de carboni i la promoció de les energies netes i sostenibles. I potser el missatge més important és el de defendre la “classe mitja” amb baixades d'impostos per a ella. Després de tants anys, sembla mentida que estiguem en plena lluita de classes! Si, el que passa és que a “occident”, a Estats Units, a Europa i a Australàsia, la majoria és la classe mitja, a diferència de finals del segle XIX i principis de XX, quan era la classe treballadora. Per tant, aquest “progressista” està lluitant per la majoria.

Repassem les propostes de la Sra. Rodham-Clinton: baixada d'impostos per a la classe mitja, una seguretat social i sanitària universals, defensa dels sindicats, de les energies alternatives, ... És a dir, en la pràctica, el mateix. De fet, la diferència potser rau en la posició davant de l'empresa, privada, en que l'Obama troba més simpaties que la Rodham-Clinton. Fins i tot s'està veient que les enquestes diuen que l'Obama té més, moltes, possibilitats d'èxit davant dels Republicans, donat que l'ultra dreta passa de recolzar en McCain si s'enfronta a Obama, mentre que si s'enfrontés a la Rodham-Clinton, sortirien en massa per votar al Republicà.

Segurament, doncs, els Demòcrates re-accionaran davant d'aquesta tessitura, ja ho estan fent, i sembla en aquests moments que el proper President of the USA serà l'Obama. Però perquè estem tant entusiasmats doncs amb l'Obama, si es troba a la dreta de la Sra Rodham-Clinton? Farà cap diferència per a nosaltres que guanyi l'un o l'altre? Els medis ens venen que l'Obama representa un canvi, que canviarà el món... però que en som de naïfs!

LiMo: Linux als Mòbils

Fa uns dies, quan vaig informar en el meu article “Tornem el Windows!” de que en Paco Riviere ens va alliçonar a la jornada de la Catosfera sobre l'estratègia d'imposició de Windows per part de Microsoft, un lector, en kanopus06 em va recriminar el meu “integrisme”, expressant el seu sentiment de pena vers els que advoquem l'ús del programari lliure. Ja vaig respondre al seu comentari, explicant que es tractava de poder tenir el dret de decidir. I no es tracta simplement de la tecnologia, sinó de com faré servir el programari, sense limitacions, en l'idioma que vulgui,... de ser lliure, vaja.

Bé doncs, fa una mica més d'un any, el 25 de gener de 2007, Motorola, NEC, NTT DoCoMo, Panasonic Mobile Communications, Samsung Electronics i Vodafone varen crear la LiMo Foundation per a desenvolupar un sistema operatiu mobil basat en Linux (d'aquí LiMo). Així mateix, varen obrir les portes als possibles col·laboradors al 3GSM World Congress, celebrat a Barcelona l'any passat. En aquests dotze mesos i escaig, s'ha desenvolupat una plataforma basada en Linux, que es va triar, segons la mateixa LiMo Foundation, “per la seva funcionalitat, escalabilitat i excel·lent historial d'èxit a l'entorn dels sistemes mòbils, la possibilitat de generar un entorn independent de la categoria de hardware, sigui l'electrònica de consum, de l'automòbil, etc., així com el potencial de treball de la gran comunitat de desenvolupament de Linux a l'entorn del mòbil”.

Aquest cap de setmana, després de només 12 mesos, es presentarà a Barcelona, al Mobile World Congress (a l'estand 8b135, sala 8) de l'11 al 14 de febrer, la primera versió de la LiMo Platform, disponible a partir del març. Aquesta és la primera plataforma de programari per a terminals mòbils basat en Linux (recordem que Google també està desenvolupant una, Android, també a partir de Linux) i es disposarà públicament i d'immediat de les especificacions de l'API.

Bé, si això fa pena...

El 'Conseil Général Pyrenées-Orientales' es compromet amb el català

El Conseil Général des Pyrénées-Orientales (Consell General dels Pirineus Orientals), l'assemblea que administra, amb el seu executiu, el departament francès que compren les comarques nord-catalanes del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya, s'ha declarat compromès en una carta amb la nostra llengua i cultura.

Tot i que el català no s'empra ni es reconeix de forma oficial a França, el Conseil Général declara que "és un dels pilars de la nostra identitat, del patrimoni i de la riquesa de Catalunya del Nord". També afirma que "enquestes subratllen el fet que al principi del segle XXI, en una perspectiva de modernitat i de garantia de futur, els habitants [del departament] queden interessats i fidels a la llengua catalana". És a dir, considera que el català i la nostra cultura és un signe de modernitat i de futur.

La veritat és que en les meves visites al territori al nord de les Alberes ho he trobat difícil poder fer servir el català, tot i que es deixa veure (no pas sentir) més que fa uns anys. Però recordo fa molts més (potser 35 o 40?) que fins i tot els gendarmes fronterers el parlaven. És una situació molt curiosa: el govern local recolza la llengua, es declara contrari al "rebuig del govern francès a fer ratificar i aplicar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries", mentre la ciutadania que vota l'assemblea cada vegada la parla menys! Evidentment hi ha un desfase entre un i l'altre, tot i que hem de suposar que la població ho vol així.

Hem de ser optimistes, o és un últim intent de salvar la nostra llengua a la Catalunya Nord?

ARTICLE 1:
El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix oficialment, al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament.
Es compromet a ser un dels actors de la transmissió de la llengua i de la cultura catalanes.

ARTICLE 2:
El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix l'Institut d'Estudis Catalans com a autoritat lingüística i Acadèmia de la Llengua Catalana pel conjunt del domini lingüístic català.
El Consell General, es compromet de fet, a complir les normes lingüístiques establertes per l'Institut d'Estudis Catalans.

ARTICLE 3:
Els objectius de la Carta Departamental per la Llengua Catalana són:
- garantir la supervivència i la transmissió de la llengua catalana, el que implica la inversió de tendència de pèrdua de locutors catalanòfons;
- permetre la utilització del català per cada habitant del departament que hi desitgi aprendre, sentir, parlar i llegir el català;
- assegurar la presència de la llengua catalana en els àmbits de la vida pública i social gràcies al desenvolupament del bilingüisme;
- contribuir a la integració dels nouvinguts i participar a la cohesió social i al desenvolupament econòmic del departament gràcies al respecte de la personalitat lingüística i cultural catalana.

ARTICLE 4:
De manera general, totes les estructures departamentals (serveis, administracions, organismes associats) integren la dimensió de la llengua catalana en les seves funcions i atribucions, amb una atenció particular per la comunicació amb el públic i la retolació.

ARTICLE 5:
L'ensenyament és la peça central de qualsevol política lingüística: és l'eina bàsica i imprescindible de la transmissió del català al jovent. El Consell General es fixa com a prioritats
els punts que segueixen:
- ajuda a l'obertura de classes bilingües
- generalització de la sensibilització a tots els nens
- ajuda al desenvolupament de la formació per a adults

ARTICLE 6:
El Consell General integra el principi general de bilingüisme i /o presència del català sobre els suports senyalètics i equipaments de la seva competència. El Consell General estableix convenis amb altres institucions: Estat, Generalitat... per tal d'aplicar aquests principis a la retolació present al territori i que no sigui de competència seva.

ARTICLE 7:
La llengua catalana no es limita a una disciplina escolar. S'ha de garantir i fomentar la seva presència a tots els nivells de la vida pública i social.
Així, el Consell General desenvolupa la presència del català en els seus serveis, en els documents que produeix (invitacions, butlletins, programmes, Internet...), les campanyes i operacions de comunicació.

ARTICLE 8:
La supervivència i la utilització de la llengua catalana van de parella amb una presència i una difusió permanent en els mass mèdies (premsa, televisió, Internet).
En aquest sector primordial en matèria de presència lingüística, el Departament ajuda
al desenvolupament dels mitjans de comunicació públics i privats en català. Desenvolupa les seves pròpies eines de comunicació en català (revistes, webs...) i en garanteix la presència.

ARTICLE 9:
Com per la seva acció per la defensa i la promoció de la llengua catalana, el Consell General es compromet a fer efectives totes les mesures possibles per tal de confortar l'ús i la difusió de la llengua occitana en el territori afectat.

Podeu descarregar el document sencer aquí.

Crossblogging polític

A vegades, els del PSC tenen idees, i a més, bones!

L'Il·lustre sr. José Antonio Donaire, empordanès (justet) de St. Feliu de Guíxols, geògraf de la UdG i diputat al Parlament de Catalunya pel PSC-CpC, ha proposat quelcom que crec seria molt productiu per a la política catalana, que cultivaria la democràcia i la proximitat amb la ciutadania: el "crossblogging".

De què es tracta? Doncs quelcom que és molt fàcil al Twitter, on simplement t'apuntes a un poster, i esperes a que vagi opinant. Però per a conceptes força complexes, com és la política, cal poder anar contrastant opinions i propostes en un mateix espai que permeti estendre's més: els blocs, la blogosfera, i en el nostre cas, la Catosfera.

Vet aquí el que proposa en José Antonio.

Il·legalització del PP

Gràcies a en Toni Hermoso Pulido, he descobert un blocaire que planteja jurídicament al seu espai "Maniobras Orquestales... en la Blogscuridad" la il·legalització del Partido Popular, donat que l'article 6 de la Ley Orgánica 6/2002, de 27 de junio, de Partidos Políticos diu que “Los partidos políticos se ajustarán en su organización, funcionamiento y actividad a los principios democráticos y a lo dispuesto en la Constitución y en las leyes”.

Doncs resulta que, com sabem, el PP proposa que el castellà sigui la llengua vehicular dels alumnes segregats per la seva llengua materna, entre els de parla catalana i els de parla castellana. Aquesta proposta va contra de l'Estatut de Catalunya (llei orgànica espanyola), ja que diu que “El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari.” A més a més, l'estatut diu que “Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual”.

A l'article es desenvolupa els raonament més enllà, però només amb aquests ja n'hi hauria prou per a denunciar que el Partido Popular proposa l'incompliment d'una llei orgànica espanyola. La Ley de Partidos Políticos diu al seu article 9.2 que “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos”. En un estat de dret, el principi més bàsic és la defensa de la legalitat.

Cap, doncs, promoure la il·legalització del PP.

Lo Rey Jacme

Pare y casi fundador de la nacionalitat catalana (Jaume I), Rey perpetual, fill de Montpeller, Rey d'Aragó, Comte de Barcelona, etc., conquistador de Mallorca, Valencia y Murcia, es lo rey de lots los qui parlen nostra llengua y son primer escriptor. La renaxença de la literatura l'ha alçat damunt lo pavés ó escut com la figura sobirana de sa bandera; rey que saluden reverents los monárquichs y republicans... y en aquesta creuhada pacífica per recobrar la llengua que s'acabava de perdre sens haverne adquirida un'altra (com succehí-à Murcia) nos guia ab sa ploma com abans guiá los catalans ab sa espasa.

Marià Aguiló i Fuster
Palma de Mallorca, 1825-Barcelona, 1897

"Gung Hay Fat Choy"

"Bons desitjos i felicitats. Que tingueu un any pròsper i bo"
Dijous comença l’any xinès de la rata

L’any 4705 del calendari xinès (equivalent al 2008 del calendari gregorià) serà l’any de la rata del terra marró. Aquest senyala el començament d’un nou cicle de dotze anys. La rata és un símbol d’aigua, i es diu que fan bona parella amb micos i dragons, però no amb conills, cavalls i galls. Les influències del terra marró també donen bons auguris per a bous, ja que son amics de la rata perseverant, tot i que representen un conflicte donat que els element de terra i aigua cerquen un equilibri, sobre tot a la primera part de l’any.

Jo, resulta que soc gos. Seguiré tenint bona fortuna ja que la rata obra un nou cicle. Per a mi, la família i els amics son més importants que mai aquest any, però haig d’evitar les pressions seves sobre les meves decisions de negoci i finances. Les relacions que he començat durant aquest últim any del porc poden ser una font de bona fortuna en aquest nou cicle. No haig de témer que els meus caps i companys de feina vegin les meves habilitats. He d’acceptar tant les lloances i els consells que em donin aquests. He de mantenir el meu enfocament, sinó acabaré tractant de caçar una rata (que corren molt i febrilment d’aquí i allà), però no he de ser tímid quan he de prendre les decisions que canviaran el canvi i la bona fortuna.

Pots saber-ne molt més aquí.