dilluns, 27 d’agost de 2007

Rússia i Espanya: un paral·lel

Després de llegir l’article d’en Salvador Cot a l’Avui, Pizarro el conqueridor, he reflexionat sobre un cert paral·lelisme entre l’ús que fan des dels grups de poder a l’estat, de les corporacions i els recursos d’aquestes, tant a Espanya com a Rússia.

A Rússia actualment, hi ha hagut una revolució silenciosa dels siloviki (els poderosos), liderats pel seu número ú, Vladimir Putin. Aquests son antics membres hereus del KGB (ara FSB, Federal'naya Sluzhba Bezopasnosti o Servei Federal de Seguretat) que varen ser marginats durant el regne dels oligarques de la presidència de Boris Yeltsin. Al succeir Vladimir Putin a aquest, va girar-se contra els oligarques, els va desposseir dels seus conglomerats petroliers i mediàtics, i va instal·lar els seus antics companys en tots els nivells de poder de l’estat i corporatius. Els siloviki, doncs, controlen ara totes les cotes de poder a Rússia, des de Rosneft, la més gran de les petrolieres de l’estat, passant per Almaz-Antei, el productor més important de míssils, fins al Canal Ú, la cadena principal de televisió. Els silovski es troben a tot arreu. No es pot moure un dit a Rússia sense el seu consentiment.

A Espanya es pot establir un paral·lelisme en aquest aspecte. La diferència és que, en lloc de ser membres dels serveis d’espionatge i policia secreta, ho son d’un partit, únic a certes esferes de poder a Espanya. En Salvador Cot parla d’en Pizarro, però fa por la quantitat de seguidors fidels dels postulats de la dreta extrema que hi ha a les posicions de poder, des d’una empresa elèctrica com ENDESA, passant pel poder judicial, fins a les empreses mediàtiques, es troben persones afins i afectes al partit arreu.

A part de controlar grans blocs de poder econòmic sota el “règim anterior”, el partit, mitjançant el gobierno Aznar, va concloure les privatitzacions de les grans empreses públiques espanyoles, de forma que les persones properes ideològicament varen ser nomenades quan eren companyies de l’estat i es varen quedar en les respectives presidències. Així, Pablo Isla va quedar al davant de Tabacalera, en substitució de César Alierta, que va passar a dirigir Telefónica. Aquest, però, segueix sent membre del consell de l'ara Altadis i hi posseeix una bona llesca d’accions. Alfonso Cortina va presidir Repsol, i tot i que ara estigui presidida per Antoni Brufau, la direcció està infestada d’afins a el partit. En Javier de Irala va cedir la presidència d'Iberia, després de la privatització, a Fernando Conte, contant aquest amb el recolzament del aleshores ministre d'Economia, Rodrigo Rato i del propi Irala. El veterà polític de la UCD, Rodolfo Martín Villa, va presidir ENDESA, tot i que abandonaria el seu lloc a favor del nefand Manuel Pizarro, anterior president de la Confederación Española de Cajas de Ahorro. Francisco González, ara president del BBVA, procedeix d’Argentaria. A més a més, a l’òrgan rector d’aquesta entitat, la major part del Comitè Executiu també és de el partit. I la llista no para, evidentment. Tot i no estar al gobierno, ens governen els nostres destins des del poder, vulguem o no. No es pot moure un dit a Espanya sense el seu consentiment.

La diferència entre els dos països és que els poderosos a Espanya no ha patit l'interregne que ha sofert els siloviki, tot i que el partit espanyol, sí.

dimarts, 21 d’agost de 2007

El moment més dolent des de la transició?

És el moment més dolent des de la transició, diu en Heribert Barrera. És que ja l’havíem passat la transició? La transició cap a què? Què ha canviat des de que el dictadoríssim va manegar-ho per a que el rei dofí seu fos cap de l’Estado Español? (recordo a C’s, de passada, que aquesta era la terminologia del Jefe del ídem.)

Un senyor de la seva edat i experiència hauria de tenir clar que, donat el seu diagnòstic, de que “És el resultat de l'acció dels successius governs... de la mentalitat dels polítics espanyols... i també hi ha conseqüències retardades del franquisme”, hauria d’estar dient que només hi ha una sortida a aquesta transició permanent, i que la transició va cap a la plena sobirania de Catalunya, i de qualsevol altre nació que vulgui desfer-se d’aquest estat en fallida constant que és l’espanyol.

Critica, doncs, que “es va voler fer una Constitució catalana”? Aquest antic secretari general i president d’ERC critica que s’hagi aspirat a fer un pas més vers la plena sobirania? No cal anar més enllà de “establir el marc competencial i de relacions entre l'administració central i autonòmica”? A mi això em sona a discurs de Pujol/Mas/Duran... és a dir, conservador i poc audaç. És a dir, com aquests últims 30 anys.

I si no s’ha fet més durant aquests 30 anys, una bona part dels quals va ser actiu el Sr. Barrera a la nostra política, no pot dir-se que sigui culpa de l’actual direcció d’ERC, que “n'hi porten onze, si no m'equivoco” (Barrera dixit). De fet, ha estat precisament durant aquests onze anys en que Esquerra Republicana ha arribat on està avui, en que hi ha una proporció cada vegada més gran de la ciutadania que creu que el sobiranisme és un Estat assumible i desitjable. Evidentment, hi ha molt més camí a recorre, i calen fer ajustaments, correccions i fins i tot rectificacions al rumb, però d’aquí a fer seguiment d’aquesta línia apocalíptica, generada sens dubte interessadament amb un constant bombardeig mediàtic (qui controla els medis?), em sorprèn en un polític que hauria de tenir una visió extraordinàriament històrica i a llarg termini!

Aquest és, de veritat, el moment més dolent des de la transició?

dilluns, 13 d’agost de 2007

Disculpin les molèsties

A més de fer coses rares durant el parèntesi estival, com escoltar la COPE (una estoneta només, estava sintonitzant les emissores locals, us ho juro!), m'he posat a llegir “Disculpin les molèsties” d'en Xavier Vendrell. Tot i que en Joan Puigcercós el descriu a la presentació com “un llibre important” perquè parla d'una nova generació de polítics – la que fa el relleu a la generació d'en Pujol, la generació 'democràtica' –, no analitza prou aquesta Generació 'X', sinó que parla massa autobiogràficament d'en Vendrell, i sobre tot dels esdeveniments més conflictius recents: el finançament d'Esquerra Republicana, l'Estatut(et), etc.

Ara bé, el que realment interessa, al menys a mi, és la opinió i les propostes polítiques d'aquest líder, dels més dinàmics, d'Esquerra Republicana. Interessa perquè, això sí, és un de la generació d'ERC que actualment resideix a la seva cúpula, i les seves propostes tindran un pes específic dins de les estratègies futures immediata i a curt termini d'aquest partit.

És per això que em centraré en la última part del llibre, “El futur és nostre”. Estic força d'acord amb la majoria de punts que planteja en Vendrell, però n'hi ha un en que estic en total desacord i que voldria tractar: la “Organització democràtica”. En aquesta secció, en Vendrell argumenta que les bases son l'equivalent dels accionistes, i que “tothom té vot en el que, en una empresa, seria la junta general d'accionistes”. De fet, a l'anterior secció, “Financerament independents”, detalla que la major part del finançament del partit és per subvencions institucionals, seguit de les aportacions de la militància.

Per tant, podríem dir que, igual que els accionistes, la militància aporta el capital, a més d'una ma d'obra, intel·lectual, gratuïta, necessaris pel funcionament de la organització. La militància és, doncs, el capital financer i humà a la vegada. El que no és, no ha de ser, és un cos sense entitat que simplement delega en uns representants dins el partit: aquest 'cos' ha de ser dinàmic, ha de prendre una part activa, ha de participar 'directament' de la política d'ERC.

Per altra banda, argumenta que a ERC li cal madurar com a organització, donat que és un partit “orgànicament jove”, i que tot i “donar-nos una certa frescor, genera molts problemes funcionals per manca de solidesa”. Es refereix, és clar, a la dicotomia assemblearisme/delegació. El que implica és que creu que l'assemblearisme és “immadur”, i que cal passar a un sistema de delegació, que és l'únic operatiu: “Amb les actuals dimensions d'Esquerra, el caràcter assembleari ni és operatiu ni pot garantir la participació de qualitat...”

El que advoca en Xavier Vendrell és la homogeneïtzació del model de partit al dels altres partits majoritaris que estan clarament en un procés de fracàs, abocant-los a una manca crítica de participació popular, de la ciutadania, en la vida política. La visió d'en Vendrell és una visió conservadora, poc innovadora, i que es nega a enfrontar el principal repte actual de tot partit polític.

Tal com comento a l'article sobre l'intent del PSC de fer un tomb en la seva política, Convenció pel futur, l'assemblearisme és la gran oportunitat de diferenciar-se dels partits clàssics, gràcies precisament a una democràcia més directa. Si la ciutadania veu un allunyament dels partits del sentir popular, és per la impressió de que les cúpules s'han aïllat del mon que les envolta. I això també passa a ERC. Per tant, en lloc d'adaptar-se al model clàssic de jerarquització – fracassat, insisteixo –, Esquerra Republicana ha d'aprofitar aquesta immillorable oportunitat d'apropar-se a la ciutadania, i també tancar el distanciament entre la seva direcció i les bases, en lloc d'obrir encara més la fractura existent.

En què consisteix aquesta oportunitat? L'assemblearisme sí té unes debilitats logístiques quan s'arriba a un nombre crític de participants. Però les tecnologies de la comunicació i de la informació ens estan presentant la possibilitat de depassar aquest nombre crític actual, fent que aquest sostre s'elevi considerablement, si és que n'hi ha de seguir havent. L'ecosistema emergent defuig la jerarquització vertical i tendeix a la col·laboració horitzontal, no només dins de la organització, sinó amb elements externs. Pregunto, doncs, perquè adoptar precisament ara una estructura operativa caduca en aquest moment de grans canvis que estan influint clarament en les organitzacions, que trenquen els antics esquemes d'interacció?

No vull tractar ara, i menys aquí, de com es podria articular l'esquema que s'entreveu, però el que està clar és que seria una enorme equivocació fer ulls clucs a la gran oportunitat que se'ns presenta, quan els demés partits fan cops de cec, cercant solucions i enfrontant-se a les seves inèrcies internes, a canvis radicals a llurs cultures orgàniques i a llurs lluites interines de poder, quan ERC només hauria d'adaptar la seva actual organització, assembleària, al nou paradigma.

divendres, 10 d’agost de 2007

Una lliçó de català

Tal i com comentava a l'article “La llengua perilla: Culpables? Els catalans!”, els veritables culpables de que no s'empri més el català com a medi de comunicació social, com a llengua per defecte, som els catalanoparlants. Un exemple: a la platja de Grifeu, a Llançà, hi ha un xiringuito on pots prendre una cervesa ben fresca, un cafè ben potable, i diversos entreteniments i entrepans. Està regentat per un noi català i una noia francesa. Bé, podeu imaginar-vos qui parla català per defecte als clients? En principi, pensaríem que el noi, sobre tot quan veiem que a la moto porta diversos adhesius d'indole catalanista, incloent l'oval amb les quatre barres i les lletres “CAT”. Doncs no. És la noia francesa la que parla, en principi i amb tothom, fins i tot amb els turistes francesos, en català. Fins i tot, dic, els turistes, perquè n'hi ha més d'un i dos, de turistes, que parlen el català, o al menys ho intenten i s'hi interessen: «C'est comment?... Café en gel?» ... o bé «“une” tallat, “si ous plaou”» (sembla ser que alguns turistes francesos coneixen aquest beuratge millor que certs cambrers del centre de Barcelona).

Una altre exemple és el celler “Espelt”, uns viticultors de Vilajuïga a l'Alt Empordà. Avui he anat a comprar-hi vi. Per cadascun d'ells hi ha un full amb la corresponent nota de tast. Bé doncs, tot en castellà i en anglès, i la nota de tast, només en castellà. N'he he demanat en català; la noia que m'atenia ha pujat a veure si n'hi havien, però ha tornat a baixar dient que la noia que els redacta “és espanyola”. En compensació, m'ha donat el catàleg del celler, una edició en paper cartoné i de gran qualitat d'impressió, en català. Que bé, l'empresa es gasta una fortuna en aquesta edició (i en el web, en català, anglès i castellà), però qui mana en la política lingüística a l'hora de realitzar els fulls de notes de tast, és una empleada! Quina lògica, oi?

Això em porta a criticar uns comentaris a la COPE (sí, a les vacances m'entretinc amb coses ben estranyes, oi?... és que estava cercant emissores per les ones hertzianes, us ho juro!) en el sentit de que els estrangers tenen problemes perquè, cosa ben estranya, a Catalunya els rètols estan en català, el que confon el pobre turista (Aren't we in Spain?). Bé doncs, estic convençut de que el turisme de qualitat, el que sap on va de vacances, el que es sent atret per la cuina catalana, famosa arreu, la cultura, la història, els monuments, etc. sent un interès per aquesta diferència que mostra la societat catalana. De fet, la indústria turística, com els demés sectors, cerquen productes diferenciadors, i aquest n'és un! Una cultura, una llengua, diferent de les demés, les majoritàries. Si la nostra llengua fos tant problemàtica, us creieu que Catalunya seria un dels destins turístics més importants d'Europa?

Ja sé que portem molts anys amb una programació socio-mental que ens incita a parlar en castellà per defecte amb els estranys, sobre tot si hi ha una mínima sospita de que siguin estrangers. Però oi que som 'militants' respecte del nostres drets econòmics, socials i culturals? Doncs perquè no aquesta 'militància' amb els assumptes lingüístics? No advoco parlar permanentment i només en català; la finalitat d'una llengua és la de comunicar – tot i que no només 'bits' d'informació, sinó també la nostra identitat nacional –, però es pot ser pragmàtic. És a dir, siguem advocats lingüístics més que 'militants' agressius... però siguem sistemàtics. Menys xerrar de la situació del català i més parlar-lo!

No pot ser que una francesa que treballa en un xiringuito de platja ens doni lliçons als catalanoparlants (tot i que s'agraeixen).

dijous, 9 d’agost de 2007

Què és una empresa (i II)

D'aquí a poc compareixerà davant del nostre parlament el president d'una empresa privada per a justificar l'incompliment de la seva companyia dels serveis contractats i compromesos amb la seva clientela. Quines son les empreses que gaudeixen de tal possibilitat? Doncs aquelles que es senten suficientment fortes davant de la representació de la ciutadania com per enfrontar-se a ella. Hi ha tota una sèrie d'empreses que gaudeixen d'un excés de poder gràcies a la seva importància econòmica i, per extensió, política. Son unes empreses que fan i desfan a la seva voluntat, i si hi veuen entrebancs polítics, compren la solució: el favor polític dels partits que reben el seu finançament a través de crèdits bancaris 'tous'. Recordem que els accionistes de referència de les grans elèctriques i d'altres corporacions son els bancs i caixes.

El cas d'ENDESA és flagrant, però del tot lògic: si contemplem la dicotomia en que es troba el seu president, conseller delegat i demés consellers, la decisió de fer inversions en infraestructures i manteniment segueix un model clar – si suspenc el servei per avaries, perdo la facturació per aquell proveïment que no he donat, més les reparacions i compensacions corresponents; posem que suma 100 milions. Per altra banda, si haig d'invertir 200 milions en millores i manteniment, “perdo” en aquell exercici 100 milions. I aquí tenim el “quid” de la qüestió: els terminis que juguen al compte de resultats anual que s'han de presentar a l'accionariat influirà en el preu de les accions. I com que el president i els consellers son també accionistes, estan motivats a prendre unes decisions estratègiques en interès d'aquests, i no pas en l'interès dels seus clients que, total, son captius perquè no poden anar enlloc més.

I no ens enganyem, no serveix de res passar-se a un proveïdor alternatiu, com Gas Natural, en lloc de seguir amb ENDESA. La liberalització del mercat de l'energia és un 'cachondeo': els suposats 'competidors' només fan d'agent comercial d'ENDESA, perquè 'upstream', tot el negoci pertany a aquesta o als seus equivalents a d'altres parts d'Espanya – recordem que, a part de la SEPI (agent econòmic del 'gobierno' de l'estat), els socis majoritaris de Red Eléctrica de España (REE) son, precisament, ENDESA, Iberdrola, etc.

A més a més, si com a resultat de la manca d'inversió, es genera un cost astronòmic en concepte de negoci perdut (dels comerços i de les indústries), cost addicional de generació d'electricitat (dels que poden; per exemple els hospitals que disposen d'equips d'emergència), costs d'inactivitat (pagament de salaris i demés costs laborals improductius, reparació d'elements danyats pel tall de subministrament, penalitzacions per incompliment, etc.), el que fa ENDESA és 'externalitzar' els costs corresponents, de la mateixa forma que ho fa quan carrega en la societat en general els costs de la contaminació de les seves centrals quan decideix que és més barat pagar multes que instal·lar filtres.

És a dir, ENDESA carrega tot el cost de la manca d'inversió en el consumidor i en la societat. És clar que no millora el seu nivell d'inversió: està totalment motivat a no fer-ho, si no ha d'assumir ni una petitíssima part de les conseqüències si no ho fa! Crec, doncs, que podrem qualificar ENDESA, sense embuts, de “pirata corporatiu”.

dissabte, 4 d’agost de 2007

¡Manos arriba, esto es un atraco!

Federalistes? Voleu dir? L’executiva “federal” del PSOE ha imposat, en contra de la opinió del PSN, que no es formarà govern a Navarra amb Izquierda Unida i Nafarroa Bai, independentistes i explícitament contraris a la violència. Així regala el PSOE el govern a Unión del Pueblo Navarro, o sigui al PP, amb una escissió de l’UPN, Convergencia de Demócratas de Navarra.

Nafarroa Bai (Navarra Sí) es declara clarament contrari a la violència:

Nafarroa Bai defenderá el respeto de los derechos humanos sin excepción, el fin de la violencia y de los ataques al contrario, los derechos de las víctimas y de los presos, el fin de las amenazas y las torturas, la libertad de expresión y opción política.

Més clar, l’aigua. Com és doncs que el PSOE de Ferraz poden decidir regalar-li al PP Navarra, quan la majoria de votants ha votat en contra de la continuïtat d’un govern, el de l’UPN, que sempre ha anat de la ma del PP?

Fins i tot els socialistes navarresos s’han manifestat a Iruña/Pamplona (El Pais dixit), cridant “¡Manos arriba, esto es una atraco!

Ja es veia venir a Catalunya, i per això es varen afanyar els del PSC per arribar a un acord amb ERC i IC. Que si no, el PSOE regala el govern a CiU. Aquests son d’esquerres? Ho regalen tot al PP: no tenen agalles de plantar-se davant de la dreta ni quan van bé als sondeigs d’opinió! El PSC se’n ha de fiar? Encara hem d’escoltar als de la Conferència pel Futur que hem de convèncer a Espanya que el futur és el federalisme?

No és hora d’acomiadar-se? Apa, a veure si vosaltres sí teniu agalles!

divendres, 3 d’agost de 2007

L’anacronisme de l’anti-nacionalisme

El Manifest Comunista de 1848 declara que “Les diferències entre nacions i la hostilitat entre pobles disminueixen cada dia més, degut al desenvolupament de la burgesia, la llibertat del comerç, el mercat mundial, la uniformitat del mètode de producció i de les condicions de vida corresponents.” Marx creia que el capitalisme industrial modern és, essencialment, una força homogeneïtzadora, que crea condicions idèntiques en la vida i la lluita dels explotats de tots els països. Com apreciareu, aquesta visió no ha canviat ni gens ni mica, i la hostilitat entre pobles no és que hagi minvat amb el capitalisme, sinó que ha augmentat.

La Segona Internacional (1889) també considerava que els nacionalismes pertanyien al passat. En Karl Kautsky, teòric de la socialdemocràcia i editor del quart volum de El Capital d’en Karl Marx creia que les nacions es fusionarien i que (referint-se a la població romanx a Suïssa) els que parlen idiomes menors els abandonarien amb indiferència i sense resistència, ja que se’n adonen que hi ha més avantatges en parlar un idioma (l’alemany, en aquest cas) que entén tothom en una àrea vasta que no pas una llengua que només es parla en unes quantes valls (en un article de “Die Neue Zeit” 1887).

Fa un segle i mig, el Marxisme va subestimar la importància de la qüestió nacional, la transcendència de la lluita per l’alliberament dels pobles. No va tenir en compte, o bé no va tenir prou en compte, la lluita contra les formes d’opressió que no son “de classe”: l’alliberament de gènere, racial i nacional. No és que el Marxisme no pogués contemplar aquestes formes d’opressió, sinó que en Marx era economista, i per tant la seva ideologia fou economicista, i tendia a desdenyar-les.

Després de tants anys, tantes guerres, tanta opressió, sigui de classe, racial o nacional, les coses no han canviat. Ja s’ha acceptat que el Marxisme és, com a mínim, imprecís en la seva avaluació de la condició humana, que és un anacronisme en el mon actual, sobre tot a les democràcies occidentals. Perquè, doncs, no pot acceptar-se que també errava en la seva apreciació del sentiment nacional com a una part més del poble?

Cal acceptar el nacionalisme com a sentiment més enllà d’una visió ‘moderna’, materialista i economicista. Evidentment, el nacionalisme s’ha utilitzat com a arma de poder, com en el cas dels nazis i l’imperialisme soviètic. Però tant els uns com els altres eren enemics declarats del capitalisme. Com pot atribuir-se, doncs, que el nacionalisme sigui simplement una arma dels capitalistes. I contra qui? De la mateixa forma en que hi ha una lluita entre les classes dominants i les classes dominades, els poderosos contra els impotents, existeix una pugna entre els pobles dominants i els pobles dominats.

Queda clar que tant les teories de la economia com l'ideari del nacionalisme es fan servir per a atènyer i consolidar posicions de poder, però no vol dir que s’han de rebutjar per aquest fet. Existeixen, i s’han d’acceptar. Menystenir-los és anacrònic.

dimecres, 1 d’agost de 2007

Judici sever, o Juicio severo?

En Lluís Foix és un periodista interessant. Escriu prou bé i, tot i no combregar amb moltes de les seves opicions, sempre les trobo ben argumentades. Per això, quan he llegit el seu article en que lloa els escrits d’en Jordi Pujol que es publiquen al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol, he anat directament per a veure de què es tractava.

Al web, m’he trobat una cita, signada per l'ex-president, que encapçalava la primera plana: “Per nosaltres la llengua és el nervi de la nació, el nervi del poble”. Justa la fusta, he pensat. Té tota la raó, en Jordi Pujol!

Quina ha estat la meva sorpresa quan he accedit a l'escrit al qual es referia el Sr. Foix, "Judici sever"... he trobat que me l'haig de llegir en castellà! L’article, publicat originalment al diari La Vanguardia, es titula en realitat “Juicio severo”!

Sr. Pujol, seria de molt agrair que facilités els text en català, encara que només sigui en text planer, en lloc d'una còpia de l'article d’aquesta publicació diària, autèntica quinta columna lingüística. De fet, em costa entendre com s'ha de defendre els principis dels drets del poble de Catalunya, inclosos els lingüístics, publicant la major part dels escrits en medis de llengua castellana, com per exemple la Vanguardia, fent cas omís dels medis que recolzen la nostra llengua.

Que posa la distribució de l'escrit, comptant amb el tiratge de la publicació, per davant dels principis? És millor la quantitat que la qualitat?

Ah! I de què va l’article? Bé doncs, tracta de la opinió pública, de l’actitud d’Espanya vers els catalans. En Pujol es pregunta, com si no ho sabés:

¿Hay un resentimiento contra Catalunya? Probablemente.
¿Por qué? ¿Hay hostilidad? Seguramente.
¿Cuál es su origen?

Home, Sr. Pujol! Si encara estem fent-nos aquestes preguntes, és que no entenem de què va la cosa. Mireu, Sr. Pujol, ja va cap a tres segles que continuem així. No li sembla que ja està bé? No li sembla que hauríeu de fer un pensament, i endur-se els seus a rumiar s'ho? Emporti's els seus amics i companys de partit i prengueu la decisió d’una punyetera vegada!