La qüestió vital que es planteja a Europa

Acabo de llegir un article d'en Raimon Obiols “La qüestió vital que es planteja a Europa” al seu blog, i reproduït al web del grup del PSC, Nou Cicle.

Té gràcia: es queixa de la por inculcada per la dreta "berlusconiana", mentre que el lema del PSC a l'última contesa electoral va ser "Si tu no hi vas, ells tornen". I precisament, aquest article seu reprodueix el mateix principi: "Si es produeix de manera dominant l'explosió dels populismes (extrema dreta, esquerra de protesta o identitarismes i nacionalismes), es configuraran governs de dreta autoritaris i sense escrúpols, que estimularan les pors de la gent". La solució: "Cal reforçar els socialistes i socialdemòcrates europeus".

També caldria preguntar-nos perquè el que titlla de "esquerra de protesta" és negatiu. Pot ser que l'esquerra del PSC-PSOE és mancada de protesta? Doncs si la nostra societat ha progressat és gràcies a l'esquerra progressista que ha protestat i lluitat des de fa més d'un segle. Vol dir que el PSC-PSOE és progressista però que ara no protesta? Formen ara part de l'establishment, que per definició representa l'estatus quo?

I dels "identitarismes i nacionalismes" ja veiem com els estats-nació poden ser tot lo identitaristes i nacionalistes que vulguin. Però és clar que, a Europa i arreu, un estat-nació té tots els drets, mentre les nacions sense estat no en tenen cap. Aquesta debilitat política i la consegüent manca de poder legislatiu, recau i pesa com una llosa en la ciutadania de Catalunya i els seus drets col·lectius. Fixeu-vos com, per menystenir, aquests drets son "identitaris", mentre que per a justificar son "col·lectius".

En tot cas, vull veure més protesta i més lluita pel poder polític. Que això ha de redundar en més dificultats en crear una majoria de progrés? Si hi ha voluntat per part de les esquerres europees, podrem arribar a acords com el de govern de la Generalitat de Catalunya. Però no val desistir en defensar els drets de la ciutadania de Catalunya, siguin a nivell individual com col·lectiu, amb l'argument de que si no, no es podrà assolir una “majoria de progrés”.

Sembla clar que els que volem la defensa dels interessos de la nostra ciutadania, de la nostra nació a Europa, només tenim una opció: Nosaltres Junqueras!

Lletra oberta a en Ramon Tremosa

Benvolgut Ramon,

Hem correspost per e-mail un parell de vegades, i varem conversar breument quan en Joan Carretero ens va convocar al Via Fora! del Pati Manning. Sempre t'he admirat, pel teu posicionament clarament nacional aliat a una visió racional i economicista, i no només cultural.

Però ara, parlant clar i català, he quedat francament decebut amb la teva declaració a "El cafè de la República" de Catalunya Ràdio (segons Directe.cat) que "Brussel·les no és el lloc més adequat per defensar la sobirania de Catalunya". No sé si és una manipulació, però crec que s'ha de defensar els interessos nacionals, sobre tot la sobirania, a TOTS els fòrums. I està clar que la política d'anar a Europa i no fer massa soroll sobre els assumptes nacionals, advocada tant per CiU i el PSCOE en el passat i ara per l'Obiols, no ha donat resultats gaire satisfactoris fins ara.

La veritat és que esperava que la tria d'un sobiranista declarat per part de CiU per a defensar els nostres interessos a Brussel·les significaria un canvi en aquesta política. Per altra banda, CiU sembla recolzar la iniciativa 10.000 a Brussel·les. Els missatges barrejats, com els que esteu emetent són font de confusió per al vostre electorat.

En tot cas, si tot és el que sembla, tinc clar que, com a patriota que lluita en interès nacional, només tinc una opció a les eleccions europees, i no és el candidat de CiU. Em sap greu.

Enfrontament entre .cat i .bcn

.CAT representa a Catalunya o a la seva cultura?

A la dialectica de l'enfrontament entre .cat i .bcn, es diu que és un error important identificar el domini .cat amb Catalunya. Però, amb qui, o què, s'ha d'identificar el .cat si no és amb la nostra nació? És a dir, el .cat identifica la cultura catalana, cultura la qual només es relaciona amb la nació catalana, i per tant la identifica. Malauradament, no és una "gran" cultura, com l'anglesa, la francesa o l'espanyola, per exemple, que es pot identificar amb diverses nacions. Ja m'estaria bé si fos aquest el cas.

Per a identificar un país, existeixen els ccTLD (dominis de màxim nivell - codi país). El que ens correspondria, el .ct, probablement no s'aconseguirà per raons diverses, principalment polítiques. Precisament és aquesta una raó de pes per la qual el .cat ha vingut a identificar la nostra nació. La manca de possibilitat de poder-nos identificar al medi Internet més que mitjançant el .cat fa que aquest sigui, de forma exclusiva, el nostre referent identificador, no només cultural, sinó també social i polític. I és precisament per això que cal defendre aquesta identitat contra tot efecte disgregador.

Perquè no un TLD .BCN?

L'ajuntament de Barcelona diu que el domini .bcn és l'eina que permetrà donar identitat local a Internet als ciutadans, negocis, entitats i institucions de la ciutat. D'aquesta manera, la ciutat aconseguirà l'objectiu de posicionar Barcelona al mapa d'Internet. Però és l'únic objectiu? Estic segur que, ensems amb aquest raonament de l'ajuntament i els seus representants al projecte, el domini .bcn té un fort recolzament entre aquells que volen debilitar el .cat precisament perquè ha esdevingut referent nacional!

Si l'ajuntament vol promocionar una identitat pròpia, perquè no ho fa, per exemple, sota el gSLD (domini de segon nivell geogràfic) .bcn.cat? Personalment, com a ciutadà de Barcelona, m'encantaria disposar del meu domini yuri.bcn.cat, de la mateixa forma que voldria disposar d'un gSLD yuri.oslo.no si fós ciutadà d'Oslo, la capital de Noruega, de yuri.qc.ca si fora ciutadà de Quebec al Canadà, o bé yuri.nsw.au si visqués a l'estat de New South Wales a Austràlia, per exemple.

El SLD bcn.cat ja és de propietat de l'ajuntament i, si tingués la bona voluntat de realitzar una promoció conjunta entre Barcelona i Catalunya, podria cedir la seva administració com a SLD geogràfic a la fundació Punt.cat. A més a més, podria ampliar-se aquest principi a .gi.cat, .pal.cat, .vlc.cat, .alc.cat, .per.cat o .trg.cat, entre d'altres possibles: Punt.cat està perfectament facultada per a fer-ho, ja que és responsable del 'registry' i controla les polítiques d'assignació de noms de domini i opera el TLD a nivell tècnic. Així, amb els gSLD, no es disgregaria la nostra identitat nacional a l'entorn Internet tot promocionant la de les nostres ciutats.

Evidentment, això complicaria la diferenciació si finalment aconseguim el ccTLD .ct. Però és que algú creu que podrem aconseguir el .ct sense un estat propi? En tot cas, si voleu, ja me'n encarregaré jo d'arreglar-ho quan esdevenim independents!

Aquest matí, no hi ha noticies

És possible que 3/24 no té prou continguts, que hagi de clonar la programació de TV3?! Em refereixo al fet que aquest matí, tot el matí, no podrem veure RES MÉS noticiable que el sorteig de Nadal. S'enten que hi hagi una gran audiència potencial, però replicar la mateixa programació? La única explicació seria una manca de continguts, de que no hi ha noticies.

Però és així? No, oi? Amb tot el que passa al món, que hàgim de veure programada en dues cadenes (que, en el cas del 3/24, sense anuncis, paguem els contribuents exclusivament) la "gran notícia" d'uns nens fent la cantarella de repetir un números durant hores i hores, i uns periodistes rebaixats a repetir tota una sèrie de supersticions, i comentaris de si ha de tocar aquí o allà, i si ha d'acabar en un número o un altre.

Penós.

Que mogui fitxa CDC

Quina manca de visió històrica, quin curt-terminisme i impaciència! Hem experimentat tot el ventall d'aliances polítiques per a formar governs. 1980: CiU forma govern amb els vots a favor de CDC, UDC, UCD i ERC, i els contraris de PSC, PSUC i PSA; 1984: CDC-UDC-AP-ERC a favor / PSC-PSUC en contra; 1988: CDC-UDC / PSC-IC-ERC (AP i CDS s'abstenen); 1992: CDC-UDC / PSC-IC-ERC (PP s'absten); 1995: CDC-UDC / ERC-ICV (PSC i PP s'abstenen); 1999: CDC-UDC-PP / PSC-ICV (ERC s'absten); 2003: El tripartit forma govern amb els vots a favor de PSC-ERC-ICV i els de CDC-UDC-PP en contra; 2006: PSC-ERC-ICV / CDC-UDC-PP-C's.

Ara una reflexió: en quines legislatures s'ha apropat més el govern de Catalunya a l'espanyolisme més ranci d'UCD, d'AP i de PP? I en quines s'ha fet plantejaments més sobiranistes, d'auto-govern en lloc de plantejaments de “motor d'Espanya”?

Si de veritat es vol la unitat nacional, el que cal és que TOTS els actors se'n adonin d'una vegada dels seus propis errors del passat, que els acceptin i els denunciïn com a tals. Si la CiU d'avui realment ha de ser més sobiranista que la d'antany, aquella de l'últim govern de CiU que es va recolzar en el PP d'Aznar, que es declari obertament i pública per la independència, que es desmarqui d'una vegada dels seus socis unionistes i aposti de veritat per l'alliberament nacional!

Perquè sempre ha de ser ERC que carregui amb les neules quan, acceptem-ho, és el partit d'orientació nacional minoritari? Ja està bé! Que moguin fitxa en Mas i en Puig i la resta de CDC!

Social Liberalisme, un invent?

La Sra. Montserrat Nebreda és, a més de doctora en dret, llicenciada en filosofia política. Per això em mereix un respecte quan es refereix al pensament polític. Però també em fa exigent amb el seu rigor, i particularment amb el que diu del meu propi pensament.

Políticament em considero entre socialdemòcrata i social liberal, que per a la majoria de pensadors és una posició d'esquerres. De fet, junt amb la incipient socialdemocràcia, el social liberalisme conforma la “nova esquerra” dels anys seixanta, del maig del '68, en contrast amb la que es titllava de “vella esquerra” marxista, socialista, i comunista. És més, es pot considerar que, fins que no va aparèixer el marxisme, el liberalisme era la única esquerra, ja que l'eix polític era essencialment liberal vs. conservador.

Però acabo d'escoltar a la Sra. Nebreda sentenciar que no existeix més que un liberalisme autèntic: el liberal conservadorisme. És més, no només ha asseverat que l'esquerra no pot ser liberal, sinó que només pot ser totalitària i que només la dreta pot ser liberal, que parlar de socialistes liberals és tractar d'un oxímoron.

Així, la senyora docta desestima el pensament i els escrits de'n John Stuart Mill, respectat filòsof polític liberal, que es considera va generar la llavor del social liberalisme i que mantenia que el govern tenia la obligació d'intervenir quan fora per a la protecció de la societat, o de'n John Maynard Keynes, que advocava per les polítiques intervencionistes dels governs i que inspirà el New Deal de Roosevelt. D'altres “oxímorons” inclouen Norberto Bobbio, John Rawls, i més recentment Dirk Verhofstadt.

Potser la senyora Nebreda hauria de repassar els seus apunts de quan va llicenciar-se en filosofia política.

Govern no és partit i viceversa

En un govern de coalició, dos o més partits es posen d'acord en recolzar la candidatura a la presidència del govern a canvi d'un programa executiu a la mida dels socis, així com la participació en el govern encarregat de la seva execució.

La participació d'ERC en el govern de la Generalitat va sorgir de les negociacions entre els diferents actors parlamentaris després de les últimes eleccions. L'acord entre el PSC, IC i ERC va consistir en aprovar el candidat del PSC a la presidència, en José Montilla, aprovar un programa de govern i decidir els membres de govern que caldria per a portar-ho a bon terme.

Així funcionen els acords per a establir un govern de coalició. Els partits hi arriben per a portar a terme un govern i la seva política. No ha de pressuposar que els mateixos partits hagin d'estar subjugats permanentment als criteris del govern, ni tampoc als d'un o altre partit. Mentre es satisfacin els acords, si es compleixen els compromisos que varen portar a la formació del Govern, ERC té les mans totalment lliures d'actuar com li sembli. És a dir, no hi ha cap raó per la que ERC no pugui expressar les seves opinions lliurement. Tampoc significa que no pugui actuar en els diversos àmbits com cregui convenient ni que pugui parlar amb qui li sembli. En cap cas, no suposarà que, si les parts compleixen amb allò pactat, s'hagi de trencar el Govern. No vol dir que ERC se n'hagi de sortir.

Per tant, ara que el President del partit i el seu Secretari General no són membres del govern, ERC haurà de seguir exigint (en té tot el dret i té el deure) tot allò que tingui com a finalitat, és a dir allò que sigui definit als seus estatuts i als seus congressos, o que ajudi a arribar a aquestes finalitats seves. Si el partit creu convenient votar o no els pressupostos generals de l'estat espanyol, ho farà segons interessos del partit, i sobre tot en interès d'aquells a qui representa, els seus militants i votants, i en definitiva, de Catalunya i no pas d'altres nacions.