La qüestió vital que es planteja a Europa

Acabo de llegir un article d'en Raimon Obiols “La qüestió vital que es planteja a Europa” al seu blog, i reproduït al web del grup del PSC, Nou Cicle.

Té gràcia: es queixa de la por inculcada per la dreta "berlusconiana", mentre que el lema del PSC a l'última contesa electoral va ser "Si tu no hi vas, ells tornen". I precisament, aquest article seu reprodueix el mateix principi: "Si es produeix de manera dominant l'explosió dels populismes (extrema dreta, esquerra de protesta o identitarismes i nacionalismes), es configuraran governs de dreta autoritaris i sense escrúpols, que estimularan les pors de la gent". La solució: "Cal reforçar els socialistes i socialdemòcrates europeus".

També caldria preguntar-nos perquè el que titlla de "esquerra de protesta" és negatiu. Pot ser que l'esquerra del PSC-PSOE és mancada de protesta? Doncs si la nostra societat ha progressat és gràcies a l'esquerra progressista que ha protestat i lluitat des de fa més d'un segle. Vol dir que el PSC-PSOE és progressista però que ara no protesta? Formen ara part de l'establishment, que per definició representa l'estatus quo?

I dels "identitarismes i nacionalismes" ja veiem com els estats-nació poden ser tot lo identitaristes i nacionalistes que vulguin. Però és clar que, a Europa i arreu, un estat-nació té tots els drets, mentre les nacions sense estat no en tenen cap. Aquesta debilitat política i la consegüent manca de poder legislatiu, recau i pesa com una llosa en la ciutadania de Catalunya i els seus drets col·lectius. Fixeu-vos com, per menystenir, aquests drets son "identitaris", mentre que per a justificar son "col·lectius".

En tot cas, vull veure més protesta i més lluita pel poder polític. Que això ha de redundar en més dificultats en crear una majoria de progrés? Si hi ha voluntat per part de les esquerres europees, podrem arribar a acords com el de govern de la Generalitat de Catalunya. Però no val desistir en defensar els drets de la ciutadania de Catalunya, siguin a nivell individual com col·lectiu, amb l'argument de que si no, no es podrà assolir una “majoria de progrés”.

Sembla clar que els que volem la defensa dels interessos de la nostra ciutadania, de la nostra nació a Europa, només tenim una opció: Nosaltres Junqueras!

Comentaris

Unknown ha dit…
Jo faig la distinció entre "esquerra de protesta" i "esquerra de govern". La primera (per exemple el partit de Besançenot a França, no aspira a governar, sinó a mobilitzar i representar políticament els moviments socials, etc.). La segona vol fer majories i governar. És obvi que ERC pertany al segon grup: és al govern. Això no té res a veure amn el fet evident que ser al govern no impedeix que, quan calgui, es protesti. El meu article anava destinat a convèncer que amb protestes només no es va absolutament enlloc, que les esquerres han de voler ser majoritàries, i que per això no s'han de dividir, desqualificar ni escindir. Cordialment, Raimon Obiols
YuriBCN ha dit…
Però és que amb la política de "seducció" que proposeu, tampoc es va absolutament enlloc. Citaré en López Tena:
"Què han aconseguit amb la seducció? Només que els diputats espanyols, i altres d’europeus, votin al Parlament a favor de l’ús de vint-i-tres llengües, i contra una de sola, el català, l’única que la seva Constitució els ordena que sigui “objeto de especial respeto y protección”. Només aconsegueixen que el govern espanyol signi convenis ridículs i no els compleixi. Quant de temps necessiten per seduir, trenta anys més? Tres-cents?"
Avui, 1 de març, 2009.
http://tinyurl.com/an8cnm

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

La nova constitució russa