"A donde fueres, haz lo que vieres"

L’escriptora Elvira Lindo, invitada aquest any a llegir el pregó de les festes de la Mercè a Barcelona, declara en el mateix que és una militant del desarrelament, furiosament contraria a la conformitat del que li ha donat els seus propis pares, que sempre ha cercat un mon diferent. Diu, a mena de prova d’això, que si els argentins son fills dels vaixells, ella és filla del camió de les mudances. L’entenc: també en soc de inconformista, i també tinc arrels de diferents identitats: una mica de Suec, força d’Anglès, o millor dit, de Londinenc, i molt de Català!

La disconformitat cultural que professa, descrivint la faceta cosmopolita multicultural de Nova York, exposant aquesta com el millor dels exemples de ciutat que absorbeix el que li arribi, ens insinua doncs que és una reacció a la monocultura dels seus pares i fruit dels seus viatges per la geografia del mon mundial.

Com és, doncs, que no es rebel·la contra la homogènia uniformitat de l’Espanya que s’imposa? Parla de la naturalesa nòmada que l’ha feta, amb ‘accents’ aragonès, mallorquí, madrileny i andalús. Només ‘accents’? El seu pas per Mallorca i Catalunya no li han fet veure que existeixen més formes d’expressió que no pas la de la uniformitat castellana, i que hi ha una diversitat de llengües i no simplement de pronúncies?

Per altra banda, esmenta tants creadors en llengua catalana amb qui deu haver combregat, els ha entès bé? Diu que en Joan Brossa és l’home “més original que mai hagi conegut”. La creació d’en Joan Brossa difícilment es pot arribar a entendre si no és en la seva pròpia llengua! Per tant, deu conèixer prou bé el català.

I així és! Sí que deu conèixer la nostra llengua, i prou bé: diu que la va aprendre, “a força de repetir versos, aquest idioma que tant ens agradava en boca dels cantants de la Nova Cançó”.

A més, expressa la seva voluntat d’empatitzar amb la gent que la rodeja: “A donde fueres, haz lo que vieres”... i diu que gaudeix d’una habilitat innata camaleònica per mai trobar-se fora de joc.

Aleshores, si tenim tot això en compte, com és que és incapaç d’entendre el que sentim molts dels forasters que hem fet de Barcelona ciutat dels nostres cors, que podem tenir, com ella, diverses identitats, però que respectem la d’aquesta terra que ens ha acollit? A més, i el respecte vers els nadius que senten el seu amor per la llengua catalana, la de sempre d’aquesta ciutat i d’aquesta nació?

Com és que no pot entendre la situació d’una llengua per la que diu que sent tanta estima i que, des de la seva visió culta del paisatge lingüístic, ha de saber que està amenaçada, si no de mort, sí d’un arraconament efectiu? Hauria d’haver defensat aquesta llengua fent-ne ús, i no simplement per a dir “Bona nit” o “Soc, també, una barcelonina”. Que li fa por el seu accent? Doncs que prengui com exemple en Alyn Smith, el representant del Partit Nacionalista Escocès, que va parlar en públic en Català en ocasió de la Diada.

I, finalment, per a justificar-se, parafraseja les paraules d’en Tete Montuliu: “Jo soc negre!” Però la diferència amb el seu “Jo, també, soc barcelonina”, és que en Tete Montuliu emprava el llenguatge del Jazz més negre, mentre que la Elvira Lindo fa servir el llenguatge d’un estat imposat i no l’idioma malferit d’una cultura que professa estimar.

PD. En un moment del pregó diu que la Rumba Catalana és producte de barris perifèrics! Gràcia, Hostafrancs, Sant Antoni... perifèrics? Que poc sembla conèixer la nostra ciutat.

La independència és 'ridicul'?

Avui, la independència absoluta en el sentit que tindria en els segles XIX o XX no és possible, per la 'globalització' i la forma en que els països i els mercats interactuen.

Però la qüestió no és la independència en aquell sentit. Avui, els partits que es declaren independentistes (ERC, EA, SNP, etc.) tenen aquest concepte com a sinònim de sobiranista: que un estat pugui exercir, o tingui el dret, d'exercir els poders suprems legislatiu, judicial i executiu.

Això no és gens ridícul, i trobo despreciable el menysteniment que ha mostrat (l'encara) President de la Generalitat de Catalunya (i per tant de tots els catalans i catalanes) vers els que pensem factible i positiu que Catalunya sigui sobirana dins d'una Europa unida.

La guerra del Líban: ha servit de res?

El resultat de la guerra del Líban: més de 1200 morts i 3600 ferits (sense diferenciar entre nacionalitats, ni organitzacions, ni ètnies).

Les raons de les accions per ambdues parts varen ser, per part de Hesbol·là, la obtenció de ‘monedes de canvi’ per a alliberar els seus en mans d’Israel, com a part d’una guerra bruta de guerrilla, atacant objectius militars i civils a l’àrea del nord d’Israel.
Per part d’Israel, segons la màxima autoritat militar, el Tinent General Dan Halutz (enllaç en anglès), si no es retornaven els soldats segrestats, “farem retrocedir el rellotge al Líban 20 anys” i, en un anàlisi per part del coronel retirat Gal Luft (enllaç en anglès), “Israel intenta crear una fissura entre la població del Líban i els partidaris de Hesbol·là, exigint un preu altíssim a la élite de Beirut. El missatge és que si vols que l’aire condicionat funcioni i que puguis agafar l’avió per a anar de compres a París, has de obrir els ulls i actuar per a tancar ‘Hesbol·làndia’”. El primer ministre, Ehud Olmert (enllaç en castellà) i altres fons oficials varen declarar que Israel considerava responsable al govern de Beirut de l’atac, ja que es va portar a terme des de territori libanès.

La meva pregunta és, ha servit de res?

Doncs em sembla que no. El resultat dels atacs per part de la IDF (forces armades Israelianes) arrasant grans parts del sud i centre del Líban, i la destrucció efectiva de Beirut, no portarà enlloc. Tampoc Hesbol·là obtindrà la llibertat dels seus. El que sí ha resultat és un país al nord d’Israel en el que Hesbol·là ha guanyat punts davant de la opinió pública, just quan s’havia posat en contra amb la “Revolució del cedre” després de l’assassinat de l’ex-primer ministre Rafic Hariri (enllaç en castellà). El Líban és ara un país anàrquic en que efectivament no funciona el govern, i qualsevol (principalment Hesbol·là) pot campar lliurement i amb més suport popular que mai.

Aquesta sembla ser la política dels governs Israelians: la destrucció de les institucions de govern on existeix una amenaça pel seu propi país, sigui a la franja de Gaza, a Cisjordània o al Líban.

Tot i que la Autoritat Palestina i el seu govern de la OAP (principalment al-Fatah i el Front Popular per l'Alliberament de Palestina) no era gens simpàtic vers les necessitats de seguretat d’Israel, des del 1988 l’OAP reconeixia l’existència d’Israel i era la única garantia d’un ‘estat’ més o menys funcional a Palestina, amb qui va arribar a negociar Israel. Però a partir de la segona Intifada les forces armades israelianes han fet tot el possible per a crear un estat fallit, deixant les mans encara més lliures a organitzacions com Hamàs, que ha jurat la destrucció de l’estat d’Israel, i ha efectuat atacs suïcides i d’altres, tant a militars com a civils israelians. Ara Hamàs forma la part majoritària del govern de l’Autoritat Palestina. Amb qui prefereix tractar el govern d’Israel, amb l’OAP (secular) o amb Hamàs (islamista)?

Aquesta també ha estat la política al Líban: arrasar les infraestructures i destruir un país que no és estrictament enemic i crear un estat pràcticament fallit on pugui dominar qualsevol. El govern estava recolzat (més o menys) pels sunnites, els drusos i els maronites (enllaç en castellà), en contraposició dels xiïtes (enllaç en castellà) de Hesbol·là.

De nou, què prefereix Israel, un país descontrolat i dominat per Hesbol·là (islamista), o un país no aliat, però tampoc directament enemic, on el govern és presidit per un antic estudiant de la Universitat Americana de Beirut, que ha treballat per a Citibank, i ha estat president de l’empresa financera Group Méditerranée? No exactament el currículum d’un radical islamista, oi? En lloc de destruir-lo (segur que no durarà gaire), perquè no el va ajudar a crear un govern fort i a desenvolupar la seva estructura econòmica i social?

Per a informació molt documentada sobre el conflicte Israelià-Libanès actual, aneu a la Wikipedia (enllaç en anglès).

Partits i polítics mediàtics

La història de la política de les democràcies occidentals mostra el progrés de la forma en que han desenvolupat els partits la seva relació amb la ciutadania. El format de partit ha anat desenvolupant-se a diferents velocitats segons els països, de partits de comitè del segle XIX, en que les élites participaven i gestionaven el partit i la relació amb els votants (homes hisendats; en fi, la mateixa élite que formava el partit), passant als partits de masses del segle XX, que mobilitzaven les seves militàncies i es finançaven amb les contribucions d’aquestes i d’altres fons, i en que els líders eren responsables a la militància i aquesta els suportava.

L’actual desenvolupament dels partits ha portat al partit cartel, és a dir una entesa entre competidors (els altres partits) i l’estructura que els suporta i que, a la vegada, suporten ells. El medi de finançament ha passat de ser essencialment de les contribucions dels militants a formar-se d’aportacions per part de l’estat i dels “poders fàctics” (bancs, lobbies, interessos privats).

L’últim i, previsiblement, el futur desenvolupament, és el partit mediàtic, en que el partit novament es reduirà progressivament a la seva élite (el líder i el seu entorn), ja que es comunicarà directament amb la ciutadania. A la élite ja no li caldrà tant el suport d’una estructura intermèdia (la militància), a la que ha de convèncer i que el poden controlar. El seu medi per comunicar-se amb l’electorat son els medis de comunicació: premsa, televisió, és clar, però cada cop més les “noves tecnologies” de la comunicació (telefonia mòbil, correu-e i Internet, televisió interactiva, etc.) i de la informació.

Les funcions clàssiques dels partits, la formació i la mobilització, han donat pas a les bustiades electròniques, els vídeos de campanya, el màrqueting a partir de bases de dades i els webs interactius. Ara son els gerents de campanya, els consultors de medis, de màrqueting i de disseny que estan ocupant el lloc dels activistes i la militància del partit, en una campanya permanent. Els partits esdevenen “professionalitzats” i els líders independents del gruix del partit, i fins i tot del seu grup parlamentari, depenent cada cop més de la “visibilitat” mitjançant les construccions mediàtiques (gestió d’imatges positives i negatives) i polítiques (relacions amb la premsa i manipulació i filtratge d’informació i temes de dia).

El partit “Forza Italia” d’en Silvio Berlusconi és un exemple paradigmàtic del partit mediàtic. Es va fundar pràcticament sense militància, amb organitzadors locals, la majoria empleats de Fininvest, l’empresa matriu d’en Berlusconi. I així va arribar al poder amb la “videocràcia”, un precedent “forza” perillós.

Evidentment, cal aprofitar els recursos que ens ofereix la tecnologia, tant a la política com arreu. Però hem de tenir ben clar el que pot significar per a la nostra concepció de la democràcia. Tinguem clar que qui controla els medis, controla la relació amb l’electorat.

Perquè és tant important l’assemblearisme

Al mon polític, dominen les élites. Gramsci ja descrivia als anys 30 com els poders hegemònics controlen directament o indirecta la socialització, tant general com política. Però el risc per a nosaltres no resideix tant en la hegemonia de certs aparells ideològics de la societat (segons Althusser, religió, educació, família, llei, política, sindicats, comunicacions i cultura) ja ben identificats i que suporten el “status quo” de la societat capitalista lliberal democràtica, sinó pel fet que es crea una subcultura entre els polítics, independentment de la seva ideologia formal.

A l’inici de la seva activitat municipal, o parlamentaria, etc. els actors polítics entren en un “club” que té les seves pròpies regles i convencions, com tots els grups. No ho critico: simplement constato el fet. Però el problema que tenim els que els donem suport és que els polítics, com a bons sers humans (que no son superhomes i dones, tot i que molts tenen uns superegos), vulguin o no, es resisteixin més o menys, son influenciats pel “club” de la política.

Per a ajudar-los a resistir-se a l’envestida d’aquestes regles i convencions, sobre tot per aquells que participen del “club” de Madrid (les Cortes i els Ministerios) cal que es controli als polítics professionals mitjançant una jerarquia que no sigui (massa) controlada a la seva vegada pels propis polítics: l’assemblearisme.

Evidentment, com tot sistema de gestió política, l’assemblearisme té les seves esquerdes i debilitats, però en el que és essencial, en la independència del procés de presa de decisions, és més fort. A més a més, gràcies a les noves tecnologies, és cada vegada més factible la seva gestió massiva, cosa que el converteix en un apropament a la “perfecció” democràtica.

Una esquerra nacional

Busot informa que en José Montilla, s'ha posat a desballestar el sector catalanista del seu partit i convertir el PSC en la federació catalana del PSOE.

Doncs a mi em sembla molt bé. Per fi s’aclariran les coses: tindrem una dreta i una esquerra nacional, i una dreta i una esquerra espanyola. Ja era hora que deixessin clares les coses els del PSOE-PSC.

En Montilla i els seus (Iceta, Ferran, Corbacho, de Madre, Zaragoza) han calculat que, plantejant un PSC espanyol, podran atreure el vot socialista ‘passota’ del cinturó industrial de Barcelona que vota PSOE a les municipals i a les estatals, però que s’absté a les eleccions al Parlament. D’altra banda, hauran estimat que només perdran una petita proporció del seu vot ‘nacionalista’ a CiU per una banda, i a ERC per l’altra.

Però el sector catalanista del PSC i Ciutadans pel Canvi, què faran? Amb qui s’aliaran? On aniran a parar els Castells, Nadal, Tura, Valls i Mascarell? Aguantaran estoicament i acceptaran sense més que en Maragall s’hagi sacrificat per PSOE i per Espanya? O és que serà veritat que el PSC és com una secta i que abans de l’interès del PSC de Catalunya i els catalans, prima l’interès del PSOE? I els eco-socialistes d’IC seguiran fent eco a un PSC espanyol?

En tot cas i a curt termini, la polarització a les properes eleccions al Parlament haurà de ser la normal, en un país normalitzat, d’esquerres i dretes. Però a mida que vagin emergent les polítiques predominants del nou líder del PSC i el seu equip, que no serà el d’en Maragall per molt que insisteixin en la ‘continuïtat’, la polarització política tornarà a la clàssica nacionalistes catalans vs. nacionalistes espanyols (per molt tebis i dissimuladament federalistes que siguin aquests).

Ara, doncs, falta que l’esquerra nacional es consolidi i tiri endavant, en interès de tots els catalans. I no simplement els que se’n senten, sinó també els que en paguen (els impostos, és clar). Ha d’entendre tothom que per molt que es suposi que el PSOE es converteixi en federalista, que és molt suposar, Espanya no ho serà mai, i que per molt que es vulgui, el “Interés General de España” no és el mateix que l’interès general de Catalunya.

Llibertat d’expressió a Catalunya

Hi ha força llibertat d’expressió a Catalunya. En general, puc expressar les meves opinions sense por de que n’obtingui una reacció negativa, més enllà d’una discussió amb argumentació contraria, civilitzada i democràtica.

Ara bé, parafrasejant la ‘Granja dels animals’ d’en George Orwell, tots tenim llibertat d’expressió, però alguns en tenim més que d’altres. Els que més llibertat tenen son els que més diner tenen i més poder detenen: els que son propietaris de medis o que els controlen, tenen molta més llibertat d’expressió que els que no. Només hem de veure els problemes que tenen els periodistes per exercir lliurement la seva tasca d’informar correctament.

Qui controla els medis de comunicació i, per tant, la possibilitat d’expressar-se? Si el PP no té massa incidència en els medis a Catalunya, ells no tindran tanta llibertat d’expressió aquí, igual que els que tinguin unes opinions divergents del gran diner i del poder. A Madrid, el ‘mix’ és diferent, però s’aplica el mateix principi.

I per últim, hi ha coses que no es poden tocar: la casa reial espanyola no es critica MAI. Perquè? Que no té cap mena de faceta criticable? Ho dubto. Però hi ha una mena d’autocensura (o directament censura) entre els medis, i per tant, una erosió de la llibertat d’expressió.

Tinguem clar una cosa, els que menys llibertat d’expressió tenen son els que més es critiquen per no respectar-la!