El federalisme és aliè a Espanya

Hem de recordar, perquè la història ens ensenya d'on ve la nostra societat i ens forma, no només com a individus, sinó com a conjunt social.

La Corona Aragonesa ja fou confederal. Per altra banda, malgrat ser encapçalada per un monarca, Catalunya fou pràcticament una república ja que els monarques havien de ser escollits pels catalans, pel dret de les Constitucions de Catalunya, les quals el monarca havia de jurar i per les que es sotmetia a la legislació ordinària de les Corts Catalanes. No podien contradir-se per decrets o sentències reials. Un sistema de govern molt avançat que no es veuria reflectit en les democràcies fins segles més tard.

Precisament, aquesta forma de govern descentralitzat i antitètica de l'absolutisme advocat primer per Felipe IV (Felip III d'Aragó) i articulat pel Comte-Duc d'Olivares en el seu Gran Memorial 1624 i amb la Unión de Armas de 1626. Amb aquests vol "reducir estos reinos de qué se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia" i fou l'arrel de la Guerra dels Segadors, durant la qual la Generalitat de Catalunya trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. El segon advocat del centralisme absolutista fou Felipe V (Felip IV d'Aragó) que l'articulà, aquesta vegada amb èxit, per la força de les armes amb els diversos decrets de Nova Planta, i les centenàries institucions pròpies catalanes, federals, i extraordinàriament democràtiques per la seva època, foren abolides per a establir l'estat espanyol actual, unitari i central.

A partir d'aquí, la història del nostre país ha estat una contínua lluita per la justícia democràtica, social i econòmica, i per un retorn als drets col·lectius de regir-nos per un sistema federal. 300 anys de lluita, pels quals hi ha hagut alts i baixos, però que la majoria del temps han estat baixos. El republicanisme federal, proposat per Valentí Almirall i el Partit Republicà Democràtic Federal, el Memorial de Greuges, el federalisme de Pi i Margall, que formà etapa del Sexenni Democràtic (o Revolucionari), la Primera República Espanyola, durant la qual un grup de federals van intentar, sense èxit, proclamar l'Estat Català. No cal mencionar la Segona República, amb la declaració de la República Catalana com a Estat de la Federació Ibèrica per Macià, i després la de Companys, d'un Estat Català de la República Federal Espanyola.

Durant 300 anys la nació catalana ha lluitat per a recobrar una forma de governar-se excepcionalment democràtica i justa, des del punt de vista social i econòmic, i sempre ha trobat la oposició aclaparadora de la majoria a Espanya.

Ara, el PSC i ICV volen convèncer que Espanya adopti una forma de govern que li és absolutament aliena, que mai s'ha regit pels principis que proposa, i que la enorme majoria social i de poders fàctics o bé ignora, o bé oposa frontalment. Si aquests antecedents no convencen de la inutilitat de l'empresa, potser faran reflexionar sobre el temps i l'esforç que suposarà, si és que hipotèticament i eventual, pogués tenir èxit. Deu, vint, trenta anys o més? Ens ho podem permetre? No seria més profitós, no només per a la ciutadania catalana, sinó també per a l'espanyola, deixar de banda aquest encabotament de fer funcionar quelcom que s'ha demostrat tossudament impracticable, i no per manca de voluntat del nostre poble?

I és que cal tenir sempre en compte que, "Qui dia passa, any empenyora"!

Je me souviens

El títol és el d'un article del bloc de la Jordina Freixanet, jove socialista de les terres de ponent. "Je me souviens" (me'n recordo) és el lema de l'escut del Quebec i, segons la Jordina, fa referència a la batalla del 1759 quan Quebec va caure derrotada en mans dels anglosaxons. És a dir, el seu 11 de setembre.

Per tant, la referència a la derrota d'un poble amb una identitat diferenciada del que el supera per la força roman, tot i formar part d'un estat federal, democràtic i inclusiu però no uniformador, que sempre ha admès les diferències. La diferència essencial amb l'Espanya uniformitzadora secular.

Entenc perfectament, doncs, perquè vol el federalisme la Jordina i la majoria de la militància del PSC. Però no entenc com poden creure que els espanyols podran mai ser federalistes com els canadencs. El problema d'aquest volgut estat federal és que Espanya no és el Canadà, i el PP no és el Conservative Party of Canada. I el Tribunal Constitucional espanyol té encara menys (si cap) a veure amb el Supreme Court of Canada.

I no em vull ficar amb el partit "germà" espanyol, el PSOE, ja que tenint en compte que cal 2/3 parts del Congreso per a modificar la Constitució espanyola per a assolir aquest federalisme somiat, suposant que poguessin convèncer a la majoria d'aquest "germà", encara s'hauria de superar la oposició del PP. I és que el PP, si només és per a contraposar-se al PSOE, està garantit que votaran en bloc i en contra!

En resum, el federalisme espanyol és una quimera, ja que a banda de l'aprovació de la ciutadania de Catalunya, exigeix l'acord amb les forces polítiques i fàctiques espanyoles. L'independentisme, en canvi, només li cal l'aprovació de la ciutadania.

En fi, tothom té el dret a somiar en el seu mon perfecte. Però a diferència dels somnis particulars, la política ha de solucionar els problemes de la ciutadania. Cal recordar que els (i les) polítics tenen la obligació de fomentar el progrés, no pas de mantenir l'estatus quo, per a millorar les condicions, tant materials com intangibles, del seu electorat.

Toros: vots al Parlament

Transparència per a qualitat democràtica: Toros vots parlament - com va votar el teu/la teva diputat/da?

Alguns partits (els majoritaris, i per tant que representen a més ciutadans) varen donar llibertat de vot als seus segons la seva consciència. Però varen votar aquests d'acord amb la consciència dels seus electors, a qui representen? Varen consultar-vos?

Toros vots parlament

Qui dia passa, any empenyora

“Qui dia passa, any empeny”, un refrany que s'està citant molt últimament, indica que si es deixa passar els problemes d'avui, aniran passant els anys, empenyent els problemes d'un any a l'altre, sense solucionar-se. El DIEC diu que indica que hom no fa gaire cas de les coses desagradables de cada dia o de les conseqüències d’esdeveniments que no l’afecten d’una manera immediata. Per altra banda, l'Alcover-Moll indica més positivament que significa que, resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre's les de tot l'any.

Però em sembla que la situació en què estem ens hauria de portar a fer-ne una altra versió: “Qui dia passa, any empenyora”. És a dir, si deixem que vagin passant els dies sense que es posi solució a la relació Catalunya-Espanya, ens estarem hipotecant el nostre futur. I quan dic nostre, no em refereixo només als catalans de soca-rel, sinó a tota la ciutadania catalana. Cal ser ben conscients de que, quan s'aplica les lleis i els estatuts i, sobre tot, les polítiques econòmiques, les socials i, no ho oblidem, les fiscals s'apliquen a la totalitat de la ciutadania de Catalunya. Per altra banda, l'ordenament jurídic, el dret, no té més valor que d'eina de reglamentació de la gestió de la res pública, de la cosa pública, de la política. Si aquesta eina no es vàlida, aleshores cal canviar-la.

Així, quan es permeten alguns que el sentiment d'afecció ètnica (és a dir, nacionalisme) superi l'interès econòmic i social de la majoria, allò que ens afecta el dia a dia, no fem cap favor a la ciutadania. Amb les actituds de que la política catalana, l'estatut i les polítiques econòmiques i socials d'aquí no van conmigo, s'està fent mal a la qualitat de vida pròpia, la dels fills, dels pares, dels avis propis.

Així mateix, crec que Espanya també està pagant car aquest enfrontament seglar amb Catalunya. Després de més de trenta anys de democràcia i tres-cents d'imposició, els poders fàctics espanyols no estan disposats a desenvolupar de forma equitativa (no uniforme), una Espanya en que tothom tingui cabuda, més val plantejar com a solució raonable i democràtica la independència de Catalunya. Pel bé tant dels espanyols com dels catalans. I no es tracta de qui té la culpa de què, no cal rememorar com a argument de justícia el passat (tot i que sí crec que s'ha de commemorar) de qui és responsable de la situació, sinó que seria en interès d'ambdues parts trobar la solució de més benefici: cadascuna de les dues parts pels seus respectius camins.

No perdem més temps i amb valentia tractem una solució més que raonable i viable. Sobre tot, que no passin els dies: “Qui dia passa, any empenyora”

Política com eina de futur: ¿Y ahora qué?

Aquest matí he entrat, mitjançant un enllaç al Twitter (gràcies @carlosguadian), al blog d'Antonio Manrique, militant del PSC i membre de l'executiva de l'agrupació Est a L'Hospitalet. He llegit el seu post "Y ahora qué?" amb deteniment, i he volgut respondre a una sèrie de punts.

Malauradament, al completar el comentari, he clicat el botó 'Comentari de l'entrada' i ha sortit una alerta: "Els comentaris a aquest bloc estan restringits als membres de l'equip." (Havia malinterpretat la nota que deia "Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades"?)

Per tant, el publico aquí, amb l'esperança que l'Antonio vulgui, en un futur, admetre comentaris al seu bloc, en un exercici de debat democràtic.

Una cosa és el que es voldria (Queremos ser catalanes dentro de Espanya y de Europa), una altra el que necessita la ciutadania, el que necessita la societat i els seus governs per a poder aplicar com cal llurs polítiques socioeconòmiques.

Què és el que veritablement ens fa voler romandre a Espanya? És una afecció sentimental, impulsada per emocions? En canvi, quin benefici real, social i econòmic, ens reporta ser ciutadans de l'estat espanyol? Caldria ser més analítics i menys emotius en les nostres apreciacions i valoracions, i si així ho fem, redundaran en una millor aplicació de les polítiques que vulguem establir, per i per a la ciutadania que té en els seus representant democràtics qui ha de defensar llurs interessos.

Per altra banda, referent a l'establiment d'uns estats de dimensions menors dins de la Unió Europea, això no significa tornar endarrere a la edat mitjana, com comentes, sinó avançar vers unes estructures més acordes amb el principi de subsidiarietat del segle XXI, impulsat per la pròpia UE i definit a l'article 5 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea. És més, els estats menors europeus gaudeixen de dimensions més eficients, tal com defensen i demostren empíricament el professor d'economia política de la universitat de Harvard, Alberto Alesina, i el professor d'economia a la Tufts University (Massachusetts), Enrico Spolaore, a "The Size of Nations".

Quan a ser federalistes, podrem assolir un estat espanyol federal només si la resta d'Espanya ho vol, i sobre tot si es convenç al PSOE i particularment al partit d'Aznar, qui acaba de declarar que el recurs del PP davant el TC ha salvat la unitat d'Espanya, la única nació. No veig gens clar, o millor dit, veig impossible que es pugui fer d'Espanya un estat federal, tot admetent la seva naturalesa plurinacional, amb aquesta total oposició d'un segment polític i de la població absolutament majoritari a Espanya.

Finalment, quan a la afirmació de no ser nacionalistes, sinó catalanistes, em permeto remetre al post "Nacionalisme o catalanisme: dicotomia o redundància"

L'única retallada admissible a l'Estatut

© Cronica.cat

Hem de manifestar-nos?

Aquests últims dies, després de la convocatòria feta al poble de Catalunya pel president Montilla a manifestar-nos contra la sentència del tribunal constitucional espanyol, hi ha hagut moltes veus independentistes que s'han expressat en contra d'assistir a la manifestació. Aquestes han volgut veure-hi la defensa d'un estatut tantes vegades reduït en el seu abast, mutilat i menyspreat.

Evidentment, si es veu amb ulls de 'constitucionalistes', d'unionistes, aquesta manifestació serà un crit de plany als seus companys a Espanya, un prec de socors per una ideologia que cau en oïdes sordes, que no troba cap aliança sòlida.

Però aquesta manifestació no ha de ser només d'aquests. La convocatòria ha estat feta al poble de Catalunya, i aquest no es composa només d'unionistes, sinó també d'aquells que creiem que el moment ha arribat d'encarar un nou rumb per a trobar les solucions als problemes de la ciutadania de Catalunya, de fer política de i per a la ciutadania catalana en un estat català sobirà, un estat independent integrat en el concert de nacions europees democràtiques.

Per això crec que les veus que s'han expressat en contra de participar en la manifestació s'equivoquen, que cauen en un greu error estratègic: cal ser-hi, i cal ser-hi de forma massiva, mostrant la tria que vol fer una considerable part de la ciutadania, la d'un estat català sobirà, sigui amb cartells, o simplement però punyent amb les nostres senyeres estelades.

Omplim els carrers d'estelades, demostrem davant de càmeres i testimonis nacionals i internacionals que l'independentisme hi és, i hi és amb una força irresistible que ens durà a un nou estat, a una Catalunya sobirana.