L'atomització de la societat o la representació de les nostres identitats?

La xarxa ens porta vers un nou paradigma: cadascú de nosaltres és un node d'identitat (política, interessos, cultures, activitats i activisme, etc.). És a dir, no ens unim en una massa unitària i uniforme de subjectes (el que vol l'espanyolisme centralista secular, per exemple), sinó que cadascú de la ciutadania, cadascú de nosaltres, és un centre amb la seva identitat diversa, amb la seva visió diferenciada dels nostres mons respectius.

No vol dir, però (als meus ulls, al menys), que siguem tots una colla d'egoistes egocèntrics, sinó que ens unim a d'altres ciutadans i ciutadanes segons la nostra identitat individual. Per exemple, tu i jo podrem compartir la Xarxa Independentista (per exemple), però no (necessàriament) el grup ERC-Sectorial de la SI de Facebook, o els grups de música clàssica i de “Wicked Jazz Sounds” a Last.fm. És a dir, no s'estan atomitzant esforços, sinó que es representen més precisament els interessos de cadascú de nosaltres, permetent-nos ser actors en allò que més estiguem involucrats i, per tant, en allò que serem més dinàmics, més actius i en que més podrem aportar i col·laborar a la societat.

I aquí és on em sembla que estan fracassant les entitats que ens han de representar a l'arena política parlamentària, els partits polítics. Estan perdent el sentiment de pertinència dels seus electorats, i fins i tot de les seves militàncies, perquè no tenen en compte que no són més (ni tampoc menys, però) que nodes d'aquestes identitats. Els partits han d'aprendre a esdevenir eines on hi hagi una interactuació no només de les seves militàncies, actualment més o menys passives, sinó de tota la ciutadania, sigui del seu electorat o no. Han d'aprendre a escoltar, i a més a més, admetre la condició d'actors polítics actius a militància, electorat i ciutadania.

Tant de bo que els partits ho puguin entendre això. Així podran esdevenir eines realment útils en aquest nou entorn de relació en xarxa, que tot i que ja existia de fa mil·lennis a les societats humanes, els partits s'havien convertit en partits de masses (i últimament en "partits cartel") a la era de societat industrial de producció massiva: com va dir en Henry Ford, “pot tenir el cotxe del color que vulgui sempre i quan sigui negre”. Però els mètodes de producció d'avui, i encara més les xarxes socials actuals, permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. La xarxa electrònica tot ho està canviant de forma progressiva: la cultura, la producció industrial, l'organització empresarial i, evidentment, la política. Qui no corre, vola. I si no, es queda en darrera i anacrònic.

Obiols i la qüestió de peles

Torno a llegir un article d'en Raimon Obiols, Qüestió de peles, aquesta vegada a Crònica. Hi parla del que ha de fer l'Obama respecte de les bonificacions dels directius d'AIG. Vull insistir en que tot i tenir raó sobre aquest affaire el Sr. Obiols, cal que els nostres representants a Brussel·les, a Madrid i a Barcelona es centrin en defensar els interessos dels seus respectius electorats, de la ciutadania, tota aquella que pateix un frau democràtic que suposa el greuge comparatiu en la “qüestió de peles”, no pas d'AIG, sinó del finançament de l'administració de Catalunya, de la Generalitat.

No puc entendre que els socialistes no siguin capaços de defensar com a mínim els seus representats, com se suposa han de fer en una democràcia representativa, que és la que actualment ens regeix. I tampoc puc entendre que el seu electorat no posi en dubte que el partit a qui ha recolzat sigui la millor eina per a assegurar la viabilitat dels nostres serveis públics, un bé que ha de garantir l'administració pública.

Al no garantir aquesta viabilitat, s'està posant en perill tan els bens públics com els privats. L'administració, doncs, fa deixadesa del seu deure democràtic. Si l'estat no respon als seus deures, esdevé, com a mínim parcialment, un estat fallit, i ens hem de cercar una solució alternativa, un estat que sí respongui a les exigències democràtiques de representar la ciutadania i proveir-la dels bens públics a la que té dret.

Potser l'electorat dels Socialistes de Catalunya no combregui amb les propostes identitàries, i que el terme “nacionalista” no els faci massa gràcia. Però l'argument “ciutadà”, profundament republicà i democràtic, sí l'han d'escoltar. I si l'escolta l'electorat, aleshores els candidats n'hauran de fer cas i seguir així el principi més essencial de la democràcia (poder del poble), i no pas la oligarquia (regnat de l'elit) del PSOE, dels seus ministres i dels seus secretaris d'estat espanyols.

La qüestió vital que es planteja a Europa

Acabo de llegir un article d'en Raimon Obiols “La qüestió vital que es planteja a Europa” al seu blog, i reproduït al web del grup del PSC, Nou Cicle.

Té gràcia: es queixa de la por inculcada per la dreta "berlusconiana", mentre que el lema del PSC a l'última contesa electoral va ser "Si tu no hi vas, ells tornen". I precisament, aquest article seu reprodueix el mateix principi: "Si es produeix de manera dominant l'explosió dels populismes (extrema dreta, esquerra de protesta o identitarismes i nacionalismes), es configuraran governs de dreta autoritaris i sense escrúpols, que estimularan les pors de la gent". La solució: "Cal reforçar els socialistes i socialdemòcrates europeus".

També caldria preguntar-nos perquè el que titlla de "esquerra de protesta" és negatiu. Pot ser que l'esquerra del PSC-PSOE és mancada de protesta? Doncs si la nostra societat ha progressat és gràcies a l'esquerra progressista que ha protestat i lluitat des de fa més d'un segle. Vol dir que el PSC-PSOE és progressista però que ara no protesta? Formen ara part de l'establishment, que per definició representa l'estatus quo?

I dels "identitarismes i nacionalismes" ja veiem com els estats-nació poden ser tot lo identitaristes i nacionalistes que vulguin. Però és clar que, a Europa i arreu, un estat-nació té tots els drets, mentre les nacions sense estat no en tenen cap. Aquesta debilitat política i la consegüent manca de poder legislatiu, recau i pesa com una llosa en la ciutadania de Catalunya i els seus drets col·lectius. Fixeu-vos com, per menystenir, aquests drets son "identitaris", mentre que per a justificar son "col·lectius".

En tot cas, vull veure més protesta i més lluita pel poder polític. Que això ha de redundar en més dificultats en crear una majoria de progrés? Si hi ha voluntat per part de les esquerres europees, podrem arribar a acords com el de govern de la Generalitat de Catalunya. Però no val desistir en defensar els drets de la ciutadania de Catalunya, siguin a nivell individual com col·lectiu, amb l'argument de que si no, no es podrà assolir una “majoria de progrés”.

Sembla clar que els que volem la defensa dels interessos de la nostra ciutadania, de la nostra nació a Europa, només tenim una opció: Nosaltres Junqueras!

Lletra oberta a en Ramon Tremosa

Benvolgut Ramon,

Hem correspost per e-mail un parell de vegades, i varem conversar breument quan en Joan Carretero ens va convocar al Via Fora! del Pati Manning. Sempre t'he admirat, pel teu posicionament clarament nacional aliat a una visió racional i economicista, i no només cultural.

Però ara, parlant clar i català, he quedat francament decebut amb la teva declaració a "El cafè de la República" de Catalunya Ràdio (segons Directe.cat) que "Brussel·les no és el lloc més adequat per defensar la sobirania de Catalunya". No sé si és una manipulació, però crec que s'ha de defensar els interessos nacionals, sobre tot la sobirania, a TOTS els fòrums. I està clar que la política d'anar a Europa i no fer massa soroll sobre els assumptes nacionals, advocada tant per CiU i el PSCOE en el passat i ara per l'Obiols, no ha donat resultats gaire satisfactoris fins ara.

La veritat és que esperava que la tria d'un sobiranista declarat per part de CiU per a defensar els nostres interessos a Brussel·les significaria un canvi en aquesta política. Per altra banda, CiU sembla recolzar la iniciativa 10.000 a Brussel·les. Els missatges barrejats, com els que esteu emetent són font de confusió per al vostre electorat.

En tot cas, si tot és el que sembla, tinc clar que, com a patriota que lluita en interès nacional, només tinc una opció a les eleccions europees, i no és el candidat de CiU. Em sap greu.

Enfrontament entre .cat i .bcn

.CAT representa a Catalunya o a la seva cultura?

A la dialectica de l'enfrontament entre .cat i .bcn, es diu que és un error important identificar el domini .cat amb Catalunya. Però, amb qui, o què, s'ha d'identificar el .cat si no és amb la nostra nació? És a dir, el .cat identifica la cultura catalana, cultura la qual només es relaciona amb la nació catalana, i per tant la identifica. Malauradament, no és una "gran" cultura, com l'anglesa, la francesa o l'espanyola, per exemple, que es pot identificar amb diverses nacions. Ja m'estaria bé si fos aquest el cas.

Per a identificar un país, existeixen els ccTLD (dominis de màxim nivell - codi país). El que ens correspondria, el .ct, probablement no s'aconseguirà per raons diverses, principalment polítiques. Precisament és aquesta una raó de pes per la qual el .cat ha vingut a identificar la nostra nació. La manca de possibilitat de poder-nos identificar al medi Internet més que mitjançant el .cat fa que aquest sigui, de forma exclusiva, el nostre referent identificador, no només cultural, sinó també social i polític. I és precisament per això que cal defendre aquesta identitat contra tot efecte disgregador.

Perquè no un TLD .BCN?

L'ajuntament de Barcelona diu que el domini .bcn és l'eina que permetrà donar identitat local a Internet als ciutadans, negocis, entitats i institucions de la ciutat. D'aquesta manera, la ciutat aconseguirà l'objectiu de posicionar Barcelona al mapa d'Internet. Però és l'únic objectiu? Estic segur que, ensems amb aquest raonament de l'ajuntament i els seus representants al projecte, el domini .bcn té un fort recolzament entre aquells que volen debilitar el .cat precisament perquè ha esdevingut referent nacional!

Si l'ajuntament vol promocionar una identitat pròpia, perquè no ho fa, per exemple, sota el gSLD (domini de segon nivell geogràfic) .bcn.cat? Personalment, com a ciutadà de Barcelona, m'encantaria disposar del meu domini yuri.bcn.cat, de la mateixa forma que voldria disposar d'un gSLD yuri.oslo.no si fós ciutadà d'Oslo, la capital de Noruega, de yuri.qc.ca si fora ciutadà de Quebec al Canadà, o bé yuri.nsw.au si visqués a l'estat de New South Wales a Austràlia, per exemple.

El SLD bcn.cat ja és de propietat de l'ajuntament i, si tingués la bona voluntat de realitzar una promoció conjunta entre Barcelona i Catalunya, podria cedir la seva administració com a SLD geogràfic a la fundació Punt.cat. A més a més, podria ampliar-se aquest principi a .gi.cat, .pal.cat, .vlc.cat, .alc.cat, .per.cat o .trg.cat, entre d'altres possibles: Punt.cat està perfectament facultada per a fer-ho, ja que és responsable del 'registry' i controla les polítiques d'assignació de noms de domini i opera el TLD a nivell tècnic. Així, amb els gSLD, no es disgregaria la nostra identitat nacional a l'entorn Internet tot promocionant la de les nostres ciutats.

Evidentment, això complicaria la diferenciació si finalment aconseguim el ccTLD .ct. Però és que algú creu que podrem aconseguir el .ct sense un estat propi? En tot cas, si voleu, ja me'n encarregaré jo d'arreglar-ho quan esdevenim independents!

Aquest matí, no hi ha noticies

És possible que 3/24 no té prou continguts, que hagi de clonar la programació de TV3?! Em refereixo al fet que aquest matí, tot el matí, no podrem veure RES MÉS noticiable que el sorteig de Nadal. S'enten que hi hagi una gran audiència potencial, però replicar la mateixa programació? La única explicació seria una manca de continguts, de que no hi ha noticies.

Però és així? No, oi? Amb tot el que passa al món, que hàgim de veure programada en dues cadenes (que, en el cas del 3/24, sense anuncis, paguem els contribuents exclusivament) la "gran notícia" d'uns nens fent la cantarella de repetir un números durant hores i hores, i uns periodistes rebaixats a repetir tota una sèrie de supersticions, i comentaris de si ha de tocar aquí o allà, i si ha d'acabar en un número o un altre.

Penós.

Que mogui fitxa CDC

Quina manca de visió històrica, quin curt-terminisme i impaciència! Hem experimentat tot el ventall d'aliances polítiques per a formar governs. 1980: CiU forma govern amb els vots a favor de CDC, UDC, UCD i ERC, i els contraris de PSC, PSUC i PSA; 1984: CDC-UDC-AP-ERC a favor / PSC-PSUC en contra; 1988: CDC-UDC / PSC-IC-ERC (AP i CDS s'abstenen); 1992: CDC-UDC / PSC-IC-ERC (PP s'absten); 1995: CDC-UDC / ERC-ICV (PSC i PP s'abstenen); 1999: CDC-UDC-PP / PSC-ICV (ERC s'absten); 2003: El tripartit forma govern amb els vots a favor de PSC-ERC-ICV i els de CDC-UDC-PP en contra; 2006: PSC-ERC-ICV / CDC-UDC-PP-C's.

Ara una reflexió: en quines legislatures s'ha apropat més el govern de Catalunya a l'espanyolisme més ranci d'UCD, d'AP i de PP? I en quines s'ha fet plantejaments més sobiranistes, d'auto-govern en lloc de plantejaments de “motor d'Espanya”?

Si de veritat es vol la unitat nacional, el que cal és que TOTS els actors se'n adonin d'una vegada dels seus propis errors del passat, que els acceptin i els denunciïn com a tals. Si la CiU d'avui realment ha de ser més sobiranista que la d'antany, aquella de l'últim govern de CiU que es va recolzar en el PP d'Aznar, que es declari obertament i pública per la independència, que es desmarqui d'una vegada dels seus socis unionistes i aposti de veritat per l'alliberament nacional!

Perquè sempre ha de ser ERC que carregui amb les neules quan, acceptem-ho, és el partit d'orientació nacional minoritari? Ja està bé! Que moguin fitxa en Mas i en Puig i la resta de CDC!