El 25è congrés: una visió des de la militància de base

La manca de disposició al diàleg i de flexibilitat al partit, de la qual segurament es pot considerar figura primordial (però no única) en Xavier Vendrell, va desfer la possibilitat de començar a cicatritzar les ferides entre sensibilitats i minvar les discordances internes. La paradoxa és que la duresa de les formes d'en Vendrell, evidentment percebudes així per una majoria i amb el seu corresponent sentiment de discòrdia i d'hostilitat, fins i tot entre els de la seva pròpia 'sensibilitat', ha dut a la militància a vetar-lo i fer-lo fora de l'executiva. Esperem que aquells que l'emulen amb aquest model de fer política s'adonin que no és de rebut, i que aprenguin de l'experiència d'ahir. Pot ser que sigui un primer pas per a remeiar “El mal que patim”?

De fet, l'aprovació d'una esmena, presentada pel grup d'Esquerra Independentista, que incorpora un article que té per títol “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”, ja feia veure que, tot i no tenir el suport formal de les corrents que representaven la cúpula fins ahir, la majoria de la militància no està d'acord amb aquesta quan a les intencions de passar vers un model de democràcia representativa, en contra d'una democràcia directa que representa l'assemblearisme.

En Vendrell també tenia la seva part en aquest diàleg bipolar entre la democràcia directa i la representativa. És un dels proponents declarats del pas del partit a un sistema de delegació, un model que treu la potestat de decisió de les mans de la militància i col·loca el poder fermament en les mans de la cúpula executiva. La tendència vers el control d'un partit de gestió vertical, de dalt a baix, s'ha vist frenat. Ja vaig criticar aquesta deriva a “Assemblearisme - El futur és nostre”. I me'n alegro, és clar. Tal com hi comento, les tendències en la gestió de les organitzacions no van per aquí, i pretendre emular els partits de gestió clàssica, que s'allunyen cada vegada més de l'electorat, de la demanda de la societat civil, està abocada al fracàs, si no electoral a curt, si socialment a mig i a llarg.

Quant a l'altra esmena presentada per EI i aprovada al Congrés, separant els càrrecs de partit dels de govern, per fi els nostres càrrecs podran parlar més clar i obrar en representació de la militància, sense estar tant lligats de mans i peus per una dependència externa. A més, no és que no tenim prou recursos humans al partit: hi ha excel·lentíssims valors que han de poder tenir la seva oportunitat, que fins ara no la han tingut per l'acumulació de càrrecs a la cúpula. En aquest sentit, em permeto autocitar-me: “No hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.”

Finalment, uns mots d'esperança. Els que han “guanyat” a l'elecció a Presidència i a Secretaria General i han establert en aquest Congrés una executiva “monocolor” no han de veure la resta (incloent els “no alineats”, que som majoria!) com a “perdedors”. De fet no crec que ho fan el President i el Secretari General. Però han d'assegurar-se de que els 'seus' no ho vegin així. Han de ser autèntics líders. I per a ser-ho, no n'hi ha prou amb manar. Per a ser autèntics líders, han de convèncer de que ho són, han d'integrar i han d'unir. I crec que en son capaços.

En aquest sentit, l'èxit del projecte que ha de ser ERC està ara enterament en mans d'en Joan Puigcercós i en Joan Ridao. Em tenen a disposició.

El mal del que patim

No sóc ni metge ni sociòleg, però voldria proposar l'anàlisi d'uns símptomes que hauríem de tractar d'identificar per a remeiar els mals que patim, i que volia començar a descriure a Cap on va l'esquerra sobiranista? Potser reflexionant-hi podrem adonar-nos del mal que ens fem i tractar d'evitar uns comportaments gens productius.

Segons la Viquipèdia, "una malaltia autoimmunitària o autoimmune, és una malaltia caracteritzada per l'acció adversa dels efectors immunològics cap a components de la pròpia biologia corporal. És a dir, el sistema immunitari es converteix en l'agressor i ataca parts del cos en contra de la seva funció natural, de protegir-lo. Es tracta d'una resposta immune exagerada contra components moleculars de cèl·lules i teixits presents de manera normal al cos."

Per altra banda, caldria contemplar una altra condició, sociològica, que també patim. Si estudiem la descripció que fa la Universitat de Twente de la Teoria d'Identitat Social, potser ens hi identificarem i podrem atenuar un comportament que pot arribar a ser destructiu, sense cap contrapartida positiva. Aquesta teoria afirma que una persona no té un sol "ego personal" (el "Jo", que no s'associa aquí a l'egoisme), sinó diversos egos que corresponen a diferents cercles concèntrics d'associació a grups. Els diversos contexts socials poden provocar que un individu pensi, se senti i actuï en base al seu "nivell d'ego" personal, familiar o nacional.

A banda del "nivell d'ego", un individu té també diverses "identitats socials". La identitat social és l'auto-concepció que té l'individu derivada de la seva associació percebuda a diferents grups socials. És a dir, és la percepció individual del que ens defineix el "nosaltres" lligat a la nostra associació interioritzada a qualsevol grup. Aquesta s'ha de diferenciar de la idea d'identitat personal que tenim a través del coneixement de nosaltres mateixos derivat dels atributs únics com a individus.

La Teoria d'Identitat Social assevera que l'associació al grup genera la auto-categorització i la elevació (lloança) del grup "in", de forma que afavoreix aquest a costa del grup "out". Els estudis efectuats han demostrat que el sol fet de que els individus es categoritzin com a membres d'un grup és suficient per a que mostrin favoritisme vers el grup "in". Una vegada categoritzats com a membres d'un grup, els individus cerquen la autoestima diferenciant, en un aspecte valorat i en sentit positiu, el seu grup "in" d'un grup "out". Aquesta cerca de distinció positiva significa que el sentit de qui és cada individu es defineix en termes de 'nosaltres' més que no pas 'jo'.

El que és terrible d'aquest comportament és que el criteri que apliquem per a indentificar-nos té a veure amb la nostra associació personal amb els individus, la "amistat", i no en criteris analitics d'opcions estratègiques i polítiques. Per això defendrem els "nostres" davant dels altres, encara que ens costi la coherència de la organització.

Parlant clar i Català: d'això se'n diu sectarisme. El mal del que patim.

Gestió de la diferència

Aplica ERC el principi d’estimulació de la diferència, però no tanta que sobresurti?

Intel·ligència

En principi, tots som intel·ligents d’una forma o altra:

• lògica - aquells que raonen, analitzen i memoritzen
• espacial - aquells que diferencien models i els sap crear
• musical - aquells que canten, toquen instruments o creen música
• pràctica - aquells que poden desmuntar i muntar un ordinador, però potser no saben escriure o explicar com ho han fet
• física - futbolistes, atletes, ballarins, etc.
• intrapersonal - aquells sensibles que tenen capacitat d’introspecció
• interpersonal - aquells que saben fer passar coses amb i mitjançant les persones

No hem de preguntar-nos quin grau d’intel·ligència té algú, sinó quina, o millor dit, quines intel·ligències té.

Tindran èxit les persones que tenen la barreja idònia d’intel·ligències per a una feina. Si una organització té la barreja idònia de persones amb les intel·ligències idònies per a cada situació, aquesta tindrà èxit.

Cal, doncs, saber identificar les intel·ligències necessàries i les persones que les tenen. Tothom té alguna, sovint més d’una, de les intel·ligències, i tots en tenim una barreja diferent. Les diferències son útils perquè totes son necessàries en una funció o altra, en un moment o altre. És a dir que la conformitat a un estereotip, un model uniforme no té cap utilitat.

Si tenim 10.000 militants, segur que tenim els recursos humans per a tractar i gestionar pràcticament totes les funcions i situacions. Potencialment, ERC és una organització d’un èxit inimaginable!

La nostra gestió de la diferència significa que cada militant ha de tenir el seu pla de desenvolupament, de promoció, que s’ha de reconèixer que els talents son diversos, que diferents mètodes de treball li convenen a diferents persones. Quan a la mesura de l’èxit, aquesta serà diferent segons la percepció i sensibilitat de cada militant.

Evidentment, aquest entorn de diferència pot degenerar en una autosatisfacció interessada i egocèntrica improductiva. Cal unir, doncs, les diferències en una causa comú. La gestió d’una organització és, sens dubte, molt més fàcil on no hi ha més que robots, on tothom és un número, condicionats a ser obedients.

Però no es tindrà la garantia de disposar de les persones amb les intel·ligències necessàries per a les tasques encomanades, executant simplement les instruccions que se les ha donat. I no hi haurà la creativitat, la capacitat d'innovació i progrés sense la intel·ligència, les intel·ligències diverses de les que gaudeix la nostra organització.

Assemblearisme - “El futur és nostre”

“Jo vull que Esquerra sigui un partit modern del segle XXI que canvii absolutament radicalment determinades concepcions que ens fa com a partit no prou seriós, no prou responsable. Això passa per evolucionar. És a dir, el concepte de l'assemblearisme fins i tot pot estar d'alguna manera ja caducat. És a dir, el que vull és un partit en que hi hagi una participació directa i democràtica de tots els militants. Avui, al segle XXI, les noves tecnologies ens ho permeten. Ara fem un esforç, el que fem el 7 de juny no és assembleari, és vot universal i directe. És molt més.”

Ernest Benach (Els Matins de TV3 - 5/5/2008)

És molt més què? És molt més democràcia representativa. És molt menys democràcia directa. Perquè? Perquè el que ens hauria d'interessar, el que hauríem d'estar decidint és el què i no pas el qui (“El que importa és el què i no el qui”).

Però sembla que des de la cúpula hi ha voluntat de canviar la cultura orgànica i política d'ERC. Ja vaig parlar del tema a “Disculpin les molèsties” (agost, 2007). Al seu llibre “El futur és nostre”, en Xavier Vendrell diu que ERC és un partit “orgànicament jove”, argumentant implícitament que l'assemblearisme és “immadur”, i que cal passar a un sistema de delegació, que és l'únic operatiu: “Amb les actuals dimensions d'Esquerra, el caràcter assembleari ni és operatiu ni pot garantir la participació de qualitat...”

El problema és que ja fan tard. El procés, el progrés, ja va de tornada. El suposat 'progrés' de la democràcia des de l'assemblearisme, de la democràcia directa, vers la jerarquització, la burocratització, la democràcia 'representativa', ja va començar a invertir-se fa temps. Ara les tendències, les exigències de democratització van en sentit contrari. La democràcia representativa fou producte d'exigències de fa més d'un segle quan la enorme majoria de la ciutadania no disposava de la informació mínima per a prendre decisions. No disposava ni tant sols dels canals de comunicació per a poder contrastar les seves visions i poder així prendre les decisions. A nivell orgànic, tampoc es tenia els medis per a obrir els canals de comunicació necessaris per a poder trencar la monopolització de la informació a la societat.

Al segle XIX, la democràcia estava en la seva infància. El concepte de “un home, un vot” va aparèixer primer als Estats Units, però fins a ben entrada la segona meitat d'aquell segle estava restringit a homes blancs propietaris. Les dones i les persones de color (que no fora blanc, és clar) no estaven capacitades, no eren prou competents per a poder prendre decisions, per a participar en eleccions. Els negres varen haver d'esperar fins 1870, després de la guerra civil, i les dones fins 1920. Al Regne Unit, després d'avalots i de lluites polítiques, els homes varen poder votar a finals de segle XIX, i les dones varen haver de manifestar-se davant de forces d'ordre violents, fins que finalment les dones de més de 30 anys i homes de més de 21 foren considerats competents. Les dones britàniques de més de 21 no varen poder votar fins 1928.

Ara, aquells arguments de que els treballadors, les dones i els menors de 30 o 21 anys eren incapaços de decidir racionalment semblen buits i patètics, ridículs. Però es segueix emprant en alguns cercles que les persones 'no professionals' no tenen el coneixement suficient per a prendre les decisions necessàries per a governar-nos.

Avui, tot això ha canviat radicalment. La ciutadania té accés al coneixement, a la informació, a la formació. I des de fa més d'una dècada, les organitzacions més modernes han estat reduint el nombre de capes de les seves organitzacions en un procés constant de “delayering” (decapat) que s'està aplicant a cada vegada més empreses d'envergadura. Les petites ja són, per definició, “delayered”, i per tant ja són més flexibles, ja tenen la capacitat de comunicar-se internament amb gran rapidesa i, per tant, de prendre les decisions necessàries per canviar de rumb segons les necessitats de l'entorn d'una forma que no ho poden fer les grans corporacions.

I és per això que fa anys aquestes corporacions estan mirant d'equilibrar les necessitats de coordinació d'organitzacions enormes i la flexibilitat que proporciona el “decapat”, la minimització de nivells en el procés de presa de decisions i de comunicació. El fet és que, en lloc d'ampliar els nivells i passos a fer per a comunicar-se i decidir, el que implica el proposat 'progrés' vers la democràcia representativa interna a ERC, el que fan les organitzacions de progrés, d'innovació, és reduir-les i tenir un contacte més directe amb clients, proveïdors i, internament entre el personal de les pròpies organitzacions. A l'àmbit polític, el que significa aquest plantejament, el seu equivalent, és la democràcia directa.

Tal com diu en Benach i igual que a les empreses, les tecnologies de la informació i de la comunicació ens podran facilitar la gestió i el procés de presa de decisions. Però no en el sentit en que implica ell, amb democràcia representativa, sinó amb la democràcia directa. Ja no cal que les assemblees es celebrin en un lloc físic, sinó que les TIC ens possibilita la democràcia directa distribuïda. De fet, a la passada conferència, jo no vaig poder entrar a la sala principal del Palau de Congressos de Catalunya, sinó que vaig participar via telemàtica a una sala annexe: podria haver estat a la meva secció local, o fins i tot a casa.

Per cert, vull donar un exemple d'èxit de gestió política d'una comunitat no jeràrquica, assembleària. Tant d'èxit que es regeix per l'actual constitució de 1872, i que data originalment de l'edat mitjana. Es tracta de Appenzell Innerrhoden, el cantó segon més petit de Suïssa amb 15.300 habitants. És a dir, un 50% més en nombre que la militància que ens diuen que té ERC. Aquest cantó és assembleari. Els seus ciutadans es reuneixen en assemblea cada últim diumenge d'abril per a la Landsgemeinde (assemblea general) a la plaça del mercat d'Appenzell per a votar les lleis i elegir el Standeskommission (consell de govern). A banda de l'elecció d'aquest, també es trien el Landamman (una mena de president del consell) i el Kantonsgericht (tribunal cantonal). Els temes obligatoris de l'ordre del dia de la Landsgemeinde son:

• els possibles canvis a la constitució cantonal i totes les lleis o esmenes als estatuts preparats pel Grosser Rat (el gran consell),
• totes les propostes de noves despeses públiques enllà de 500.000 francs suïssos o de despesa renovada de més de 100.000 francs l'any durant un període d'al menys cinc anys (referèndum financer des de 1976),
• lleis o esmenes constitucionals proposades per la ciutadania, per les quals n'hi ha prou amb una firma,
• si ho demana al menys un ciutadà, la votació sobre qualsevol decisió de despeses de més de 250.000 francs suïssos o de despesa renovada de més 50.000 francs l'any durant un període d'al menys cinc anys.

Cap llei no pot aprovar-se a Appenzell-Innerrhoden sense l'aprovació prèvia de l'assemblea pública. Tot ciutadà hi té el dret de paraula. No hi ha restriccions sobre el nombre de ciutadans que hi prenguin la paraula ni sobre el temps que parlen. A la pràctica no hi ha problemes ja que els que prenen la paraula són breus, no divaguen i no es repeteixen.

És a dir: Funciona!

La soledat del corredor de fons

Fa uns dies, en Carod escrigué al seu blog de com en Benach i ell es varen conèixer quan de la ma d'un dels cofundadors de Nacionalistes d'Esquerra, en Jordi Carbonell, va entrar-hi amb els seus companys del Bloc Català de Treballadors.

Un altre cofundador de NE, homònim d'en Carbonell, no va durar tant com ells perquè alguns s'ho varen fer per a que no pogués aportar el que sens dubte tenia per a contribuir a l'independentisme d'esquerres. M'han explicat que va ser perquè no hi confiaven, que no creien que fos realment d'esquerres: és clar, tenia 'background' de gestió d'empresa, i duia vestit i corbata, no pas pantalons de campana, de pana, ni tampoc duia barba.

El cert és que no era marxista, però va esforçar-se en aconseguir que aquella nova organització fora com més àmplia millor. Va voler que tota l'esquerra, i no només una part, tingués un paper en l'alliberament nacional i social. Aquella va ser una experiència no reeixida, tant a nivell polític com personal. Es va sentir alienat, i això el va desfer. Havia estat involucrat durant dècades en la lluita per l'alliberament nacional i social, tot i que no “de classe”.

Hi va treballar molt, durant decennis, des de jove fins a la seva mort, però no va poder veure realitzat el seu somni. La lluita fratricida i disgregant va debilitar greument la lluita pels drets de Catalunya. No es tracta de recriminar aquells que en el seu moment varen fer el que, suposo, cregueren el millor per la lluita nacional d'aquell temps. Com diuen els anglesos, "El passat és un altre país, on fan les coses d'una altra manera". Però el que és imprescindible és no repetir els errors del passat, no hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.

Hem de tenir una visió molt més àmplia. Avui, tots els candidats a la Presidència i Secretaria General d'Esquerra Republicana parlen de “unitat”. Espero que, després del Congrés, es faci realitat. Tal com comento a “Cap on va l'esquerra sobiranista?”, tinc por que els enfrontaments interns no hagin generat una animadversió dels uns pels altres que, en conseqüència, invalidi el vencedor com a figura de lideratge unitari. Aquesta animadversió que aliena a massa gent, que no senten que s'estigui plantejant un lluita en equip, una lluita conjunta que no tingui en compte els interessos personals, de 'família' (o, diguem ho clar, sectaris) i particulars a curt termini, sinó que aglutini d'una vegada a tota la gent que té un objectiu comú.

Espero, doncs, que es materialitzin les promeses dels candidats, per la unitat i per l'aprofundiment de la democràcia interna, i com diu en Joan Puigcercós, “un exemple de partit transparent” que incorpori i sumi “tots els accents existents en aquesta gran família de gent que és Esquerra Republicana”. Tant de bo no es quedi en paraules que s'endú el vent que li acarona la cara al lluitador per la independència i els drets de la ciutadania de Catalunya, el solitari corredor de fons. I que consti, penso més en la pel·licula britànica que en el llibre biogràfic d'en Puigcercós... o potser...

Confiança mútua als partits

Si els partits polítics han d'afrontar els reptes que se'ls presenta, els militants han de confiar els uns en els altres i en els seus líders per a prendre els passos necessaris per a adaptar-se a les condicions de canvi a l'actual escenari polític, tant nacional com a Espanya i a Europa. És ben sabut i estudiat el fet que en els entorns de confiança, les persones estan més disposades a mantenir acords, compartir informació i comprometre's amb els objectius i missió de les seves organitzacions, siguin empreses, partits polítics o, en general, a qualsevol estructura social. Al crear-se un entorn en que creix la confiança mútua, també creix considerablement la moral, la productivitat i l'assoliment de les fites.

Què és la confiança?

La confiança és tant resultat d'anàlisi lògica com sentiment emocional. Si ens concentrem en el costat lògic, hem d'avaluar l'expectativa de guanys i de pèrdues, tot calculant el benefici esperat basat en dades de rendiment anterior obtingut, concloent que les persones es comportaran de la forma esperada.

També cal tenir en compte que la confiança és un limitador de costs de transacció. És a dir, si cada transacció o acord al que puc arribar té els seus costs que no redunden en benefici directe (el cost de transacció: la cerca de socis, la negociació, l'acord), i aquests costs són molt alts, potser que cerqui un altre soci amb qui arribar a acords. Si existeix una bona confiança, si veig que les probabilitats de que les condicions de l'acord seran respectades per l'altra part, aleshores els costs de transacció seran enormement reduïts.

Confiança a la organització

En la teoria de l'empresa (que és una mena d'organització), el fet de que la confiança dins d'aquesta és més alta que vers aquells possibles socis externs, redueix el cost de transacció. Com que, en teoria, confiem més en aquells que formen part de la nostra pròpia organització, aquesta genera el que s'anomena un “marc de confiança”. Els costs de transacció són, en conseqüència, menors dins de la organització.

Per a construir la confiança cal una cultura basada en valors i principis compartits, amb un esperit de cos arrelat a la organització que doni orgull de pertinença. I per a que quedi clara la cultura, els valors i principis han d'estar escrits per a que tothom els conegui. Això no és res de nou – per exemple, els 10 Manaments és un llistat de valors que han regit a una comunitat, a una organització social, des de fa segles.

Crec que en algunes organitzacions polítiques, i entre aquestes i la societat en general, s'ha erosionat la confiança que hi ha d'existir per a aprofitar un entorn de baixos costs de transacció. Si aquest és el cas, els costs de transacció es veuran incrementats fins a un punt on el marc de confiança desaparegui i la organització deixarà de tenir un puntal de la seva lògica d'existència. Debilitarà enormement la organització ja que els seus components no veuran cap benefici en seguir-hi treballant, col·laborant, aportant valor.

Recordem: està comprovat analíticament en múltiples estudis de les organitzacions que als entorns o marcs de confiança mútua creix la moral, la productivitat i l'assoliment de les fites. Tant individus com organitzacions acaben sent més eficients. Els partits han d'aprendre que l'actual marc de desconfiança no beneficia a ningú més que als nostres contrincants.

El que importa és el què i no el qui

Ahir vespre, vaig assistir a un sopar de blocaires convocat per en Dessmond, que escriu Itching Like Grass, i l'Elies115. Va ser força interessant i els vull agrair la oportunitat que crea un fòrum de lliure paraula i pensament. A més, vaig tenir la oportunitat de conèixer en persona a uns quants blocaires, facebookers i twitters. Particularment, em va agradar molt poder xerrar amb en Marphille, que escriu un literari i excel·lent, però surrealista Històries d'en Roi Marphille i amb en Manel Bargalló, que escriu Des de l'Exili a Alemanya.

La convocatòria era, de fet, un sopar de presentació de Blocs amb Estrella, de recolzament d'RCat i la candidatura d'en Joan Carretero i la Rut Carandell. Reagrupament ha hagut de fer com totes les organitzacions que no disposen i/o no tenen accés a canals d'informació i comunicació per a poder parlar clarament i directa amb el seu públic, als seus potencials votants. Així i en aquest sentit, es reprodueix la situació d'Esquerra en general. Per això, em genera un sentiment de simpatia. RCat està fent un excel·lent ús de les TIC 2.0 i dels recursos limitats que tenen com a grup d'opinió (no estic segur si ja s'han constituït encara formalment en 'Corrent Crític' d'ERC).

Des del meu punt de vista, hi varen haver diverses llums i ombres en el que va plantejar en Carretero. Però en mencionaré una de cada, que son les que més m'interessen:

Una llum: La gestió del coneixement i la política de sectorials. En Carretero va parlar de quelcom que m'amoïna de fa moltissim temps, potser gairebé des de que vaig passar de ser votant simpatitzant a militant i vaig entrar a col·laborar amb a la sectorial de la societat de la informació: que al nostre partit la gestió del recurs humà i el seu coneixement és molt pobre. No crec que hi hagi ningú que pugui estar-hi més d'acord que jo.

Quan vaig entrar a Esquerra Republicana, de seguida vaig voler col·laborar tant des de la vessant sectorial com territorial. Per tant, lògicament, vaig apuntar-me a la meva secció local, la de Gràcia. Però també vaig afegir-me a la sectorial que em pertoca per la meva professió, la de la Societat de la Informació (i hi afegiria, del Coneixement). Com a en Carretero, em preocupa el fet que ERC no en treu el màxim rendiment. Diria més, no en treu ni tant sols un rendiment mínim! Ell advoca per dinamitzar les sectorials, motivant a tots aquells que tenen coneixements experts en alguna àrea. A major o menor grau, tots podem tenir coneixements específics sectorials que poden ser-nos útils, sigui a nivell local, regional o nacional.

Jo aniria encara més enllà: si la militància nombra 10.000, bé hi ha d'haver un nombre enorme de persones que podríem treballar pel nostre projecte no simplement a nivell de partit, internament, sinó també al seu entorn professional. En el meu cas, on visc, potser puc conèixer unes 7 o 8 persones a les que podria parlar d'Esquerra Republicana i les nostres aspiracions, i així ho faig. Però també treballo a nivell sectorial: parlo a desenes de persones de la nostra posició als fòrums professionals i d'interessos en els que participo. Si ho poguéssim fer de forma organitzada i col·lectiva, des de les sectorials, arribaríem a un nombre considerablement més important de persones, i probablement més influents.

La nostra societat està estructurada no només a nivell geogràfic, territorial, sinó a nivell d'interessos i professionals, sectorials. És inacceptable que no traiem el màxim profit d'una xarxa enorme de contactes de la qual podríem disposar demà mateix, sense haver de fer-hi una enorme despesa de recursos (i ni tant sols monetaris). Fa molt, massa, temps que ho argumento. Entenc que el canvi és difícil, i la seva gestió més encara. Però tant?

Però en Carretero va tornar a demostrar una ombra: la política social. Reagrupament evita, des de la seva constitució, definir-se a nivell polític–social i redunda gairebé exclusivament en la qüestió nacional. Suposo que l'argument seria que s'ha d'agrupar (o reagrupar) a la totalitat dels independentistes, del sector social sobiranista. Però tenim un problema amb això: no en tenim prou. Per a assolir la independència, hem de tenir la majoria social suficient per a guanyar un referèndum. I per a assolir el referèndum, s'ha de tenir una majoria sòlida al Parlament. És a dir, hem de guanyar eleccions.

Per a fer-ho, hem de convèncer, hem de convertir a una gran massa social al sobiranisme. Per a fer-ho hem de convèncer a la majoria de la població que la sobirania interessa. És a dir, hem de proposar polítiques econòmiques i socials ben definides, creïbles. En Carretero va declarar vagament que ERC és de 'centre-esquerra', però amb poca convicció. Després va insistir que el que cal és 'bona gestió'. Però el problema és que la bona gestió es dona per suposat, és un prerequisit. Ja ho hem vist últimament, que per molt bé que ho puguem fer, el que ressalta a les notícies és quan es fa malament i no quan es fa bé. No és un producte que es percebi com 'de valor afegit'.

A més, va expressar el seu aparent convenciment de que ja no hi ha gaire diferència entre polítiques de dreta i d'esquerra. Doncs ha d'aprendre a diferenciar les dretes de les esquerres. Va fer algun comentari de força desdeny vers el socialisme, parlant amb menyspreu de nacionalitzacions d'empreses d'electricitat, de ferrocarrils, etc. Ha d'entendre que l'esquerra del segle XXI no és marxista, ni ha de ser, és clar. És més, el govern britànic va 'nacionalitzar' recentment un banc. És marxista en Gordon Brown? En aquest punt ja vaig rebel·lar-me i, al demanar la paraula, vaig aclarir que hi ha una definició clara i bàsica entre dreta i esquerra: la política de dretes és de baixar la pressió fiscal i, en conseqüència reduir la despesa social. En contra, l'esquerra augmenta la pressió fiscal per a millorar la inversió en protecció social, de la que, de passada se'n aprofita la gent de dretes. Aquesta reclama una menor pressió fiscal i, a la vegada vol autopistes gratuïtes. Tot un munt de contradiccions per el que cal trobar el desllorigador.

Ara bé, no vull ara defendre particularment una política o una altra, tot i que em sembla que les meves preferències són les que són, i no me'n amagaré: sóc socialdemòcrata. El que vull és que ERC en tingui una de política social, tingui elements de dreta, liberals o d'esquerra, tant li fa, però que ha de ser una política definida, de la nova esquerra del segle XXI. Esquerra amb minúscules, perquè no és un problema exclusivament d'ERC, sinó de l'esquerra europea en un entorn que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlin i de la perestroika. ERC ha de definir les seves, i ha de saber 'vendre' quelcom que pugui ser atractiu no només als 'seus', la gent que sempre ens ha votat o que ens vota esporàdicament i irregular, tot i que reconec que cal treballar per a consolidar aquests, sinó que cal atreure molta més gent que ens ha de veure com a proposta seriosa, amb un programa de govern pre- i post-independència sencer, que porti a tota la nostra societat a una situació de més llibertat, sí, però també de més justícia social, que a la fi i al cap, ve a ser el mateix.

I tot i que hi ha alguns que em varen comentar que ja no existeix el 'cinturó roig', que ara és el cinturó del centre comercial, aquest mantindrà el seu to vermell. Pensem en un factor, només i per exemple: els fills adolescents dels nouvinguts, nascuts aquí, d'aquí a 4 o 5 anys arribaran a la majoria d'edat i s'incorporaran al cens electoral. No els interessarà quines son les nostres polítiques socials? I així a tot el ventall de l'electorat.

En fi, penso que m'agradaria poder triar i escollir les polítiques abans d'haver de triar qui les haurà de portar a terme. No seria millor? I si és així, no significaria que a la política és el què i no el qui el que és important?