El mal del que patim

No sóc ni metge ni sociòleg, però voldria proposar l'anàlisi d'uns símptomes que hauríem de tractar d'identificar per a remeiar els mals que patim, i que volia començar a descriure a Cap on va l'esquerra sobiranista? Potser reflexionant-hi podrem adonar-nos del mal que ens fem i tractar d'evitar uns comportaments gens productius.

Segons la Viquipèdia, "una malaltia autoimmunitària o autoimmune, és una malaltia caracteritzada per l'acció adversa dels efectors immunològics cap a components de la pròpia biologia corporal. És a dir, el sistema immunitari es converteix en l'agressor i ataca parts del cos en contra de la seva funció natural, de protegir-lo. Es tracta d'una resposta immune exagerada contra components moleculars de cèl·lules i teixits presents de manera normal al cos."

Per altra banda, caldria contemplar una altra condició, sociològica, que també patim. Si estudiem la descripció que fa la Universitat de Twente de la Teoria d'Identitat Social, potser ens hi identificarem i podrem atenuar un comportament que pot arribar a ser destructiu, sense cap contrapartida positiva. Aquesta teoria afirma que una persona no té un sol "ego personal" (el "Jo", que no s'associa aquí a l'egoisme), sinó diversos egos que corresponen a diferents cercles concèntrics d'associació a grups. Els diversos contexts socials poden provocar que un individu pensi, se senti i actuï en base al seu "nivell d'ego" personal, familiar o nacional.

A banda del "nivell d'ego", un individu té també diverses "identitats socials". La identitat social és l'auto-concepció que té l'individu derivada de la seva associació percebuda a diferents grups socials. És a dir, és la percepció individual del que ens defineix el "nosaltres" lligat a la nostra associació interioritzada a qualsevol grup. Aquesta s'ha de diferenciar de la idea d'identitat personal que tenim a través del coneixement de nosaltres mateixos derivat dels atributs únics com a individus.

La Teoria d'Identitat Social assevera que l'associació al grup genera la auto-categorització i la elevació (lloança) del grup "in", de forma que afavoreix aquest a costa del grup "out". Els estudis efectuats han demostrat que el sol fet de que els individus es categoritzin com a membres d'un grup és suficient per a que mostrin favoritisme vers el grup "in". Una vegada categoritzats com a membres d'un grup, els individus cerquen la autoestima diferenciant, en un aspecte valorat i en sentit positiu, el seu grup "in" d'un grup "out". Aquesta cerca de distinció positiva significa que el sentit de qui és cada individu es defineix en termes de 'nosaltres' més que no pas 'jo'.

El que és terrible d'aquest comportament és que el criteri que apliquem per a indentificar-nos té a veure amb la nostra associació personal amb els individus, la "amistat", i no en criteris analitics d'opcions estratègiques i polítiques. Per això defendrem els "nostres" davant dels altres, encara que ens costi la coherència de la organització.

Parlant clar i Català: d'això se'n diu sectarisme. El mal del que patim.

Gestió de la diferència

Aplica ERC el principi d’estimulació de la diferència, però no tanta que sobresurti?

Intel·ligència

En principi, tots som intel·ligents d’una forma o altra:

• lògica - aquells que raonen, analitzen i memoritzen
• espacial - aquells que diferencien models i els sap crear
• musical - aquells que canten, toquen instruments o creen música
• pràctica - aquells que poden desmuntar i muntar un ordinador, però potser no saben escriure o explicar com ho han fet
• física - futbolistes, atletes, ballarins, etc.
• intrapersonal - aquells sensibles que tenen capacitat d’introspecció
• interpersonal - aquells que saben fer passar coses amb i mitjançant les persones

No hem de preguntar-nos quin grau d’intel·ligència té algú, sinó quina, o millor dit, quines intel·ligències té.

Tindran èxit les persones que tenen la barreja idònia d’intel·ligències per a una feina. Si una organització té la barreja idònia de persones amb les intel·ligències idònies per a cada situació, aquesta tindrà èxit.

Cal, doncs, saber identificar les intel·ligències necessàries i les persones que les tenen. Tothom té alguna, sovint més d’una, de les intel·ligències, i tots en tenim una barreja diferent. Les diferències son útils perquè totes son necessàries en una funció o altra, en un moment o altre. És a dir que la conformitat a un estereotip, un model uniforme no té cap utilitat.

Si tenim 10.000 militants, segur que tenim els recursos humans per a tractar i gestionar pràcticament totes les funcions i situacions. Potencialment, ERC és una organització d’un èxit inimaginable!

La nostra gestió de la diferència significa que cada militant ha de tenir el seu pla de desenvolupament, de promoció, que s’ha de reconèixer que els talents son diversos, que diferents mètodes de treball li convenen a diferents persones. Quan a la mesura de l’èxit, aquesta serà diferent segons la percepció i sensibilitat de cada militant.

Evidentment, aquest entorn de diferència pot degenerar en una autosatisfacció interessada i egocèntrica improductiva. Cal unir, doncs, les diferències en una causa comú. La gestió d’una organització és, sens dubte, molt més fàcil on no hi ha més que robots, on tothom és un número, condicionats a ser obedients.

Però no es tindrà la garantia de disposar de les persones amb les intel·ligències necessàries per a les tasques encomanades, executant simplement les instruccions que se les ha donat. I no hi haurà la creativitat, la capacitat d'innovació i progrés sense la intel·ligència, les intel·ligències diverses de les que gaudeix la nostra organització.

Assemblearisme - “El futur és nostre”

“Jo vull que Esquerra sigui un partit modern del segle XXI que canvii absolutament radicalment determinades concepcions que ens fa com a partit no prou seriós, no prou responsable. Això passa per evolucionar. És a dir, el concepte de l'assemblearisme fins i tot pot estar d'alguna manera ja caducat. És a dir, el que vull és un partit en que hi hagi una participació directa i democràtica de tots els militants. Avui, al segle XXI, les noves tecnologies ens ho permeten. Ara fem un esforç, el que fem el 7 de juny no és assembleari, és vot universal i directe. És molt més.”

Ernest Benach (Els Matins de TV3 - 5/5/2008)

És molt més què? És molt més democràcia representativa. És molt menys democràcia directa. Perquè? Perquè el que ens hauria d'interessar, el que hauríem d'estar decidint és el què i no pas el qui (“El que importa és el què i no el qui”).

Però sembla que des de la cúpula hi ha voluntat de canviar la cultura orgànica i política d'ERC. Ja vaig parlar del tema a “Disculpin les molèsties” (agost, 2007). Al seu llibre “El futur és nostre”, en Xavier Vendrell diu que ERC és un partit “orgànicament jove”, argumentant implícitament que l'assemblearisme és “immadur”, i que cal passar a un sistema de delegació, que és l'únic operatiu: “Amb les actuals dimensions d'Esquerra, el caràcter assembleari ni és operatiu ni pot garantir la participació de qualitat...”

El problema és que ja fan tard. El procés, el progrés, ja va de tornada. El suposat 'progrés' de la democràcia des de l'assemblearisme, de la democràcia directa, vers la jerarquització, la burocratització, la democràcia 'representativa', ja va començar a invertir-se fa temps. Ara les tendències, les exigències de democratització van en sentit contrari. La democràcia representativa fou producte d'exigències de fa més d'un segle quan la enorme majoria de la ciutadania no disposava de la informació mínima per a prendre decisions. No disposava ni tant sols dels canals de comunicació per a poder contrastar les seves visions i poder així prendre les decisions. A nivell orgànic, tampoc es tenia els medis per a obrir els canals de comunicació necessaris per a poder trencar la monopolització de la informació a la societat.

Al segle XIX, la democràcia estava en la seva infància. El concepte de “un home, un vot” va aparèixer primer als Estats Units, però fins a ben entrada la segona meitat d'aquell segle estava restringit a homes blancs propietaris. Les dones i les persones de color (que no fora blanc, és clar) no estaven capacitades, no eren prou competents per a poder prendre decisions, per a participar en eleccions. Els negres varen haver d'esperar fins 1870, després de la guerra civil, i les dones fins 1920. Al Regne Unit, després d'avalots i de lluites polítiques, els homes varen poder votar a finals de segle XIX, i les dones varen haver de manifestar-se davant de forces d'ordre violents, fins que finalment les dones de més de 30 anys i homes de més de 21 foren considerats competents. Les dones britàniques de més de 21 no varen poder votar fins 1928.

Ara, aquells arguments de que els treballadors, les dones i els menors de 30 o 21 anys eren incapaços de decidir racionalment semblen buits i patètics, ridículs. Però es segueix emprant en alguns cercles que les persones 'no professionals' no tenen el coneixement suficient per a prendre les decisions necessàries per a governar-nos.

Avui, tot això ha canviat radicalment. La ciutadania té accés al coneixement, a la informació, a la formació. I des de fa més d'una dècada, les organitzacions més modernes han estat reduint el nombre de capes de les seves organitzacions en un procés constant de “delayering” (decapat) que s'està aplicant a cada vegada més empreses d'envergadura. Les petites ja són, per definició, “delayered”, i per tant ja són més flexibles, ja tenen la capacitat de comunicar-se internament amb gran rapidesa i, per tant, de prendre les decisions necessàries per canviar de rumb segons les necessitats de l'entorn d'una forma que no ho poden fer les grans corporacions.

I és per això que fa anys aquestes corporacions estan mirant d'equilibrar les necessitats de coordinació d'organitzacions enormes i la flexibilitat que proporciona el “decapat”, la minimització de nivells en el procés de presa de decisions i de comunicació. El fet és que, en lloc d'ampliar els nivells i passos a fer per a comunicar-se i decidir, el que implica el proposat 'progrés' vers la democràcia representativa interna a ERC, el que fan les organitzacions de progrés, d'innovació, és reduir-les i tenir un contacte més directe amb clients, proveïdors i, internament entre el personal de les pròpies organitzacions. A l'àmbit polític, el que significa aquest plantejament, el seu equivalent, és la democràcia directa.

Tal com diu en Benach i igual que a les empreses, les tecnologies de la informació i de la comunicació ens podran facilitar la gestió i el procés de presa de decisions. Però no en el sentit en que implica ell, amb democràcia representativa, sinó amb la democràcia directa. Ja no cal que les assemblees es celebrin en un lloc físic, sinó que les TIC ens possibilita la democràcia directa distribuïda. De fet, a la passada conferència, jo no vaig poder entrar a la sala principal del Palau de Congressos de Catalunya, sinó que vaig participar via telemàtica a una sala annexe: podria haver estat a la meva secció local, o fins i tot a casa.

Per cert, vull donar un exemple d'èxit de gestió política d'una comunitat no jeràrquica, assembleària. Tant d'èxit que es regeix per l'actual constitució de 1872, i que data originalment de l'edat mitjana. Es tracta de Appenzell Innerrhoden, el cantó segon més petit de Suïssa amb 15.300 habitants. És a dir, un 50% més en nombre que la militància que ens diuen que té ERC. Aquest cantó és assembleari. Els seus ciutadans es reuneixen en assemblea cada últim diumenge d'abril per a la Landsgemeinde (assemblea general) a la plaça del mercat d'Appenzell per a votar les lleis i elegir el Standeskommission (consell de govern). A banda de l'elecció d'aquest, també es trien el Landamman (una mena de president del consell) i el Kantonsgericht (tribunal cantonal). Els temes obligatoris de l'ordre del dia de la Landsgemeinde son:

• els possibles canvis a la constitució cantonal i totes les lleis o esmenes als estatuts preparats pel Grosser Rat (el gran consell),
• totes les propostes de noves despeses públiques enllà de 500.000 francs suïssos o de despesa renovada de més de 100.000 francs l'any durant un període d'al menys cinc anys (referèndum financer des de 1976),
• lleis o esmenes constitucionals proposades per la ciutadania, per les quals n'hi ha prou amb una firma,
• si ho demana al menys un ciutadà, la votació sobre qualsevol decisió de despeses de més de 250.000 francs suïssos o de despesa renovada de més 50.000 francs l'any durant un període d'al menys cinc anys.

Cap llei no pot aprovar-se a Appenzell-Innerrhoden sense l'aprovació prèvia de l'assemblea pública. Tot ciutadà hi té el dret de paraula. No hi ha restriccions sobre el nombre de ciutadans que hi prenguin la paraula ni sobre el temps que parlen. A la pràctica no hi ha problemes ja que els que prenen la paraula són breus, no divaguen i no es repeteixen.

És a dir: Funciona!